diumenge, 7 de novembre de 2010

Disbauxa papista

I el meu comentari a «El Periódico» que ho resumeix tot.

Quosque tandem, Ajuntament?

dimecres, 6 d’octubre de 2010

Per les nostres escoles

Fa cosa de tres setmanes, vaig fer aquí mateix esment d'allò que més m'havia interessat del Consell de Barri que es va celebrar el dia 13 de setembre, i que va ser la problemàtica de l'escola pública Congrés-Indians que, associada a la problemàtica de l'altre centre públic del nostre barri, el CEIP «Doctor Ferran i Clua», configuren una panoràmica no gaire atractiva del grau de prioritat que el nostre barri -o els seus representants associatius i polítics- atorguen a l'ensenyament. O a l'ensenyament públic?

El CEIP «Doctor Ferran i Clua» esperava que, amb el trasllat del casal del Barri al nou edifici del carrer Manigua, pogués recuperar el terreny que, inicialment adscrit al CEIP i a l'IES «l'Alzina», va ser ocupat pel casal a títol provisional. Però la reversió no va arribar i el búnker del carrer de les Cacàcies va ser destinat a un altre ús; un ús que, intrínsecament, és lloable -ho he dit aquí moltes vegades- però que no tenim clar que sigui prioritari en relació a d'altres projectes i necessitats del Congrés-Indians. En tot cas, i seguint un costum prou irritant, l'Ajuntament ens ha posat a tots davant d'uns fets consumats sense que els veïns haguem tingut l'oportunitat de dir la nostra.

Personalment, el projecte del «Ferran i Clua» m'ha decebut. Jo estava convençut de què la seva obertura al carrer de les Cacàcies hi donaria vida a un carrerot que és ben mort, però parlant amb l'Enric, el conseller de Barri, fa cosa d'una setmana, em va dir que no, que el projecte «Ferran i Clua» només preveu utilitzar Cacàcies com una via d'accés de serveis, no de pas de pares ni d'alumnat. Aquesta decepció, no obstant, és purament personal, com ja he dit, i no desmereix ni del projecte ni de la seva necessitat, en termes més amplis que les meves pròpies aspiracions.

Vaig parlar també -sempre en aquest blog- de l'escola Congrés-Indians, nom que, per cert, és provisional mentre la seva comunitat educativa pensa en el nom definitiu en un procés consultiu al què, per cert, resta convidat a participar-hi tot el veïnat i, de fet, qualsevol que vulgui suggerir una denominació definitiva. I vaig parlar poc, perquè la regidora no va permetre que els representants de l'AMPA de l'escola exposessin amb una certa amplitud la seva realitat i la seva problemàtica -amb el pretext de què d'això ja se'n parlava a no sé quàntes comissions i taules, visca la democràcia directa i ja m'explicaran per a què refonoll serveixen aleshores els consells de barri- i em vaig quedar amb les ganes. Constato, honradament, que l'únic que es va quedar amb un pam de nas -AMPA a banda- vaig ser jo, perquè sembla que per a la majoria de la gent això de les escoles és un tema molt secundari davant de carències existencials de tanta transcendència com ara els camps de futbol (n'hi ha qui pretén, seriosament, fer-ne un al solar del Canòdrom, sí senyor, amb dos collons) o drets humans fonamentals com les places gratuïtes (o gairebé: zones verdes, i no parlo de parcs i jardins) d'estacionament de cotxes. Si recordeu, finalment, vaig ajornar opinions més específiques sobre l'escola Congrés-Indians fins a conéixer una mica més la seva realitat i la seva problemàtica.

Arran d'aquest comentari, l'Astrid, la directora de l'escola, em va convidar molt amablement a visitar els barracons on ara s'allotja, al xamfrà Cardenal Tedeschini-Concepción Arenal i conéixer el projecte i la situació de primera mà, així que ahir a la tarda m'hi vaig deixar caure. Us he de dir que va ser una experiència molt encisadora. Vaig conéixer un projecte educatiu molt avançat, veritablement progressista, totalment diferent de l'ensenyament en piràmide de base estreta i alta vertical al què estem acostumats i en el què el veritable protagonista de l'educació és el nen en la seva manifestació més espontània. L'Astrid em va ensenyar totes les instal·lacions i com a través d'elles projectaven els seus principis educatius, amb una forta base Montessori en la què els infants aprenen investigant, fent-se -al seu nivell, és clar- les preguntes adients sobre allò que el envolta i responent-les per ells mateixos amb una integració plena amb l'entorn. Els nens es mouen en completa llibertat però resulta molt curiós adonar-se'n de que aquest ambient de plena llibertat no deixa lloc, en absolut, a un àmbit de desordre o de campi qui pugui. No hi havia xivarri -més enllà del natural amb nens de tres anys- i la sensació per al visitant, ans el contrari, és la d'un ambient de tranquilitat i de treball, però no de treball feixuc i obligatori, sino de treball creatiu, de veritable creació (no producció) de coneixement posat a disposició de la persona i no del sistema. Altrament, l'Astrid fa arribar clarament a qui l'escolta la sensació no tan sols d'una gran vocació sinó, a més, d'una fe i una confiança total en la metodologia que imparteix. La vaig envejar, què voleu que us digui.

No hi ha moltes escoles així, i menys públiques. Em va semblar entendre que unes tres en l'àmbit metropolità més immediat. És un privilegi per al barri acollir un projecte així, amb el valor addicional de tractar-se d'un centre públic, això és molt important. És una oportunitat irrepetible per a les famílies joves del barri -que amb els criteris de proximitat imperants avui en l'adjudicació de places escolars, gaudeixen d'un accés preferent a l'escola- però també és una oportunitat per al barri. El centre cultural del Canòdrom, una escola pública amb un projecte educatiu avançat... Us imagineu un projecte de barri estructurat sobre aquesta línia?

Doncs ens el volen treure

Ajuntament i Generalitat ja han decretat la mort de l'escola «Rosa dels Vents», a la Sagrera i ja han decidit que l'escola Congrés-Indians hi vagi allí. A més, fent-hi conviure els darrers estertors de «Rosa dels Vents» amb l'expansió dels cicles de la Congrés-Indians (que ja no hi serà, si Ajuntament i Generalitat se'n surten amb la seva, al Congrés-Indians i ni tan sols hi restarà el nom), no vegis quina alegria, la convivencia de dos projectes educatus diferents i, a sobre, un d'ells amb metàstasi en fase terminal. Una meravella. El procediment, naturalment, és el de sempre: ara sigueu bons nens i esteu-vos quatre anys als barracons de Tedeschini; si aleshores hem trobat un solar al barri apte per a l'escola, ubicarem allí la Congrés-Indians. Però tots sabem que gairebé no hi ha solars al barri i els que hi ha els volen per fer camps de futbol. Passarà com amb el semàfor de Garcilaso-Cacàcies, que se l'ha endut el vent; serà perquè ara els fan de plàstic. Total: una enredada.

A més, a l'escola la hi volen expoliar un petit -ínfim- tros de natura d'alt valor instrumental de la què gaudeix, perquè s'ha de tapar una cagada dels de la pilota, precisament. Bé, sobre això no dic res més, de moment, perquè aquesta setmana hi ha una reunió per parlar de la qüestió. Com deia en Lennon, donem una oportunitat a la pau. Però és clar que si la cosa no es resol satisfactòriament, se n'haurà de parlar molt clar i molt alt.

L'escola Congrés-Indians és un bon motiu per lluitar-hi de valent. Per sí mateix, però és que no es tracta tan sols de la Congrés-Indians, és que, vista la problemàtica de la «Ferran i Clua», hem de concloure que al barri hi ha un veritable problema de prioritats i que aquest problema no l'hem de tractar per parts diferenciades sinó en la seva globalitat. El primer problema que tenen les AMPA dels dos centres és aquest; els altres vénen després. Per tant, hom diria que ambdues haurien d'anar de la mà i fer força plegades.

Les escoles del barri són el millor dels motius per trencar-se la cara amb totes les administracions públiques del món i crec que ens hi hauriem de posar no tan sols els directament implicats, sinó tots els veïns.

Amb mi, ja hi podeu comptar.

dimarts, 21 de setembre de 2010

Els mercats i els costums

Hi ha equipaments que no tenim al barri, però això no vol dir que el barri hi estigui mancat. Dins dels límits del Congrés i dels Indians no tenim, per exemple, mercats, però gairebé a tocar -sobretot per als que hi viuen a la zona més meridional- en tenim dos: el de Felip II, al triangle format per Felip II, Olesa i Juan de Garay, a la Sagrera, però pràcticament al límit mateix del nostre barri, i el del Guinardó, al carrer Teodor Llorente, a cent metres escassos de la plaça Maragall.

N'hi ha un altre una mica més apartat, però no pròpiament lluny (sobretot per als qui hi vivim al territori fronterer, ja tocant a Nou Barris i al Guinardó) que és el de La Mercè, al costat mateix de la plaça Virrei Amat. I és el mercat al què hi anem els de casa.

