dimarts, 24 de novembre de 2009

Perill a les cruïlles

Fent recerques per anar farcint d'enllaços del barri aquest jove bloc, vaig trobar ahir el de Jordi Flores, un veí a qui tinc el gust de conéixer per haver coincidit algunes vegades als Consells de Barri. Un autèntic activista de barri que funciona en un registre dur i agressiu que em recorda molt al què utilitzo jo en el meu bloc de capçalera.

I llegint diverses entrades del seu bloc, em trobo amb una que fa al·lusió a un problema que ja fa molt de temps que tenim al barri, precisament a la cruïlla dels carrers de Garcilaso i de Francesc Tàrrega, on entre les plantes -altes i tupides- que delimiten la terrassa d'un bar i l'estacionament de vehicles -sovint furgonetes o petits camions-, venint pel carrer de Francesc Tàrrega, que ha de cedir el pas al trànsit que circula per Garcilaso en direcció al passeig de Maragall, per tenir la necessària visibilitat pràcticament s'hi ha d'invair -a cegues- el carrer Garcilaso.

Perill evident, que no únic. El conductor, en travessar Garcilaso i mirar vers la seva esquerra, avança perdent de vista el pas de zebra que hi ha un cop creuat el carrer en qüestió, amb la qual cosa, també els vianants que travessen el carrer Francesc Tàrrega hi corren perill.

Mireu la fotografia aèria (captura de Google Maps):



Aquesta situació ja la vaig denunciar jo al primer Consell de Barri al què hi vaig assistir (crec que va ser el segon que es va celebrar: el 24 d'abril de 2008) davant la senyora Gemma Mumbrú i l'Enric Fernández-Velilla, que hi éra present, és clar, va assentir notòriament al meu comentari i va recolzar la seva raó. No recordo si en aquell moment hi va haver resposta clara davant el problema o aquesta va ser, simplement, formulària. El cas és que transcorregut més d'un any i mig, la cosa encara segueix igual.

Ara s'hi estan fent obres al carrer de Garcilaso. Es reurbanitza completament. És un bon moment per acabar amb el problema i -donem-hi el vot de confiança que en Jordi Flores ja rebutja, amb la seva raó- val esperar que s'hagi tingut en consideració. Esperarem, doncs, a la fi de les obres.

En altre ocasió -ja pot fer ben bé un any- vaig denunciar el cas omís que els conductors -una colla de bàrbars, permeteu-me que ho digui- fan del pas de zebra de la cruïlla Garcilaso-Acàcies: pujen a gran velocitat i per travessar t'has de llançar a la piscina, amb el conseqüent -i, de vegades, extrem- risc; allí hi cal un semàfor de manera perentòria i inel·ludible. També la solució va restar diferida a la reurbanització de Garcilaso. De nou, tornem-hi amb el vot de confiança i esperem a veure què passa a la fi de les obres.

Però, encara que tots dos problemes es resolguin satisfactòriament, sí que té plenament raó en Jordi quan diu que la vida i la integritat física dels ciutadans és una prioritat sempre i en tot cas i, per tant, sóc de l'opinió que aquests problemes s'haguessin hagut d'afrontar amb urgència, sense esperar unes obres que, ja en aquell moment, no s'hi comptava de veure-les acabades fins final del'any 2009 (i ara sabem que es retardaran més enllà del previst per causes que ara i aquí deixarem córrer).

I encara, la solució del tema de la cruïlla Garcilaso-Acàcies passava per una qüestió tècnica i pressupostària (i, ens agradi o no, ja sabem què vol dir això), però el del bar Garcilaso-Francesc Tàrrega éra -és- molt més fàcil de solucionar i tampoc s'hi ha posat fil a l'agulla. No pot ser que els problemes només s'afrontin a cops de mobilització de veïns (sovint de llarga durada: no hi ha raó prou potent, sembla ser, perquè es prenguin mesures immediates), però si és així com ha de ser, potser que anem prenent nota per a successives ocasions, sobretot quan està en joc la seguretat de les persones.

Però és una pena que hagi de ser així.

diumenge, 22 de novembre de 2009

Amor pel paisatge urbà

O individualisme -egoïsme- urbanístic. El que demostren alguns arquitectes o promotors. En alguns indrets on els paisatges són protegits -com ara la muntanya de Montserrat- els corresponnets patronats dicten unes normes estètiques que afecten les construccions del teritori objecte de protecció; si aquestes normes estètiques no s'acompleixen, no s'atorga la llicència. Potser a Barcelona s'haurien d'implementar normes així.

