dijous, 19 de desembre de 2013

L'Associació de Veïns avança en comunicació


L'Associació de Veïns Congrés-Indians enceta noves línies de comunicació. Ahir vaig rebre a casa el nou butlletí (que porta el número 25: no trenquen el fil de sèrie amb el format anterior) i constitueix allò que abans s'anomenava un full volant, un senzill full DIN A-4 ple per les dues planes. Però em va causar una bona impressió: tot i que la maquetació és modesta i sense pretensions, és ben cert que és clar, còmode, legible i que, en definitiva, compleix a la perfecció la seva funció. Pel que fa al contingut, va al gra sense romanços: informa de les activitats de l'associació i de les actuacions que estan duent a terme als seus representants, amb la qual cosa té al dia als socis i, per la mateixa raó, també de l'evolució del barri i de les seves aspiracions. Un format, doncs, menys extens però què, en allò que interessa, manté completament el nivell d'informació necessari.

La pega, en tot cas, és la periodicitat trimestral. S'entén perfectament que aquest butlletí costa un esforç, això és evident, però atès el seu contingut infinitament més sintètic que el de l'anterior etapa, molt més fàcil de composar i de maquetar, sembla que no hauria de ser massa complicat fer una tirada mensual, o, si més no, no periodificar-lo, prendre la freqüència trimestral com una cadència mínima, però llançar un exemplar tan bon punt que hi hagi matèria informativa per omplir-lo, sense esperar, en aquest cas, a que venci el trimestre.

També seria molt interessant que, encara que fós en una edició més barata (B/N, paper senzill) s'aprofités l'arxiu de maquetació per fer una tirada més extensa per ser distribuïda gratuïtament pels establiments comercials del barri, de tal manera que la informació pogués ser assequible a tots els veïns: estic plenament convençut de què una més freqüent presència de l'Associació en la vida quotidiana del barri i una major informació sobre la seva activitat es traduïria en un creixemen de l'afiliació i, molt probablement, en un rejoveniment de la massa social. Crec que econòmicament és ben assolible -i més ara, que l'Associació, havent cedit el seu local a l'Ajuntament, s'estalvia moltes despeses de manteniment- i no representa cap altre esforç addicional que la distribució pròpiament dita.

He dit que l'Associació enceta noves línies, la qual cosa vol dir que n'hi ha més d'una. Doncs bé, encetar, allò que es diu encetar, no, però sembla que ja va endavant la creació d'una pàgina web corporativa, sobre la què encara no se'n donen més detalls. Encara no sabem morfologia, format, continguts, etcètera, però el simple fet de que s'hagi decidit endegar-la ja és ben possitiu: l'Associació de Veïns és, encara a hores d'ara, la única entitat de cert calat del Congrés-Indians que encara no en té; inclús algunes entitats que -al meu parer- no tenen l'envergadura de l'AV i que, com és lògic, no esmentaré, tenen pàgina web i, en algun cas, des fa molt de temps. L'absència digital de l'AV és molt lamentable.

Tinc, a més, una alegria personal, amb aquest assumpte. Fa molt de temps -potser quatre anys- vaig presentar un projecte de comunicació a l'Associació, projecte que va ser rebutjat en aquell moment. No passa res, no és la primera vegada (ni la segona, ni la tercera, ni...) que presento un projecte aquí o allí i és rebutjat, no m'aniré ara a obrir les venes. Però, és clar, cada cop que em veia obligat a criticar la manca de comunicació de l'AV, m'hi trobava incòmode, pensava que alguns -o potser molts- pensarien que la meva crítica vindria més motivada per la frustració pel rebuig del meu projecte que no pas per una realitat (altrament palpable). Bé, s'ha acabat el problema: l'AV ha donat les primeres passes per tal de posar fi a aquesta incomunicació sistemàtica amb els seus socis i, tot i què resta pendent un projecte de cara al comú del barri (que, com he dit, no hauria de ser difícil), ja no hauré de parlar més de la manca de comunicació.

Feia molta falta donar el pas que s'ha donat; cal perseverar amb el pas ja anunciat de la pàgina web i veurem si és suficient per resoldre el problema de la comunicació externa. Sospito que, malauradament, no: el nostre barri és un barri envellit i dubto de què estigui al nivell de la mitjana de la ciutat en accés a les xarxes TIC.

Però el primer pas ja s'ha donat i això és important.

diumenge, 24 de novembre de 2013

Ja es Nadal tral·larà...

Senyores i senyors, veïns tots... BON NADAL I FELIÇ ANY NOU 2014

Ep! Espera, espera...

Si per al Nadal manca encara un mes i per al Cap d'Any quaranta dies, com aquell que diu... Si estem a 24 de novembre... De què nassos vas tu felicitant nadals, si hi ha a qui encara la pell li fa olor de protector solar? (no penseu que exagero tant: el fred no fa gaire més d'una setmana que ha arribat).