Això dels mercats respon, de vegades, a paràmetres estranys. A casa dels meus pares, al Baix Guinardó, n'hi ha, pràcticament equidistants, dos mercats: el de l'Estel i el de la Sagrada Família. Doncs bé, la mare sempre anava a comprar a la Sagrada Família. I jo em preguntava perquè escollia el mercat al que hi havia d'anar -en baixada- descarregada i havia de tornar -en pujada, òbviament- carregada (i no poc: érem una família de cinc) en comptes de l'altre, clarament més còmode. Ella deia que el de dalt resultava més car, però jo hi vaig parar atenció i les diferències, una parada per l'altra, no s'anaven gaire més enllà. Quan els fills ja vam ser grans i ella disposava de més temps, aprofitant que la línia groga del metro -de recent inauguració al Baix Guinardó en aquelles èpoques- la duïa de porta a porta (gairebé) va adquirir el costum de baixar a comprar el peix al mercat de Santa Caterina, ben bé al costat de la Catedral. Qui l'entengui, que la compri, mai més ben dit.

Doncs a casa meva, guaita, fem igual. Al mercat del Guinardó hi vam anar -de visita i prou- ja fa uns anys; i el de Felip II jo crec que ni l'hem trepitjat. De cap a La Mercè. Bé, pot explicar-se per l'hàbit adquirit: quan ens vam casar, abans de venir al Congrés-Indians, vam viure de lloguer en un pis del passeig de Fabra i Puig amb Ramon Albó, és clar, al costat mateix de La Mercè. I allí ens hi hem quedat, tot i haver-nos allunyat entre cinc i deu minutets de bon caminar (depèn de si el carretó va buit o ple). Això sí: tot anant a la Mercè, fem la pujada de buit i quan hem de carregar cistells i carretons, anem de baixada. En els altres dos casos, allò que guanyariem en distància, potser ho perdriem en manca de racionalització de l'esforç.

En tot cas, m'agraden els mercats. I molt. El contacte humà -molt més proper que a les superfícies asèptiques de l'autoservei- i el particular tarannà dels venedors -i, sobretot, de les venedores- fan del mercat una opció que seria clarament preferent si el temps d'una parella en què treballem ambdós fora de casa ho fes possible. Que no ho fa, lamentablement. Però quan hi anem, el mercat és la proposta més agradable que se'm pot fer de tota la tasca domèstica.

Fa un parell de setmanes, vaig maleir no haver pensat en dur-me la càmera réflex, però, benauradament, els telèfons mòbils d'avui dia duen unes càmeres prou acceptables, sobretot si se les ajuda una mica amb uns tocs de GIMP (un programa lliure de tractament fotogràfic), així que, per celebrar la Mercè, patrona de Barcelona, però també del mercat, els hi dedico a tots els que hi treballen aquestes fotografies.

Tant de bo us agradin


Comencem per alguna cosa ben saludable


Per a un boig com jo pel bacallà... quina temptació!!!

Cansaladers xarcuters en acció

Les parades de peix són les més clàssiques del mercat

Colesterol del dolent...però que n'és de bo!!!

Una mica més de salut per fer passar el tràngol

...I si hem parlat de peix, la carn també demana el seu lloc


Bones festes de la Mercè... Ep! I dels Indians.



Nota: totes aquestes fotografies es divulguen sota una llicència Creative Commons by-nc-sa. Les podeu copiar i divulgar lliurement, però heu de fer sempre esment de l'autor (jo) i d'aquest bloc, no podeu fer-ne ús comercial i, si en feu una obra derivada, l'heu de posar sota la mateixa llicència (ens hem d'acostumar a compartir, xicots)

dimarts, 14 de setembre de 2010

Escoles per terra

Ahir es va celebrar sessió de Consell de Barri, el formal, el bo de debò, com si diguessim.

En principi, un Consell sense història i més del de sempre: gossos que caguen -ara també al Canòdrom-, camions que carreguen i descarreguen on els surt dels nassos, ocupacions abusives de la via pública, bars que fan soroll i que no respecten horaris de tancament... algun arbre caigut per aquí, rates per allí, parterres de gespa que semblen planters de patates... Problemes que semblen enquistats en el cosmos d'allò que és irresoluble perquè es repeteixen un consell darrera altre. Ahir vaig passar l'estona retrametent en directe la sessió a través del Twitter i de la xarxa Picotea i vaig matar d'avorriment a les ostres.

Un sol tema interessant, i aquest gros, important, dels què justifiquen plenament que una sessió de Consell s'allargui ben bé fins les deu de la nit (tot i que la qüestió de referència no va arribar a ocupar ni un quart d'hora): l'escola Congrés-Indians. L'escola Congrés-Indians és un projecte educatiu que, per les quatre ratlles que jo conec, és molt i molt interessant. No em vull estendre, perquè com que el tema mereix un comentari específic he demanat a les persones que gestionen aquest projecte que em proporcionin documentació per parlar d'ell àmpliament i amb propietat, però penseu que ahir, durant uns moments, la figura d'en Ferrer i Guàrdia em va passar pel cap. Tant de bo que no m'equivoqui. O no massa.

L'escola del Congrés-Indians ha patit una mena de correbou immobiliari: que si s'havia d'ubicar al Canòdrom, que si al recinte de l'escola Rosa dels Vents (a la Sagrera) que sembla en decadència irrversible -això diuen-, que si ara en uns barracons per als propers quatre anys i després ja veurem què passa. Torno a dir que no entro a fons en la qüestió perquè em manquen moltes dades i només sé de fets i situacions en superfície, però tingueu per segur que en parlaré llarg i estès d'aquest tema.

El que vull ara fer palès és un altre aspecte de la qüestió. Tenim aquest problema, el de l'escola Congrés-Indians, molt bé (vaja, això de és un dir...); i tenim, encara més antic i també pendent de resoldre el tema del CEIP «Doctor Ferran i Clua» que ha vist tancat i barrat el projecte -que ja corria- d'ampliació fins el carrer de les Acàcies perquè l'espantós búnker que s'havia edificat amb caire provisional en un terreny que havia d'ésser dedicat a l'IES i al CEIP per tal d'acollir el casal de barri, i que havia de ser enderrocat en haver-se construït el casal nou a la cantonada Garcilaso-Manigua, s'ha dedicat a una altra finalitat: acollir homeless a les nits de fred extrem.

Ja vaig escriure que l'acolliment de homeless em sembla una dedicació intrínsecament plausible, però el problema no és aquesta dedicació sino la dedicació a la que substitueix i que resta, per tant, amb el cul a l'aire.

Fixeu-vos, doncs, que dos equipaments escolars tenen problemes, problemes d'espai, problemes d'ubicació, no per manca estricta d'espai sino perquè l'espai disponible es dedica a altres coses. I jo em pregunto: estan clares les prioritats en la llista de necessitats i disponibilitats al barri del Congrés i dels Indians? Estem formulant correctament les nostres prioritats quan, davant de conflictes i d'incompatibilitats, sempre surten rebent les escoles? Anem tan sobrats al barri en matèria d'educació infantil i primària, tant en quantitat com en qualitat, com per deixar en precari dos projectes escolars? Poliesportiu a les Cotxeres, poliesportiu a l'àrea del Canòdrom... Per a la pilota sembla que tot és poc, però les escoles van de cul, la biblioteca de les Cotxeres es deixa per al final i s'eternitza i, vaja, sembla que un cop venut el peix del Canòdrom, tot el que soni a cultura és ben bé secundari.

Ahir, la regidora es va encaparronar en treure el debat sobre l'escola del Consell de Barri, reduint-lo a les taules representatives. Per una vegada que es podria parlar de veritat de política de barri, es va treure el tema de sobre amb un resum administratiu (tres minuts de rellotge) sobre la qüestió, mentre els representants de l'escola i de l'AMPA intentaven exposar el seu problema en el que se suposa que és un òrgan de democràcia directa. Sembla ser que és massa democràcia o massa directa. O que són més interessants les cagades de gossos (que, amb tot, no se solucionen, ja que en parlem...).

El projecte cultural del Canòdrom -que, ara com ara, celebrem, però hem de veure com es planteja en la realitat- pot acabar essent com un hotel de cinc estrelles edificat al bell mig d'un barri de barraques. L'escola és la base de tota cultura, constitueix el veritable fonament de tot el que serà desenvolupament cultural, social, tecnològic i econòmic. L'administració que ho ignora, l'administració que té altres prioritats mentre l'ensenyament pateix carències i precarietat, es retrata.

I se m'en refot que sigui l'Ajuntament o la Generalitat.

diumenge, 15 d’agost de 2010

Sant Tornem-hi

Ja torno a ser aquí, després d'unes breus vacances.

I torno desanimat. No pel bajón postvacacional; sempre he estat plenament conscient de l'excepcionalitat de les èpoques de vacances i sempre he tingut clar que quan hom desenvolupa la seva vida és justament en l'època d'activitat. No: torno desanimat en constatar que res no canvia, que res evoluciona, que res se soluciona. M'escomet aquella sensació desencisadora de què, es faci el que es faci, no s'aconseguirà solucionar res perquè a ningú no l'importa. O potser és la ràbia de la impotència davant la impunitat.

Són fotografies reiterades i reiteratives, ja ho sé, però són d'ahir dissabte mateix. Vegeu-les (si és que no esteu ben avorrits).



Ja ho veieu, és la història de sempre: un concessionari de serveis municipals que fa el que li rota, i deixa els contenidors en qualsevol lloc i de qualsevol manera com és el seu costum habitual tantes vegades aquí reiterat. Malmetent els molts diners que, dels nostres impostos, se li paguen per tal que presti un servei correcte que, amb tot, ningú no li inspeccionarà, ningú no li reclamarà i per la negligent prestació del qual ningú, en definitiva, el sancionarà.