I si no, mireu això:



Encara que no ho semblin, són façanes d'habitatges. Les podeu veure al carrer de les Acàcies. D'aquestes cases hi vaig parlar a la primera entrada d'aquest bloc.

Se sol dir en castellà que sobre gustos, no hay nada escrito. En el cas que estem veient, potser això sigui aplicable a les plantes superiors, però no em direu que la façana de planta baixa que mira al carrer és una qüestió de gustos...

El pobre carrer de les Acàcies, entre l'obra pública i alguna promoció privada, sembla el Mur de l'Atlàntic. En Rommel s'hi trobaria ben a gust.

Home, a la propera reunió de comunitat de propietaris de casa meva penso proposar que hi muntem al portal un niu d'ametralladores, més que res perquè el nostre veïnat estigui a to amb el caràcter marcial del carrer. Inclús podriem escriure al Ministeri de Defensa per tal de què ens incloguin al catàleg de recursos: si algun dia ataquen els dolents, només caldrà que facin venir la Legió.

La resta de la infrastructura, ja està preparada.

Nota: totes aquestes fotografies es divulguen sota una llicència Creative Commons by-nc-sa. Les podeu copiar i divulgar lliurement, però heu de fer sempre esment de l'autor (jo) i d'aquest bloc, no podeu fer-ne ús comercial i, si en feu una obra derivada, l'heu de posar sota la mateixa llicència (ens hem d'acostumar a compartir, xicots)

divendres, 20 de novembre de 2009

Els «sense sostre» al barri

El blog del conseller del barri, Enric Fernández-Velilla es, entre d'altres coses ben útils, una mena de tauler d'anuncis oficials. És una pena -i un dia ja li vaig dir en una sessió del Consell de Barri- que aquestes coses funcionin a cops d'iniciativa privada i cada barri no tingui una pàgina pròpia penjada a la web de l'Ajuntament. Suposo que més aviat o més tard aquesta web municipal -i, per tant, oficial- del barri del Congrés i dels Indians, acabarà existint, però el fet de què no existeixi ara mateix, amb tot el sistema de barris plenament operatiu, indica una manca de reflexes per part de qui hauria d'haver-hi pensat. Que no sé qui és, si no és tirant per elevació.

Llegint, doncs, el bloc de l'Enric, me n'entero de què el búnker del carrer de les Acàcies -l'antic Casal de Barri- s'està condicionant per tal d'utilitzar-lo com a dormitori per a sense sostre, en el curs de l'Operació Hivern, que es du a terme els mesos en què les temperatures baixen fines els zero graus -o menys- de mínima. El condicionament en qüestió consisteix en dotar l'equipament d'unes infrastructures higièniques i d'habitabilitat adequades.

Fins aquí molt bé, i vagi per davant que em sembla una utilització molt plausible i molt digna per a aquest edifici. Ara, però, se'm vénen al cap algunes salvetats a aquest aplaudiment.

En primer lloc, que aquesta destinació de l'edifici sigui en tot cas provisional i que es mantingui com a prioritari el projecte d'ampliació del CEIP «Dr Ferran i Clua», prioritat que no tan sols no ha de ser abandonada sinó que la seva executivitat ha de ser potenciada i accelerada, tal com desitja -amb el meu suport personal i crec que el de tot aquest sector del barri- l'AMPA del centre.

En segon lloc, veig que l'Enric es cura en salut sobre alguns temors que, molt previsiblement, escometrien al veïnat i, així, avisa de què la operació d'acolliment començarà -en el seu moment- a partir de les 19:30 hores, fora, per tant, d'horari escolar i extraescolar dels centres propers, i que les persones que hi seran acollides no arribaran per lliure sinó que seran transportades pels serveis d'emergències, és a dir que -previsiblement- no hi haurà acumulació d'usuaris al carrer. I recorda l'Enric que aquesta operació no és sistemàtica, que la campanya s'acabarà, com cada any, al final del mes de març, i que la utilització del recurs no és necessàriament diària, sinó només quan les circumstàncies meteorològiques ho exigeixin (a tall d'exemple, fa esment de què el darrer hivern només es va activar l'alerta per fred en tres nits).

La qüestió de l'acumulació de persones a les portes del centre no sé si es podrà evitar per més que es vulgui. Coneguda l'existència del recurs, no veig com es podrà impedir que hi vagin persones per lliure, sense procedir necessàriament de les estructures municipals d'emergència. A més, el problema no és tan sols l'arribada, sinó també la sortida, el matí següent. Encara que estigui previst transportar-les de tornada (que no s'ha dit que estigui previst) tampoc es podrà evitar que algunes persones refusin aquest transport i marxin del local -però potser no del barri- pel seu propi peu.