Tot el que vulguis, però ja som al Nadal. I tinc proves, mira (i sense sortir del barri):

Llums del Passeig Maragall

Al carrer de les Cacàcies se n'ha posat la versió reduïda. I només un parell de penjolls entre Maragall i Garcilaso

Vista del carrer Felip II
 
Ara seriosament: al·lucinant, oi? Si fins fa poc ens feiem creus perquè així que acabàvem de cel·lebrar el Pilar ja començaven a penjar les il·luminacions nadalenques, ara, com aquell qui diu fent encara el rotet dels panallets, encenem els llums de Nadal. Com li vaig tuitejar ahir o abans d'ahir al regidor del districte, si seguim així encendran els llums de Nadal pel meu aniversari (jo faig anys el 20 d'agost) o, com deia el Wicho (de Microsiervos), el sistema finalment col·lapsarà i ja ni tan sols despenjaran els llums. Apa, festes tot l'any.



Per què ho fan? Imagino que pel comerç. Sembla que existeix la idea de que com més temps tinguis la farra en marxa, més comprarà la gent. Absurd, oi? Doncs no: igual funciona. De què us penseu que ha vingut la crisi (entre d'altres motius no poc importants que no són del cas ara)? Doncs que sembla que hi ha una certa no poc important quantitat de gent per a la qual el consum és com una mena d'esport. Que no pari la festa, tu. I vinga comprar... sense d'altra motivació que el fet de què es compra perquè toca. El qui pot, és clar. Perquè segons està el pati, d'on no n'hi ha, no en raja, i ja poden anar encenent llumetes i llumins.

Mentrestant, encetant els llums de Nadal mancant encara una setmana per acabar el novembre...; començant amb els banquets prenadalencs d'amics, clubs, empreses, associacions, etc. pràcticament ja (enguany el meu primer el tinc convocat per al proper dissabte)... ens ha de sorprendre que encara no haurem arribat al dia de Santa Llúcia (que és quan la tradició de tota la vida diu que s'ha d'encetar l'ambientació nadalenca) i ja serem fins els pebrots de festes, de dinars i sopars i de tota la pesca? La capacitat de gresca (i l'aparell digestiu) tenen un límit; si a això hi afegim que per a molta gent (no sé si atrevir-me a dir que per a la majoria) les festes nadalenques no tenen cap significat més enllà de les llumetes i els àpats pantagruel·lics com a principi i fi de tota la qüestió, no ens ha de sorprendre que a mitjan de desembre la gent passi de festes i passi de tot. El consumidor (perquè ja no som ciutadans, sinó consumidors) tira del tròs i el qui no té liquiditat... ah, el qui no té liquiditat.

No ens n'adonem que aquestes festes d'alegria i amor de cartró pedra constitueixen un motiu de greu depressió per a moltes persones, algunes de les quals tenim ben a prop: persones soles, persones pobres, tants i tants nens que veuen companys i veïns seus amb plaiesteixons costosísimes mentre ells fan un dinar que es pugui anomenar així gràcies al cole (quan el cole pot) i a casa seva tot és tristor, por i desesperació. Aquests segur que estan més contents que jo amb tanta lluminària.

En fi, senyores i senyors... Nadal. Sí.

Les fotografies han estat fetes aquest mateix vespre. La inauguració de l'enllumenat nadalenc a la ciutat es va fer aquest divendres proppassat

diumenge, 17 de novembre de 2013

Fotografies històriques del Congrés

Ahir dissabte es va inaugurar l'exposició fotogràfica commemorativa dels 60 anys del barri del Congrés, que acull la casa parroquial. Bé, encara que les incidències climàtiques em van fer arribar tard, encara vaig ser a temps de brindar amb una copeta de cava i de veure l'exposició que, per cert, acull algunes fotografies meves (vaig comptar entre quatre i sis, perquè hi ha dues que em semblen meves, però no n'estic ben segur). Dues us les poso aquí.

Imatge de la parada de l'AFOCA (Comerç al Carrer 2010)

Sobre l'exposició... Vejam: està feta per voluntaris mitjançant aportacions voluntàries, així que, abans que res, moltes gràcies a tots els que s'hi han deixat hores de treball cercant, classificant, muntant, etc. I gràcies als qui han cedit els seus treballs. En permetreu, a més, que el meu personal agraïment sigui molt especial envers a les persones que han tingut la generositat de cedir material molt antic que, en cas de perdre's o de deteriorar-se, seria irreemplaçable. Córrer aquest risc, per més que tots estem segurs de què la cura que hi hauran posat en el tracte i manipulació del material les persones que s'hi han encarregat haurà estat absolut, és molt d'agrair. El valor d'aquests materials i el donar resposta a l'esforç desinteressat de moltes persones són bons motius per visitar l'exposició, que romandrà oberta fins l'1 de desembre, en horari de 17:00 a 20:00 (dilluns a divendres) i d'11:00 a 13:30 i de 17:00 a 20:00 (dissabtes i diumenges).

60 anys del Congrés - Missa solemne
Missa solemne commemorativa del 60è aniversari del barri del Congrés (Juny 2013)

Ara em permeteu un parell de crítiques benintencionades?

