dijous, 31 de desembre de 2009

Arriba un any



Cada cop que arriba un any acabat en zero, tornen a començar les discusions sobre si el nombre enceta o acaba una dècada. Recordeu el debat sobre el canvi de segle [o no] de l'any 2000.

Matemàticament és indubtable que, en no haver-hi hagut any «0», el compte comença per l'1 i, per tant, el proper any acaba la primera dècada del segle XXI; la segona, començarà doncs -sempre amb el criteri estrictament matemàtic- l'1 de gener de l'any 2011.

Però també hi ha qui diu -amb la seva raó- que, en definitiva, els nombres de l'any són tan sols una manera d'identificar-los i que, si són xifres aritmètiques, és només a fi d'ordenar-los i de poguer-hi fer comptes. Si en lloc de nombres, els anys tinguessin noms, resultaria molt difícil ubicar fets i dates: averigua quants anys n'hi ha entre l'any del «Tiberi» i l'any del «Bon beure», posem-hi per cas... Hauriem de dur sempre a sobre la llista de noms. Per tant, essent tan sols una simple identificació, no hem de seguir, als efectes de goig humà, els criteris estrictament matemàtics i que, si volem, podem celebrar el canvi de dècada en l'any acabat en «0».

Per tant: que tingueu molt bon any tots aquells que aquesta nit celebrareu el canvi d'any i el començament de la segona dècada del segle XXI; que tingueu també molt bon any els qui aquesta nit només celebrareu el canvi d'any i el tema de la dècada ho deixareu per al que ve.

I per a aquells ciutadans que no celebren res, perquè els seus calendaris funcionen amb referències diferents (cristians ortodoxes, xinesos, musulmans, etcètera), doncs, simplement, bona nit i, home, si els principis no us ho impedeixen, participeu i gaudiu-ne també de la festa, que sempre és divertit i, en tot cas, a l'hora de la rauxa alegre, a ningú no se li sol demanar a quin déu resa.

I que el 2010 ens porti, al barri i a la ciutat, pau, progrés i prosperitat, que bona falta ens fan.


Feliç 2010 a tots !!




Gràfic superior: Escut de Barcelona de la portada de l'obra «Ioh. Francisci Rosselli Catalani Barcinonensis ad sex libros Galeni de differentiis et causis morborum, & symptomatum Commentarii...» Barcelona, 1627, Impremta de Sebastià Matevet, Impressor de la Universitat.

Gràfic inferior: Escut oficial actual de la ciutat de Barcelona dibuixat i renderitzat per HansenBCN,
nick pel qual l'autor vol ser conegut.

Ambdós gràfics estan continguts a la Wikipèdia, a l'entrada sobre l'escut de Barcelona i pertanyen al domini públic
.

dimecres, 30 de desembre de 2009

La imatge de l'atur

Carrer de Francesc Tàrrega, de bon matí. Un magatzem de materials de construcció. Davant, quinze o vint homes, la majoria d'ells d'aspecte clarament sudamericà. Esperen. Allí hi van petits contractistes o autònoms, és possible que inclús bricoleurs, i sempre és possible trobar un pedaç. No una feina estable, normalment, simplement una petita obra, potser una cuina, potser algú que necessiti ajuda per enrajolar un bany. 20, 30 euros... fins i tot 50, si la cosa va bé. Res per solucionar el problema gros, però potser prou per acabar d'omplir el carret de queviures o perquè manqui menys per arribar a pagar el lloguer.

La imatge de l'atur oprimeix el cor quan deixa de ser una xifra, un percentatge, una lamentació llunyana quan creix o una hipòcrita campana de victòria del qui no ha vençut en cap batalla -perquè no l'ha lliurat- quan disminueix. La imatge de l'atur no són xifres; són cares, són mans que s'escalfen a la butxaca en l'anhel de poder escalfar-se amb una mica de treball.

La imatge de l'atur és trista i dramàtica.

I també la tenim al nostre barri.

I pot tenir el rostre d'un veí.

El carrer de les Cacàcies

Direu que sóc molt reiteratiu amb el tema del carrer de les Acàcies, però és que allí hi visc jo: al carrer més desgraciat de tot el barri del Congrés i dels Indians. El carrer de les Acàcies és com el pessebre del barri: nois, anem-hi cap allí que hi falten caganers. És clar, els porcs creuen que com l'Ajuntament ja hi ha fet al carrer la gran porqueria, que és el búnker, doncs tot s'hi val i com a casa, tu... Com a casa dels altres, és clar. Jo proposaria inclús un canvi de nom: carrer de Goscelanosa. Així ja ho acabariem d'arrodonir.

D'altres coses, perquè en el capítol d'incívics hi hem d'incloure els serveis municipals; executats per llicenciataris, sí, però municipals a fi de comptes. Qui els supervisa? Doncs no ho sé, però si hi ha un supervisor -cosa que dubto, perquè en aquest país tota la tasca administrativa sembla que s'acaba amb l'atorgament de la concessió- diriem que viu molt bé, perquè no fot massa brot.

Però anem a pams.

A mí sempre m'agrada aportar proves d'allò que dic. Si més no, dins els límits d'allò que és possible i raonable. En el cas de les defecacions de gossos, però, les proves són supèrflues perquè és del domini públic que el pobre carrer de les Acàcies és la comuna canina del barri, una espècie de parc temàtic de la merda de gos, el cagon khan, com si diguéssim. Però no em resisteixo a fer-vos a ulls unes quantes mostres d'aquesta peculiar rebosteria de la què gaudim els veïns acaciencs...


Cagarada d'artesania barroca de gos de tamany petit-mitjà (estimativament, un 10-15 kg). El pastís va ser dipositat a la vorera de la banda de mar davant mateix del búnker, la comuna més apreuada per l'espècie canina (sintomàticament, per cert)


No em negareu que aquest és veritablement un model d'alta costura, eh? L'amo d'aquest gos és un porc, però un porc amb corbata: de recollir la merda, res de res, que s'aguantin els veïns i vianants; ara, això sí: que no faci pudor, que fins aquí hi hauriem d'arribar: un bon grapadet de serradures i amics com abans, tu. I és que, al carrer de les Cacàcies, el nivell de merda és tan alt, que ja s'arriba a refinaments veritablement florentins. Aquesta joia de la caganeria universal la vaig trobar també a la vorera mar, entre Prat d'en Roquer i Alexandre Galí


Aquesta, per variar, no és merda de gos, és merda d'ésser humà (o això diu que és). Aquí, on resta aparcada la furgoneta, hi havia uns contenidors que l'Ajuntament ha decidit suprimir o reubicar. Però l'home és un animal de costums i continua deixant la seva porqueria on sempre. I si s'han endut els contenidors, ja els posaran, home, tu fes com sempre...

Ara anem a l'Ajuntament.

