dissabte, 19 de juny de 2010

El cotxe consagrat

Llegeixo els tres o quatre blogs sobre el barri dels què jo en tinc notícia -a banda d'aquest, naturalment- i, a més escolto els comentaris que fan els veïns per aquí i per allí, a més de les intervencions en les reunions del Consell (i el pseudo-Consell) de Barri, sobre el tema de la zona verda. La zona verda no es refereix a jardins i parcs urbans, com en altres temps -o tempora, o mores- haguerem pensat, sino a una particularitat d'estacionament de vehicles a la via pública: es un tipus d'estacionament taxat -és a dir, per entendre'ns, pagant- en el què els veïns de la zona paguen molt poc i els de fora paguen molt més, gairebé -o sense gairebé- som si fós una zona blava.

Si us dic la veritat, no tinc una opinió massa formada sobre si la zona verda és o no convenient i si compleix els propòsits (els oficials: ara veurem que poden haver-ne més) per als quals s'instaura; ni si el compliment o incompliment d'aquest propòsits és general o bé en uns barris o indrets sí, en altres no, o tot plegat a la inversa. La veritat, no ho sé, perquè saber-ho és cosa de números, de números complexes, i, a banda de què no són al meu abast, sí que sé que als números se'ls hi pot fer dir allò que es vulgui.

Hi ha sectors de ciutadania -amplis sectors- que acusen l'Ajuntament d'utilitzar això de la zona verda (contraposant-la amb l'estacionament lliure) amb simple interès recaptatiu. És ben possible: sabem de moltes actuacions municipals que, sota la protecció de l'interès public, amaguen una fiscalitat encoberta que, sovint -ja m'agradaria a mi que s'audités la grua, a tall d'exemple-, esdevé una autèntica activitat confiscatòria.

El que sí em crida l'atenció es el to que utilitzen molts ciutadans -i, centrant-nos en el barri, molts veïns- quan es parla d'estacionament de vehicles, clamant per l'estacionament en la via pública com si fós poc menys que un dret fonamental. En el decurs d'una sessió de Consell del Barri vaig arribar a presenciar la queixa d'un veí que protestava perquè s'havien ampliat les voreres d'un carrer -crec recordar que del carrer Vèlia, però ara no n'estic segur- en detriment de les places d'estacionament de vehicles.

Quan dius a aquests veïns que si no hi ha prou estacionament al carrer, que desin el cotxe en un pàrking, et miren enfurismats. Jo bé que ho faig, afegeixo. Aleshores et miren com si fossis mil·lionari: «Ah, mira, tú que tens calés... I els altres que es fotin, oi?». No: els altres que no es comprin un cotxe o que cedeixin prioritat en altres coses. Seguidament ve l'altra història: «És que jo necessito el cotxe per treballar». Mentida, en el 90 o 95 per cent dels casos; a tot estirar -i no sempre ni la major part de les vegades- necessiten el cotxe per anar a la feina, no pròpiament per treballar. Per treballar, allò que es diu per treballar, el cotxe el necessita molt poca gent. Molt poca. I dels que el necessiten per anar a la feina, una enorme majoria el necessita per dormir quinze o trenta minuts més, que els hauria de matinar si utilitzés el transport públic (que, això sí, a Barcelona, digui el que digui la propaganda municipal, és insuficient, lent, incòmode i car).

En comprar un cotxe, hom s'implica automàticament en una sèrie de despeses: manteniment -molt o poc, més acurat o més barroer, sempre cal un manteniment- combustible, assegurances, impostos... Perquè no s'hi compta amb l'estacionament? Perquè es parteix de la base de què, en una de les ciutats amb més alta densitat de població del món, els cinc metres -o més- d'espai per estacionar són un dret humà?