La primera -que probablement haurà d'anar dirigida a l'Ajuntament- fa referència al local, molt poc idoni, petit i amb un mobiliari i disposició que no facilita la correcta exposició del material. Segurament al Casal de Barri hi ha espais molt més adequats, encara que el Casal de Barri no estigui pròpiament al Congrés sinó més aviat als Indians (encara que, veritablement, està al territori fronterer que dóna títol a aquest bloc).

La segona -i feta des l'estimació i l'agraïment que he expressat abans- és que es troben a faltar explicacions sobre el material: llocs, autors, esdeveniments, dates (encara que siguin aproximades) relats de protagonistes (de vegades, és el relat el que il·lustra la imatge i no a l'inrevés) i una certa coherència cronològica. Tornant el canó vers l'Ajuntament, segur que la Casa Gran disposa de professionals que podrien haver orientat una mica als voluntaris: una simple conferència d'una hora hagués obtingut resultats molt notables, probablement.

S'ha de tenir en compte, però, que els defectes que causen aquestes crítiques afecten a la visibilitat i vistositat de l'exposició, no al valor del seu material ni a l'exposició mateixa que, torno a dir, és molt recomanable.

dissabte, 9 de novembre de 2013

Justícia ciutadana


Això que veieu a la fotografia que encapsala aquesta entrada és molt curiós. En un primer moment, el cervell et tramet la coneguda senyal: incivisme! Però potser no, potser en aquest cas no.

Ubiquem-nos: això es pot veure al passeig Maragall, venint de la plaça, en la cruïlla amb Puerto Príncipe. Però ara girem la càmera a la dreta i mirem-nos-ho amb més perspectiva:


No teniu la impressió de què allò que inicialment miràvem com incivisme ara apareix com una mena de justícia ciudadana? I per què dic justícia ciutadana?

Tornem a mirar la fotografia. Veiem que a mà dreta hi ha un semàfor per on els vianants poden creuar. Però és un semàfor que té una especial mala llet: d'una banda, és una brasa pel vianant que ha de fer una volta prou estúpida per travessar una calçada que no arriba -o passarà poc- dels tres o quatre metres; d'altra banda, és una brasa per als automobilistes, perquè no hi ha res més irritant que un semàfor que protegeix només un pas de vianants, en comptes del taronja intermitent que permet el pas quan o hi passen vianants. Un semàfor sencer només es justifica quan el pas de vianants està en un carrer on els automòbils tenen tendència a no respectar-lo degut a una llarga inèrcia de velocitat. És el cas del semàfor del carrer de París a l'alçada de les Piscines-Sant Jordi i Hospital del Sagrat Cor (que ja va costar que es posés) on els cotxes anaven com a autèntics animals i travessar per aquell pas era un veritable risc. O és el cas dels semàfors que no existeixen i que no hi ha manera que es posin (fins que hi hagi un accident seriós i aleshores tot seran ais i uis i veurem a qui li haurem de dir allò tan bonic de «ja t'ho vaig dir fa temps, ase») a les cruïlles Garcilaso/Francesc Tàrrega i Garcilaso/Cacàcies.

Naturalment, sabem per què passa això de Maragall amb Puerto Príncipe: si es posa el semàfor a la pròpia cruïlla amb el passeig, hi ha el risc (mínim, perquè no és un pas amb molt densitat d'usuaris) de que en algun moment el pas no empassi els cotxes (per exemple si hi ha cotxes que volen girar des del passeig cap a Puerto Principe i en aquell moment el pas està molt transitat, en cas de taronja o bé quan està vermell, en l'altre cas) pot haver una mica d'embús al passeig Maragall. Ah, no! Ens pixem en els drets dels vianants i en el que calgui, però sobretot, que els cotxes no es detinguin, que circulin còmodament; el ciutadà que va a peu és un pringat, que es foti. Aquesta, sembla evident, és la mentalitat imperant a Vialitat.

I en aquesta ocasió, el vianant, en comptes de queixar-se, simplement ha tirat pel dret: si l'Ajuntament es pixa en mi, jo em pixo en les ordenances, passo pel mig del parterre, vaig obrint caminet i faig via. I els cotxes, que s'en recordin de la Municipalitat quan estiguin aturats davant d'un semàfor vermell que no serveix per a res.

Com diria Tom Wolfe, «simple justícia operativa en nom d'allò que s'ha de tenir».

dimarts, 29 d’octubre de 2013

Flaires del barri

Una de les delícies d'aquest barri -a la què us convido calurosament- és fer una passejadeta pel passatge Salvador Riera quan ha acabat de ploure, sobretot si ha plogut poc. També si ha plogut molt, però quan ha plogut poc és quan l'experiment pot arribar a l'èxtasi...

Perquè si el carrer de les Cacàcies és, com el seu nom indica, un estratègic i important dipòsit de defecacions canines, el passatge de Salvador Riera és l'orinal del Congrés-Indians, l'eix i centre de les preferències pixaneres canines. Allí, els gossos hi van deixant el seu record líquid, davant la comprensiva presència del gamberro del seu amo, i, amb el temps i les setmanes, les essències, ja netes de les impureses que l'evaporació ha volatilitzat, s'hi incorporen al paviment i a les façanes, com integrades en la pròpia arquitectura, en l'urbanisme mateix.