Vejam, no ens posem histèrics. No estem parlant de persones especialment perilloses. D'aquest col·lectiu no val esperar més perillositat ni més truculència que de qualsevol altre i no hem de témer per la integritat física o pels béns de la gent que viu, treballa o circula pel barri. Però sí es innegable que el seu estil de vida es caracteritza per no subjectar-s'hi ni massa ni sempre a les normes legals en matèria de civisme ni al consens social mínim sobre l'haver d'ésser en aquesta matèria. No hem de témer agressions o expolis personals -en general o sistemàticament, si més no- però sí és raonable témer un increment de l'incivisme en forma de brutícia, d'usos abusius de l'espai públic (ocupació de bancs als carrers i places) i d'altres problemes en aquest àmbit.

Aquests problemes són, benauradament, fàcils d'evitar: n'hi ha prou amb un increment de la vigilància per part de la Guàrdia Urbana i de la neteja per part dels corresponents serveis; és clar que aquest increment vol dir «recursos» i que l'atribució de recursos respon a unes prioritats entre les quals pot estar -o no- els plus de seguretat i de neteja que el barri demana atès el nou ítem de servei que es presta en el seu si.

Per tant -i sempre sense oblidar la primera salvetat que he fet- el bon fi d'aquesta nova dedicació del búnker en anys successius rau a les seves mans, senyora Mumbrú: si la vigilància és suficient i els veïns no patim un plus d'incivisme a causa d'aquest servei d'acolliment, segur que en el futur no hi haurà problemes veïnals per aquesta causa. Però si es calcula malament la incidència de l'establiment al barri d'aquest nou servei o no s'hi otorga el grau de prioritat necessària a l'hora d'establir els serveis de vigilància i control que veritablement calguin, serà inevitable que en properes campanyes hi hagi problemes d'oposició per part dels veïns.

Tant de bo no s'hi hagi d'arribar.

dijous, 19 de novembre de 2009

Gent, llocs i nombres

Diuen allò de què hi ha mentides, grans mentides i estadístiques. Bé, fa molta gràcia, però no és cert. Les estadístiques ben fetes no tan sols no falsifiquen els fets sinó que, contràriament, els exposen en tota la seva fredor i són un auxiliar imprescindible per a la gestió pública (i també, molt sovint, per a la privada). Potser per això m'ha agradat des de sempre treballar amb estadístiques, estadístiques bones, estadístiques acurades, vull dir, no amb sondejos d'aquests que els partits fan per encàrrec.

M'agrada esbrinar, a través de l'hieratisme dels nombres, la vida de les persones en tant que part d'un col·lectiu ben determinat, tractar d'endevinar la seva quotidianitat, tractar de veure com és la seva vida.

Per això, el primer document que penjo en aquest bloc és un resum de producció pròpia sobre els indicadors del nostre barri, del barri del Congrés i dels Indians. El teniu aquí i romandrà des d'avui a la columna de la dreta, just a sobre de les fotografies.

M'hagués agradat incloure més coses, més aspectes, però, definits barri per barri, només hi ha indicadors de població; i no incloc tots els possibles dels diversos ítems de què consta la lectura oficial del Padró (al present, el de 30 de juny de 2008; actualitzaré dades a mesura que l'Ajuntament les divulgui) per no fer aquest document massa feixuc. Poc i ben paït.

No he tingut temps encara d'estudiar-ho una mica (i compte, per si us n'havieu fet una altra idea: no sóc estadístic), pero mirant així per sobre, se'm venen unes idees que vosaltres podreu deduir fàcilment si us hi fixeu:

  1. Som un barri petitó, de molt poca extensió: calen 250 barris com el nostre per cobrir tota la ciutat. (No és una dada dolenta: en el pot petit hi ha la bona confitura ;-)
  2. El canvi climàtic, si les previsions són certes, constituïrà un veritable drama, però caldràn molts canvis climàtics i que l'aigua pugi molt perquè ens mullem els peus: estem a l'equivalent de 10 o 12 pisos sobre el nivell del mar (42 metres)
  3. Els homes estem de sort: toquem (és un dir) a una miqueta més d'una senyora per barba. Una miqueta més, inclús, que la resta dels barcelonins; aquí, la majoria femenina (present tant a nivell de ciutat com de districte) es lleugerament més marcada.
  4. Mmmmmmm, també som un barri més envellit que els altres: un 26 per 100 de la nostra població es més gran de 65 anys, contra el 20 i poc de la ciutat i el 19 del total de Sant Andreu. Mirem-ho des del punt de vista positiu: amb l'energia de les dones i la saviesa dels avis, tenim un potencial gairebé megatònic. Però també es cert que tenim menys nens que la resta (de la ciutat i del districte), menys joves i menys adults en edat d'activitat. Ens hem de posar les piles, famílies...
  5. I, bé, també guanyem a la ciutat i al districte en barcelonins de naixement, una taxa prou igual en nascuts a la resta de Catalunya, un xiquet més alts que la ciutat (però no que el districte) en espanyols no catalans i un index prou baix (nosaltres i el districte també) en població nascuda a l'estranger
Bé, si es barreja tot encara es pot arribar, segurament, a més conclusions, però jo ho deixo aquí, ara com ara. Les dades ja les teniu vosaltres igual que jo.