L'Ajuntament s'omple la boca parlant d'incívics. Redéu, com els hi agrada aquesta paraula tan fina i tan acurada, quan n'hi ha tantes, tan gràfiques, tan descriptives, tan exactes i tan rotundes per anomenar la colla de marrans que patim de manera tan gairebé epidèmica. Ara que potser fa bé,perquè així s'estalvia haver d'aplicar-se-les a sí mateix.

Al carrer de les Acàcies (o de les Cacàcies o de Goscelanosa, tot li va bé) no tan sols hi ha gossos caganers i amos porcs, no. Aquí tenim de tot. Aquí també tenim gent ben barroera fent la feina, que treballa a sac, que tant se l'hi en fot tot. Au va, tu, fem via, que quan abans acabem abans plegarem. Acabar, per a aquesta penya, vol dir cobrir l'expedient, passar depressa i, si surt amb barba, Sant Antoni i, si no, la Puríssima, i qui dies passa, anys empeny. Mentrestant, el seu sou el paga, visualment, «Contento de Destrucciones y Patatas» o qualsevol altre concessionari, però, en una instància tan llunyana com segura (el meu compte corrent ho sap fefaentment), els qui veritablement paguem som els ciutadans amb els nostres feixucs impostos locals. Paguem per un servei que és una merda (i no m'invento res: tot seguit ho veureu) i paguem -i molt- per uns estris de disseny, uns contenidors que havien de ser la setena meravella del món, que després els empleats dels serveis tracten a puntades de peu. Algú els hi diu alguna cosa? No, evidentment. Perquè les fotografies que tot seguit us hi exposo són ben fresques, del 29 de desembre (avui o ahir, segons a quina hora acabi pujant aquesta entrada), però en tinc una col·lecció així de llarga que vaig inaugurar quan la Casa Gran va inaugurar al seu torn aquests contenidors que van ser tan bonics el primer dia, col·lecció que, juntament amb alguna més, duré a sobre en un llàpis USB al proper Consell de Barri, assenyalat, si no recordo malament, per al proper dia 12 de gener. Encara farem cine i encara riurem, ja veureu...


Si un cotxe posa una sola roda en el mateix espai de vorera que ocupa el contenidor, segur que passa un urbà i segur que li fot -amb tota la raó- la gran recepta. Però com és un contenidor tractat a sac pel personal del servei de recollida, o l'urbà no passa o el retrovisor de la moto li fa un angle mort a la línia visual. Ho dic perquè aquest contenidor, amb petites variacions centimètriques diàries en més o en menys, està així des fa tres o quatre setmanes. Aquest contenidor està ubicat -no podia ser menys- davant del búnker


Aquest parell de contenidors estan, aproximadament, a l'alçada del número 30 del carrer. Valen els mateixos comentaris que en la fotografia anterior


De nou els típics contenidors que deuen tenir por dels cotxes; ho dic per la mania d'enfilar-se a la vorera. Aquests estan a pocs metres de la cagada fashion de les serradures, i composen, així, un conjunt armoniós de meravelles (o merdavelles?) urbanes i veïnals

Ara que tot això va molt bé per a les rates. Per a què s'alimentin força, vull dir, perquè en estar els contenidors enfilats a les voreres, les trampes posteriors resten obertes proporcionant als simpàtics animalons l'aliment tan ncessari per al seu desenvolupament físic, intel·lectual i espiritual.

I és que ens queixem de vici, home...

Nota: totes aquestes fotografies es divulguen sota una llicència Creative Commons by-nc-sa. Les podeu copiar i divulgar lliurement, però heu de fer sempre esment de l'autor (jo) i d'aquest bloc, no podeu fer-ne ús comercial i, si en feu una obra derivada, l'heu de posar sota la mateixa llicència (ens hem d'acostumar a compartir, xicots)

dimarts, 29 de desembre de 2009

Indrets del barri (II)

Una segona serie de fotografies ben recents, són fetes d'avui mateix, a primera hora del matí i en elles vull reflectir l'estat de les obres del barri i alguns dels seus resultats.

Comencem per la part positiva? Som-hi!


L'estany de la plaça del Congrés. Ja el tenim en marxa altre cop. Bé, l'aigua és bruta i manca sembrar-hi les plantetes, però tot arribarà (esperem)


L'estàtua de la plaça del Congrés. Adobada així, una mica a sac (li cal una veritable restauració), però acceptable. Ara cal veure si dura.


El passatge de Can Berdura, que fa patxoca, sí senyor


Un dels galets amb els què ha estat guardonat el districte. Rau a la plaça Maragall. Inicialment, vaig pensar que éra una pocasoltada, però després de veure la resta de la decoració nadalenca barcelonina, encara m'hi conformo, ja veus...

I ara anem a la part negativa. Vaja, no ben bé negativa: perquè les coses restin boniques i dignes bé que se n'han de fer, d'obres. Ara bé, n'hi ha algunes que sembla que vulguin competir amb la Sagrada Família i aquí al barri tenim dues bones creus: la primera -per ordre d'aparició- és el canòdrom i l'altra és el carrer de Garcilaso.

Al canòdrom va succeïr que durant les obres de rehabilitació s'hi va trobar amiant. L'amiant és un material molt tòxic que forma part de la composició del fibrociment (la uralita, si així ho enteneu millor). Aquesta toxicitat no afecta -o no massa- als veïns de les rodalies, però sí és molt perillosa per als operaris que hi treballen, de tal manera que la normativa de protecció i higiene al treball preveu una sèrie de protocols en el seu tractament que, segons el Districte, va endarrerir les obres. Jo no conec el protocol, així que no puc jutjar si per sí mateix és suficient per endarrerir-les tant o no. Però els fets són els fets: aquí podeu veure l'estat del canòdrom el mes de gener d'enguany i a les fotografies que segueixen podeu observar com estan les obres avui mateix, gairebé un any després. Jutjeu vosaltres mateixos.


S'hi veuen traces del què serà (o m'ho sembla a mi) el circuit de footing. La façana de l'difici s'ha desmuntat. I què més?


Un altre aspecte de les obres del canòdrom

El carrer Garcilaso, altra actuació que ni balla ni badalla. Aquí el problema va ser la fallida de la primera empresa que va guanyar la licitació de les obres, que van restar aturades una bona quantitat de temps. Tot i què se n'ha intentat minvar l'impacte, està clar que els perjudicis per als comerciants del carrer (i dels seus voltants) serà important, atès que els han enxampat de ple les festes de Nadal amb el carrer cap per avall. Per no dir del a vialitat del barri en aquest sector, que com no estava ja prou fotuda abans, ara l'han acabat d'adobar.