Després, quan plou, aquestes essències, barrejades amb aigua, es reconstitueixen, igual que passa amb el cafè soluble, i les aromes arriben a la seva màxima intensitat. Sobretot, tal com deia en començar, si plou poc perquè, en aquest cas, la concentració de la flaire arriba al seu màxim esplendor.

Mireu, no sé què diuen les ordenances municipals. Tot plegat, ningú en fa cas. Hi ha una ordenança del civisme -així s'anomena, si més no, col·loquialment- que crec que diu que si un urbà em sorprèn pixant-me en un arbre o en una façana, em claven una sanció gens petita (no sé si pot arribar a ser de 600 euros o si inclús pot ser superior). I trobo que està molt bé, sí senyor, així ha de ser. El que no sé és perquè aquesta ordenança no s'aplica als amos dels gossos; no sé si és perquè la pixarada d'un gos no està tipificada a l'ordenança del civisme o perquè ho està però, simplement, se acata, pero no se cumple. La conclusió cau pel seu pes: a Barcelona, un gos té mes drets que jo. És així de clar.

Se'm podrà dir que, és clar, mentre que la merda és fàcil de recollir (sempre que l'animaló no s'hi cagui al carrer de les Cacàcies, que allí hi ha barra lliure), la pixarada és impossible. I jo podré contestar que és ben cert, però que aquest no és un problema meu, sinó del propietari d'un animal. Que li posi bolquers, que l'ensenyi a pixar al bidet o que s'hi posi fulles. És el seu problema, no el meu. I si no, mira, que no tingui gos: hi ha un llarg seguit d'espècies domèstiques que no embruten els carrers: gats, canaris, etc. El que vulguin, que s'ho facin, però el que no pot ser és que hi hagi butlla per embrutar el carrer i menys amb substàncies tan fastigoses.

La tolerància envers els gossos que hi ha en aquesta ciutat (que, a més, ens costa un dineral de la pela pública) és absolutament inassolible. Avui mateix... sí, avui, que és un dia molt adient per fer una passejadeta aromàtica pel passatge Salvador Riera..., llegeixo que a partir de l'estiu els gossos podran accedir al metro. Els ciutadans (al·lèrgics, porucs -la por és lliure- o, simplement, poc amics de les bèsties), que es fotin. Que paguin impostos, això sí, però que es fotin.

Ja en tornarem a parlar quan -de bon segur- tinguem aromes (i no pas de Montserrat) als vagons del metro o quan ens hi trobem als passadissos, les andanes o potser inclús a les vies, regalets sòlids o líquids del millor amic del seu amo.

Meravellós i fascinant.

PS - Al meu altre bloc també parlo avui d'aquest tema.

diumenge, 27 d’octubre de 2013

Extremadura al Congrés-Indians

El nostre barri s'engalana en rebre la seu d'una entidat nouvinguda, tot i que no pas nounata. Es tracta de l'Hogar Extremeño de Barcelona, fundat l'any 1945, que s'ha instal·lat en un local del carrer de Ramon Albó (núm. 72-74), gairebé tocant Alexandre Galí. És un local gran, obert a dos carrers (té una altra porta al carrer de les Acàcies) i en la seva pàgina web podeu veure les fotografies de les obres de condicionament. S'ha obert fa ben poc, molt poques setmanes.

El bar-restaurant és obert a tothom, no cal ser soci per utilitzar els seus serveis i instal·lacions. De la resta d'activitats i instal·lacions no en sé res, encara, tot i que imagino que, amb un més o menys gran criteri d'obertura, es dirigirà preferentment als seus socis, com és natural.

De moment, benvinguts al barri del Congrés i dels Indians, amics extremenys, el nostre barri, que, ara també, és ben vostre. Estic segur de què les vostres activitats enriquiran ben aviat el fons cultural del nostre entorn i de què sereu un membre actiu i col·laborador en la nostra petita comunitat ciutadana.

Les coordenades de l'Hogar Extremeño de Barcelona són:

c. Ramon Albó, 72-74
T. 932 435 345
F. 934 080 491
hogarexbarcelona@hotmail.com

Que la vostra estada al Congrés-Indians sigui, com aquell viatge a la Ítaca de Kavafis, llarga i plena de ventures.

dijous, 17 d’octubre de 2013

Ahir, Consell de Barri

Ahir va tenir lloc una altra reunió -la última d'enguany- del Consell de Barri. Llarga, llarga perquè gairebé la meitat del tems va estar dedicada al Canòdrom i el projecte per a l'edifici històric (els equipaments que han d'ocupar la plaça conformada per les antigues pistes, hauran d'esperar... anys i panys).

El que volen fer és difícil d'explicar, no tant en sí mateix com per diferenciar-ho d'altres projectes municipals. Es tracta, en síntesi, de captar tot un seguit d'iniciatives culturals (artístiques i, fins i tot, tecnològiques o amb implicació tecnològica) i posar-les en relació amb empreses interessades en aquest tipus de desenvolupaments. Es tractaria de tipologies de creació que són fora dels circuits universitaris i empresarials. Jo vaig preguntar com lligava això amb invents municipals pre-existents, com ara Barcelona Activa o el Districte 22@ i em van respondre que Barcelona Activa té com a objectiu crear empreses i Canòdrom no. Sobre el 22@ no em van contestar.

