dissabte, 29 de maig de 2010

L'impune contractista negligent

El que està passant amb els contenidors de les escombraries és per llogar-hi cadires. No sé quantes vegades he fotografiat contenidors maltractats, pujats sobre la vorera i, en fi, tota una llarga sèrie de negligències i de feina qualitat «merda» per part del contractista que ens ha tocat en [mala] sort.

Inicialment, s'havien previst una mena de rails o guies per garantir la col·locació correcta dels contenidors; per alguna raó, es van posar els contenidors però sense els rails, però ara s'ha esmenat la cosa i els rails ja hi són. Amb quin resultat? Heus aquí:


Per a què serveix el raïl? Absolutament per a res. Els senyors empleats de l'empresa contractista de la recollida d'escombraries foten el que els hi dóna la gana i treballen -ho he dit més d'una vegada- a sac i malament.

I quina culpa té l'Ajuntament? Només una, però important: la de no exercir les prerrogatives de control i sanció que la normativa li confereix sobre els contractistes negligents. Senyora Mumbrú: els contenidors ens costen diners a tots els ciutadans i, amb la que està caient, no podem tolerar que uns incompetents ens els destrossin treballant de mala manera. I altrament, la recollida d'escombraries també té un cost -i no barat- que ens dóna dret -crec jo- a tenir un servei de qualitat. Haurem de recordar que, en no última instància, l'Ajuntament és responsable del que fan els seus contractistes.

Quantes més proves volen? Perquè he fet fotografies com per omplir un álbum.

Què més?

Observeu aquesta altra fotografia (feta ahir; l'anterior és d'avui mateix):


Què ha estat primer, l'ou o la gallina? El conductor que ha invaït l'espai dels contenidors o el contractista que ha deixat anar els contenidors allí on li ha rotat?

Sembla evident: atès que és molt difícil que un vehicle arrossegui els dos contenidors a poc que s'estimi la seva planxa, el començament del problema està clar que ve del contractista, els xicots del qual han fet el que els hi ha sortit dels... bé, dels nassos.

Com s'ha d'arreglar, això ara? Sembla clar: fent passar una kilo oscar (una grua, vaja) uns minuts abans de què passin els de les escombraries i, seguidament, cascar al contractista.

Sancions, senyora Mumbrú, sancions! A veure si, per una vegada, no rebem els ciutadans l'acció punitiva de l'Ajuntament i comencem a veure algun resultat i, de pas, comprovem que realment ningú no té patent de cors perquè ara mateix, sento dir-li, ben bé ho sembla.

Addenda - No cal dir que les fotografies s'han obtingut al carrer de les Cacàcies.


Nota: totes aquestes fotografies es divulguen sota una llicència Creative Commons by-nc-sa. Les podeu copiar i divulgar lliurement, però heu de fer sempre esment de l'autor (jo) i d'aquest bloc, no podeu fer-ne ús comercial i, si en feu una obra derivada, l'heu de posar sota la mateixa llicència (ens hem d'acostumar a compartir, xicots)

Els vells temps

Navegant pels procelosos mars de la xarxa (o de Facebook, no ho recordo ben bé) he trobat algunes fotografies del nostre barri o de la seva àrea. Les dues primeres són de les primeres etapes de la construcció de les Viviendas del Congreso, avui Barri del Congrés.



Sempre fa patxoca això de veure els vells temps. Ara us n'ofereixo una altra fotografia del primer gran fet barceloní del que jo tinc memòria clara: la gran nevada del Nadal de 1962. En aquest cas, podem veure un tramvia (de la sèrie 500) atrapat per la nevada a l'avinguda de Borbó, davant de les Cotxeres, a l'alçada del carrer de Cartellà.


Un indret també proper al nostre barri, toti que ja fora d'ell: la cruïlla Meridiana amb Fabra i Puig a començament dels anys 60, en algun moment no massa llunyà al de la fotografia anterior.


I, per acabar, una imatge que no és pròpiament del barri sinó de la ciutat, que es va poder veure encara fins els primers anys 70: els guàrdies urbans barcelonins amb el característic salacot. Si és ben cert que no era una uniformitat gaire còmode -si més no a l'estiu, que anaven amb una guerrera blanca i liviana, però abotonats fins el coll i sempre amb guants blancs- també ho és que havien estat els policies més elegants d'Espanya i de molts indrets d'Europa.


Sempre que no ens hi deixem véncer, dedicar una estoneta a la nostàlgia un o dos cops a l'any, tampoc és mala cosa.

Aquesta és, doncs, la meva contribució.

