dimarts, 21 de setembre de 2010

Els mercats i els costums

Hi ha equipaments que no tenim al barri, però això no vol dir que el barri hi estigui mancat. Dins dels límits del Congrés i dels Indians no tenim, per exemple, mercats, però gairebé a tocar -sobretot per als que hi viuen a la zona més meridional- en tenim dos: el de Felip II, al triangle format per Felip II, Olesa i Juan de Garay, a la Sagrera, però pràcticament al límit mateix del nostre barri, i el del Guinardó, al carrer Teodor Llorente, a cent metres escassos de la plaça Maragall.

N'hi ha un altre una mica més apartat, però no pròpiament lluny (sobretot per als qui hi vivim al territori fronterer, ja tocant a Nou Barris i al Guinardó) que és el de La Mercè, al costat mateix de la plaça Virrei Amat. I és el mercat al què hi anem els de casa.

Això dels mercats respon, de vegades, a paràmetres estranys. A casa dels meus pares, al Baix Guinardó, n'hi ha, pràcticament equidistants, dos mercats: el de l'Estel i el de la Sagrada Família. Doncs bé, la mare sempre anava a comprar a la Sagrada Família. I jo em preguntava perquè escollia el mercat al que hi havia d'anar -en baixada- descarregada i havia de tornar -en pujada, òbviament- carregada (i no poc: érem una família de cinc) en comptes de l'altre, clarament més còmode. Ella deia que el de dalt resultava més car, però jo hi vaig parar atenció i les diferències, una parada per l'altra, no s'anaven gaire més enllà. Quan els fills ja vam ser grans i ella disposava de més temps, aprofitant que la línia groga del metro -de recent inauguració al Baix Guinardó en aquelles èpoques- la duïa de porta a porta (gairebé) va adquirir el costum de baixar a comprar el peix al mercat de Santa Caterina, ben bé al costat de la Catedral. Qui l'entengui, que la compri, mai més ben dit.

Doncs a casa meva, guaita, fem igual. Al mercat del Guinardó hi vam anar -de visita i prou- ja fa uns anys; i el de Felip II jo crec que ni l'hem trepitjat. De cap a La Mercè. Bé, pot explicar-se per l'hàbit adquirit: quan ens vam casar, abans de venir al Congrés-Indians, vam viure de lloguer en un pis del passeig de Fabra i Puig amb Ramon Albó, és clar, al costat mateix de La Mercè. I allí ens hi hem quedat, tot i haver-nos allunyat entre cinc i deu minutets de bon caminar (depèn de si el carretó va buit o ple). Això sí: tot anant a la Mercè, fem la pujada de buit i quan hem de carregar cistells i carretons, anem de baixada. En els altres dos casos, allò que guanyariem en distància, potser ho perdriem en manca de racionalització de l'esforç.

En tot cas, m'agraden els mercats. I molt. El contacte humà -molt més proper que a les superfícies asèptiques de l'autoservei- i el particular tarannà dels venedors -i, sobretot, de les venedores- fan del mercat una opció que seria clarament preferent si el temps d'una parella en què treballem ambdós fora de casa ho fes possible. Que no ho fa, lamentablement. Però quan hi anem, el mercat és la proposta més agradable que se'm pot fer de tota la tasca domèstica.

Fa un parell de setmanes, vaig maleir no haver pensat en dur-me la càmera réflex, però, benauradament, els telèfons mòbils d'avui dia duen unes càmeres prou acceptables, sobretot si se les ajuda una mica amb uns tocs de GIMP (un programa lliure de tractament fotogràfic), així que, per celebrar la Mercè, patrona de Barcelona, però també del mercat, els hi dedico a tots els que hi treballen aquestes fotografies.

Tant de bo us agradin


Comencem per alguna cosa ben saludable


Per a un boig com jo pel bacallà... quina temptació!!!

Cansaladers xarcuters en acció

Les parades de peix són les més clàssiques del mercat

Colesterol del dolent...però que n'és de bo!!!

Una mica més de salut per fer passar el tràngol

...I si hem parlat de peix, la carn també demana el seu lloc


Bones festes de la Mercè... Ep! I dels Indians.



Nota: totes aquestes fotografies es divulguen sota una llicència Creative Commons by-nc-sa. Les podeu copiar i divulgar lliurement, però heu de fer sempre esment de l'autor (jo) i d'aquest bloc, no podeu fer-ne ús comercial i, si en feu una obra derivada, l'heu de posar sota la mateixa llicència (ens hem d'acostumar a compartir, xicots)

dimarts, 14 de setembre de 2010

Escoles per terra

Ahir es va celebrar sessió de Consell de Barri, el formal, el bo de debò, com si diguessim.