Jo, si voleu que us digui la veritat, no ho veig. Ara, també s'ha de tenir en compte que no conec el món de la creació cultural més enllà del que llegeixo al diari o de les batalles que des l'Asociación de Internautas hem sostingut -i seguim sostenint- sobretot amb els sectors musical i cinematogràfic. És cert que és una aposta de risc; si funciona, l'equipament tindrà molta visibilitat (l'equipament, sí; però dubto que la transfereixi al barri); si fracassa, tindrem allí un mort que veurem què s'hi fa amb ell.

Aquesta jo crec que és la nota que més ens interessa a nosaltres com a veïns del Congrés-Indians: si la cosa funciona, la ciutat comptarà amb un equipament prou interessant, però al barri ni li donarà ni li treurà; si la cosa fracassa, allò, convertit en un monument funerari -i el que subseguirà: abandonament, zona d'esbarjo botellonera i etcètera- ho patirem nosaltres.


Dic que al barri no n'hi donarà ni n'hi treurà, perquè l'edifici del Canòdrom està ubicat just en un dels racons de la nostra demarcació urbana. L'accés i la sortida natural es farà per la Riera d'Horta i per Concepció Arenal; és a dir, en tocar carrer, ja s'hi serà fora del barri. Perquè recórrer el desert de la plaça de les pistes no te sentit: per anar a on? Com no sigui per anar a buscar el cotxe que s'haura hagut de deixar a les quimbambes. Perquè -alucina, vecina- l'Ajuntament ha rebutjat la idea de fer un aparcament soterrat a la plaça de les pistes, amb la qual cosa, a més, mata una de les fortaleses del Canòdrom: la proximitat dels accesos a Barcelona -per entendre'ns: la Meridiana- des les comarques vallesanes, que estan plenes de polígons industrials i de parcs tecnològics, i de les que procediria una part probablement significativa de les empreses a les què s'hi vol atreure. Ara, és clar, igual l'Ajuntament ho arregla fotent-hi zona blava a tort i a dret i veuràs quina alegria que tindran els veïns de la Riera d'Horta i de Concepció Arenal.

Dubto, per tant, que si el Canòdrom arriba a ser ben conegut pel conjunt la ciutadania barcelonina, ho sigui, malgrat tot, el barri del Congrés i dels Indians. Ni cap altre barri: la notorietat, en tot cas i com a molt, se l'endurà el districte de Sant Andreu, que, de totes totes, la tindrà igualment quan l'AVE arribi a la Sagrera. Insisteixo, doncs: no veig que Congrés-Indians hi guanyi massa, o ben bé res, i, en canvi, hi pot perdre, segons com funcioni l'invent.

La licitació de les obres i de la gestió de l'equipament es farà durant la primavera de l'any vinent, les obres començaran al juliol (bé, o al setembre, l'octubre, novembre...) i en algun moment del 2015 (o del 2016, o 2017), bé, allò començarà a funcionar. Si penseu que soc pessimista, recordeu les dates de previsió i després les d'execució i després de finalització i posta en marxa dels equipaments de les Cotxeres de Borbó.

La resta del Consell va estar dedicada a la xarxa d'autobusos (hi ha una línia nova, una horitzontal, que afecta -esperem que positivament- el barri) i a la xarxa de carril bici, que s'implantarà en 4,4 kilòmetres, per tot Felip II. Els ciclistes del barri que aneu a la façana marítima de la ciutat (i torneu, buf), esteu d'enhorabona. Serà un carril modern i segur, això sí (entre cotxes estacionats i la vorera peatonal), com està al carrer Provença a les proximitats de la Sagrada Família.

I jo vaig fer les preguntes que m'havia proposat dies enrere. La primera va ser això de l'estacionament a bandes alternes d'un carrer. Hem guanyat alguna cosa: el regidor no em va contestar una imbecilitat. Simplement no em va contestar perquè va dir que ho havia de preguntar. Bé, tampoc se li pot demanar que ho sàpiga tot i ho sàpiga ara mateix. Tan bon punt m'arribi la resposta, us la passo. Amb el comentari adient, si s'escau (que ja veureu com sí que s'escaurà).

La segona va ser la del pressupost. Bé, em va remetre al Consell de Ciutat i a altres àmbits de participació ciutadana perquè, és clar, al Consell de Barri no ens podiem posar a discutir el pressupost. Ni jo ho pretenia: només pretenia fer palesa la poca atenció que el barri reb del districte i la mínima atenció que el districte reb de l'Ajuntament. Altrament, el senyor Blasi (el regidor) em va dir que, a càrrec dels comptes de 2013, s'havien invertit 7 milions d'euros més en les expropiacions del Canòdrom (tot i que em va semblar entendre que aquests milionets no venien de la magnanimitat municipal sinó d'una sentencia dels tribunals de Justícia); i en el carril bici s'hi invertiran 2 milions més.