Ara... he dit que el concessionari deixa els contenidors en qualsevol lloc? Sí, i és notòriament cert. Però no sempre és íntegrament culpa seva. Tot seguit veiem el perquè:


Efectivament: el lloc on han d'anar els contenidor està ocupat pel vehicle d'un ciutadà que considera que els seus interessos estan pel davant dels de la comunitat i que pot fer allò que li surti dels pebrots més enllà de tota norma (i de tota responsabilitat que, òbviament, no se li exigeix).

No sé perquè he amagat la matrícula del vehicle. De fet una matrícula és una informació pública (tant, que és obligatori que sigui visible) i no vulneraria cap normativa en matèria de protecció de dades si divulgués la fotografia tal com l'he obtingut. És igual, amb tot. Conservo la fotografia original -en la què es llegeix clarament la matrícula del vehicle- i la poso a disposició de l'autoritat municipal... la qual passarà olímpicament de demanar-me-la (i del tema, és clar).

Per cert (gairebé no caldria ni dir-ho): mentre feia les fotografies vaig trepitjar gloriosament una merda de gos. Podeu deduir, és clar, que aquestes fotografies estan fetes al carrer de les Cacàcies. I no us equivoqueu.

I així anem fent. Quin avorriment. Quina basarda.


Nota: totes aquestes fotografies es divulguen sota una llicència Creative Commons by-nc-sa. Les podeu copiar i divulgar lliurement, però heu de fer sempre esment de l'autor (jo) i d'aquest bloc, no podeu fer-ne ús comercial i, si en feu una obra derivada, l'heu de posar sota la mateixa llicència (ens hem d'acostumar a compartir, xicots)

dissabte, 19 de juny de 2010

El cotxe consagrat

Llegeixo els tres o quatre blogs sobre el barri dels què jo en tinc notícia -a banda d'aquest, naturalment- i, a més escolto els comentaris que fan els veïns per aquí i per allí, a més de les intervencions en les reunions del Consell (i el pseudo-Consell) de Barri, sobre el tema de la zona verda. La zona verda no es refereix a jardins i parcs urbans, com en altres temps -o tempora, o mores- haguerem pensat, sino a una particularitat d'estacionament de vehicles a la via pública: es un tipus d'estacionament taxat -és a dir, per entendre'ns, pagant- en el què els veïns de la zona paguen molt poc i els de fora paguen molt més, gairebé -o sense gairebé- som si fós una zona blava.

Si us dic la veritat, no tinc una opinió massa formada sobre si la zona verda és o no convenient i si compleix els propòsits (els oficials: ara veurem que poden haver-ne més) per als quals s'instaura; ni si el compliment o incompliment d'aquest propòsits és general o bé en uns barris o indrets sí, en altres no, o tot plegat a la inversa. La veritat, no ho sé, perquè saber-ho és cosa de números, de números complexes, i, a banda de què no són al meu abast, sí que sé que als números se'ls hi pot fer dir allò que es vulgui.

Hi ha sectors de ciutadania -amplis sectors- que acusen l'Ajuntament d'utilitzar això de la zona verda (contraposant-la amb l'estacionament lliure) amb simple interès recaptatiu. És ben possible: sabem de moltes actuacions municipals que, sota la protecció de l'interès public, amaguen una fiscalitat encoberta que, sovint -ja m'agradaria a mi que s'audités la grua, a tall d'exemple-, esdevé una autèntica activitat confiscatòria.

El que sí em crida l'atenció es el to que utilitzen molts ciutadans -i, centrant-nos en el barri, molts veïns- quan es parla d'estacionament de vehicles, clamant per l'estacionament en la via pública com si fós poc menys que un dret fonamental. En el decurs d'una sessió de Consell del Barri vaig arribar a presenciar la queixa d'un veí que protestava perquè s'havien ampliat les voreres d'un carrer -crec recordar que del carrer Vèlia, però ara no n'estic segur- en detriment de les places d'estacionament de vehicles.

Quan dius a aquests veïns que si no hi ha prou estacionament al carrer, que desin el cotxe en un pàrking, et miren enfurismats. Jo bé que ho faig, afegeixo. Aleshores et miren com si fossis mil·lionari: «Ah, mira, tú que tens calés... I els altres que es fotin, oi?». No: els altres que no es comprin un cotxe o que cedeixin prioritat en altres coses. Seguidament ve l'altra història: «És que jo necessito el cotxe per treballar». Mentida, en el 90 o 95 per cent dels casos; a tot estirar -i no sempre ni la major part de les vegades- necessiten el cotxe per anar a la feina, no pròpiament per treballar. Per treballar, allò que es diu per treballar, el cotxe el necessita molt poca gent. Molt poca. I dels que el necessiten per anar a la feina, una enorme majoria el necessita per dormir quinze o trenta minuts més, que els hauria de matinar si utilitzés el transport públic (que, això sí, a Barcelona, digui el que digui la propaganda municipal, és insuficient, lent, incòmode i car).

En comprar un cotxe, hom s'implica automàticament en una sèrie de despeses: manteniment -molt o poc, més acurat o més barroer, sempre cal un manteniment- combustible, assegurances, impostos... Perquè no s'hi compta amb l'estacionament? Perquè es parteix de la base de què, en una de les ciutats amb més alta densitat de població del món, els cinc metres -o més- d'espai per estacionar són un dret humà?

Altrament, molts ciutadans estem tips de la immensa, excessiva i desproporcionada quantitat d'espai i de prioritats públiques que s'atorguen als cotxes en detriment dels vianants. Hi ha carrers en els què hem d'anar gairebé de costat per tal de què els cotxes tinguin el seu espai; tota la via pública -la part de vianants, s'entén- està plena de pals (senyals, semàfors) i d'altres mandangues al servei del vehicle a motor; sovint, veiem el poc espai que ens resta invaït pels vehicles (il·legal però impunement, en el cas dels cotxes; legal i vergonyosament per motos i bicicletes); a sobre, hem de sentir queixes de què es fan voreres massa amples i es restingeix el reconsagrat espai perquè hi estacionin els cotxes; no es respecten les prioritats de pas dels vianants (prioritat que, a més, em pregunto perquè no tenim per omissió en comptes de només tenir-la quan se'ns atorga expressament). I més, molt més...

El moviment veïnal del futur coincideix plenament amb un avui encara inexistent moviment peatonal; la implicació d'associacions de veïns en les conyes marineres de zones de diverses coloraines no és més que una reminiscència demodée i ja irreal dels modes de fer del segle passat. Tot el què s'atorga al vehicle, és expoli per a l'ésser humà, és així de clar.

La ciutat pertany als vianants i els vianants l'hem de reconquerir per a nosaltres.

dissabte, 5 de juny de 2010

Comerç al carrer

El comerç és senyal de vida. El comerç és, inclús, alegria. El comerç, ben entès, petit, el comerç -permeteu-me la grolleria- de comerciants o de comerciants amb clients, no aquest horror despersonalitzat que patim ara amb aquests monstres que denominem grans superfícies i que constitueixen, precisament, l'antítesi del comerç, que són el monòleg, la imposició, el lo tomas o lo dejas.

Quan Levine, Locke, Searls i Weinberger van llançar el «Manifest Cluetrain» i van establir que el mercat és conversa, no inventaren, en el fons, res de nou; no, perquè des que l'home és un animal social, abans que animal polític és animal comerciant. No cal complicar-se massa la vida: tots el avenços humanístics (que són els que, veritablement, compten al decurs històric) neixen de l'anàlisi dels avenços materials, científics. I els avenços materials, científics, els posa al nostre abast el comerç. Quan l'ambaixador hi va, és perquè el comerciant hi ha anat i hi ha tornat; i sovint moltes vegades. La via del coneixement sempre l'obre un comerciant.

I el comerç és -i ha estat sempre- conversa, àgora, plaça pública, fòrum...

Avui, el districte de Sant Andreu celebra el dia del mercat al carrer; i el nostre barri, el barri del Congrés i dels Indians hi participa. A la plaça del Congrés, els comerciants més proactius -lamentablement ni tots ni els més característics, deixant a banda les més honorables excepcions- han muntat la seva parada. Potser perquè són conscients de què el comerç no són els guanys d'un dia -la majoria, segurament, hi perden, si fem el còmput vendes/cost d'hores- sinó, precisament, una conversa. Deuen pensar: «Mira, probablement no vendrem gaire i és ben segur que, en diners de calaix, el nostre esforç no serà recompensat. Però hem de sortir al carrer perquè hem de xerrar, hem de mantenir viva la conversa amb els nostres veïns si volem mantenir viva la relació amb els nostres clients»

La vella saviesa ancestral, funcionant a ple rendiment.

Doncs jo vull que hi consti, tot i que no pugui oferir-vos res més que aquest modest, gairebé insignificant, espai. Perquè sóc veí, sóc client i vull que la nostra conversa sigui permanent i perllongada.

He estat aquest matí amb vosaltres, comerciants del meu barri, veïns meus, en un dia que sembla que hagi esclatat la primavera, on els arbres han decorat la nostra plaça amb el bàlsam d'un verd intens i refrescant per fer-vos a vosaltres, amics, l'escenari més brillant per a la vostra tasca, per al vostre esforç, per a la vostra feina.

Per al meu -per al nostre- agraïment.


 Diverses parades a la vora de l'estany (bé, estany més o menys...)