Llegiu, estudieu i, si us ve de gust, aporteu.

dimarts, 17 de novembre de 2009

Indrets del barri (I)

Als meus arxius fotogràfics tinc una petita col·lecció sobre el barri. M'hi vaig dedicar un dissabte de gener d'enguany. No és la sèrie de fotografies que més m'agrada de les que tinc (aquell dia no éra el meu dia, sembla ésser), però sempre n'hi ha que se'n poden salvar.

Heus aquí una petita mostra. N'hi haurà més, de les velles i de noves que en vagi fent; aquesta entrada -segons espero- serà la primera d'unes quantes.



La plaça del Congrés Eucarístic, l'espai més gran del barri (que serà aviat superat per la superfície alliberada del canòdrom i veritable fòrum i àgora del Congrés-Indians



El campanar de l'església parroquial de Sant Pius X (patró del barri), un veritable pal major, tota una senyal d'indentitat



Les obres del canòdrom (estat el mes de gener de 2009). Un equipament, futur centre d'art, que posarà el barri en el mapa dels aconteixements de la ciutat... i qui sap si més enllà



La Torre Rosa, avui una cocteleria (molt recomanable, per cert), constitueix un probable vestigi d'una època fundacional del barri -no provada- a càrrec d'«indians» procedents de Cuba en començar el segle XX



Edifici de l'antic casal de barri, al carrer de les Acàcies. Exagero quan l'anomeno
«el búnker»?

Properament, més racons.

Nota: totes aquestes fotografies es divulguen sota una llicència Creative Commons by-nc-sa. Les podeu copiar i divulgar lliurement, però heu de fer sempre esment de l'autor (jo) i d'aquest bloc, no podeu fer-ne ús comercial i, si en feu una obra derivada, l'heu de posar sota la mateixa llicència (ens hem d'acostumar a compartir, xicots)

dilluns, 16 de novembre de 2009

El xu-cu-xú del tren

Encara que no dins els límits del barri, però ben a prop, al sector de la Sagrera, s'estan construïnt tres equipaments que ens afectaran de manera molt important: l'estació de rodalies, el nus ferroviari urbà que suposa l'intercanviador de la Sagrera i l'estació de l'AVE. Tres obres molt importants, molt bèsties, si em permeteu que ho digui així.

La connectivitat i la mobilitat del nostre barri, ja no tan sols en els desplaçaments urbans, sinó també en els interurbans, els regionals i els de llarga distància en canviaràn la fesomia. De ben segur, ben a prop de casa nostra -si no és al costat mateix- s'hi establiran empreses, oficines i negocis de tot tipus. Potser els nostres veïnats adquiriran una sociologia diferent per l'afluència dels nouvinguts que hi arribaran.

No cal ser profeta per veure-ho. El transport, les comunicacions, sempre representen oportunitats; les oportunitats porten negoci, els negocis donen feina i la feina atreu gent.

Ho contemplarem -ho contemplo jo, si més no- amb espectació i amb esperança. Més gent, més famílies, més futur...

Serà així? No correm altres perills? No morirem com a barri, de la mateixa manera que n'han mort alguns en els què l'èxit ha desallotjat la població original (penso en l'Eixample)? O com a d'altres, en greu perill de què això passi (penso en la Barceloneta)?

Ah! El progrés i el futur tenen aquestes coses: l'esperança de millora i la por d'empitjorar sempre van juntes. Sovint ens mirem els uns als altres com malfiant-nos, esperant que comenci un per seguir-hi tots i entonar l'oració aquella de l'acudit: «Virgencita, que me quede como estoy». És un risc, una aposta i, a sobre, la juguesca no és voluntària: al so de la música hem de ballar tant si es vol com si no.

Però si ens fem forts, si cada veí és un activista del barri, podrem, plegats, superar els reptes, assolir l'èxit i progressar a un preu raonable (gratuït no ho es mai i tant de bo no ho sigui: el que no costa, no es valora). Aquest sí que és un missatge de futur i una bona proposta per als altres barris del districte que estaran, poc més o menys, amb un dubte similar.