Aquest cop ja no han sortit cagades de coloms ni els altres elements propis del folklore habitual. Menys mal, anem progressant. Només va sortir no sé quina incidència amb una colònia de lloros, però el comentari no va ocupar ni trenta segons ni va interrompre ni tapar cap tema fonamental.

Només, per acabar, un avís d'interès: el proper diumenge 20 es dia de portes obertes precisament al Canòdrom (entre d'altres equipaments de la ciutat).

Apa, que si heu arribat fins aquí ja aneu prou servits... ;-)

divendres, 11 d’octubre de 2013

La [poca] pela del barri

L'Ajuntament de Barcelona ha penjat a la seva pàgina de participació ciutadana el projecte de pressupostos per al 2014; uns pressupostos, per cert, que encara estan en l'aire perquè sembla que l'oposició municipal no té gaires ganes de que vagin endavant. Bé, no és aquesta la qüestió, ara mateix.

La qüestió és que en una primera anàlisi, així en diagonal, com si diguessim, de la proposta d'inversions, resulta que la única prevista al barri del Congrés-Indians és la rehabilitació del Canòdrom, pressupostada en una mica menys de 600.000 euros; tenint en compte, a més, que es tracta d'un equipament de ciutat, no pròpiament de barri. Punt pilota. Resulta, segueixo amb resultàncies, que la única inversió que podriem considerar com de barri no es fa a Sant Andreu sinó a Nou Barris: em refereixo a la urbanització -que ja tocava- de la resta de la plaça de les antigues cotxeres, cosa que, tot i així, només beneficia al sector nord-oest del barri, el proper a la cruïlla Ramon Albó amb Felip II, amb un pressupost que duplica llargament (1.318.000) el del Canòdrom. Igual les partides PMI ens porten alguna alegria, però, vistes les quantitats, no serà tampoc per fer volar coets.

És a dir que la cosa és prou depriment, i no tan sols a nivell de barri sinó inclús de districte. D'una inversió total per a tota la ciutat de 426 milions d'euros, a Sant Andreu ens cau una pedrea de 12, la qual cosa representa el 2,86% del total. És veritat que no es pot fer una estimació d'aquesta manera, perquè hi ha moltes inversions que són de ciutat, no de barri i, en alguns casos, de molts diners (penseu, per exemple, en la plaça de les Glòries, que té pressupostat un dineral), però, així i tot, els 12 milionets en qüestió no suposen un resultat en absolut gloriós per al districte ni per als seus gestors. Ni tampoc per a l'Ajuntament, és clar. Sant Andreu no sembla un districte gaire ben vist allí a la plaça de Sant Jaume, de la mateixa manera que el del Congrés i els Indians no sembla tampoc un barri predilecte a la plaça d'Orfila.

Me n'he de mirar més coses: el pressupost d'una ciutat com Barcelona és quelcom molt complexe, hi ha moltes variables i s'han de fer moltes projeccions; la seva anàlisi per una persona sola demana moltes hores, fins el punt de que, per a mi, és totalment inassolible. Però es poden cercar i trobar punts de referència suficients, com ara aquest que us n'he avançat.

M'ho miraré tot el que pugui, perquè és clar que aquest es un altre tema que haurà de sortir al consell de barri del proper dia 16 (no tinc massa temps, però).

Amb permís dels gossos que caguen, dels fruiters que treuen caixes al carrer i dels negres que seuen a la porta dels bancs i fan por (els negres i no els bancs, ves que n'és de curiós).

dimarts, 1 d’octubre de 2013

Intel·ligència viària municipal

Una de les coses més irritants del carrer de les Cacàcies és aquesta perepunyetada de l'estacionament a bandes alternes. I ara, tot i que malament, encara, que es fa cada tres mesos; abans es feia, crec recordar, cada mes.

Sembla que ningú tingui explicació per justificar aquesta bestiesa, si n'excloem una via argumental que, aparentment, és la única: la recaptació. El dia del canvi de banda, a les vuit del matí, les patrulles de la Guàrdia Urbana avancen amb el talonari i fan calés per a la tresoreria de l'Ajuntament. Però inclús aquesta explicació sembla que decau una mica quan penses que aquest canvi de banda es fa quatre cops l'any i, éssent així, la recaptació que suposa això se la venten a qualsevol indret de la ciutat un parell de motoristes en menys que triguen en esmorzar. És millor negoci, per exemple, declarar lliures de pagament al mes d'agost quasi totes les zones blaves de la ciutat, menys unes quantes ben estratègiques, a fi que les kilo oscar (les grues) facin un bon arròs amb els que baden, cosa que jo personalment he vist fer durant tot aquest mes d'agost a la Barceloneta. De punyetera vergonya...

Tornant al tema de l'estacionament a bandes alternatives, he de dir que això -si més no al carrer de les Cacàcies- no es un invent de l'actual administració convergent, no. Amb les anteriors ja es feia. I aquest és un tema que em comporta una certa acidesa gàstrica, perquè em rebenta molt que em prenguin per imbècil, i més un -una, en aquest cas- de la casta.

