divendres, 29 de gener de 2010

En un parell de setmanes...

dimarts, 26 de gener de 2010

Això és el que hi ha



Tinc interès en crear -o formar-ne part- una plataforma al barri en l'àmbit del Fòrum Social Català.

Els qui tingueu la mateixa inquietud, si us plau, poseu-vos en contacte amb mi.

Gràcies

divendres, 22 de gener de 2010

El carrer de les Acàcies

D'acord amb el nomenclàtor oficial de la Ciutat, el carrer de les Acàcies rep el seu nom del fet -gairebé evident- de què, a començament del segle XX, s'hi van plantar aquests arbres, els quals van acabar per convertir-se en senyal d'identificació del vial, que va assolir aquesta denominació en algun moment anterior a l'any 1927.

No n'he trobat més dades històriques sobre el carrer, potser perquè, el pobre, no té una història destacada més enllà -suposo- dels aconteixements que a cada moment van afectar el conjunt de la ciutat.

Resta encara alguna casa d'una indefinida època propera a la seva urbanització inicial, però gairebé tots els seus edificis que avui s'hi poden veure estan construïts a partir dels anys 60.

Si admetem que l'AEB 198 abarca en la seva totalitat l'antic barri dels Indians, no queda més remei que convenir que el carrer de les Acàcies forma part d'aquest barri tradicional (únicament tradicional, atès que, en termes d'estricta divisió oficial, no hi ha més barri que el del Congrés i dels Indians, dins el districte de Sant Andreu).

El carrer de les Acàcies transcorre entre carrer d'Alexandre Galí i el passeig de Maragall -delimita un costat dels jardins de Jaume Ferran i Clua- de nord a sud; el travessen els carrers de Prat d'en Roquer i de Garcilaso i, entre aquests dos, hi conflueix el passatge de Salvador Riera. Té uns 350 metres de llargada. Les cases són més aviat de tamany reduït, unifamiliars i petites comunitats de no gaire més enllà d'una dotzena de veïns, quan hi arriben.

La seva activitat comercial és molt baixa i es redueix a dos bars. A més, hi ha una farmàcia, un consultori professional de logopèdia, una llar d'infants privada, dues escoles d'arts marcials i algun taller supervivent del tancament, pràcticament general, dels últims deu anys, així com diverses oficines, representacions comercials i magatzems. També hi ha una representació d'un altre tipus de negoci no vinculat al comerç corrent, que no assenyalarem massa per allò de què, fins avui, no ha causat molèsties objectives al veïnat (que jo sàpiga). Fins fa un any hi havia ubicat el casal del barri, per al què s'hi va construir un edifici -que personalment considero horrorós- i que actualment, amb el trasllat del casal, s'utilitza com a refugi d'indigents en nits d'extrema fredor, a l'espera de que s'executi el projecte d'ampliació del CEIP «Ferran i Clua» i de l'IES «l'Alzina», als quals és afecte el solar.

Pel que fa a l'acàcia, és un dels arbres més comuns del món, tot i què no ho sembli pel fet de què dins d'aquesta denominació s'hi agrupen unes 1.450 espècies diferents, i sovint molt diferents. I, la veritat, no sé establir quina espècie d'acàcia tenim al carrer. Potser algun botànic -professional o aficionat- que arribi a llegir això ens pugui fer una mica de llum.





Els nostres carrers

He estat repassant el nomenclàtor del nostre barri i, si no me n'he deixat cap (i si me n'he deixat algun, digueu-m'ho, si us plau), entre carrers, passatges, places, jardins i d'altres meteors urbanístics, tenim un total de 41 denominacions. Són aquestes (per ordre alfabètic):
  • Acàcies
  • Alexandre Galí
  • Biscaia
  • Campo Florido
  • Can Berdura (passatge)
  • Can Ros
  • Cardenal Cicognani
  • Cardenal Tedeschini
  • Cep
  • Cienfuegos
  • Concpción Arenal
  • Congrés Eucarístic (plaça)
  • Dr. Modrego (plaça)
  • Espiga
  • Felip Bertran i Güell
  • Felip II
  • Francesc Tàrrega
  • Garcilaso
  • Havaneres (plaça)
  • Ignasi de Ros
  • Indians (plaça)
  • Jaume Ferran i Clua (jardins)
  • Jordi de Sant Jordi
  • Manigua
  • Maragall (passeig i plaça)
  • Massana (jardins)
  • Matanzas
  • Olesa
  • Ordi (passatge)
  • Pardo
  • Pinar del Río
  • Prat d'en Roquer
  • Puerto Príncipe
  • Ramon Albó
  • Riera d'Horta
  • Rom Cremat (plaça)
  • Salvador Riera (passatge)
  • Sant Pasqual Bailón
  • Sant Tarsici (pas)
  • Vèlia
  • Villa Clara (jardins)