De cara al mar, a l'alçada del carrer de Francesc Tàrrega


De cara a la muntanya, per sobre del carrer de la Manígua


Cruïlla de Garcilaso amb el carrer de les Acàcies. Confiem en què l'Ajuntament se'n recordi de que aquí vam quedar de posar un semàfor.

Confio en poder fer alguna sortida més durant aquests dies i obtenir-ne més fotografies. Més fotografies d'indrets amb obres acabades i també, ai, d'obres a mig fer i ai! d'obres encara per començar, que crec que alguna n'hi ha.

Nota: totes aquestes fotografies es divulguen sota una llicència Creative Commons by-nc-sa. Les podeu copiar i divulgar lliurement, però heu de fer sempre esment de l'autor (jo) i d'aquest bloc, no podeu fer-ne ús comercial i, si en feu una obra derivada, l'heu de posar sota la mateixa llicència (ens hem d'acostumar a compartir, xicots)

dijous, 24 de desembre de 2009

Bon Nadal


dimarts, 22 de desembre de 2009

Caca i pis

Surto de bon matí cap a la feina. És la mateixa hora de cada dia, com la majoria de dies de l'any, no té res d'especial. Baixo pel passatge Salvador Riera; està prou net, segurament perquè ha plogut durant la nit; però ha plogut poc i tot el què guanyem en neteja visual ho perdem en brutícia olfactiva: efectivament, els pixums dels gossos, barrejats amb la poca aigua caiguda i aquesta amb el rastre de diferents substàncies orgàniques habituals al paviment, aixequen una farum que Déu n'hi do. Cap millor sensació per a l'estómac pocs minuts després d'haver esmorzat. I, a més, d'aquí a una hora i mitja -només mitja, segons quins casos i horaris- això estarà ple d'infants i joves que van al cole. Meravellós.

Ens solem queixar de les merdes dels gossos; és normal: són les deixalles orgàniques més habituals -sobre les voreres, vull dir- i les més repugnants. I l'abundància i la certament barroca arquitectura de les tifes canines ens oculta una part del problema amb els gossos que no és petita. Vejam: a Barcelona vam tenir un problema de gamberros i porcs -de importació eventual, en un sensible nombre de casos- que es dedicaven a pixar en qualsevol indret de la ciutat que els hi venia bé; com a conseqüència, es va haver de posar en marxa una ordenança municipal específica per a aquest i d'altres comportaments i fenòmens igualment indesitjables. Parlem d'unes quantes desenes o centenars de persones. No sé si en matèria de pixar-se al carrer l'ordenança anomenada «cívica» haurà tingut molt o poc èxit, però l'ordenança que segur que no n'ha tingut cap, sobretot perquè no existeix, es la que -teòricament- hauria de prohibir que milers de gossos es pixin diària i impunement per tots els carrers i indrets de Barcelona. Tenim per amo cívic aquell que recull les cagades del seu animal, però no computem l'incivisme i la marraneria d'obsequiar-nos amb les pixades -sovint generoses- del gos.

I, així, tot i què l'espectacle visual desapareix, normalment, en qüestió de minuts, l'aroma que deixa la cosa (amoniacal, urèic, i d'altres substàncies) resta llargament adherit als arbres, als pilons, als fanals i, sobretot, a les parets i, sovint també, al costat mateix dels portals.

El perquè jo he d'aguantar les marranades que prodiguen els gossos de tercers és un misteri que l'administració municipal no m'ha resolt; no veig perquè he de compartir l'espai públic amb deposicions animals, sobretot si tenim en compte que des de cap punt de vista es poden considerar els gossos com un bé d'interès públic ni la seva tinença com un dret fonamental o, si més no, com un dret prioritari sobre el que tenim tots a gaudir d'una ciutat neta i higiènica. Ja sé que el tema del pixum del gos és molt difícil de solucionar, però aquest no és un problema que hagi de resoldre jo sinó el seu propietari. I si no el pot solucionar, la conclusió és ben senzilla: que no tingui gos.

La pressió animalística sobre el ciutadà, entre coloms, gavines i gossos és cada cop més molesta i més insufrible; i no sabem ben bé perquè és objecte d'aquesta tolerància municipal. Els ciutadans que veiem com es gasten dels nostres quantiosos impostos un bon grapat de milions d'euros cada any en rehabilitar monuments deteriorats per les cagades de coloms i gavines, que hem de destinar -sobretot a les finques d'eixample- importants quantitats de les comunitats de propietaris per refer els desperfectes d'aquests animals, que, de tant en tant, ens espera una bona factureta de tintoreria -a banda del fàstic correponent- no entenem perquè no es du a terme un programa d'extermini sistemàtic i ampli d'aquestes bèsties. D'extermini, paraula rodona, no ens hem d'anar amb tonteries de regulació de poblacions: se'ls liquida i prou. I tampoc entenem aquesta tolerància envers el caprici zoològic d'una minoria de ciutadans -perquè, per més que els veiem i els patim a diari, són una minoria- a costelles d'una immensa majoria. No veig quin deure de solidaritat tenim; no veig perquè ho hem d'aguantar.

Que algú m'ho expliqui, perquè jo no ho entenc.

dilluns, 21 de desembre de 2009

Una obra menys

Ah, una bona noticia! Després de gairebé cinc anys, llargs i inacabables, sembla que per fi s'han acabat les obres (més ben dit: les seves afectacions externes) de l'intercanviador de la Sagrera i el carrer de Felip II tornarà a ser obert demà passat.

És, ja dic, una bona notícia, no tan sols per al barri i per als comerciants del vial -que ara recuperarà vida- sinó per a tota la ciutat, atès que Felip II és un carrer estratègic que uneix la plaça de Virrei Amat -a Nou Barrs, però que estén la seva, podriem dir, influència fins les estribacions del nostre- i Bac de Roda, un autèntic eix ciutadà, molt més enllà del barri, perquè, a més, salvant la plaça de Virrei Amat, enllaça amb el passeig de Fabra i Puig i, amb aquest enllaç, arriba fins la Guineueta. En altres paraules: uneix el mar i la muntanya, de ronda a ronda: de la del Litoral a la de Dalt (travessant, a més, la del Mig, si tenim com a tal -que val tenir-lo com a tal- el carrer de Ramon Albó.

De pas, s'aixeca també el tap que es patia per travessar l'avinguda de la Meridiana, que Déu n'hi do.

A banda, el carrer de Felip II és, convencionalment (realment, ho és el carrer d'Alexandre Galí), la via fronterera entre els dos sectors dels nostre barri: el del Congrés i el dels Indians. Potser perdrem una mica de qualitat de vida viària com a vianants pel previsible increment de la circulació automobilística, precisament en una via que gairebé tots hi travessem sovint, però no és ni serà aquest el principal problema de vialitat que tenim al barri (un altre dia en parlarem), però també guanyarem en la percepció que sobre el barri tindrà el conjunt de ciutadans de Barcelona.