En principi, un Consell sense història i més del de sempre: gossos que caguen -ara també al Canòdrom-, camions que carreguen i descarreguen on els surt dels nassos, ocupacions abusives de la via pública, bars que fan soroll i que no respecten horaris de tancament... algun arbre caigut per aquí, rates per allí, parterres de gespa que semblen planters de patates... Problemes que semblen enquistats en el cosmos d'allò que és irresoluble perquè es repeteixen un consell darrera altre. Ahir vaig passar l'estona retrametent en directe la sessió a través del Twitter i de la xarxa Picotea i vaig matar d'avorriment a les ostres.

Un sol tema interessant, i aquest gros, important, dels què justifiquen plenament que una sessió de Consell s'allargui ben bé fins les deu de la nit (tot i que la qüestió de referència no va arribar a ocupar ni un quart d'hora): l'escola Congrés-Indians. L'escola Congrés-Indians és un projecte educatiu que, per les quatre ratlles que jo conec, és molt i molt interessant. No em vull estendre, perquè com que el tema mereix un comentari específic he demanat a les persones que gestionen aquest projecte que em proporcionin documentació per parlar d'ell àmpliament i amb propietat, però penseu que ahir, durant uns moments, la figura d'en Ferrer i Guàrdia em va passar pel cap. Tant de bo que no m'equivoqui. O no massa.

L'escola del Congrés-Indians ha patit una mena de correbou immobiliari: que si s'havia d'ubicar al Canòdrom, que si al recinte de l'escola Rosa dels Vents (a la Sagrera) que sembla en decadència irrversible -això diuen-, que si ara en uns barracons per als propers quatre anys i després ja veurem què passa. Torno a dir que no entro a fons en la qüestió perquè em manquen moltes dades i només sé de fets i situacions en superfície, però tingueu per segur que en parlaré llarg i estès d'aquest tema.

El que vull ara fer palès és un altre aspecte de la qüestió. Tenim aquest problema, el de l'escola Congrés-Indians, molt bé (vaja, això de és un dir...); i tenim, encara més antic i també pendent de resoldre el tema del CEIP «Doctor Ferran i Clua» que ha vist tancat i barrat el projecte -que ja corria- d'ampliació fins el carrer de les Acàcies perquè l'espantós búnker que s'havia edificat amb caire provisional en un terreny que havia d'ésser dedicat a l'IES i al CEIP per tal d'acollir el casal de barri, i que havia de ser enderrocat en haver-se construït el casal nou a la cantonada Garcilaso-Manigua, s'ha dedicat a una altra finalitat: acollir homeless a les nits de fred extrem.

Ja vaig escriure que l'acolliment de homeless em sembla una dedicació intrínsecament plausible, però el problema no és aquesta dedicació sino la dedicació a la que substitueix i que resta, per tant, amb el cul a l'aire.

Fixeu-vos, doncs, que dos equipaments escolars tenen problemes, problemes d'espai, problemes d'ubicació, no per manca estricta d'espai sino perquè l'espai disponible es dedica a altres coses. I jo em pregunto: estan clares les prioritats en la llista de necessitats i disponibilitats al barri del Congrés i dels Indians? Estem formulant correctament les nostres prioritats quan, davant de conflictes i d'incompatibilitats, sempre surten rebent les escoles? Anem tan sobrats al barri en matèria d'educació infantil i primària, tant en quantitat com en qualitat, com per deixar en precari dos projectes escolars? Poliesportiu a les Cotxeres, poliesportiu a l'àrea del Canòdrom... Per a la pilota sembla que tot és poc, però les escoles van de cul, la biblioteca de les Cotxeres es deixa per al final i s'eternitza i, vaja, sembla que un cop venut el peix del Canòdrom, tot el que soni a cultura és ben bé secundari.

Ahir, la regidora es va encaparronar en treure el debat sobre l'escola del Consell de Barri, reduint-lo a les taules representatives. Per una vegada que es podria parlar de veritat de política de barri, es va treure el tema de sobre amb un resum administratiu (tres minuts de rellotge) sobre la qüestió, mentre els representants de l'escola i de l'AMPA intentaven exposar el seu problema en el que se suposa que és un òrgan de democràcia directa. Sembla ser que és massa democràcia o massa directa. O que són més interessants les cagades de gossos (que, amb tot, no se solucionen, ja que en parlem...).

El projecte cultural del Canòdrom -que, ara com ara, celebrem, però hem de veure com es planteja en la realitat- pot acabar essent com un hotel de cinc estrelles edificat al bell mig d'un barri de barraques. L'escola és la base de tota cultura, constitueix el veritable fonament de tot el que serà desenvolupament cultural, social, tecnològic i econòmic. L'administració que ho ignora, l'administració que té altres prioritats mentre l'ensenyament pateix carències i precarietat, es retrata.

I se m'en refot que sigui l'Ajuntament o la Generalitat.