Sí, perquè aprofitant l'invent dels consells de barri, vaig preguntar a la ínclita senyora Gemma Mumbrú (la regidora de Sant Andreu a l'època del feliçment acomiadat Hereu) a què obeïa aquesta pràctica tan absurda. Voleu saber que em va respondre? Que es feia per poder netejar les vores de les voreres (perdó per la redundància). Jo em vaig quedar bocabadat. Aquella senyora em prenia per idiota o què? Quina explicació és aquesta? Però com que als consells de barri sempre hi ha una bona senyora que es queixa de les rates, dels fruiters, dels coloms o dels negres que seuen a la porta dels bancs i caixes, al soviet suprem li ve de perles per donar-li la paraula i canviar de tema.

Al consell de barri del proper dia 16 d'aquest mes hi tornaré sobre la qüestió, vejam què m'explica aquest d'ara. Haurà de ser força imaginatiu per superar la boutade de la senyora Mumbrú.

Mentrestant, em plau il·lustrar-vos sobre les gracietes que provoca aquest invent. Ah, perquè hi ha la segona part del cas. Mireu aquesta fotografia (és d'avui, 1 d'octubre, a primera hora de la tarda):


Veieu que la majoria dels cotxes ja s'han canviat de lloc reglamentària i disciplinadament. Qui no ho ha fet? No ho ha fet un cotxe que es veu allà lluny i... els dilectes senyors de la recollida d'escombraries. Aquesta és una altra xacra que sobreviu a prova de qualsevol canvi d'administració municipal: els contractistes dels serveis públics d'aquesta ciutat (o els subcontractistes, o els sub-sub-contractistes, o els empleats d'uns o d'altres) que foten el que els hi rota sense que l'Ajuntament els digui res, perquè l'Ajuntament passa olímpicament de controlar el compliment efectiu i escrupolós de les condicions de la licitació. Total, pel que cobren... oi? Amb la pressa que tenen, no poden perdre el temps complint amb les obligacions viàries (per estúpides que siguin, i aquesta ho és un bon tròs) i apa, tu, ho deixem tot tal com està i quan no puguin passar ja vindrà algun servei municipal a fer la nostra feina (així ha estat avui: al capvespre, els contenidors ja eren al seu lloc).

Les molèsties i inconvenients que provoca el sistema, són evidents. Mireu la següent fotografia, el mateix dia i hora que l'anterior:


...I no sempre es pot resoldre així de... be. Ara imagineu que en comptes d'un transport sanitari no urgent és una ambulància medicalitzada del SEM. No sé què tindran aquests contractistes que gaudeixen de tant favor municipal...

Apa, el 17 us n'explico com ha anat (però no us feu il·lusions).

Festa Major del Congrés 2013

En aquest barri som així de sobrats ;-) i no tenim una festa major sinó dues. I pràcticament seguides.

El proppassat diumenge, 29 de setembre, va tenir lloc la cloenda de la Festa Major dels Indians i aquest proper dissabte, 5 d'octubre, comença la del Congrés. És el que passa quan es fa un barri d'allò que, en realitat, són dos, i ben diferents, però la geografia administrativa municipal és així de divertida.

Però com que els qui no tenim cap culpa d'aquest joc d'ous som els veïns de l'un i de l'altre, val la pena aprofitar per allargar una mica l'animació i la festa, que ja convé (i més que convindrà, malauradament, tal com es presenta l'any vinent).

Al blog de la Comissió de Festes del Congrés s'hi pot trobar el programa d'actes, que es divideix en dues parts: del dissabte 5 al dijous 10 d'octubre i del divendres 11 al diumenge 13. En aquest cas sí que es tracta del programa complet i oficial.

(Incidentalment, la Junta de la Comissió de Festes dels Indians em va trametre precisament ahir l'actualització de la seva pàgina, que ja hi és als vincles de la columna de la dreta, juntament amb el seu espai a Facebook).

Del programa de Festes del Congrés em crida l'atenció (a mí, personalment, compte, que cadascú és cadascú) el concurs caní del dia 5 a les 10:30 (a mi no m'hi posa ni m'hi treu, però haig de reconéixer que és un acte original), la Tabalada (dia 5 a les 18:30), que no sé el que és i per això hi tinc curiositat: a poc que pugui, aniré a veure-ho.

I, atenció, el pregó de les Festes (dia 5 a les 19:30). El convidat d'enguany (amb el màxim respecte, consideració i agraïment pels d'altres anys) és de primera divisió: el pare Manel.

