dilluns, 16 de maig de 2011

Passiu-ho bé i moltes gràcies

El proper diumenge, 22 de maig, hi ha eleccions municipals. Les eleccions, quan això va començar i la democràcia partitocràtica encara tenia credibilitat -tot i que de bon començament ja no se la mereixia gaire- sempre eren un tret encisador: era una oportunitat per donar pas a coses noves, perquè inclús quan guanyaven els mateixos que prèviament n'hi havia, sempre, després de les eleccions, venien canvis: de persones, de projectes... fins i tot arribava a semblar que d'il·lusions. I sempre semblava que s'ho valia, que les eleccions eren una manera útil de fer que ens guiés qui veritablemente podia donar solució als problemes... Si més no, ja dic, al començament.

Ara ja fa molt de temps que això s'ha acabat i que l'apissonadora del poder dels partits ens té com en una mena de Matrix on a cops de finals de futbol i de curses atlètiques ens fa veure -i, el que és pitjor, creure- que som feliços. Encara amb la inèrcia d'altres èpoques de pisos per a tots, de feina per a tots, de jubilació per a tots, els que encara consevem la feina, tenim pagat el pis i veiem la jubilació no tan propera com per què encara no puguin fotre-li dues o tres bones retallades, però tampoc tan llunyana com per acomiadar-nos totalment d'ella, els més grans vivim en una mena de núvol anestèsic que ens fa creure que tot s'arreglarà. Però els que, tot i viure en el núvol, tenim fills i veiem com els nostres fills no tindran feina, ni pis, ni jubilació, fins el punt de què el propi Fons Monetari Internacional (el director del qual, ves per on, és a la gàbia ara mateix) ja parla de què tenim una generació perduda, estem decebent-nos d'aquest fals Matrix i uns quants, cada cop més, ens estem prenent la píndola vermella. Aquest diumenge proppassat -ahir mateix, en el moment d'escriure aquestes línies- milers d'espanyols, entre els quals hi havia milers de barcelonins, entre els quals hi era jo, ens vam llançar al carrer a més de cinquanta ciutats d'arreu el país per veure en tota la seva fondària el cau del conill. I en té molta, de fondària.

Canviem ara d'escenari i més endavant ja els posarem un al costat de l'altre.

Quan va començar a funcionar l'invent dels consells de barri, els vaig veure amb una certa curiositat: podien constituir una interessant experiència de democràcia de base, una cosa ben comunal, o bé el què ara ja sé que ha estat: una manera de distreure els ciutadans dels eixos principals de la política de ciutat. No els ha costat gaire, atès que el primer que s'ha fet -i també ha resultat fàcil- és apartar els ciutadans de la política de barri. Aquesta darrera tasca ha estat fàcil.

En primer lloc, mercès a la manca d'educació política dels ciutadans, manca d'educació política que es projecta, per començar, en l'absentisme sistemàtic dels sectors de població més actius: joves, professionals madurs, caps de família i d'altres, convertint-ho -i perdoneu que ho expressi d'una manera tan descarnada- en assemblees de jubilats esquitxades aquí i allí per uns pocs d'activistes veïnals -la meitat a la contra i l'altre meitat per la banda- i mitja dotzeneta més entre mares d'ampes divereses i veïns veritablement conscienciats i desitjosos d'anar a fer això, el què tocava: política de barri. I així, els consells de barri -si més no, el nostre, el de Congrés-Indians- s'han convertit en llibres de reclamacions on els ciutadans han pogut queixar-se, a gust i ganes, de què aquí o allí hi ha rates, de què els gossos es caguen per tot arreu, de què en tal lloc hi ha sudaques jugant a bàsquet i fan soroll a la nit, o de què a l'aparador de tal sucursal bancària hi seuen negres que no hi fan cap mal però fan por (fan por els negres, no el banc, té collons, la cosa...); i les victimes d'aquestes espantoses greuges igual pensaven -de bona fe, és clar- que pontejaven així els serveis municipals d'atenció al ciutadà i que la cosa aniria més ràpida, tot i que davant dels seus nassos s'oficiava la cerimònia del qué largo me lo fiáis, pren nota Manel i no pateixi, senyora Pepita, que a la propera convocatòria (d'aquí a tres mesos, pel cap baix) ja li direm el que hi ha.

En segon lloc, la part de veïns políticament activa que hi pogués restar, ha estat neutralitzada amb una jugada que ha requerit una mica més d'inteligència tot i que, magistral, allò que es diu magistral, tampoc ha estat: arreplegar les entitats del barri -poques, la majoria no gaire actives, sovint subvencionades en diverses modalitats (i, algunes, prou bé)- i constituir meses de debat veïnal a punta de pala. Així, si en un consell de barri hi sortien qüestions delicades -potser excessivament delicades- la nostra gentil regidora (aviat cessant, crec que no repetirà encara que guanyi el PSC), donava la qüestió per improcedent, atès que d'això ja se n'havia parlat a la mesa corresponent.

En altres temps, m'hagués cobert la cara amb les pintures de guerra i m'hagués dedicat, a manca d'altra cosa, a fer merder. Però ara... veureu: estic a punt de complir cinquanta-sis anys; tinc ganes de fer moltes coses abans de palmar-la (cosa que espero i desitjo ben llunyana), veritablement moltes, però ja em queda poca pintura i poca galta que pintar, així que he de ser sel·lectiu i ordenar acuradament les meves prioritats bèl·liques perquè, a més, el temps és, avui dia, un bé escàs. I, la veritat, tinc reptes molt més encisadors que un barri que, vist el que he vist, tampoc en té massa ganes d'anar més enllà de què els gossos s'hi caguin menys i de què hi hagi moltes places d'estacionament gratuït, que no calen voreres tan amples (tot plegat, tampoc les volem per res, si el veí dels costat se'ns en fot tres collons i no hem de aturar-nos a xerrar amb ell). Són objectius sens dubte ambiciosos i transcendentals, però que s'aparten molt del què podriem anomenar els meus centres d'interès. A més, el meu carrer -el de les Cacàcies, com prou sabeu- està tan ple de merda de gos que no sé si me'n sabria avenir si arribés a estar net algun dia...

Així que, a partir d'ara, seguiré assistint-hi a les sessions dels consells de barri -si és que els de Convergència no se'ls carreguen per les bones, que total...- per seguir aprenent sociologia política parda, seguiré sent soci de l'Associació de Veïns (igual se'm passa pel cap fer balls de saloon del Far West) i tal dia farà un any, tu...

Ah, sí... D'allò... I també tanco el «Territori fronterer». Bé, més ben dit, no el tanco. Primer, perquè, de fet, ja fa mesos que és tancat; i segon perquè el tanco, és a dir, que no hi escriré més, però no l'esborro; com que Google és potent, el deixo aquí posat a efectes purament arqueològics. No descarto parlar-ne ocasionalment, del Congrés i dels Indians, però ho faré al meu blog, diguem-ne, principal, el de tota la vida (acaba de complir set anys), «El Incordio», com un epígraf més d'entre d'altres temes que tracto. Us convido a anar-lo a veure, si us ve de gust, i, si no, res, amics com abans, que no ens barallarem per això...

Allí em trobareu, quan vulgueu, i allí -a més de al carrer, a les places, a les festes, a la vida de barri- será per a mi un plaer tornar a veure-us.

Salut. Ah! I... #noelsvotis