La raó o gènesi d'alguns és clara: el meu carrer, el de les Acàcies, es diu així pel seu arbrat, que no és en sí molt original (és freqüent a Barcelona) però que la configuració del carrer, llargada i amplada fa que aquests arbres hi destaquin d'una manera especial. Bé, si més no quan són adults, ara són pràcticament herbetes que l'Ajuntament ha plantat en substitució dels vells i torturats exemplars que feien més pena que goig. Ja tocava. D'altres, tenen un origen geogràfic -pensem en Puerto Príncipe, tan tristament d'actualitat ara mateix- i semblaria que ja està que no val dir res més.

Però segur que sí, que cada carrer té una història que val la pena conéixer. Doncs au, som-hi. Amb l'ajuda d'Internet, passejarem pel nomenclator oficial de l'Ajuntament, pel Google i per la Wikipedia (Uiquipèdia, en català) i vejam què trobem. Per aquest mateix ordre alfabètic aniré pujant aquí la llarga, curta, apassionant o anodina història de cada carrer, i la conservarem com un enllaç específic per si voleu consultar-la de tant en tant. I un cop fet cada carrer, anirem enriquint l'entrada amb les vostres aportacions (si és que les voleu fer, és clar).

Doncs apa, properament el meu carrer, el carrer de les Acàcies.

Fins ben aviat.

dimecres, 20 de gener de 2010

Arbres i elegància

L'altre dia, durant la sessió del Consell de Barri. hi va haber un veí que es va queixar de què els arbres que s'havien plantat al seu carrer -de recent reurbanització- eren caducifolis i es lamentava de què no s'haguessin plantat arbres com ara la magnòlia. Un altre veí li va contestar que els arbres de fulla perenne tenen l'inconvenient de que donen ombra també quan cal el sol, com ara a l'hivern.

M'agrada molt la magnòlia. La veig cada dia quan vaig a treballar, que recorro a peu tot el carrer Gran de Gràcia, en el què hi ha aquest arbre. La veritat és que sí, que és un arbre tupid que no deixa passar massa el sol, però també és veritat que es un arbre relativament petit, poc agressiu, per tant (no invaeix les façanes en els carrers estrets, com sí ho fa l'acàcia, per exemple) i, per tant, no cal que les podes el deformin. Si la vorera és prou ampla, com que la magnòlia no és un arbre gaire gran, deixa prou espai per al sol i per tant, sigui l'època de l'any que sigui, permet que el vianant esculli (a reserva, és clar, de l'orientació del sol a cada moment) si vol caminar al sol o per l'ombra.

Té raó, en canvi, el veí discrepant quan les voreres i el carrer són estrets. Aleshores és veritat que la magnòlia no deixa pas als raigs solars. Tot i així, trobo que és un arbre elegant, discret i que constribueix a omplir de volum el camp visual.

Fa uns dies, vaig estar passejant pels voltants de la plaça Maragall, fent temps a l'espera de que obrissin un establiment en el que hi havia de fer unes gestions i vaig anar a petar al passatge d'Artemis, un carreret en el què no m'hi havia fixat mai, ja ubicat al barri de Navas i que vaig trobar encantador i -torno a repetir l'adjectiu- elegant. Elegant per la seva arquitectura que el fa acollidor i atractiu; elegant pels seus fanals, en perfecte sintonia amb l'arquitectura; i elegant per les magnòlies, tot i què, essent un carrer estret de voreres i de calçada, els arbres formen un túnel vegetal que sembla que a l'hivern no ve de gust. Doncs, mira, a mi em continua agradant. Mireu les fotografies. O aneu-hi en persona, és aquí mateix:


Ver mapa más grande

Ep, Ajuntament! El carrer de les Acàcies no podria canviar de nom i dir-se -amb bon motiu- carrer de les Magnòlies?