Nota: he trobat aquestes fotografies sense cap advertiment de limitacions per causa de drets d'autor. Es divulguen sense ànim lucratiu i a títol de documentació d'interès històric. Si algú considera vulnerats els seus drets legítims per causa d'aquesta publicació, pot posar-se en contacte amb mi i, si és el seu desig, les retiraré immediatament.

dimarts, 11 de maig de 2010

Paraula municipal



Aquí, precisament aquí, a la cruïlla Garcilaso/Cacàcies, hi havia d'anar un semàfor tan bon punt les obres del carrer de Garcilaso fossin acabades. Ja estan acabades, com podeu veure. Veieu cap semàfor? No? Així no sóc jo ni la meva càmera: és que, efectivament, no hi ha cap semàfor.

Dic que hi havia d'anar perquè la pròpia regidora del districte, la senyora Mumbrú, ho va prometre en el curs d'una sessió del Consell de barri (consta en un acta).

Ui, sí, calla! La senyora Mumbrú va fer una reserva a la seva promesa: que no hi hagués impediments tècnics (cosa que, segons ella mateixa va dir en aquell moment, éra molt improbable). Deu ser això, doncs: deu ser que hi ha impediments tècnics. Espero que en el proper Consell de barri la senyora Mumbrú ens els expliqui; però espero que els expliqui acuradament, amb abundosa especificitat tècnica (que jo, a posteriori, faré contrastar molt acuradament, mitjançant un enginyer).

No fós cas que donés explicacions de la mateixa qualitat que les que va donar quan li vaig preguntar a què era degut l'absurd de canviar trimestralment la vorera d'estacionament autoritzat al meu pobre i cutre carrer: és per facilitar les tasques de neteja de les vores.

Impagable.

Deixeu en pau la Diagonal

No vaig poder assistir a la última reunió del Consell de barri que, en realitat, no éra de Consell de barri, atès que ara han passat a ser semestrals i en el trimestre que no toca es fa una cosa que se n'hi diu d'una altra manera que ara no recordo.

Vaig llegir al bloc de l'Enric, el nostre conseller de barri, que hi va haver una mica d'enrenou causat perquè una plataforma de veïns va protestar pel fet de què se'n parlés del tema de la Diagonal, argumentant que aquest és un problema de ciutat i no de barri. L'Enric opina que els problemes de ciutat també tenen cabuda en el Consell de barri (o com s'hi digui) i jo hi estic d'acord. Precisament aquesta és la raó que m'ha fet lamentar addicionalment el no haver pogut anar-hi.

Però si hi hagués anat, no hagués estat un espectador precisament amable; poc amable, no cal dir-ho, en termes conceptuals, no formals. Dit d'una altra manera: hagués estat molt crític, frontal i potser àcidament crític amb el projecte municipal de la Diagonal.

I crític perquè no ho veig clar. La Diagonal necessita un arranjament general, és veritat, però això no vol dir que s'hagi de reformar de cap per avall, ni que s'hagi d'estrangular el pas de vehicles, ni molt menys que s'hi hagi de fer passar el tramvia.

Ens han venut que el projecte de la Diagonal serveix a la finalitat de minvar la circulació de vehicles particulars -els cotxes, per entendre'ns- i de donar protagonisme al transport públic, als ciclistes i als peatons. És fals. Està ben clar que no són aquests els objectius que veritablement es persegueixen. Ens enganyen i ens enganyen a plena consciència, a tal punt que, en termes polítics, estem davant d'una veritable estafa.

En primer lloc, de suprimir circulació rodada, nassos. El que aconseguiran -i ho saben perfectament- és derivar-la cap a d'altres zones i barris, com ara l'Eixample, que veurà incrementada la circulació de vehicles en unes proporcions que ja veurem si el trànsit les suporta però que de ben segur que no les suportaran ni els veïns, ni els vianants, ni els qui hi treballin a les zones afectades. Deixem-nos de ximpleries: la solució al volum de trànsit que suporta la ciutat de Barcelona és global, sigui quina sigui. Treure circulació d'aquí per incrementar-la allí, és una bajanada que no té ni sentit ni utilitat. I ells ho saben. Però la ximpleria creix fins al punt de permetre sospitar de mala fe, quan és clar que la Diagonal és una via dissenyada -ja des del temps d'en Cerdà- per donar fluïdesa al trànsit tot i donant ràpida escapatòria als vehicles que van de pas, que només volen travessar total o parcialment Barcelona i distribuïnt també amb rapidesa el que ha d'anar a indrets diferents de la ciutat. Escanyant una via així només s'aconsegueix l'efecte justament contrari al que anuncien. I ells ho saben.