Ara, a anar esperant que es vagi acabant la resta de les obres. Que no són poques, i algunes porten un clar endarreriment, doncs deien que el Plan Zapatero s'havia de culminar abans de les acaballes de 2009 i està clar que més d'un carrer encara viurà els carnavals ben aixecat.

En fi: paciència.

Seguint el bloc

Ara feia dies que no escrivia en el «Territori fronterer», degut segurament a la meva vida internauta, que m'ha dut prou sotracs, com sabeu o us podeu imaginar tots els qui seguiu el tempestuós enfrontament entre la ciutadania en xarxa i la indústria de continguts d'oci. Bé, no en vull parlar massa aquí, d'aquest tema, que per això ja està el germà gran (que també s'ha vist afectat per l'excés d'activitat imprevista); simplement volia fer esment de la causa que m'ha tingut en silenci gairebé tres setmanes.

I què ha passat mentrestant?

Doncs que podem empalmar amb la última entrada: segueix el neguit dels pares i mares del CEIP «Dr Ferran i Clua», que el proppassat dimecres 16 van celebrar una assemblea per tal d'analitzar la situació creada per la súbita dedicació del búnker del carrer de les Acàcies com a alberg per a la pernoctació d'indigents. Informen al seu bloc que l'assemblea va resultar molt satisfactòria; interpreto que satisfactòria en tant que es van prendre decisions de mobilització -no sabem encara de quin caire- però no en quant a resultats sobre el problema, atès que no han obtingut cap altre informació que aquella de la què ja s'hi disposava. A tal efecte, com podeu veure (m'hagués agradat d'assistir-hi, però em va resultar del tot impossible), volen concretar una data per parlar amb els responsables del districte a fi d'obtenir-ne dades concretes sobre el futur del «Projecte Acàcies», sobretot en relació al tema aquest de l'alberg; d'altra banda, el dia 11 de gener (un dia abans, per cert, de la celebració del proper Consell de Barri), a les 8 del vespre, hi haurà una nova reunió per parlar d'objectius i planificar properes accions.

Seguiré parlant d'aquest tema. A veure si el dia 11 m'és possible anar a l'assemblea (sempre que m'hi admetin, és clar, i, naturalment, com a simple observador sense veu ni vot), entre d'altres bons motius perquè és perfectament possible que al Consell de Barri de l'endemà se'n parli d'aquest tema. Bé, de segur que se'n parlarà perquè, inclús deixant de banda la problemàtica del CEIP (i de l'IES, que ara ja sé positivament que també hi està afectat), jo vull saber tres o quatre detalls més sobre la conversió del búnker en refugi.

En altre ordre de coses, el Nadal ja ha arribat al barri. Encara no l'he viscut massa (per la mateixa raó inicialment exposada), però espero poder gaudir-ho amb intensitat, perquè enguany l'empresa em deu molts dies (l'empresa sou vosaltres, atès que sóc funcionari públic) i faré unes vacances nadalenques gairebé escolars. Així que, programa en mà, em dedicaré a recórrer els diversos indrets del barri, amb la càmera fotogràfica enllestida, vejam si puc engreixar una mica més l'àlbum. De pas, també em servirà per ventilar una mica les filles, que entre la escalfor de casa i l'ordinador, se les ha de treure al carrer ben bé arrossegant-les. I tots plegats podrem reduir una mica els àcids greixosos -ja sabeu: triglicèrids, colesterol, etc.- que ens invaeixen en aquestes festes.

Ahir m'hagués agradat baixar una estoneta a veure el festival nadalenc de la plaça del Congrés però, nois us sóc franc: aquest cop hagués pogut. Però entre el fred que fotia (i això que jo no sóc, en absolut, fredolic, ans el contrari) i que ja havia tingut festival nadalenc al matí (el del centre juvenil de les meves xicotes, que no és al barri), vaig deixar que la mandra guanyés fàcilment la lluita. Mea culpa.

No us felicito encara el Nadal, perquè suposo que abans del 25 encara escriuré alguna altra cosa i, en tot cas, faria una entrada específica per a la felicitació.

Deixem-ho, doncs, així, i fins ben aviat.

dimarts, 1 de desembre de 2009

Por al «Dr Ferran i Clua»

La marginalitat ens causa rebuig, no val negar-ho, perquè negar la realitat és la millor manera de no resoldre mai un problema. Tots sabem la forta contestació que es produeix als barris guardonats amb un centre de venopunció, que en alguns casos arriba inclús a utilitzar -no sempre amb plena justificació- la intervenció dels antiavalots; menys problemàtic resulta el tema de tenir prop de casa el refugi per a sense sostre, però hem de ser clars: gràcia, allò que es diu gràcia, no li fa a ningú. S'experimenta un cert grau de conformitat (bé, en algun lloc han d'estar aquests equipaments... pobra gent, home, hem de ser especialment humans amb els més desafavorits...), però no, en tot cas, una aprovació franca i rodona i molt menys un aplaudiment.

En el cas del búnker del carrer de les Acàcies, però, sí es posible que n'hi acabi havent una contestació frontal i eventualment forta: els pares del CEIP «Dr Ferran i Clua» veuen aquest assumpte del refugi com fum al nas.

Efectivament, quan el districte va deixar el búnker per tal d'ubicar el casal de barri al nou edifici de Garcilaso/Manigua, l'explicació que es va donar als ciutadans -si més no, la que es va oferir al Consell de Barri- és que el solar ocupat pel barroer edifici del carrer de les Acàcies calia per a l'ampliació del CEIP «Dr Ferran i Clua» (i sóc incapaç de recordar si també hi participava, en això de l'ampliació, l'IES «l'Alzina»). Sí que recordo, perfectament, l'alegria amb la què vaig arribar a casa donant la notícia a la família i especulant amb la possibilitat de què un nou accés al CEIP pel carrer de les Acàcies podria donar-li molta alegria al vial.

Bé, la meva alegria éra poca si la comparem amb la de les famílies del CEIP, que ja assaborien la sembla ser que molt necessària ampliació del centre.

Ara, aquesta sorprenent destinació del búnker (sorprenent perquè, realment, ningú va comunicar la intenció municipal fins que fou evident) ha omplert de desencís als pares i mares del «Dr Ferran i Clua».

Què pensen fer?

De moment, segons es dedueix del seu bloc, mantenir-se en una tensa vigilància. És clar, volen conéixer el veritable abast de la decisió municipal: si es tracta de quelcom definitiu o si és una qüestió provisional d'un any o dos. Però inclús en aquest darrer cas, sempre queda el neguit de saber que aquestes coses massa sovint resten estancades i allò que havia de servir per sortir del pas un any o dos, en passen deu i en passen quinze i encara hi és.