Altra vista d'algunes parades a la plaça del Congrés

Quants barris gaudeixen d'un establiment de comerç just?
El Congrés i els Indians sí que ho te gràcies a l'empenta de l'AFOCA.
Un valor afegit molt important a l'esperit comercial.

Una primavera esclatant acull i realça la iniciativa dels nostres comerciants


Nota: totes aquestes fotografies es divulguen sota una llicència Creative Commons by-nc-sa. Les podeu copiar i divulgar lliurement, però heu de fer sempre esment de l'autor (jo) i d'aquest bloc, no podeu fer-ne ús comercial i, si en feu una obra derivada, l'heu de posar sota la mateixa llicència (ens hem d'acostumar a compartir, xicots)

dimecres, 2 de juny de 2010

I tot per a què?

Quan vaig obrir aquest bloc ja n'éra conscient de què no sempre els seus continguts podrien ser agradables ni simpàtics i de què, de tant en tant, n'hauria d'estossegar alguna trapellada pública o privada. Creieu-me: vaig obrir «Territori fronterer» amb la idea d'escriure relaxadament sobre les meves percepcions del barri, fent palesos els seus defectes, és clar, però també cercant racons, petits detalls, ciutadans comuns... cercava valor allí on mai s'hi troba; cercava valor en la quotidianitat, cercava valor en el dia a dia. Volia posar en primer pla l'àvia que arrossega el carret de la compra i que s'atura a saludar la veïna i fer una mica de safareig amb ella com si el temps no existís (que no existeix, pel que fa a ella), volia centrar l'obtectiu en l'home gran que gaudeix d'un dia de sol i que es fuma un puret ben a gust tot enfotent-s'hi de l'antitabaquisme políticament correcte. I volia que aquest fós el context d'un entramat urbà, arquitectònic i històric dibuixat per un senzill i comú pare de familia que intenta descriure un barri de més de cinquanta anys d'història -en alguns racons s'apropa al segle- amb els ulls d'un nouvingut que fa setze anys que va arribar i que mai abans n'hi havia tingut relació.

I em trobo que «Territori fronterer» s'ha convertit en la versió local i en català del seu germà gran, «El Incordio», un bloc, aquest sí, dissenyat per a la bronca i l'enfrontament, per a la crítica corrosiva, dura i sense pal·liatius, per a les veritats del barquero. Heus aquí que al «Territori fronterer» hi volia fer un jardí i m'ha sortit un camp de tir. La cabra que siempre tira al monte? Potser sí.

Però és trist.

Aquestes setmanes de mutisme en què he tingut al «Territori fronterer» per raons que ja us he explicat, m'han servit per reflexionar-hi -per bé que a breus i aïllades estones- i per arribar a aquestes conclusions que ara us trameto.

Que em restaria fer? Tancar «Territori fronterer»? Me'n vénen ganes, la veritat. La bronca, l'enfrontament, m'agraden, però en el seu lloc, en el seu context. Si un vol repartir garrotades, se'n va a un camp de futbol, no a uns jocs florals. Jo no m'he plantejat mai la bronca en un entorn tan proper, tan meu, tan gairebé personal, com el meu propi barri.

I?

Sí, podria tancar «Territori fronterer». Sí, podria deixar d'anar als consells de barri i als seus succedanis intersemestrals; si més no, m'estalviaria patir l'insult de què una regidora em respongui en públic amb una perfecta bestiesa quan li faig una pregunta la mar de normal. Podria passar de tot. Total, d'aquí a un any hi haurà eleccions municipals i, si aquests d'ara perden, en vindran uns d'altres que no seran millors (tampoc pitjors, compte: la política és avui així de planera i aquest és el trist rèdit de trenta-cinc anys de democràcia, incloent-hi, no sé si apropiadament, l'anomenada transició). Sí, podria fer un vermutet els diumenges i un gintònic un o dos capvespres entre setmana i, com es deia a la mili, el que tenga guardia, que se joda. Sí, podria viure plàcidament en el menfoutisme total del meu entorn, i al qui li toqui ballar-la magra que es foti, que jo cada dia camino entre cagades de gos i travesso els carrers per passos de zebra que només serveixen perquè se'ls pixin impunement un fotimer de conductors (no un ni dos, no). En acabat, em tanco a casa meva, em dedico a les meves coses i aire, que vol dir vent. Peti qui peti.

Sí, estic temptat de fer-ho. Total, una veu de més o de menys... què n'hi fa? Quina importància tinc jo, després de tot?

Mira, sí. M'ho penso.

dissabte, 29 de maig de 2010

L'impune contractista negligent

El que està passant amb els contenidors de les escombraries és per llogar-hi cadires. No sé quantes vegades he fotografiat contenidors maltractats, pujats sobre la vorera i, en fi, tota una llarga sèrie de negligències i de feina qualitat «merda» per part del contractista que ens ha tocat en [mala] sort.

Inicialment, s'havien previst una mena de rails o guies per garantir la col·locació correcta dels contenidors; per alguna raó, es van posar els contenidors però sense els rails, però ara s'ha esmenat la cosa i els rails ja hi són. Amb quin resultat? Heus aquí:


Per a què serveix el raïl? Absolutament per a res. Els senyors empleats de l'empresa contractista de la recollida d'escombraries foten el que els hi dóna la gana i treballen -ho he dit més d'una vegada- a sac i malament.

I quina culpa té l'Ajuntament? Només una, però important: la de no exercir les prerrogatives de control i sanció que la normativa li confereix sobre els contractistes negligents. Senyora Mumbrú: els contenidors ens costen diners a tots els ciutadans i, amb la que està caient, no podem tolerar que uns incompetents ens els destrossin treballant de mala manera. I altrament, la recollida d'escombraries també té un cost -i no barat- que ens dóna dret -crec jo- a tenir un servei de qualitat. Haurem de recordar que, en no última instància, l'Ajuntament és responsable del que fan els seus contractistes.

Quantes més proves volen? Perquè he fet fotografies com per omplir un álbum.

Què més?

Observeu aquesta altra fotografia (feta ahir; l'anterior és d'avui mateix):


Què ha estat primer, l'ou o la gallina? El conductor que ha invaït l'espai dels contenidors o el contractista que ha deixat anar els contenidors allí on li ha rotat?

Sembla evident: atès que és molt difícil que un vehicle arrossegui els dos contenidors a poc que s'estimi la seva planxa, el començament del problema està clar que ve del contractista, els xicots del qual han fet el que els hi ha sortit dels... bé, dels nassos.

Com s'ha d'arreglar, això ara? Sembla clar: fent passar una kilo oscar (una grua, vaja) uns minuts abans de què passin els de les escombraries i, seguidament, cascar al contractista.

Sancions, senyora Mumbrú, sancions! A veure si, per una vegada, no rebem els ciutadans l'acció punitiva de l'Ajuntament i comencem a veure algun resultat i, de pas, comprovem que realment ningú no té patent de cors perquè ara mateix, sento dir-li, ben bé ho sembla.

Addenda - No cal dir que les fotografies s'han obtingut al carrer de les Cacàcies.


Nota: totes aquestes fotografies es divulguen sota una llicència Creative Commons by-nc-sa. Les podeu copiar i divulgar lliurement, però heu de fer sempre esment de l'autor (jo) i d'aquest bloc, no podeu fer-ne ús comercial i, si en feu una obra derivada, l'heu de posar sota la mateixa llicència (ens hem d'acostumar a compartir, xicots)

Els vells temps

Navegant pels procelosos mars de la xarxa (o de Facebook, no ho recordo ben bé) he trobat algunes fotografies del nostre barri o de la seva àrea. Les dues primeres són de les primeres etapes de la construcció de les Viviendas del Congreso, avui Barri del Congrés.



Sempre fa patxoca això de veure els vells temps. Ara us n'ofereixo una altra fotografia del primer gran fet barceloní del que jo tinc memòria clara: la gran nevada del Nadal de 1962. En aquest cas, podem veure un tramvia (de la sèrie 500) atrapat per la nevada a l'avinguda de Borbó, davant de les Cotxeres, a l'alçada del carrer de Cartellà.


Un indret també proper al nostre barri, toti que ja fora d'ell: la cruïlla Meridiana amb Fabra i Puig a començament dels anys 60, en algun moment no massa llunyà al de la fotografia anterior.


I, per acabar, una imatge que no és pròpiament del barri sinó de la ciutat, que es va poder veure encara fins els primers anys 70: els guàrdies urbans barcelonins amb el característic salacot. Si és ben cert que no era una uniformitat gaire còmode -si més no a l'estiu, que anaven amb una guerrera blanca i liviana, però abotonats fins el coll i sempre amb guants blancs- també ho és que havien estat els policies més elegants d'Espanya i de molts indrets d'Europa.


Sempre que no ens hi deixem véncer, dedicar una estoneta a la nostàlgia un o dos cops a l'any, tampoc és mala cosa.

Aquesta és, doncs, la meva contribució.

Nota: he trobat aquestes fotografies sense cap advertiment de limitacions per causa de drets d'autor. Es divulguen sense ànim lucratiu i a títol de documentació d'interès històric. Si algú considera vulnerats els seus drets legítims per causa d'aquesta publicació, pot posar-se en contacte amb mi i, si és el seu desig, les retiraré immediatament.

dimarts, 11 de maig de 2010

Paraula municipal



Aquí, precisament aquí, a la cruïlla Garcilaso/Cacàcies, hi havia d'anar un semàfor tan bon punt les obres del carrer de Garcilaso fossin acabades. Ja estan acabades, com podeu veure. Veieu cap semàfor? No? Així no sóc jo ni la meva càmera: és que, efectivament, no hi ha cap semàfor.

