dilluns, 15 de febrer de 2010

La rua de Carnestoltes del Congrés-Indians

Ahir, diumenge, es va dur a terme la Rua de Carnestoltes del nostre barri.

El temps podia haver estat millor -tot i que, a rares estones, el sol va sortir tímidament- i feia prou fred. Això no va minvar en absolut l'alegria dels nostres veïns en una festa en la què els menuts van ser els protagonistes indiscutibles... sense menystenir una grent gran que va acreditar una marxa del tot envejable.

Aquí teniu un petit reportatge fotogràfic:

La petita carrossa que encapçalà el seguici

Les ganes i l'alegria de viure no tenen edat

Els nens, sempre amb transport privat

Pujant pel carrer de Campo Florido

El seguici, pel carrer de la Manigua, arribat al Casal del barri

Els pallassets són prou habituals

I aquí una petita marieta

La gresca s'apropa a la plaça del Congrés

Els anys 20 (del segle proppassat) han inspirat enguany moltes senyores

Petits superherois

Un aspecte de la plaça, acabat ja el passeig


I, naturalment, no podien faltar els posats:

La Blancaneu, abans de mossegar la poma. Ai, refonoll de pomes i dones!

Dues perletes del barri fent el ratolí per la vegetació


Si les voleu veure en tamany més gran, teniu aquestes fotografies i moltes més aquí.

Important: totes les fotografies de menors s'han obtingut, en la seva major part, en presència dels seus pares i amb autorització -expressa o tàcita- dels mateixos. No obstant això, si algú no vol que aquestes fotografies es divulguin aquí, només m'ho ha de dir i les retiraré immediatament. El mateix val dir per al cas de que sigui un adult el qui no vulgui aparéixer.

Nota: totes aquestes fotografies es divulguen sota una llicència Creative Commons by-nc-sa. Les podeu copiar i divulgar lliurement, però heu de fer sempre esment de l'autor (jo) i d'aquest bloc, no podeu fer-ne ús comercial i, si en feu una obra derivada, l'heu de posar sota la mateixa llicència (ens hem d'acostumar a compartir, xicots)

dimecres, 10 de febrer de 2010

El carrer de Campo Florido

Campo Florido és un consell popular del municipi de La Habana del Este a la província de Ciudad de la Habana (Cuba, òbviament). Té uns 80 km2 i actualmente hi viuen uns 13.000 habitants. Està ubicat a l'extrem més septentrional del país, al seu nord-oest, banyat per les aigües de l'estret de Florida.

Segons el nomenclàtor municipal, el nom es deu a uns indians que van anomenar així a tot un seguit de carrers del barri anomenat precisament «dels Indians» (Pinar del Río, Manigua, Matanzas, Puerto Príncipe, Cienfuegos, etc.). Hem de recordar, però, que no hi ha proves de la procedència indiànica del barri -tot i que aquesta és certament la seva tradició- ni existeixen -o jo no sé que existeixin- proves documentals d'aquesta indianitat, que no pot ser negada frontalment -no és, de fet, impossible- però constitueix un cert risc intel·lectual afirmar-la rotundament. D'altra banda, és freqüent a la ciutat de Barcelona l'agrupació temàtica de carrers (Mallorca, Provença, Sicília, Nàpols, per exemple, possessions de la Corona d'Aragó).

El carrer té uns 300 metres de llargada, i transcorre de nord-oest a sud-est, però uns pocs graus. Convencionalment es podria dir rodonament que va d'oest a est, amb un primer extrem al passeig de Maragall i l'últim al carrer d'Olesa. És a dir, travessa el barri, per bé que per una de les seves puntes d'estrella. El travessen els carrers de Puerto Príncipe, Matanzas i Jordi de Sant Jordi i hi conflueix, a prop del passeig de Maragall, conformant la delimitació d'un canvi d'orientació del carrer, el de Francesc Tàrrega.

Es tracta -com la major part dels carrers del barri- d'un carrer tranquil, poc transitat, d'edificis baixos i de molt poca activitat botiguera.

 

 

dimarts, 9 de febrer de 2010

El carrer de Biscaia

El nomenclàtor és una mica confús pel que fa al carrer. Ens diu que va rebre aquesta denominació l'any 1942, però és evident que aquesta denominació va ser en castellà i no dóna dades de quan exactament va ésser traduït al català, Biscaia, que és el seu nom actual. Hem de suposar que cap a les voltes dels primers anys 80, que és quan es va escometre la catalanització total dels carrers barcelonins.