Ja vaig dir fa uns dies, que els pares i les mares del CEIP tenen tot el meu suport; el tenen, en primer lloc, perquè el seu interès és, per altres raons, també meu: la perspectiva de què s'esvaeixi del meu carrer aquella mena de caixa de morts arquitectònica, és ben atraient; però, en segon lloc, perquè l'aspiració de les famílies del CEIP em sembla justa i prioritària, i ben digna de la solidaritat veïnal. No puc parlar en representació de ningú més que de mi mateix, és clar, però tinc la percepció de que la immensa majoria dels veïns del carrer de les Acàcies està d'acord amb aquestes raons, de la mateixa manera que també se sentirà solidari un bon nombre de veïns d'altres indrets del barri.

No sé ben bé en què els puc ajudar, però sàpiguen des d'ara mateix que poden comptar amb mi.

Una illa neta

Aquesta setmana passada he estat uns dies a les illes Canàries, concretament a La Laguna, una ciutat molt bonica que us recomano, on contrasten armònicament la seva ancestralitat (és la ciutat més antiga de les illes i durant segles, fins fa un i mig, fou la seva capital) i la seva característica de ciutat universitària on predomina netament l'ambient jove.

Ep! He dit netament?

Doncs sí. Una de les coses que crida l'atenció, a poc que un s'hi fixi, és la netedat dels seus carrers, tot i què la presència dels serveis municipals de neteja no és massa visible (molt inferior a la de Barcelona). No es veu una merda de gos, no es veu un paper per terra, ni burilles, ni porqueries. El civisme evident dels seus habitants -i perquè sigui dit, insisteixo en la forta incidència de jovent- és digne de ser tingut en compte.






Torno de l'aeroport, camí de casa. El passatge de Salvador Riera és ple de paperots per terra i el carrer de les Acàcies és un parc temàtic per a gossos (el dragon khan de les cagades). I, mireu, no és una qüestió de Guàrdia Urbana, no pot ser que tot hagi de funcionar amb la porra a la ma. A La Laguna, no hi havia una presència policial agobiant, i si no hi havia massa presència policial i no hi havia una presència sensible de serveis de neteja (com sí que n'hi ha a Barcelona), això què vol dir? Doncs vol dir que allí són cívics i aquí, al nostre barri, hi ha un sensible nombre de veïns que són, senzillament, uns porcs. I uns incívics, sí, val, i uns insolidaris. Però fonamentalment, uns porcs.

Potser l'acció cívica ciutadana hauria de canviar d'objectiu: si no hi ha manera de conscienciar els amos d'animals, potser s'hauria d'exigir l'Ajuntament que posi més i més importants obstacles a la seva tenença, si més no, als gossos: una molt forta tributació, obligatorietat d'assegurança de danys, incrementar (incrementar molt) la duresa de les sancions per incompliment d'ordenances (vacunació, xip i, no cal dir-ho, brutícia). És una pena, perquè els animals suposen un gran bé per a moltes persones grans i soles per a les quals l'animal de companyia és una font d'equilibri psíquic i emocional en un moment de la vida en què aquests equilibris tendeixen a la precarietat i que no tenen recursos per afrontar un eventual enduriment tributari (l'altre, el sancionador és fàcilment evitable). Però també val pensar dues coses: en primer lloc, l'incivisme no té edat (i jo he vist molt sovint a gent gran deixar l'obsequi caní allí on el gos l'ha deixat) i, en segon lloc, sempre es poden arbitrar exencions fiscals per a la gent gran que no té antecedents d'expedients sancionadors per incivisme.

Però alguna cosa s'ha de fer, perquè en una ciutat que és especialment bruta, ubicada dins d'un país que és especialment brut (en termes urbans, si més no), el nostre barri no és ¡ni de bon tròs! capdavanter en netedat. Ans el contrari: en la meva personal percepció, som dels primers... començant per la cua.

I això és culpa de tots i hem de posar-hi remei entre tots.

Nota: totes aquestes fotografies es divulguen sota una llicència Creative Commons by-nc-sa. Les podeu copiar i divulgar lliurement, però heu de fer sempre esment de l'autor (jo) i d'aquest bloc, no podeu fer-ne ús comercial i, si en feu una obra derivada, l'heu de posar sota la mateixa llicència (ens hem d'acostumar a compartir, xicots)

dimarts, 24 de novembre de 2009

Perill a les cruïlles

Fent recerques per anar farcint d'enllaços del barri aquest jove bloc, vaig trobar ahir el de Jordi Flores, un veí a qui tinc el gust de conéixer per haver coincidit algunes vegades als Consells de Barri. Un autèntic activista de barri que funciona en un registre dur i agressiu que em recorda molt al què utilitzo jo en el meu bloc de capçalera.

I llegint diverses entrades del seu bloc, em trobo amb una que fa al·lusió a un problema que ja fa molt de temps que tenim al barri, precisament a la cruïlla dels carrers de Garcilaso i de Francesc Tàrrega, on entre les plantes -altes i tupides- que delimiten la terrassa d'un bar i l'estacionament de vehicles -sovint furgonetes o petits camions-, venint pel carrer de Francesc Tàrrega, que ha de cedir el pas al trànsit que circula per Garcilaso en direcció al passeig de Maragall, per tenir la necessària visibilitat pràcticament s'hi ha d'invair -a cegues- el carrer Garcilaso.

Perill evident, que no únic. El conductor, en travessar Garcilaso i mirar vers la seva esquerra, avança perdent de vista el pas de zebra que hi ha un cop creuat el carrer en qüestió, amb la qual cosa, també els vianants que travessen el carrer Francesc Tàrrega hi corren perill.

Mireu la fotografia aèria (captura de Google Maps):



Aquesta situació ja la vaig denunciar jo al primer Consell de Barri al què hi vaig assistir (crec que va ser el segon que es va celebrar: el 24 d'abril de 2008) davant la senyora Gemma Mumbrú i l'Enric Fernández-Velilla, que hi éra present, és clar, va assentir notòriament al meu comentari i va recolzar la seva raó. No recordo si en aquell moment hi va haver resposta clara davant el problema o aquesta va ser, simplement, formulària. El cas és que transcorregut més d'un any i mig, la cosa encara segueix igual.

Ara s'hi estan fent obres al carrer de Garcilaso. Es reurbanitza completament. És un bon moment per acabar amb el problema i -donem-hi el vot de confiança que en Jordi Flores ja rebutja, amb la seva raó- val esperar que s'hagi tingut en consideració. Esperarem, doncs, a la fi de les obres.

En altre ocasió -ja pot fer ben bé un any- vaig denunciar el cas omís que els conductors -una colla de bàrbars, permeteu-me que ho digui- fan del pas de zebra de la cruïlla Garcilaso-Acàcies: pujen a gran velocitat i per travessar t'has de llançar a la piscina, amb el conseqüent -i, de vegades, extrem- risc; allí hi cal un semàfor de manera perentòria i inel·ludible. També la solució va restar diferida a la reurbanització de Garcilaso. De nou, tornem-hi amb el vot de confiança i esperem a veure què passa a la fi de les obres.