Altrament, molts ciutadans estem tips de la immensa, excessiva i desproporcionada quantitat d'espai i de prioritats públiques que s'atorguen als cotxes en detriment dels vianants. Hi ha carrers en els què hem d'anar gairebé de costat per tal de què els cotxes tinguin el seu espai; tota la via pública -la part de vianants, s'entén- està plena de pals (senyals, semàfors) i d'altres mandangues al servei del vehicle a motor; sovint, veiem el poc espai que ens resta invaït pels vehicles (il·legal però impunement, en el cas dels cotxes; legal i vergonyosament per motos i bicicletes); a sobre, hem de sentir queixes de què es fan voreres massa amples i es restingeix el reconsagrat espai perquè hi estacionin els cotxes; no es respecten les prioritats de pas dels vianants (prioritat que, a més, em pregunto perquè no tenim per omissió en comptes de només tenir-la quan se'ns atorga expressament). I més, molt més...

El moviment veïnal del futur coincideix plenament amb un avui encara inexistent moviment peatonal; la implicació d'associacions de veïns en les conyes marineres de zones de diverses coloraines no és més que una reminiscència demodée i ja irreal dels modes de fer del segle passat. Tot el què s'atorga al vehicle, és expoli per a l'ésser humà, és així de clar.

La ciutat pertany als vianants i els vianants l'hem de reconquerir per a nosaltres.

dissabte, 5 de juny de 2010

Comerç al carrer

El comerç és senyal de vida. El comerç és, inclús, alegria. El comerç, ben entès, petit, el comerç -permeteu-me la grolleria- de comerciants o de comerciants amb clients, no aquest horror despersonalitzat que patim ara amb aquests monstres que denominem grans superfícies i que constitueixen, precisament, l'antítesi del comerç, que són el monòleg, la imposició, el lo tomas o lo dejas.

Quan Levine, Locke, Searls i Weinberger van llançar el «Manifest Cluetrain» i van establir que el mercat és conversa, no inventaren, en el fons, res de nou; no, perquè des que l'home és un animal social, abans que animal polític és animal comerciant. No cal complicar-se massa la vida: tots el avenços humanístics (que són els que, veritablement, compten al decurs històric) neixen de l'anàlisi dels avenços materials, científics. I els avenços materials, científics, els posa al nostre abast el comerç. Quan l'ambaixador hi va, és perquè el comerciant hi ha anat i hi ha tornat; i sovint moltes vegades. La via del coneixement sempre l'obre un comerciant.

I el comerç és -i ha estat sempre- conversa, àgora, plaça pública, fòrum...

Avui, el districte de Sant Andreu celebra el dia del mercat al carrer; i el nostre barri, el barri del Congrés i dels Indians hi participa. A la plaça del Congrés, els comerciants més proactius -lamentablement ni tots ni els més característics, deixant a banda les més honorables excepcions- han muntat la seva parada. Potser perquè són conscients de què el comerç no són els guanys d'un dia -la majoria, segurament, hi perden, si fem el còmput vendes/cost d'hores- sinó, precisament, una conversa. Deuen pensar: «Mira, probablement no vendrem gaire i és ben segur que, en diners de calaix, el nostre esforç no serà recompensat. Però hem de sortir al carrer perquè hem de xerrar, hem de mantenir viva la conversa amb els nostres veïns si volem mantenir viva la relació amb els nostres clients»

La vella saviesa ancestral, funcionant a ple rendiment.

Doncs jo vull que hi consti, tot i que no pugui oferir-vos res més que aquest modest, gairebé insignificant, espai. Perquè sóc veí, sóc client i vull que la nostra conversa sigui permanent i perllongada.

He estat aquest matí amb vosaltres, comerciants del meu barri, veïns meus, en un dia que sembla que hagi esclatat la primavera, on els arbres han decorat la nostra plaça amb el bàlsam d'un verd intens i refrescant per fer-vos a vosaltres, amics, l'escenari més brillant per a la vostra tasca, per al vostre esforç, per a la vostra feina.

Per al meu -per al nostre- agraïment.


 Diverses parades a la vora de l'estany (bé, estany més o menys...)

Altra vista d'algunes parades a la plaça del Congrés

Quants barris gaudeixen d'un establiment de comerç just?
El Congrés i els Indians sí que ho te gràcies a l'empenta de l'AFOCA.
Un valor afegit molt important a l'esperit comercial.