 

Nota: totes aquestes fotografies es divulguen sota una llicència Creative Commons by-nc-sa. Les podeu copiar i divulgar lliurement, però heu de fer sempre esment de l'autor (jo) i d'aquest bloc, no podeu fer-ne ús comercial i, si en feu una obra derivada, l'heu de posar sota la mateixa llicència (ens hem d'acostumar a compartir, xicots)

dilluns, 18 de gener de 2010

Consell de Barri - Gener 2010 (II)

L'altra qüestió important que jo esperava del Consell de Barri del proppassat dimarts 12 va ser la del «projecte Acàcies» del CEIP «Dr Ferran i Clua». I, sí, allí hi va haver algunes mares que van fer una sèrie de preguntes a la regidora Mumbrú. Aquí les podeu veure, juntament amb la resposta.

A mí, la cosa em va decebre, què voleu que us digui. No les preguntes de les mares del CEIP, sinó la resposta de la regidora. Va venir a dir que qui ha de pagar l'ampliació del CEIP és la Generalitat i què com la Generalitat no té pressupost, mentrestant l'Ajuntament va fent. I va prometre una reunió específica sobre el tema amb el Consorci. Però -sembla ser- hi ha projectes de millora adjudicats i recursos compromesos per a la millora dels patis del CEIP i de l'ampliació d'aquest centre i de l'IES «l'Alzina». Què se n'ha fet? Misteri.

Bé, tot això, podriem dir, són incidències. Els qui tenim certa experiència associativa, ja sabem que a la societat civil li costa Déu (si s'escau) i ajuda aconseguir quatre cèntims de les administraciones públiques, que mai tenen diners, i qualsevol projecte, per petit que sigui, costa una intemerata de debats i reunions amb diferents estrats de la penya municipal (municipal, en aquest cas) que es perllonguen inacabablement en el temps, mentre, en aquest mateix tram de temps, hi ha sambes al passeig de Gràcia, curses esportives ciutadanes de tot tipus (a peu, en bicicleta, qualsevol dia amb barret de palla, etc.), gimkanes, tours de França i d'altres disbauxes magnànimament subvencionades en tot o en molt generosa part per aquest Ajuntament tan pobre i tan minvat de recursos... que somia amb olimpiades d'hivern que els barcelonins pagarem però no veurem (si no és per la tele).

Ja dic, això és rutinari i habitual.

El mal gust em va quedar quan vaig veure que el tema es va despatxar, entre intervencions de les mares i la resposta de la regidora, en menys de tres minuts, d'una reunió que va durar ben bé dues hores més aviat llargues. La resta, politiqueries de les associacions a banda, es va dedicar a la temàtica de sempre: cagadetes de coloms, cagadetes de gossos (mea culpa, també, sí senyor, que no me n'amago), cagadotes d'éssers humans, colors de les llums, amples de vorera i places d'estacionament per a Sant Cotxe Beneït. Ni una paraula sobre projectes de barri (sembla ser que amb el projecte ZP ja hem assolit el nirvana veïnal). I. bé... de parlar de projectes de ciutat, ja ni somiar-ho. La ciutat sembla que és una mena d'objecte de somiatruites que hi ha del barri de Navas cap enllà. D'ençà que es van repartir papers -que gairebé ningú no va prendre- sobre el projecte de la Diagonal, no n'ha hagut ni una sola pregunta al respecte i ja n'han transcorregut tres consells de barri. Per exemple.

De vegades em pregunto si els que se n'en foten del meu interès per les coses del carrer, del barri i de la ciutat -perquè se n'en foten: el veïnat del carrer de les Acàcies és així de sobrat- no tindran raó. Digues que només són dues hores -llargues- trimestrals i, bé, val la pena d'anar-hi per si les mosques.

Si més no, com que hi ha wifi lliure i se'm va ocórrer dur el mini, mentre anava escoltant amb una orella els importants temes que s'hi... debatien?, vaig poder, si més no, despatxar el correu electrònic i llegir -en diagonal, però llegir- tres o quatre documents amb els que després de sopar vaig haver de treballar-hi.