Però, encara que tots dos problemes es resolguin satisfactòriament, sí que té plenament raó en Jordi quan diu que la vida i la integritat física dels ciutadans és una prioritat sempre i en tot cas i, per tant, sóc de l'opinió que aquests problemes s'haguessin hagut d'afrontar amb urgència, sense esperar unes obres que, ja en aquell moment, no s'hi comptava de veure-les acabades fins final del'any 2009 (i ara sabem que es retardaran més enllà del previst per causes que ara i aquí deixarem córrer).

I encara, la solució del tema de la cruïlla Garcilaso-Acàcies passava per una qüestió tècnica i pressupostària (i, ens agradi o no, ja sabem què vol dir això), però el del bar Garcilaso-Francesc Tàrrega éra -és- molt més fàcil de solucionar i tampoc s'hi ha posat fil a l'agulla. No pot ser que els problemes només s'afrontin a cops de mobilització de veïns (sovint de llarga durada: no hi ha raó prou potent, sembla ser, perquè es prenguin mesures immediates), però si és així com ha de ser, potser que anem prenent nota per a successives ocasions, sobretot quan està en joc la seguretat de les persones.

Però és una pena que hagi de ser així.

diumenge, 22 de novembre de 2009

Amor pel paisatge urbà

O individualisme -egoïsme- urbanístic. El que demostren alguns arquitectes o promotors. En alguns indrets on els paisatges són protegits -com ara la muntanya de Montserrat- els corresponnets patronats dicten unes normes estètiques que afecten les construccions del teritori objecte de protecció; si aquestes normes estètiques no s'acompleixen, no s'atorga la llicència. Potser a Barcelona s'haurien d'implementar normes així.

I si no, mireu això:



Encara que no ho semblin, són façanes d'habitatges. Les podeu veure al carrer de les Acàcies. D'aquestes cases hi vaig parlar a la primera entrada d'aquest bloc.

Se sol dir en castellà que sobre gustos, no hay nada escrito. En el cas que estem veient, potser això sigui aplicable a les plantes superiors, però no em direu que la façana de planta baixa que mira al carrer és una qüestió de gustos...

El pobre carrer de les Acàcies, entre l'obra pública i alguna promoció privada, sembla el Mur de l'Atlàntic. En Rommel s'hi trobaria ben a gust.

Home, a la propera reunió de comunitat de propietaris de casa meva penso proposar que hi muntem al portal un niu d'ametralladores, més que res perquè el nostre veïnat estigui a to amb el caràcter marcial del carrer. Inclús podriem escriure al Ministeri de Defensa per tal de què ens incloguin al catàleg de recursos: si algun dia ataquen els dolents, només caldrà que facin venir la Legió.

La resta de la infrastructura, ja està preparada.

Nota: totes aquestes fotografies es divulguen sota una llicència Creative Commons by-nc-sa. Les podeu copiar i divulgar lliurement, però heu de fer sempre esment de l'autor (jo) i d'aquest bloc, no podeu fer-ne ús comercial i, si en feu una obra derivada, l'heu de posar sota la mateixa llicència (ens hem d'acostumar a compartir, xicots)

divendres, 20 de novembre de 2009

Els «sense sostre» al barri

El blog del conseller del barri, Enric Fernández-Velilla es, entre d'altres coses ben útils, una mena de tauler d'anuncis oficials. És una pena -i un dia ja li vaig dir en una sessió del Consell de Barri- que aquestes coses funcionin a cops d'iniciativa privada i cada barri no tingui una pàgina pròpia penjada a la web de l'Ajuntament. Suposo que més aviat o més tard aquesta web municipal -i, per tant, oficial- del barri del Congrés i dels Indians, acabarà existint, però el fet de què no existeixi ara mateix, amb tot el sistema de barris plenament operatiu, indica una manca de reflexes per part de qui hauria d'haver-hi pensat. Que no sé qui és, si no és tirant per elevació.

Llegint, doncs, el bloc de l'Enric, me n'entero de què el búnker del carrer de les Acàcies -l'antic Casal de Barri- s'està condicionant per tal d'utilitzar-lo com a dormitori per a sense sostre, en el curs de l'Operació Hivern, que es du a terme els mesos en què les temperatures baixen fines els zero graus -o menys- de mínima. El condicionament en qüestió consisteix en dotar l'equipament d'unes infrastructures higièniques i d'habitabilitat adequades.

Fins aquí molt bé, i vagi per davant que em sembla una utilització molt plausible i molt digna per a aquest edifici. Ara, però, se'm vénen al cap algunes salvetats a aquest aplaudiment.

En primer lloc, que aquesta destinació de l'edifici sigui en tot cas provisional i que es mantingui com a prioritari el projecte d'ampliació del CEIP «Dr Ferran i Clua», prioritat que no tan sols no ha de ser abandonada sinó que la seva executivitat ha de ser potenciada i accelerada, tal com desitja -amb el meu suport personal i crec que el de tot aquest sector del barri- l'AMPA del centre.

En segon lloc, veig que l'Enric es cura en salut sobre alguns temors que, molt previsiblement, escometrien al veïnat i, així, avisa de què la operació d'acolliment començarà -en el seu moment- a partir de les 19:30 hores, fora, per tant, d'horari escolar i extraescolar dels centres propers, i que les persones que hi seran acollides no arribaran per lliure sinó que seran transportades pels serveis d'emergències, és a dir que -previsiblement- no hi haurà acumulació d'usuaris al carrer. I recorda l'Enric que aquesta operació no és sistemàtica, que la campanya s'acabarà, com cada any, al final del mes de març, i que la utilització del recurs no és necessàriament diària, sinó només quan les circumstàncies meteorològiques ho exigeixin (a tall d'exemple, fa esment de què el darrer hivern només es va activar l'alerta per fred en tres nits).

La qüestió de l'acumulació de persones a les portes del centre no sé si es podrà evitar per més que es vulgui. Coneguda l'existència del recurs, no veig com es podrà impedir que hi vagin persones per lliure, sense procedir necessàriament de les estructures municipals d'emergència. A més, el problema no és tan sols l'arribada, sinó també la sortida, el matí següent. Encara que estigui previst transportar-les de tornada (que no s'ha dit que estigui previst) tampoc es podrà evitar que algunes persones refusin aquest transport i marxin del local -però potser no del barri- pel seu propi peu.