La Diagonal, d'altra banda, és en puritat una rasa que divideix la ciutat en dues bandes i és un inconvenient ocasionalment prou incordiant quan es vol anar d'una banda a l'altra. Aquesta molèstia és, no obstant, rendible (i així ho veiem gairebé tots els ciutadans) gràcies al volum de trànsit que la Diagonal absorbeix i canalitza. Què passarà amb aquesta rendibilitat urbana quan la Diagonal continuï sent un greu inconvenient -potser inclús agreujat- però que ja no absorbeixi el trànsit que absorbeix? Que se n'anirà en orris. I ells ho saben.

El comerç de la Diagonal, altrament, no viu del pas entès com a passeig. El client del comerç de la Diagonal és, en general, un senyor que hi va, no un senyor que hi passa. La Diagonal no és com la Ronda de Sant Antoni, que els qui volem adquirir productes informàtics anem allí a veure a quin establiment comprem, segons les condicions que ens facin: el senyor que va a can Bages, va a can Bages, no és un que passa per allí i es compra un rellotge de dotze mil euros perquè, guaita, tu, què bonic que és aquest rellotge. Tampoc els ciutadans ens hem plantejat mai anar a a la Diagonal a passejar. Inclús caminant, la Diagonal és una via per anar d'un lloc a l'altre, no un passeig per prendre el sol (en general), sobretot en el tram afectat (entre Francesc Macià i Glòries).

Per tant, deixem-nos de pel·lícules de Walt Disney, si ho mirem amb distancia, que sigui un bulevard o que sigui una rambla, se'ns refot a la immensa majoria de barcelonins.

En realitat, el que vol el senyor alcalde és posar el seu tramvia peti qui peti. Aquesta és la única realitat. I perquè hi té tant d'interès? No ho sé. Jo només sé que la qui ha pagat tota la despesa publicitària de l'invent ha estat, justament, la companyia concessionària del refotut tramvia, ai carai. I fixeu-vos que fent trampa, perquè l'opció C de la famosa consulta, la que demana que es deixi la Diagonal en pau (no per immobilisme sinó, simplement, demanant projectes més coherents amb l'interès dels ciutadans i no d'una companyia privada) ha estat amagada a consciència; i on no s'ha amagat rodonament, s'ha camuflat arterament. Que ho expliqui l'alcalde, que ho expliqui.

Però que ho expliqui ben clar i que es deixi de demagògies, de romanços i de preses de pèl.

--------------------

Per a la Diagonal

OPCIÓ C

Ara sí, ara ja torno

La fase d'execució d'un projecte important en el què hi venia treballant en els darrers vuit mesos, ha tingut aturat aquest petit bloc durant ben bé un mes, cosa per la qual us he de demanar disculpes. Ja sé que encara sou pocs els qui em llegiu i sé que no tinc cap obligació d'escriure, però això és molt relatiu: quan algú t'obsequia amb la seva atenció es contrau una certa obligació de correspondre; en el món modern, l'atenció és un bé escàs, tan escàs que hi ha gent que de l'atenció dels altres hi obté diners (i no pocs: penseu en Google, a tall d'exemple) i per tant, els qui tenim el privilegi de ser atesos, de que la nostra feina, per més que d'afeccionats, sigui valorada per algú és quelcom que s'ha d'agrair.

Ja culminat el projecte en qüestió, torno a emprendre les tasques habituals en els meus blocs i torno a dirigir una mirada al barri i a la ciutat. I, malauradament, trobo coses que no m'agraden, més enllà -molt més enllà- de la brutícia crònica del meu carrer.

Ahir, diumenge, vaig gaudir per primer cop de l'espai del Canòdrom, un espai que, malgrat ser encara incipient, és prou prometedor. Tan prometedor que em fa l'efecte que els veïns el podrem gaudir molt més aquests propers anys d'interinitat que després, quan es planifiqui i executi un projecte que haurem de vigilar milimètricament si no volem perdre aquest espai disfressat d'equipaments. Però hi ha d'altres coses que no m'han agradat en absolut. Amb la fi de les obres, he pogut constatar alguna que altra promesa que no s'ha complert i he vist deficiències que les obres havien de solucionar o que s'havien diferit per causa de les obres i que encara segueixen igual i que, perduda aquesta oportunitat, s'eternitzaran si els veïns no emprenem accions decidides.

També he de tornar amb la meva petita i modesta història del barri a través del nomenclator dels seus carrers, que vaig deixar suspesa quan ben bé era un nounat.

Tot s'haurà de reemprendre, però hauré de fer-ho anant-hi a pams.

Ens veiem tot seguit.