Dic que hi havia d'anar perquè la pròpia regidora del districte, la senyora Mumbrú, ho va prometre en el curs d'una sessió del Consell de barri (consta en un acta).

Ui, sí, calla! La senyora Mumbrú va fer una reserva a la seva promesa: que no hi hagués impediments tècnics (cosa que, segons ella mateixa va dir en aquell moment, éra molt improbable). Deu ser això, doncs: deu ser que hi ha impediments tècnics. Espero que en el proper Consell de barri la senyora Mumbrú ens els expliqui; però espero que els expliqui acuradament, amb abundosa especificitat tècnica (que jo, a posteriori, faré contrastar molt acuradament, mitjançant un enginyer).

No fós cas que donés explicacions de la mateixa qualitat que les que va donar quan li vaig preguntar a què era degut l'absurd de canviar trimestralment la vorera d'estacionament autoritzat al meu pobre i cutre carrer: és per facilitar les tasques de neteja de les vores.

Impagable.

Deixeu en pau la Diagonal

No vaig poder assistir a la última reunió del Consell de barri que, en realitat, no éra de Consell de barri, atès que ara han passat a ser semestrals i en el trimestre que no toca es fa una cosa que se n'hi diu d'una altra manera que ara no recordo.

Vaig llegir al bloc de l'Enric, el nostre conseller de barri, que hi va haver una mica d'enrenou causat perquè una plataforma de veïns va protestar pel fet de què se'n parlés del tema de la Diagonal, argumentant que aquest és un problema de ciutat i no de barri. L'Enric opina que els problemes de ciutat també tenen cabuda en el Consell de barri (o com s'hi digui) i jo hi estic d'acord. Precisament aquesta és la raó que m'ha fet lamentar addicionalment el no haver pogut anar-hi.

Però si hi hagués anat, no hagués estat un espectador precisament amable; poc amable, no cal dir-ho, en termes conceptuals, no formals. Dit d'una altra manera: hagués estat molt crític, frontal i potser àcidament crític amb el projecte municipal de la Diagonal.

I crític perquè no ho veig clar. La Diagonal necessita un arranjament general, és veritat, però això no vol dir que s'hagi de reformar de cap per avall, ni que s'hagi d'estrangular el pas de vehicles, ni molt menys que s'hi hagi de fer passar el tramvia.

Ens han venut que el projecte de la Diagonal serveix a la finalitat de minvar la circulació de vehicles particulars -els cotxes, per entendre'ns- i de donar protagonisme al transport públic, als ciclistes i als peatons. És fals. Està ben clar que no són aquests els objectius que veritablement es persegueixen. Ens enganyen i ens enganyen a plena consciència, a tal punt que, en termes polítics, estem davant d'una veritable estafa.

En primer lloc, de suprimir circulació rodada, nassos. El que aconseguiran -i ho saben perfectament- és derivar-la cap a d'altres zones i barris, com ara l'Eixample, que veurà incrementada la circulació de vehicles en unes proporcions que ja veurem si el trànsit les suporta però que de ben segur que no les suportaran ni els veïns, ni els vianants, ni els qui hi treballin a les zones afectades. Deixem-nos de ximpleries: la solució al volum de trànsit que suporta la ciutat de Barcelona és global, sigui quina sigui. Treure circulació d'aquí per incrementar-la allí, és una bajanada que no té ni sentit ni utilitat. I ells ho saben. Però la ximpleria creix fins al punt de permetre sospitar de mala fe, quan és clar que la Diagonal és una via dissenyada -ja des del temps d'en Cerdà- per donar fluïdesa al trànsit tot i donant ràpida escapatòria als vehicles que van de pas, que només volen travessar total o parcialment Barcelona i distribuïnt també amb rapidesa el que ha d'anar a indrets diferents de la ciutat. Escanyant una via així només s'aconsegueix l'efecte justament contrari al que anuncien. I ells ho saben.

La Diagonal, d'altra banda, és en puritat una rasa que divideix la ciutat en dues bandes i és un inconvenient ocasionalment prou incordiant quan es vol anar d'una banda a l'altra. Aquesta molèstia és, no obstant, rendible (i així ho veiem gairebé tots els ciutadans) gràcies al volum de trànsit que la Diagonal absorbeix i canalitza. Què passarà amb aquesta rendibilitat urbana quan la Diagonal continuï sent un greu inconvenient -potser inclús agreujat- però que ja no absorbeixi el trànsit que absorbeix? Que se n'anirà en orris. I ells ho saben.

El comerç de la Diagonal, altrament, no viu del pas entès com a passeig. El client del comerç de la Diagonal és, en general, un senyor que hi va, no un senyor que hi passa. La Diagonal no és com la Ronda de Sant Antoni, que els qui volem adquirir productes informàtics anem allí a veure a quin establiment comprem, segons les condicions que ens facin: el senyor que va a can Bages, va a can Bages, no és un que passa per allí i es compra un rellotge de dotze mil euros perquè, guaita, tu, què bonic que és aquest rellotge. Tampoc els ciutadans ens hem plantejat mai anar a a la Diagonal a passejar. Inclús caminant, la Diagonal és una via per anar d'un lloc a l'altre, no un passeig per prendre el sol (en general), sobretot en el tram afectat (entre Francesc Macià i Glòries).

Per tant, deixem-nos de pel·lícules de Walt Disney, si ho mirem amb distancia, que sigui un bulevard o que sigui una rambla, se'ns refot a la immensa majoria de barcelonins.

En realitat, el que vol el senyor alcalde és posar el seu tramvia peti qui peti. Aquesta és la única realitat. I perquè hi té tant d'interès? No ho sé. Jo només sé que la qui ha pagat tota la despesa publicitària de l'invent ha estat, justament, la companyia concessionària del refotut tramvia, ai carai. I fixeu-vos que fent trampa, perquè l'opció C de la famosa consulta, la que demana que es deixi la Diagonal en pau (no per immobilisme sinó, simplement, demanant projectes més coherents amb l'interès dels ciutadans i no d'una companyia privada) ha estat amagada a consciència; i on no s'ha amagat rodonament, s'ha camuflat arterament. Que ho expliqui l'alcalde, que ho expliqui.

Però que ho expliqui ben clar i que es deixi de demagògies, de romanços i de preses de pèl.

--------------------

Per a la Diagonal

OPCIÓ C

Ara sí, ara ja torno

La fase d'execució d'un projecte important en el què hi venia treballant en els darrers vuit mesos, ha tingut aturat aquest petit bloc durant ben bé un mes, cosa per la qual us he de demanar disculpes. Ja sé que encara sou pocs els qui em llegiu i sé que no tinc cap obligació d'escriure, però això és molt relatiu: quan algú t'obsequia amb la seva atenció es contrau una certa obligació de correspondre; en el món modern, l'atenció és un bé escàs, tan escàs que hi ha gent que de l'atenció dels altres hi obté diners (i no pocs: penseu en Google, a tall d'exemple) i per tant, els qui tenim el privilegi de ser atesos, de que la nostra feina, per més que d'afeccionats, sigui valorada per algú és quelcom que s'ha d'agrair.

Ja culminat el projecte en qüestió, torno a emprendre les tasques habituals en els meus blocs i torno a dirigir una mirada al barri i a la ciutat. I, malauradament, trobo coses que no m'agraden, més enllà -molt més enllà- de la brutícia crònica del meu carrer.

Ahir, diumenge, vaig gaudir per primer cop de l'espai del Canòdrom, un espai que, malgrat ser encara incipient, és prou prometedor. Tan prometedor que em fa l'efecte que els veïns el podrem gaudir molt més aquests propers anys d'interinitat que després, quan es planifiqui i executi un projecte que haurem de vigilar milimètricament si no volem perdre aquest espai disfressat d'equipaments. Però hi ha d'altres coses que no m'han agradat en absolut. Amb la fi de les obres, he pogut constatar alguna que altra promesa que no s'ha complert i he vist deficiències que les obres havien de solucionar o que s'havien diferit per causa de les obres i que encara segueixen igual i que, perduda aquesta oportunitat, s'eternitzaran si els veïns no emprenem accions decidides.

També he de tornar amb la meva petita i modesta història del barri a través del nomenclator dels seus carrers, que vaig deixar suspesa quan ben bé era un nounat.

Tot s'haurà de reemprendre, però hauré de fer-ho anant-hi a pams.

Ens veiem tot seguit.

dimecres, 10 de març de 2010

Hivernant

Gairebé un mes sense dir res! Estic fet un manta...

No, la veritat és que el mes de febrer i el que portem de març m'estan resultant complicats. Se m'han acumulat diverses tasques i, finalment, el piano ha resultat tenir massa tecles per a tant pocs dits. I la situació es perllongarà fins passat Sant Jordi.

Això no obstant, intentaré no caure en espais de silenci tant llargs i mantenir una certa vida en aquest territori fronterer.

Paraula.
;-)

dilluns, 15 de febrer de 2010

La rua de Carnestoltes del Congrés-Indians

Ahir, diumenge, es va dur a terme la Rua de Carnestoltes del nostre barri.

El temps podia haver estat millor -tot i que, a rares estones, el sol va sortir tímidament- i feia prou fred. Això no va minvar en absolut l'alegria dels nostres veïns en una festa en la què els menuts van ser els protagonistes indiscutibles... sense menystenir una grent gran que va acreditar una marxa del tot envejable.