Per al proper Consell de Barri no me l'oblidaré, no...

dimecres, 13 de gener de 2010

Consell de Barri - Gener 2010 (I)

Ahir va haver Consell de Barri, com ja sabeu i, com sempre que puc -que és gairebé a totes les convocatòries menys a la primera i la darrera-, hi vaig assistir.

Les reunions del Consell de Barri seguiran essent trimestrals -més o menys- com sempre, però ara amb una particularitat: com que el reglament del Consell de Barri (art. 21.1) estableix que es convocaran com a mínim dues reunions anuals, el del Congrés-Indians en farà, efectivament quatre, però només dues (las dels solsticis, és a dir la d'hivern i la d'estiu) seran, per així dir-ho, reglades: les altres dues (les des equinoccis: primavera i tardor) seran, d'alguna manera, més informals. Veurem les diferències reals i pràctiques quan tot això estigui ben be en marxa.

Marxa que va començar ahir amb l'elecció del Vicpresident del Consell i dels membres de la Comissió de Seguiment.

El tema del Vicepresident va ser un interessant exercici de despotisme il·lustrat. En estricte compliment del Reglament, això no es dubta. Els ciutadans de a peu i classe de tropa vam contemplar (ben dit: només contemplar i prou) com les entitats cíviques s'enfrontaven per la cadira vicepresidencial, cosa que no va acabar en una picabaralla -seria prou exagerat definir-la així- però sí que el fet de què ningú no aconseguís els dos terços dels vots -condició reglamentària sine qua non per accedir-hi- va dur a certa polèmica entre les entitats, perquè no hi va haver manera de què s'arribés a cap acord per tal de resoldre el problema. La Gemma Mumbrú -aquí sí que se li va notar l'ofici- es va veure venir que allò podia acabar fàcilment com el rosari de l'aurora i va decidir ajornar la votació i dur-la a terme en un acte convocat a l'efecte, explicant que el cul de sac a què havia arribat la situació no podia impedir que continués la resta de l'ordre del dia del Consell. Inopinadament, l'Associació de Veïns Congrés-Indians va cedir tots els seus vots al grup que representava un determinat senyor, i la situació va restar desencallada.

Va haver moments que, si els arriba a enganxar Fellini, hi hagués pogut montar una escena del tot digna d'Amarcord. Els ciutadans allí presents restàvem bocabadats, deixant anar sarcasmes d'indignació; i no n'hi havia per a menys. Allò va ser una escenificació de la forma més grollera de fer política, sobretot quan veus, llegint el reglament reiteradament esmentat, que aquesta vicepresidència no n'és per tant i què resulta més un lloc de lluïment, que cap altra cosa. I encara més en veure que tota la qüestió es ventilava entre poc menys d'una dotzena d'entitats associatives (les polítiques, naturalment, ja s'havien reservat el seu propi espai per via reglamentària; això dels reglaments deu fer goig... per a qui els fa a gust i ganes, és clar).

Per tant, i malgrat el detall de vergonya torera final per part de l'A.V., he de dir a les entitats del barri -i crec que bona part dels ciutadans presents hi estaran d'acord-, a totes les entitats del barri, que el número d'ahir va ser prou lamentable, que sembla mentida que entitats que s'anomenen cíviques ofereixen un espectacle de tant baix nivell de política barroera i què malament anirem si allò al què estan jugant unes i d'altres, en comptes d'unir voluntats i esforços per millorar les moltes coses que cal que millorin al barri del Congrés i dels Indians, és a fer-se la competència, a cercar com sigui qualsevol protagonisme (cadascú sabrà en interès de què o de qui). Quan us queixeu de què la gent passa de les associacions, de què les xifres de socis no s'incrementa, de l'escepticisme cívic, mireu per un foradet l'espectacle d'ahir i hi trobareu moltes explicacions.

Més enllà d'aquesta trista qüestió, la sessió va transcórrer com sempre. Cadascun -jo mateix inclòs- va dir la seva en funció del seu propi interès o de la seva pròpia ceba i la regidora va anar responent a unes coses i prometent solució a unes d'altres. La neteja del barri com a protagonista principal -això és habitual, cosa que és molt mal senyal- seguida de la iluminació i la jardineria, com a principals trets.