No esperem que ens dissenyin el barri per després queixar-nos a toro pasao. Fem-ho nosaltres, fem-nos capaços de dibuixar el nostre propi projecte i d'imposar-lo. Aquesta és la garantia.

La resta, és només una rifa. I aleshores sí que virgencita...

diumenge, 15 de novembre de 2009

Sona la tenora

El meu carrer és el carrer de les Acàcies, el tall d'un entrepà format pel carrer de la Manigua i el de Ramon Albó. És relativament curt, medeix molt poc menys de 350 metres. És un carrer tranquil, sense més comerç que una farmàcia i dos bars, a més d'un parvulari, un logopeda, algunes -molt poques- representacions comercials, una casa de putes i un fotimer de locals en lloguer o venda. Ja en fa d'anys que estan així, no és per la crisi actual, és que la crisi comercial del carrer de les Acàcies és endèmica.

Els habitatges són més aviat baixos, comunitats de pocs veïns (ara, que si són com la de casa meva, no gaire ben avinguts) i hi ha una important incidència relativa d'habitatges unifamiliars, d'aquests de gent amb peles. N'hi ha uns que en deuen tenir molts, de calés, perquè tenen la casa cuirassada com les portes de Fort Knox. Un dia d'aquests ja us pujaré una fotografia o dues.

Tincs uns familiars que viuen a un poble d'Osona i cada cop que vénen a casa (dos o tres durant l'any) hi dediquen al carrer el màxim elogi que hi pot dedicar a un carrer barceloní la gent de poble: sembla ben bé un carrer de poble, diuen. Ja veus...

L'arbrat, és clar, esta format per acàcies, unes acàcies la cura de les quals sembla a càrrec del jardiner d'en Pinochet, perquè costa de veure arbres tan retorts i tan torturats. Probablement és degut a què, com que les voreres són tan estretes, la capçada s'ha de podar a fi que no invaeixi les cases. I entre la poda pinoxetista, els camions que hi passen (un agraïment molt especial al de les escombreries) i els 4x4 que estacionen com els hi surt dels pebrots, que van deixant les rascades i feridures corresponents, així estan, les pobres acàcies, que fa angúnia de veure-les. Altrament, un es torna vengatiu i se n'alegra, recordant com a la primavera posen perdut el carrer amb una barreja pudent de sàvia, pètals de les flors (o d'allò que n'hi diuen) i d'altres porqueries, que no te les treus de la sola de la sabata ni amb aigua bullent. I ara rai, que el cotxe dorm al garatge, però fa uns anys -quan encara es podia somiar amb estacionar diària i correctament- déu n'hi do la de merda que hi anava a sobre.

Cap al final del carrer, a la banda sud-est i tocant el carrer de Garcilaso, hi ha un bloc barroer que hi va acullir el casal del barri; ara ja no hi és el casal -s'ha traslladat a un flamant gratacels de tres pisos que han edificat a tal fi al carrer de la Manigua-, però el bloc barroer segueix allí. Jo l'anomeno el búnker i us ben asseguro que sóc caritatiu. L'arquitecte que va signar aquell catafalc deuria passar molta gana per avernir-se a constar com a creador d'aquest crim estètic. S'ha de dir, no obstant, que es va concebir com un -ehem- edifici provisional, atès que el terreny és de dos centres educatius (o d'un d'ells, no ho tinc clar): l'IES «l'Alzina», que ara s'hi accedeix pel passatge Salvador Riera, i el CEIP «Doctor Ferran i Clua», al què s'hi entra pel carrer de la Manigua, l'AMPA del qual batalla denodadament per una ampliació del col·legi, ampliació que suposaria, sembla ser, un accés al mateix pel carrer de les Acàcies. Tant de bo ho aconseguissin: el carrer gaudiria d'una mica de moviment i d'alegria.

Oh, però parlant d'alegria: el carrer de les Acàcies és el parc d'atraccions favorit dels gossos. Bé, és veritat que no en veig gaires, jo, però si comptem la quantitat de tifes que hi ha a la vorera (especialment en l'entorn del búnker), gairebé podria arribar-se a la conclusió de què el canòdrom no l'han desballestat, sinó més aviat traslladat. Al meu carrer, és clar.

Naturalment, n'hi ha molt més, de barri, però per encetar aquest bloc, com a sessió inaugural, ja està bé. Seguiré parlant-vos de coses que passen i es veuen, al Congrés-Indians i en aquest petit territori apatxe fronterer de tres districtes.

Aviat tornaré a ser amb vosaltres.