Una primavera esclatant acull i realça la iniciativa dels nostres comerciants


Nota: totes aquestes fotografies es divulguen sota una llicència Creative Commons by-nc-sa. Les podeu copiar i divulgar lliurement, però heu de fer sempre esment de l'autor (jo) i d'aquest bloc, no podeu fer-ne ús comercial i, si en feu una obra derivada, l'heu de posar sota la mateixa llicència (ens hem d'acostumar a compartir, xicots)

dimecres, 2 de juny de 2010

I tot per a què?

Quan vaig obrir aquest bloc ja n'éra conscient de què no sempre els seus continguts podrien ser agradables ni simpàtics i de què, de tant en tant, n'hauria d'estossegar alguna trapellada pública o privada. Creieu-me: vaig obrir «Territori fronterer» amb la idea d'escriure relaxadament sobre les meves percepcions del barri, fent palesos els seus defectes, és clar, però també cercant racons, petits detalls, ciutadans comuns... cercava valor allí on mai s'hi troba; cercava valor en la quotidianitat, cercava valor en el dia a dia. Volia posar en primer pla l'àvia que arrossega el carret de la compra i que s'atura a saludar la veïna i fer una mica de safareig amb ella com si el temps no existís (que no existeix, pel que fa a ella), volia centrar l'obtectiu en l'home gran que gaudeix d'un dia de sol i que es fuma un puret ben a gust tot enfotent-s'hi de l'antitabaquisme políticament correcte. I volia que aquest fós el context d'un entramat urbà, arquitectònic i històric dibuixat per un senzill i comú pare de familia que intenta descriure un barri de més de cinquanta anys d'història -en alguns racons s'apropa al segle- amb els ulls d'un nouvingut que fa setze anys que va arribar i que mai abans n'hi havia tingut relació.

I em trobo que «Territori fronterer» s'ha convertit en la versió local i en català del seu germà gran, «El Incordio», un bloc, aquest sí, dissenyat per a la bronca i l'enfrontament, per a la crítica corrosiva, dura i sense pal·liatius, per a les veritats del barquero. Heus aquí que al «Territori fronterer» hi volia fer un jardí i m'ha sortit un camp de tir. La cabra que siempre tira al monte? Potser sí.

Però és trist.

Aquestes setmanes de mutisme en què he tingut al «Territori fronterer» per raons que ja us he explicat, m'han servit per reflexionar-hi -per bé que a breus i aïllades estones- i per arribar a aquestes conclusions que ara us trameto.

Que em restaria fer? Tancar «Territori fronterer»? Me'n vénen ganes, la veritat. La bronca, l'enfrontament, m'agraden, però en el seu lloc, en el seu context. Si un vol repartir garrotades, se'n va a un camp de futbol, no a uns jocs florals. Jo no m'he plantejat mai la bronca en un entorn tan proper, tan meu, tan gairebé personal, com el meu propi barri.

I?

Sí, podria tancar «Territori fronterer». Sí, podria deixar d'anar als consells de barri i als seus succedanis intersemestrals; si més no, m'estalviaria patir l'insult de què una regidora em respongui en públic amb una perfecta bestiesa quan li faig una pregunta la mar de normal. Podria passar de tot. Total, d'aquí a un any hi haurà eleccions municipals i, si aquests d'ara perden, en vindran uns d'altres que no seran millors (tampoc pitjors, compte: la política és avui així de planera i aquest és el trist rèdit de trenta-cinc anys de democràcia, incloent-hi, no sé si apropiadament, l'anomenada transició). Sí, podria fer un vermutet els diumenges i un gintònic un o dos capvespres entre setmana i, com es deia a la mili, el que tenga guardia, que se joda. Sí, podria viure plàcidament en el menfoutisme total del meu entorn, i al qui li toqui ballar-la magra que es foti, que jo cada dia camino entre cagades de gos i travesso els carrers per passos de zebra que només serveixen perquè se'ls pixin impunement un fotimer de conductors (no un ni dos, no). En acabat, em tanco a casa meva, em dedico a les meves coses i aire, que vol dir vent. Peti qui peti.

Sí, estic temptat de fer-ho. Total, una veu de més o de menys... què n'hi fa? Quina importància tinc jo, després de tot?

Mira, sí. M'ho penso.