Vejam, no ens posem histèrics. No estem parlant de persones especialment perilloses. D'aquest col·lectiu no val esperar més perillositat ni més truculència que de qualsevol altre i no hem de témer per la integritat física o pels béns de la gent que viu, treballa o circula pel barri. Però sí es innegable que el seu estil de vida es caracteritza per no subjectar-s'hi ni massa ni sempre a les normes legals en matèria de civisme ni al consens social mínim sobre l'haver d'ésser en aquesta matèria. No hem de témer agressions o expolis personals -en general o sistemàticament, si més no- però sí és raonable témer un increment de l'incivisme en forma de brutícia, d'usos abusius de l'espai públic (ocupació de bancs als carrers i places) i d'altres problemes en aquest àmbit.

Aquests problemes són, benauradament, fàcils d'evitar: n'hi ha prou amb un increment de la vigilància per part de la Guàrdia Urbana i de la neteja per part dels corresponents serveis; és clar que aquest increment vol dir «recursos» i que l'atribució de recursos respon a unes prioritats entre les quals pot estar -o no- els plus de seguretat i de neteja que el barri demana atès el nou ítem de servei que es presta en el seu si.

Per tant -i sempre sense oblidar la primera salvetat que he fet- el bon fi d'aquesta nova dedicació del búnker en anys successius rau a les seves mans, senyora Mumbrú: si la vigilància és suficient i els veïns no patim un plus d'incivisme a causa d'aquest servei d'acolliment, segur que en el futur no hi haurà problemes veïnals per aquesta causa. Però si es calcula malament la incidència de l'establiment al barri d'aquest nou servei o no s'hi otorga el grau de prioritat necessària a l'hora d'establir els serveis de vigilància i control que veritablement calguin, serà inevitable que en properes campanyes hi hagi problemes d'oposició per part dels veïns.

Tant de bo no s'hi hagi d'arribar.

dijous, 19 de novembre de 2009

Gent, llocs i nombres

Diuen allò de què hi ha mentides, grans mentides i estadístiques. Bé, fa molta gràcia, però no és cert. Les estadístiques ben fetes no tan sols no falsifiquen els fets sinó que, contràriament, els exposen en tota la seva fredor i són un auxiliar imprescindible per a la gestió pública (i també, molt sovint, per a la privada). Potser per això m'ha agradat des de sempre treballar amb estadístiques, estadístiques bones, estadístiques acurades, vull dir, no amb sondejos d'aquests que els partits fan per encàrrec.

M'agrada esbrinar, a través de l'hieratisme dels nombres, la vida de les persones en tant que part d'un col·lectiu ben determinat, tractar d'endevinar la seva quotidianitat, tractar de veure com és la seva vida.

Per això, el primer document que penjo en aquest bloc és un resum de producció pròpia sobre els indicadors del nostre barri, del barri del Congrés i dels Indians. El teniu aquí i romandrà des d'avui a la columna de la dreta, just a sobre de les fotografies.

M'hagués agradat incloure més coses, més aspectes, però, definits barri per barri, només hi ha indicadors de població; i no incloc tots els possibles dels diversos ítems de què consta la lectura oficial del Padró (al present, el de 30 de juny de 2008; actualitzaré dades a mesura que l'Ajuntament les divulgui) per no fer aquest document massa feixuc. Poc i ben paït.

No he tingut temps encara d'estudiar-ho una mica (i compte, per si us n'havieu fet una altra idea: no sóc estadístic), pero mirant així per sobre, se'm venen unes idees que vosaltres podreu deduir fàcilment si us hi fixeu:

  1. Som un barri petitó, de molt poca extensió: calen 250 barris com el nostre per cobrir tota la ciutat. (No és una dada dolenta: en el pot petit hi ha la bona confitura ;-)
  2. El canvi climàtic, si les previsions són certes, constituïrà un veritable drama, però caldràn molts canvis climàtics i que l'aigua pugi molt perquè ens mullem els peus: estem a l'equivalent de 10 o 12 pisos sobre el nivell del mar (42 metres)
  3. Els homes estem de sort: toquem (és un dir) a una miqueta més d'una senyora per barba. Una miqueta més, inclús, que la resta dels barcelonins; aquí, la majoria femenina (present tant a nivell de ciutat com de districte) es lleugerament més marcada.
  4. Mmmmmmm, també som un barri més envellit que els altres: un 26 per 100 de la nostra població es més gran de 65 anys, contra el 20 i poc de la ciutat i el 19 del total de Sant Andreu. Mirem-ho des del punt de vista positiu: amb l'energia de les dones i la saviesa dels avis, tenim un potencial gairebé megatònic. Però també es cert que tenim menys nens que la resta (de la ciutat i del districte), menys joves i menys adults en edat d'activitat. Ens hem de posar les piles, famílies...
  5. I, bé, també guanyem a la ciutat i al districte en barcelonins de naixement, una taxa prou igual en nascuts a la resta de Catalunya, un xiquet més alts que la ciutat (però no que el districte) en espanyols no catalans i un index prou baix (nosaltres i el districte també) en població nascuda a l'estranger
Bé, si es barreja tot encara es pot arribar, segurament, a més conclusions, però jo ho deixo aquí, ara com ara. Les dades ja les teniu vosaltres igual que jo.

Llegiu, estudieu i, si us ve de gust, aporteu.

dimarts, 17 de novembre de 2009

Indrets del barri (I)

Als meus arxius fotogràfics tinc una petita col·lecció sobre el barri. M'hi vaig dedicar un dissabte de gener d'enguany. No és la sèrie de fotografies que més m'agrada de les que tinc (aquell dia no éra el meu dia, sembla ésser), però sempre n'hi ha que se'n poden salvar.

Heus aquí una petita mostra. N'hi haurà més, de les velles i de noves que en vagi fent; aquesta entrada -segons espero- serà la primera d'unes quantes.



La plaça del Congrés Eucarístic, l'espai més gran del barri (que serà aviat superat per la superfície alliberada del canòdrom i veritable fòrum i àgora del Congrés-Indians



El campanar de l'església parroquial de Sant Pius X (patró del barri), un veritable pal major, tota una senyal d'indentitat



Les obres del canòdrom (estat el mes de gener de 2009). Un equipament, futur centre d'art, que posarà el barri en el mapa dels aconteixements de la ciutat... i qui sap si més enllà



La Torre Rosa, avui una cocteleria (molt recomanable, per cert), constitueix un probable vestigi d'una època fundacional del barri -no provada- a càrrec d'«indians» procedents de Cuba en començar el segle XX



Edifici de l'antic casal de barri, al carrer de les Acàcies. Exagero quan l'anomeno
«el búnker»?

Properament, més racons.