I una cosa ben curiosa: va haver algunes discrepàncies sobre les obres a toro pasao. Alguns veïns del carrer de Vèlia, a tall d'exemple, van trobar que les voreres s'han fet massa amples i que, per fer aquestes voreres, ara només ha quedat un marge per a estacionament de vehicles, en comptes de dos, com hi havia abans. Objecció personal (molt personal, que consti): potser ja n'hi ha prou de tant mirar pel cotxe i potser s'hauria de pensar que, quan s'adquireix un vehicle, s'adquireix també, si més no, la necessitat de proveïr -de la pròpia butxaca, si no hi ha d'altre remei- un lloc on estacionar-lo (com, d'altra banda, fem molts milers de ciutadans de tots els estrats socioeconòmics). També en l'àmbit estrictament personal, opino que la ciutat és per a les persones i què les voreres constitueixen espais de trobada i de convivència. Que una vorera sigui ampla i no estreta, vol dir que si em trobo un veí o un conegut i ens ve de gust aturar-nos i fer petar la xerrada, podem fer-ho sense molestar, perquè -sobretot si ens apartem una mica- deixem espai suficient perquè la gent continuï passant còmodament. I això fa barri i fa ciutat. El que no fa ni barri ni ciutat i sí crea àmbits de poca convivència -i de mala qualitat- és què la major part de l'espai -una sensible i important major part de l'espai urbà- se l'endugui la ferralla o bé aturada sine die o bé formant riuades en moviment. Cap iniciativa destinada a ampliar l'espai per als vehicles en detriment de l'espai per als vianants, per als jardins o per a la convivència de les persones trobarà el meu suport i sí, en canvi, tota la meva oposició de modest ciutadà de base.

Dit això, sí que em va cridar l'atenció de que alguns veïns es queixessin del resultat de les obres un cop acabades aquestes. Això estaria justificat si no n'hagués hagut informació prèvia sobre la seva planificació. Però jo he vist documents, plànols, presentacions en pantalla, papers i la intemerata. Inclús es podien baixar del bloc de l'Enric. Home, ja sé que interpretar un plànol tècnic no és a l'abast de tothom però aquí -apunteu-vos un altre fracàs- han punxat les entitats, la major part de les quals (no totes, sembla ser) s'han limitat a penjar els plànols dels taulers sense oferir-ne una àmplia interpretació. I -les culpes són per a tots- també s'ha de retreure aquesta espècie de negligència envers la documentació, aquest menys preu pel paper que fa que no hi parem l'atenció necessària pel nostre propi interès.

No he esgotat encara els temes d'aquest Consell de Barri, però ja m'allargo massa, així que ho deixo aquí. Ara com ara. Es va parla rde més coses i d'alguna se n'hauria de fer un esment especial, perquè be s'ho mereix.

Continuaré, doncs, amb el tema.

divendres, 8 de gener de 2010

El curs vinent hi haurà més cole

La gran notícia d'avui: els Reis han dut al barri del Congrés i els Indians una nova escola pública. És una molt bona notícia per partida doble: primer, pel fet de què sigui necessària -vol dir que al barri creix el nombre de nens- i, segon, perquè aquesta necessitat restarà satisfeta, és clar.

No tot, però, és llum. La nova escola s'ubicarà al solar del Canòdrom (tot i què, mentre es construeix, s'habilitaran uns «mòduls provisionals» -que és la manera moderna d'anomenar els barracons- en un altre indret) i aquesta ubicació -em refereixo a la definitiva- ha fet arronsar alguns nassos. Hi ha qui diu que això obligarà a què els equipaments inicialment previstos per al solar del Canòdrom tinguin més alçària, per tal de compensar la pèrdua de superfície sense minvar-ne el seu espai útil; hi ha qui manté, amb més insistència encara, la necessitat de que no s'hi construeixin equipaments al Canòdrom (més enllà, ja s'entén, del propi edifici original); també hi ha qui pensa que la ubicació de l'escola als terrenys del Canòdrom constitueix un veritable ukase municipal i, finalment, alguns, tot i celebrant la nova escola, tenen por de què la seva posta en marxa retardi, o quelcom pitjor, el seu propi projecte.

Jo crec que, en conjunt, la bona nova val obrir una ampolla de cava, però algunes de les pors i de les objeccions que s'hi han formulat són legítimes i dignes d'atenció.