Altrament, poc s'ha de dir del nom en sí que no sigui del domini públic inclús als nivells més poc informats: es tracta d'una de les províncies basques més característiques, la capital de la qual és la ciutat de Bilbao. Sabino de Arana utilitzava sovint el gentilici bizkainos com a genèric vasc. Biscaia té una superfície de 2.215 km2 i una població d'1.100.000 habitants, aproximadament.

El carrer, i que no s'ofengui ningú, és poc important en relació a d'altres del barri: 54 metres de llargada ben escassos: des del carrer d'Olesa fins la confluència del carrer de Matanzas y el passatge de can Berdura. Tots tres carrerrs, per cert, han estat objecte d'una reurbanització durant l'any 2009.

Tot i això, en el conjunt de la ciutat no és un carrer menor: es perllonga fins al carrer del Clot i resta interromput a l'alçada del carrer de València, després d'esdevenir poc més que un passatge. La seva continuïtat, a partir de la Rambla de Guipúscoa (una altra regió basca, per cert), ja suposa un canvi de denominació, i passa a anomenarse Lope de Vega, nom amb el qual segueix cap al mar, per patir, a l'alçada de la Gran Via un important tall i tornar a reviure a partir de la Diagonal, ara ja sí, fins al passeig de García Faria, només separat del mar per la Ronda Litoral.


dimarts, 2 de febrer de 2010

El carrer d'Alexandre Galí

Alexandre Galí i Coll, el personatge que dóna nom al carrer, fou un pedagog i historiador català que va morir l'any 1969. Va dedicar la primera part de la seva vida a la pedagogia. Col·laborador directe d'Enric Prat de la Riba, fou administrador de l'Escola Industrial i dirigí els estudis normals de la Mancomunitat catalana, on va dur a terme, d'entre altrs tasques, l'edició de diversos butlletins de caire pedagògic i del món de l'ensenyament. El 1924, fundà la Mútua Escolar Blanquerna, obra que va perviure fins 1939. Durant la República, fou secretari general del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya i durant la guerra civil ocupà la càtedra de Metodologia de l'enseyament del llenguatge a la Universitat de Barcelona.

Després de la guerra, va anar a l'exili del què hi va tornar el 1943 i es va establir definitivament a Barcelona, dedicant la seva vida, a partir d'aquesta època a treballs editorials i a la investigació històrica.

Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans.

El nom d'Alexandre Galí va entrar al nomenclàtor el 28 d'octubre de 1983. Fins aquell moment, el carrer havia estat dedicat a Federico Mayo, que fou el primer director de l'Instituto Nacional de la Vivienda i de l'Obra Sindical del Hogar. Una recerca per Internet desvetlla que al sud d'Espanya, entre d'altres indrets, no sembla haver deixat mala memòria doncs encara avui hi ha dedicats al seu nom carrers i centres d'ensenyament públic (Ref.: López Díaz, Jesús - «Vivienda social y Falange: ideario y construcciones en la década de los 40» - Scripta Nova, Revista electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, Universitat de Barcelona).

El carrer transcorre de nord-oest a sud-est des del carrer de Ramón Albó fins al de Puerto Príncipe, i medeix, aproximadament, 490 metres entre ambdós límits. No el travessa, pròpiament, cap carrer; hi conflueixen per la banda sud el carrer de les Acàcies, el del Prat d'En Roquer, el de la Manigua i el de Francesc Tàrrega; i per la banda nord, només el Pas de Sant Tarsici (i relativament, perquè és a un altre nivell). Això no obstant, a l'alçada del carrer de la Manigua el carrer Ramón Albó delimita un dels costats de la plaça del Doctor Modrego. També val a dir que, d'acord amb les àrees estadístiques bàsiques, el carrer és la frontera entre el barri del Congrés i l'antic barri dels Indians.

És un carrer tranquil, amb molt poc comerç -gairebé gens- que es concentra fonalmentalment a les proximitats de la plaça del doctor Modrego.


dilluns, 1 de febrer de 2010

L'FSCat i els consells de barri

Matí de debats abans d'ahir, dissabte, al Fòrum Social Català.

I entre molts d'altres, uns comentaris crítics interessants d'aplicació per a aquí mateix:

1. Els consells de barri podrien ser una cortina de fum. Mentre hom mira el seu entorn immediat, tothom bada sobre la política de ciutat. Escenificació: mentre discutim per les caques dels coloms, ens claven l'hotel Vela sí o sí.

2. Els consells de barri, eventualment útils com a fòrum ciutadà de caire local es malmeten per la manca d'educació assambleària i cívica de la gent, poc acostumada a la democràcia directa (si és que als consells de barri se'ls pot encabir en la democràcia directa). Escenificació: es discuteix per les caques dels coloms, però no es parla mai en termes de política de barri.

Interessant i il·lustratiu. També preocupant?