Nota: totes aquestes fotografies es divulguen sota una llicència Creative Commons by-nc-sa. Les podeu copiar i divulgar lliurement, però heu de fer sempre esment de l'autor (jo) i d'aquest bloc, no podeu fer-ne ús comercial i, si en feu una obra derivada, l'heu de posar sota la mateixa llicència (ens hem d'acostumar a compartir, xicots)

dilluns, 16 de novembre de 2009

El xu-cu-xú del tren

Encara que no dins els límits del barri, però ben a prop, al sector de la Sagrera, s'estan construïnt tres equipaments que ens afectaran de manera molt important: l'estació de rodalies, el nus ferroviari urbà que suposa l'intercanviador de la Sagrera i l'estació de l'AVE. Tres obres molt importants, molt bèsties, si em permeteu que ho digui així.

La connectivitat i la mobilitat del nostre barri, ja no tan sols en els desplaçaments urbans, sinó també en els interurbans, els regionals i els de llarga distància en canviaràn la fesomia. De ben segur, ben a prop de casa nostra -si no és al costat mateix- s'hi establiran empreses, oficines i negocis de tot tipus. Potser els nostres veïnats adquiriran una sociologia diferent per l'afluència dels nouvinguts que hi arribaran.

No cal ser profeta per veure-ho. El transport, les comunicacions, sempre representen oportunitats; les oportunitats porten negoci, els negocis donen feina i la feina atreu gent.

Ho contemplarem -ho contemplo jo, si més no- amb espectació i amb esperança. Més gent, més famílies, més futur...

Serà així? No correm altres perills? No morirem com a barri, de la mateixa manera que n'han mort alguns en els què l'èxit ha desallotjat la població original (penso en l'Eixample)? O com a d'altres, en greu perill de què això passi (penso en la Barceloneta)?

Ah! El progrés i el futur tenen aquestes coses: l'esperança de millora i la por d'empitjorar sempre van juntes. Sovint ens mirem els uns als altres com malfiant-nos, esperant que comenci un per seguir-hi tots i entonar l'oració aquella de l'acudit: «Virgencita, que me quede como estoy». És un risc, una aposta i, a sobre, la juguesca no és voluntària: al so de la música hem de ballar tant si es vol com si no.

Però si ens fem forts, si cada veí és un activista del barri, podrem, plegats, superar els reptes, assolir l'èxit i progressar a un preu raonable (gratuït no ho es mai i tant de bo no ho sigui: el que no costa, no es valora). Aquest sí que és un missatge de futur i una bona proposta per als altres barris del districte que estaran, poc més o menys, amb un dubte similar.

No esperem que ens dissenyin el barri per després queixar-nos a toro pasao. Fem-ho nosaltres, fem-nos capaços de dibuixar el nostre propi projecte i d'imposar-lo. Aquesta és la garantia.

La resta, és només una rifa. I aleshores sí que virgencita...

diumenge, 15 de novembre de 2009

Sona la tenora

El meu carrer és el carrer de les Acàcies, el tall d'un entrepà format pel carrer de la Manigua i el de Ramon Albó. És relativament curt, medeix molt poc menys de 350 metres. És un carrer tranquil, sense més comerç que una farmàcia i dos bars, a més d'un parvulari, un logopeda, algunes -molt poques- representacions comercials, una casa de putes i un fotimer de locals en lloguer o venda. Ja en fa d'anys que estan així, no és per la crisi actual, és que la crisi comercial del carrer de les Acàcies és endèmica.

Els habitatges són més aviat baixos, comunitats de pocs veïns (ara, que si són com la de casa meva, no gaire ben avinguts) i hi ha una important incidència relativa d'habitatges unifamiliars, d'aquests de gent amb peles. N'hi ha uns que en deuen tenir molts, de calés, perquè tenen la casa cuirassada com les portes de Fort Knox. Un dia d'aquests ja us pujaré una fotografia o dues.

Tincs uns familiars que viuen a un poble d'Osona i cada cop que vénen a casa (dos o tres durant l'any) hi dediquen al carrer el màxim elogi que hi pot dedicar a un carrer barceloní la gent de poble: sembla ben bé un carrer de poble, diuen. Ja veus...

L'arbrat, és clar, esta format per acàcies, unes acàcies la cura de les quals sembla a càrrec del jardiner d'en Pinochet, perquè costa de veure arbres tan retorts i tan torturats. Probablement és degut a què, com que les voreres són tan estretes, la capçada s'ha de podar a fi que no invaeixi les cases. I entre la poda pinoxetista, els camions que hi passen (un agraïment molt especial al de les escombreries) i els 4x4 que estacionen com els hi surt dels pebrots, que van deixant les rascades i feridures corresponents, així estan, les pobres acàcies, que fa angúnia de veure-les. Altrament, un es torna vengatiu i se n'alegra, recordant com a la primavera posen perdut el carrer amb una barreja pudent de sàvia, pètals de les flors (o d'allò que n'hi diuen) i d'altres porqueries, que no te les treus de la sola de la sabata ni amb aigua bullent. I ara rai, que el cotxe dorm al garatge, però fa uns anys -quan encara es podia somiar amb estacionar diària i correctament- déu n'hi do la de merda que hi anava a sobre.

Cap al final del carrer, a la banda sud-est i tocant el carrer de Garcilaso, hi ha un bloc barroer que hi va acullir el casal del barri; ara ja no hi és el casal -s'ha traslladat a un flamant gratacels de tres pisos que han edificat a tal fi al carrer de la Manigua-, però el bloc barroer segueix allí. Jo l'anomeno el búnker i us ben asseguro que sóc caritatiu. L'arquitecte que va signar aquell catafalc deuria passar molta gana per avernir-se a constar com a creador d'aquest crim estètic. S'ha de dir, no obstant, que es va concebir com un -ehem- edifici provisional, atès que el terreny és de dos centres educatius (o d'un d'ells, no ho tinc clar): l'IES «l'Alzina», que ara s'hi accedeix pel passatge Salvador Riera, i el CEIP «Doctor Ferran i Clua», al què s'hi entra pel carrer de la Manigua, l'AMPA del qual batalla denodadament per una ampliació del col·legi, ampliació que suposaria, sembla ser, un accés al mateix pel carrer de les Acàcies. Tant de bo ho aconseguissin: el carrer gaudiria d'una mica de moviment i d'alegria.

Oh, però parlant d'alegria: el carrer de les Acàcies és el parc d'atraccions favorit dels gossos. Bé, és veritat que no en veig gaires, jo, però si comptem la quantitat de tifes que hi ha a la vorera (especialment en l'entorn del búnker), gairebé podria arribar-se a la conclusió de què el canòdrom no l'han desballestat, sinó més aviat traslladat. Al meu carrer, és clar.

Naturalment, n'hi ha molt més, de barri, però per encetar aquest bloc, com a sessió inaugural, ja està bé. Seguiré parlant-vos de coses que passen i es veuen, al Congrés-Indians i en aquest petit territori apatxe fronterer de tres districtes.

Aviat tornaré a ser amb vosaltres.