Aquí teniu un petit reportatge fotogràfic:

La petita carrossa que encapçalà el seguici

Les ganes i l'alegria de viure no tenen edat

Els nens, sempre amb transport privat

Pujant pel carrer de Campo Florido

El seguici, pel carrer de la Manigua, arribat al Casal del barri

Els pallassets són prou habituals

I aquí una petita marieta

La gresca s'apropa a la plaça del Congrés

Els anys 20 (del segle proppassat) han inspirat enguany moltes senyores

Petits superherois

Un aspecte de la plaça, acabat ja el passeig


I, naturalment, no podien faltar els posats:

La Blancaneu, abans de mossegar la poma. Ai, refonoll de pomes i dones!

Dues perletes del barri fent el ratolí per la vegetació


Si les voleu veure en tamany més gran, teniu aquestes fotografies i moltes més aquí.

Important: totes les fotografies de menors s'han obtingut, en la seva major part, en presència dels seus pares i amb autorització -expressa o tàcita- dels mateixos. No obstant això, si algú no vol que aquestes fotografies es divulguin aquí, només m'ho ha de dir i les retiraré immediatament. El mateix val dir per al cas de que sigui un adult el qui no vulgui aparéixer.

Nota: totes aquestes fotografies es divulguen sota una llicència Creative Commons by-nc-sa. Les podeu copiar i divulgar lliurement, però heu de fer sempre esment de l'autor (jo) i d'aquest bloc, no podeu fer-ne ús comercial i, si en feu una obra derivada, l'heu de posar sota la mateixa llicència (ens hem d'acostumar a compartir, xicots)

dimecres, 10 de febrer de 2010

El carrer de Campo Florido

Campo Florido és un consell popular del municipi de La Habana del Este a la província de Ciudad de la Habana (Cuba, òbviament). Té uns 80 km2 i actualmente hi viuen uns 13.000 habitants. Està ubicat a l'extrem més septentrional del país, al seu nord-oest, banyat per les aigües de l'estret de Florida.

Segons el nomenclàtor municipal, el nom es deu a uns indians que van anomenar així a tot un seguit de carrers del barri anomenat precisament «dels Indians» (Pinar del Río, Manigua, Matanzas, Puerto Príncipe, Cienfuegos, etc.). Hem de recordar, però, que no hi ha proves de la procedència indiànica del barri -tot i que aquesta és certament la seva tradició- ni existeixen -o jo no sé que existeixin- proves documentals d'aquesta indianitat, que no pot ser negada frontalment -no és, de fet, impossible- però constitueix un cert risc intel·lectual afirmar-la rotundament. D'altra banda, és freqüent a la ciutat de Barcelona l'agrupació temàtica de carrers (Mallorca, Provença, Sicília, Nàpols, per exemple, possessions de la Corona d'Aragó).

El carrer té uns 300 metres de llargada, i transcorre de nord-oest a sud-est, però uns pocs graus. Convencionalment es podria dir rodonament que va d'oest a est, amb un primer extrem al passeig de Maragall i l'últim al carrer d'Olesa. És a dir, travessa el barri, per bé que per una de les seves puntes d'estrella. El travessen els carrers de Puerto Príncipe, Matanzas i Jordi de Sant Jordi i hi conflueix, a prop del passeig de Maragall, conformant la delimitació d'un canvi d'orientació del carrer, el de Francesc Tàrrega.

Es tracta -com la major part dels carrers del barri- d'un carrer tranquil, poc transitat, d'edificis baixos i de molt poca activitat botiguera.

 

 

dimarts, 9 de febrer de 2010

El carrer de Biscaia

El nomenclàtor és una mica confús pel que fa al carrer. Ens diu que va rebre aquesta denominació l'any 1942, però és evident que aquesta denominació va ser en castellà i no dóna dades de quan exactament va ésser traduït al català, Biscaia, que és el seu nom actual. Hem de suposar que cap a les voltes dels primers anys 80, que és quan es va escometre la catalanització total dels carrers barcelonins.

Altrament, poc s'ha de dir del nom en sí que no sigui del domini públic inclús als nivells més poc informats: es tracta d'una de les províncies basques més característiques, la capital de la qual és la ciutat de Bilbao. Sabino de Arana utilitzava sovint el gentilici bizkainos com a genèric vasc. Biscaia té una superfície de 2.215 km2 i una població d'1.100.000 habitants, aproximadament.

El carrer, i que no s'ofengui ningú, és poc important en relació a d'altres del barri: 54 metres de llargada ben escassos: des del carrer d'Olesa fins la confluència del carrer de Matanzas y el passatge de can Berdura. Tots tres carrerrs, per cert, han estat objecte d'una reurbanització durant l'any 2009.

Tot i això, en el conjunt de la ciutat no és un carrer menor: es perllonga fins al carrer del Clot i resta interromput a l'alçada del carrer de València, després d'esdevenir poc més que un passatge. La seva continuïtat, a partir de la Rambla de Guipúscoa (una altra regió basca, per cert), ja suposa un canvi de denominació, i passa a anomenarse Lope de Vega, nom amb el qual segueix cap al mar, per patir, a l'alçada de la Gran Via un important tall i tornar a reviure a partir de la Diagonal, ara ja sí, fins al passeig de García Faria, només separat del mar per la Ronda Litoral.


dimarts, 2 de febrer de 2010

El carrer d'Alexandre Galí

Alexandre Galí i Coll, el personatge que dóna nom al carrer, fou un pedagog i historiador català que va morir l'any 1969. Va dedicar la primera part de la seva vida a la pedagogia. Col·laborador directe d'Enric Prat de la Riba, fou administrador de l'Escola Industrial i dirigí els estudis normals de la Mancomunitat catalana, on va dur a terme, d'entre altrs tasques, l'edició de diversos butlletins de caire pedagògic i del món de l'ensenyament. El 1924, fundà la Mútua Escolar Blanquerna, obra que va perviure fins 1939. Durant la República, fou secretari general del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya i durant la guerra civil ocupà la càtedra de Metodologia de l'enseyament del llenguatge a la Universitat de Barcelona.

Després de la guerra, va anar a l'exili del què hi va tornar el 1943 i es va establir definitivament a Barcelona, dedicant la seva vida, a partir d'aquesta època a treballs editorials i a la investigació històrica.

Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans.

El nom d'Alexandre Galí va entrar al nomenclàtor el 28 d'octubre de 1983. Fins aquell moment, el carrer havia estat dedicat a Federico Mayo, que fou el primer director de l'Instituto Nacional de la Vivienda i de l'Obra Sindical del Hogar. Una recerca per Internet desvetlla que al sud d'Espanya, entre d'altres indrets, no sembla haver deixat mala memòria doncs encara avui hi ha dedicats al seu nom carrers i centres d'ensenyament públic (Ref.: López Díaz, Jesús - «Vivienda social y Falange: ideario y construcciones en la década de los 40» - Scripta Nova, Revista electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, Universitat de Barcelona).

El carrer transcorre de nord-oest a sud-est des del carrer de Ramón Albó fins al de Puerto Príncipe, i medeix, aproximadament, 490 metres entre ambdós límits. No el travessa, pròpiament, cap carrer; hi conflueixen per la banda sud el carrer de les Acàcies, el del Prat d'En Roquer, el de la Manigua i el de Francesc Tàrrega; i per la banda nord, només el Pas de Sant Tarsici (i relativament, perquè és a un altre nivell). Això no obstant, a l'alçada del carrer de la Manigua el carrer Ramón Albó delimita un dels costats de la plaça del Doctor Modrego. També val a dir que, d'acord amb les àrees estadístiques bàsiques, el carrer és la frontera entre el barri del Congrés i l'antic barri dels Indians.

És un carrer tranquil, amb molt poc comerç -gairebé gens- que es concentra fonalmentalment a les proximitats de la plaça del doctor Modrego.


dilluns, 1 de febrer de 2010

L'FSCat i els consells de barri

Matí de debats abans d'ahir, dissabte, al Fòrum Social Català.

I entre molts d'altres, uns comentaris crítics interessants d'aplicació per a aquí mateix:

1. Els consells de barri podrien ser una cortina de fum. Mentre hom mira el seu entorn immediat, tothom bada sobre la política de ciutat. Escenificació: mentre discutim per les caques dels coloms, ens claven l'hotel Vela sí o sí.

2. Els consells de barri, eventualment útils com a fòrum ciutadà de caire local es malmeten per la manca d'educació assambleària i cívica de la gent, poc acostumada a la democràcia directa (si és que als consells de barri se'ls pot encabir en la democràcia directa). Escenificació: es discuteix per les caques dels coloms, però no es parla mai en termes de política de barri.

Interessant i il·lustratiu. També preocupant?

divendres, 29 de gener de 2010

En un parell de setmanes...

dimarts, 26 de gener de 2010

Això és el que hi ha



Tinc interès en crear -o formar-ne part- una plataforma al barri en l'àmbit del Fòrum Social Català.

Els qui tingueu la mateixa inquietud, si us plau, poseu-vos en contacte amb mi.

Gràcies

divendres, 22 de gener de 2010

El carrer de les Acàcies

D'acord amb el nomenclàtor oficial de la Ciutat, el carrer de les Acàcies rep el seu nom del fet -gairebé evident- de què, a començament del segle XX, s'hi van plantar aquests arbres, els quals van acabar per convertir-se en senyal d'identificació del vial, que va assolir aquesta denominació en algun moment anterior a l'any 1927.