La setmana vinent hi ha Consell de Barri dimarts i crec que d'aquest acte n'hem de sortir tots amb totes les preguntes contestades amb suficiència i sense fugir d'estudi, i amb totes les pors convincentment conjurades. La pilota, doncs, és al terrat de la senyora Mumbrú.

Val la pena que una cosa tan important, positiva i alegre com la inauguració d'un nou centre escolar, ho sigui per a tots i que ningú no vegi ensorrades les seves aspiracions i els seus projectes en els fonaments del nou equipament.

No fòra una bona manera de començar.

diumenge, 3 de gener de 2010

Indrets del barri (III)

Un cop superats els efectes de les farres de la nit de Sant Silvestre i del dia de Cap d'Any, vaig agafar la càmera i m'hi vaig llançar al carrer en plan Tribulete, tot aprofitant un dia de sol d'aquells que fan que les fotografies llueixin com a postals.

Us vaig dir que fotografiaria obres pendents de començar i obres que ja haurien d'haver acabat -a banda de les que vaig posar de manifest dies enrere- i, la veritat, fins on m'arriba la memòria no n'he trobat cap de les primeres. Sí, malauradament, de les segones. La trista representació de les obres inacabades em toca de prop, són les de l'ascensor i nova escala del Pas de Sant Tarsici, que uneix el carrer de Felip II amb el d'Alexandre Galí a l'alçada del naixement del carrer de les Acàcies. Les escales i l'ascensor serviran per salvar el desnivell entre els dos carrers.


Les escales -antigues- i el sot de l'ascensor


Una altra vista de les obres. No valoreu el desordre dels estris: dos dies abans de fer-se la fotografia, la ciutat va patir una ventada molt forta


Panoràmica general del Pas de Sant Tarsici, tal com està ara mateix

Vaig trobar una obra acabada (aquesta no em constaba com a tal i em va alegrar molt constatar que sí s'havia acabat) i és el carrer Vèlia. Nois, us han deixat un veritable bulevard, no us queixareu, eh? Quin goig que fa!


I més goig que farà quan d'aquí a uns anys -esperem que pocs- els arbres hagin crescut

Altra obra que va fent, però lluny de culminar: la reurbanització de les antigues pistes del carrer de Vèlia, de l'interior de l'illa Vèlia, Riera d'Horta, Pardo i Ignasi Ros. S'ha de dir, no obstant, que aquest projecte va resultar polèmic i va dur un cert enrenou que no sé si encara dura (no em sorprendria que fós així).


Obres a les antigues pistes Vèlia. Foto difícil i forçosament parcial: l'accés -com és normal- éra tancat i vaig haver de fotografiar des de la valla de protecció. No vaig trobar veïns que s'avinguessin a donar-me accés, des de casa seva o des d'algun punt comú de la finca, a una millor panoràmica de conjunt

I ja que voltava per aquells indrets, no vaig resistir la temptació de fer més fotografies de l'equipament que, un cop en funcionament, posarà el nostre barri en un lloc prou important del mapa cultural de la ciutat: el Canòdrom. L'interès arquitectònic fa que la possibilitat de veure'l ara despullat s'hagi d'aprofitar, però, a més, tampoc vull quedar-me curt fent unes fotografies que, amb el transcurs dels anys -de molts anys, sens dubte- seran probablement històriques.


Aspecte general de l'edifici i parcial de la pista de jogging o footing o com refonoll li diguin


Una molt interessant panoràmica general del solar de l'antiga pista de curses canines i de l'estat actual de les obres

Un detall de l'estructura l'edifici

Doncs, au, ja n'hi ha prou per avui.

En propers dies (i setmanes, i mesos) deixaré la fotografia massiva i començaré a cercar petits detalls, com si fossin canapés, de coses mig amagades que hi pugui haver. No en tic cap present, però segur que n'hi ha. Ja les aniré cercant. Naturalment, si en coneixeu alguna -especialment de tipus arquitectònic o històric-, us agraïré molt un oportú xiuxiueig a l'orella.

Aquí hi seguirem.

Nota: totes aquestes fotografies es divulguen sota una llicència Creative Commons by-nc-sa. Les podeu copiar i divulgar lliurement, però heu de fer sempre esment de l'autor (jo) i d'aquest bloc, no podeu fer-ne ús comercial i, si en feu una obra derivada, l'heu de posar sota la mateixa llicència (ens hem d'acostumar a compartir, xicots)