No n'he trobat més dades històriques sobre el carrer, potser perquè, el pobre, no té una història destacada més enllà -suposo- dels aconteixements que a cada moment van afectar el conjunt de la ciutat.

Resta encara alguna casa d'una indefinida època propera a la seva urbanització inicial, però gairebé tots els seus edificis que avui s'hi poden veure estan construïts a partir dels anys 60.

Si admetem que l'AEB 198 abarca en la seva totalitat l'antic barri dels Indians, no queda més remei que convenir que el carrer de les Acàcies forma part d'aquest barri tradicional (únicament tradicional, atès que, en termes d'estricta divisió oficial, no hi ha més barri que el del Congrés i dels Indians, dins el districte de Sant Andreu).

El carrer de les Acàcies transcorre entre carrer d'Alexandre Galí i el passeig de Maragall -delimita un costat dels jardins de Jaume Ferran i Clua- de nord a sud; el travessen els carrers de Prat d'en Roquer i de Garcilaso i, entre aquests dos, hi conflueix el passatge de Salvador Riera. Té uns 350 metres de llargada. Les cases són més aviat de tamany reduït, unifamiliars i petites comunitats de no gaire més enllà d'una dotzena de veïns, quan hi arriben.

La seva activitat comercial és molt baixa i es redueix a dos bars. A més, hi ha una farmàcia, un consultori professional de logopèdia, una llar d'infants privada, dues escoles d'arts marcials i algun taller supervivent del tancament, pràcticament general, dels últims deu anys, així com diverses oficines, representacions comercials i magatzems. També hi ha una representació d'un altre tipus de negoci no vinculat al comerç corrent, que no assenyalarem massa per allò de què, fins avui, no ha causat molèsties objectives al veïnat (que jo sàpiga). Fins fa un any hi havia ubicat el casal del barri, per al què s'hi va construir un edifici -que personalment considero horrorós- i que actualment, amb el trasllat del casal, s'utilitza com a refugi d'indigents en nits d'extrema fredor, a l'espera de que s'executi el projecte d'ampliació del CEIP «Ferran i Clua» i de l'IES «l'Alzina», als quals és afecte el solar.

Pel que fa a l'acàcia, és un dels arbres més comuns del món, tot i què no ho sembli pel fet de què dins d'aquesta denominació s'hi agrupen unes 1.450 espècies diferents, i sovint molt diferents. I, la veritat, no sé establir quina espècie d'acàcia tenim al carrer. Potser algun botànic -professional o aficionat- que arribi a llegir això ens pugui fer una mica de llum.





Els nostres carrers

He estat repassant el nomenclàtor del nostre barri i, si no me n'he deixat cap (i si me n'he deixat algun, digueu-m'ho, si us plau), entre carrers, passatges, places, jardins i d'altres meteors urbanístics, tenim un total de 41 denominacions. Són aquestes (per ordre alfabètic):
  • Acàcies
  • Alexandre Galí
  • Biscaia
  • Campo Florido
  • Can Berdura (passatge)
  • Can Ros
  • Cardenal Cicognani
  • Cardenal Tedeschini
  • Cep
  • Cienfuegos
  • Concpción Arenal
  • Congrés Eucarístic (plaça)
  • Dr. Modrego (plaça)
  • Espiga
  • Felip Bertran i Güell
  • Felip II
  • Francesc Tàrrega
  • Garcilaso
  • Havaneres (plaça)
  • Ignasi de Ros
  • Indians (plaça)
  • Jaume Ferran i Clua (jardins)
  • Jordi de Sant Jordi
  • Manigua
  • Maragall (passeig i plaça)
  • Massana (jardins)
  • Matanzas
  • Olesa
  • Ordi (passatge)
  • Pardo
  • Pinar del Río
  • Prat d'en Roquer
  • Puerto Príncipe
  • Ramon Albó
  • Riera d'Horta
  • Rom Cremat (plaça)
  • Salvador Riera (passatge)
  • Sant Pasqual Bailón
  • Sant Tarsici (pas)
  • Vèlia
  • Villa Clara (jardins)

La raó o gènesi d'alguns és clara: el meu carrer, el de les Acàcies, es diu així pel seu arbrat, que no és en sí molt original (és freqüent a Barcelona) però que la configuració del carrer, llargada i amplada fa que aquests arbres hi destaquin d'una manera especial. Bé, si més no quan són adults, ara són pràcticament herbetes que l'Ajuntament ha plantat en substitució dels vells i torturats exemplars que feien més pena que goig. Ja tocava. D'altres, tenen un origen geogràfic -pensem en Puerto Príncipe, tan tristament d'actualitat ara mateix- i semblaria que ja està que no val dir res més.

Però segur que sí, que cada carrer té una història que val la pena conéixer. Doncs au, som-hi. Amb l'ajuda d'Internet, passejarem pel nomenclator oficial de l'Ajuntament, pel Google i per la Wikipedia (Uiquipèdia, en català) i vejam què trobem. Per aquest mateix ordre alfabètic aniré pujant aquí la llarga, curta, apassionant o anodina història de cada carrer, i la conservarem com un enllaç específic per si voleu consultar-la de tant en tant. I un cop fet cada carrer, anirem enriquint l'entrada amb les vostres aportacions (si és que les voleu fer, és clar).

Doncs apa, properament el meu carrer, el carrer de les Acàcies.

Fins ben aviat.

dimecres, 20 de gener de 2010

Arbres i elegància

L'altre dia, durant la sessió del Consell de Barri. hi va haber un veí que es va queixar de què els arbres que s'havien plantat al seu carrer -de recent reurbanització- eren caducifolis i es lamentava de què no s'haguessin plantat arbres com ara la magnòlia. Un altre veí li va contestar que els arbres de fulla perenne tenen l'inconvenient de que donen ombra també quan cal el sol, com ara a l'hivern.

M'agrada molt la magnòlia. La veig cada dia quan vaig a treballar, que recorro a peu tot el carrer Gran de Gràcia, en el què hi ha aquest arbre. La veritat és que sí, que és un arbre tupid que no deixa passar massa el sol, però també és veritat que es un arbre relativament petit, poc agressiu, per tant (no invaeix les façanes en els carrers estrets, com sí ho fa l'acàcia, per exemple) i, per tant, no cal que les podes el deformin. Si la vorera és prou ampla, com que la magnòlia no és un arbre gaire gran, deixa prou espai per al sol i per tant, sigui l'època de l'any que sigui, permet que el vianant esculli (a reserva, és clar, de l'orientació del sol a cada moment) si vol caminar al sol o per l'ombra.

Té raó, en canvi, el veí discrepant quan les voreres i el carrer són estrets. Aleshores és veritat que la magnòlia no deixa pas als raigs solars. Tot i així, trobo que és un arbre elegant, discret i que constribueix a omplir de volum el camp visual.

Fa uns dies, vaig estar passejant pels voltants de la plaça Maragall, fent temps a l'espera de que obrissin un establiment en el que hi havia de fer unes gestions i vaig anar a petar al passatge d'Artemis, un carreret en el què no m'hi havia fixat mai, ja ubicat al barri de Navas i que vaig trobar encantador i -torno a repetir l'adjectiu- elegant. Elegant per la seva arquitectura que el fa acollidor i atractiu; elegant pels seus fanals, en perfecte sintonia amb l'arquitectura; i elegant per les magnòlies, tot i què, essent un carrer estret de voreres i de calçada, els arbres formen un túnel vegetal que sembla que a l'hivern no ve de gust. Doncs, mira, a mi em continua agradant. Mireu les fotografies. O aneu-hi en persona, és aquí mateix:


Ver mapa más grande

Ep, Ajuntament! El carrer de les Acàcies no podria canviar de nom i dir-se -amb bon motiu- carrer de les Magnòlies?



 

Nota: totes aquestes fotografies es divulguen sota una llicència Creative Commons by-nc-sa. Les podeu copiar i divulgar lliurement, però heu de fer sempre esment de l'autor (jo) i d'aquest bloc, no podeu fer-ne ús comercial i, si en feu una obra derivada, l'heu de posar sota la mateixa llicència (ens hem d'acostumar a compartir, xicots)

dilluns, 18 de gener de 2010

Consell de Barri - Gener 2010 (II)

L'altra qüestió important que jo esperava del Consell de Barri del proppassat dimarts 12 va ser la del «projecte Acàcies» del CEIP «Dr Ferran i Clua». I, sí, allí hi va haver algunes mares que van fer una sèrie de preguntes a la regidora Mumbrú. Aquí les podeu veure, juntament amb la resposta.

A mí, la cosa em va decebre, què voleu que us digui. No les preguntes de les mares del CEIP, sinó la resposta de la regidora. Va venir a dir que qui ha de pagar l'ampliació del CEIP és la Generalitat i què com la Generalitat no té pressupost, mentrestant l'Ajuntament va fent. I va prometre una reunió específica sobre el tema amb el Consorci. Però -sembla ser- hi ha projectes de millora adjudicats i recursos compromesos per a la millora dels patis del CEIP i de l'ampliació d'aquest centre i de l'IES «l'Alzina». Què se n'ha fet? Misteri.

Bé, tot això, podriem dir, són incidències. Els qui tenim certa experiència associativa, ja sabem que a la societat civil li costa Déu (si s'escau) i ajuda aconseguir quatre cèntims de les administraciones públiques, que mai tenen diners, i qualsevol projecte, per petit que sigui, costa una intemerata de debats i reunions amb diferents estrats de la penya municipal (municipal, en aquest cas) que es perllonguen inacabablement en el temps, mentre, en aquest mateix tram de temps, hi ha sambes al passeig de Gràcia, curses esportives ciutadanes de tot tipus (a peu, en bicicleta, qualsevol dia amb barret de palla, etc.), gimkanes, tours de França i d'altres disbauxes magnànimament subvencionades en tot o en molt generosa part per aquest Ajuntament tan pobre i tan minvat de recursos... que somia amb olimpiades d'hivern que els barcelonins pagarem però no veurem (si no és per la tele).

Ja dic, això és rutinari i habitual.

El mal gust em va quedar quan vaig veure que el tema es va despatxar, entre intervencions de les mares i la resposta de la regidora, en menys de tres minuts, d'una reunió que va durar ben bé dues hores més aviat llargues. La resta, politiqueries de les associacions a banda, es va dedicar a la temàtica de sempre: cagadetes de coloms, cagadetes de gossos (mea culpa, també, sí senyor, que no me n'amago), cagadotes d'éssers humans, colors de les llums, amples de vorera i places d'estacionament per a Sant Cotxe Beneït. Ni una paraula sobre projectes de barri (sembla ser que amb el projecte ZP ja hem assolit el nirvana veïnal). I. bé... de parlar de projectes de ciutat, ja ni somiar-ho. La ciutat sembla que és una mena d'objecte de somiatruites que hi ha del barri de Navas cap enllà. D'ençà que es van repartir papers -que gairebé ningú no va prendre- sobre el projecte de la Diagonal, no n'ha hagut ni una sola pregunta al respecte i ja n'han transcorregut tres consells de barri. Per exemple.

De vegades em pregunto si els que se n'en foten del meu interès per les coses del carrer, del barri i de la ciutat -perquè se n'en foten: el veïnat del carrer de les Acàcies és així de sobrat- no tindran raó. Digues que només són dues hores -llargues- trimestrals i, bé, val la pena d'anar-hi per si les mosques.

Si més no, com que hi ha wifi lliure i se'm va ocórrer dur el mini, mentre anava escoltant amb una orella els importants temes que s'hi... debatien?, vaig poder, si més no, despatxar el correu electrònic i llegir -en diagonal, però llegir- tres o quatre documents amb els que després de sopar vaig haver de treballar-hi.

Per al proper Consell de Barri no me l'oblidaré, no...

dimecres, 13 de gener de 2010

Consell de Barri - Gener 2010 (I)

Ahir va haver Consell de Barri, com ja sabeu i, com sempre que puc -que és gairebé a totes les convocatòries menys a la primera i la darrera-, hi vaig assistir.

Les reunions del Consell de Barri seguiran essent trimestrals -més o menys- com sempre, però ara amb una particularitat: com que el reglament del Consell de Barri (art. 21.1) estableix que es convocaran com a mínim dues reunions anuals, el del Congrés-Indians en farà, efectivament quatre, però només dues (las dels solsticis, és a dir la d'hivern i la d'estiu) seran, per així dir-ho, reglades: les altres dues (les des equinoccis: primavera i tardor) seran, d'alguna manera, més informals. Veurem les diferències reals i pràctiques quan tot això estigui ben be en marxa.

Marxa que va començar ahir amb l'elecció del Vicpresident del Consell i dels membres de la Comissió de Seguiment.

El tema del Vicepresident va ser un interessant exercici de despotisme il·lustrat. En estricte compliment del Reglament, això no es dubta. Els ciutadans de a peu i classe de tropa vam contemplar (ben dit: només contemplar i prou) com les entitats cíviques s'enfrontaven per la cadira vicepresidencial, cosa que no va acabar en una picabaralla -seria prou exagerat definir-la així- però sí que el fet de què ningú no aconseguís els dos terços dels vots -condició reglamentària sine qua non per accedir-hi- va dur a certa polèmica entre les entitats, perquè no hi va haver manera de què s'arribés a cap acord per tal de resoldre el problema. La Gemma Mumbrú -aquí sí que se li va notar l'ofici- es va veure venir que allò podia acabar fàcilment com el rosari de l'aurora i va decidir ajornar la votació i dur-la a terme en un acte convocat a l'efecte, explicant que el cul de sac a què havia arribat la situació no podia impedir que continués la resta de l'ordre del dia del Consell. Inopinadament, l'Associació de Veïns Congrés-Indians va cedir tots els seus vots al grup que representava un determinat senyor, i la situació va restar desencallada.

Va haver moments que, si els arriba a enganxar Fellini, hi hagués pogut montar una escena del tot digna d'Amarcord. Els ciutadans allí presents restàvem bocabadats, deixant anar sarcasmes d'indignació; i no n'hi havia per a menys. Allò va ser una escenificació de la forma més grollera de fer política, sobretot quan veus, llegint el reglament reiteradament esmentat, que aquesta vicepresidència no n'és per tant i què resulta més un lloc de lluïment, que cap altra cosa. I encara més en veure que tota la qüestió es ventilava entre poc menys d'una dotzena d'entitats associatives (les polítiques, naturalment, ja s'havien reservat el seu propi espai per via reglamentària; això dels reglaments deu fer goig... per a qui els fa a gust i ganes, és clar).

Per tant, i malgrat el detall de vergonya torera final per part de l'A.V., he de dir a les entitats del barri -i crec que bona part dels ciutadans presents hi estaran d'acord-, a totes les entitats del barri, que el número d'ahir va ser prou lamentable, que sembla mentida que entitats que s'anomenen cíviques ofereixen un espectacle de tant baix nivell de política barroera i què malament anirem si allò al què estan jugant unes i d'altres, en comptes d'unir voluntats i esforços per millorar les moltes coses que cal que millorin al barri del Congrés i dels Indians, és a fer-se la competència, a cercar com sigui qualsevol protagonisme (cadascú sabrà en interès de què o de qui). Quan us queixeu de què la gent passa de les associacions, de què les xifres de socis no s'incrementa, de l'escepticisme cívic, mireu per un foradet l'espectacle d'ahir i hi trobareu moltes explicacions.

Més enllà d'aquesta trista qüestió, la sessió va transcórrer com sempre. Cadascun -jo mateix inclòs- va dir la seva en funció del seu propi interès o de la seva pròpia ceba i la regidora va anar responent a unes coses i prometent solució a unes d'altres. La neteja del barri com a protagonista principal -això és habitual, cosa que és molt mal senyal- seguida de la iluminació i la jardineria, com a principals trets.

I una cosa ben curiosa: va haver algunes discrepàncies sobre les obres a toro pasao. Alguns veïns del carrer de Vèlia, a tall d'exemple, van trobar que les voreres s'han fet massa amples i que, per fer aquestes voreres, ara només ha quedat un marge per a estacionament de vehicles, en comptes de dos, com hi havia abans. Objecció personal (molt personal, que consti): potser ja n'hi ha prou de tant mirar pel cotxe i potser s'hauria de pensar que, quan s'adquireix un vehicle, s'adquireix també, si més no, la necessitat de proveïr -de la pròpia butxaca, si no hi ha d'altre remei- un lloc on estacionar-lo (com, d'altra banda, fem molts milers de ciutadans de tots els estrats socioeconòmics). També en l'àmbit estrictament personal, opino que la ciutat és per a les persones i què les voreres constitueixen espais de trobada i de convivència. Que una vorera sigui ampla i no estreta, vol dir que si em trobo un veí o un conegut i ens ve de gust aturar-nos i fer petar la xerrada, podem fer-ho sense molestar, perquè -sobretot si ens apartem una mica- deixem espai suficient perquè la gent continuï passant còmodament. I això fa barri i fa ciutat. El que no fa ni barri ni ciutat i sí crea àmbits de poca convivència -i de mala qualitat- és què la major part de l'espai -una sensible i important major part de l'espai urbà- se l'endugui la ferralla o bé aturada sine die o bé formant riuades en moviment. Cap iniciativa destinada a ampliar l'espai per als vehicles en detriment de l'espai per als vianants, per als jardins o per a la convivència de les persones trobarà el meu suport i sí, en canvi, tota la meva oposició de modest ciutadà de base.

Dit això, sí que em va cridar l'atenció de que alguns veïns es queixessin del resultat de les obres un cop acabades aquestes. Això estaria justificat si no n'hagués hagut informació prèvia sobre la seva planificació. Però jo he vist documents, plànols, presentacions en pantalla, papers i la intemerata. Inclús es podien baixar del bloc de l'Enric. Home, ja sé que interpretar un plànol tècnic no és a l'abast de tothom però aquí -apunteu-vos un altre fracàs- han punxat les entitats, la major part de les quals (no totes, sembla ser) s'han limitat a penjar els plànols dels taulers sense oferir-ne una àmplia interpretació. I -les culpes són per a tots- també s'ha de retreure aquesta espècie de negligència envers la documentació, aquest menys preu pel paper que fa que no hi parem l'atenció necessària pel nostre propi interès.

No he esgotat encara els temes d'aquest Consell de Barri, però ja m'allargo massa, així que ho deixo aquí. Ara com ara. Es va parla rde més coses i d'alguna se n'hauria de fer un esment especial, perquè be s'ho mereix.

Continuaré, doncs, amb el tema.