El pare Manel és un capellà de barri que, si no recordo malament (i no recordo malament), era rector de la parròquia del Verdum als anys 80, cosa dura: Viviendas del Gobernador (ara s'anomenarien solución habitacional), atur, marginació, pobresa, droga dura (i de l'altra) i para de comptar. El Manel es va implicar molt -i molt personalment- en aquesta problemàtica i la seva tasca va ser enorme, sobretot si considerem que només comptava amb les seves pròpies forces i mitjans i l'ajut de la gent del barri, que no estava tampoc per massa orgues. Tot això ho sé de ciència pròpia, ho vaig veure, no m'ho ha explicat ningú. Després el vaig perdre de vista, però el creixent reconeixement social ha dut a la presència mediàtica (així l'he tornat a recuperar) i ara tota la feina es du a terme des d'una fundació. Naturalment, en Manel, més pendent de la condició humana i del drama de les persones que dels reglaments, cànons i hòsties (amb perdó, en aquest exclusiu cas) ha xocat amb la jerarquia (eclesiàstica por supuesto) i va estar a punt de rebre un bon pal, perquè als del palau episcopal se'ls hi va passar pel cap de suspendre'l. El seu delicte: ajudar una noia extremadament desesperada que no tenia més sortida que un avortament. Però els del palau van pensar en l'escàndol social i mediàtic que hi hauria i com que el seu regne sí que és d'aquest món, ho van deixar córrer. «Coses d'en Manel», van venir a dir, i aquí pau i després glòria (ara que, imagino, en Manel va rebre una bronca de capità general).

Doncs sí que aniré a escoltar-lo i us recomano a tots que hi aneu també: val molt la pena. I, si puc, aniré a saludar-lo, tot i que no crec que se'n recordi de mi (ja ha plogut des d'aquells temps: trenta i escaig d'anys).

En tot cas, felicito molt calurosament la junta de la Comissió de Festes per l'elecció d'aquest pregoner i per aconseguir portar-lo, que no haurà estat fàcil, per més que el Manel intenta col·laborar amb aquestes coses (després de tot, es tracta de divulgar l'obra en la què està implicat, amb perdó, novament, per això d'obra, que igual sona malament en aquest context).

Seguint amb els actes de la Festa, el diumenge, 6 (al programa hi posa 4, està equivocat) em criden l'atenció dues iniciatives interessants i simultànies, les dues a les 10:00, el mercat d'intercanvi i el Bookcongressing, és a dir, l'intercanvi de llibres. L'educació cívica encara està molt verda perquè aquestes coses funcionin mitjanament bé, però la manera d'educar és fer-les i que la gent s'hi vagi acostumant.

També el diumenge 6, a les 18:00, teatre de Festa Major: el Grup La Trapa ens porta Boeing Boeing (rectifiqueu-ho al programa, si us plau), de Marc Camoletti. A Barcelona es va estrenar el 4 de febrer de 1964, al Teatre Guimerà, sota la direcció de Carles Lucena. És divertida, us la recomano.

Durant la setmana, activitats diverses i variades, de petit abast, com correspon als dies laborables, però no deixa d'haver cosetes temptadores. Per exemple, el dimarts 8 (17:30) tenim «La màgia del luthier Stephen A. Higgns» i el dimecres, 9 (11:00) una caminada salutífero-cultural per la història del barri que ja m'agradaria, ja, però el treball m'impedirà de participar-hi. El dijous, sí, el dijous 10 (20:45), amb majúscules: el tradicional concert de la Banda Municipal de Barcelona.

I amb això, ens posem al últim cap de setmana. El divendres, 11 (17:30) la xocolatada infantil, en la que acabem sucant-hi el melindro (literalmeeeeeent, no sigueu malpensats) gairebé més els adults que els nens (i ens ho passem tant bé com ells); i a les 21:00 un concert de cant coral que du per títol Cançons per passar-ho bé. Pinta bé.

El dissabte, country a les 18:00 i el diumenge els concursos de pastissos (10:00 i lliurament de premis a les 13:00) i el concurs d'all-i-oli (12:30), que ja va per la seva XXIV edició (l'any vinent s'haurà de fer una cosa especial, amb l'all-i-oli). A les 19:30 cantada d'havaneres i a les 22:00, castell de focs artificials de cloenda.

Igual que vaig dir en el cas dels Indians, tot això ve envoltat de balls, sopars, concursos, exhibicions, actuacions, rifes i d'altres manifestacions festives.

Per tant, benvolguts veïns del veí barri del Congrés, tingueu una molt bona Festa Major

dilluns, 30 de setembre de 2013

Als melòmans del barri

És gairebé més curiositat que melomania, però, per si és del vostre interès, sabeu que al Palau de la Música, dins l'àmbit El primer Palau (músics novells que hi actuen per primera vegada) aquest dijous dia 3 d'octubre actua el guitarrista Samuel Diz, i executarà, entre d'altres peces, els Tres Preludis de Francesc Tàrrega. Tàrrega va ser un compositor del segle XIX (1852-1909) al qui se li ha dedicat un carrer al nostre barri. D'aquí un temps veureu l'entrada referida a aquest carrer (quan li toqui: els vaig entrant per ordre alfabètic).

A més, en Samuel interpretarà obres de Falla, Mompou, Buide i García Lorca.

A la mateixa sessió (19:30 hores) hi actuarà també l'arpista Anna Quiroga, amb obres de Britten, Monsalvatge, Liszt i Salcedo.

Tots dos pel mòdic preu de 13 euros (25% de descompte a jubilats, membres de família nombrosa, estudiants menors de 30 anys i grups de més de 10 persones; i del 50% a discapacitats amb grau superior al 33%. Tots els descomptes, però, només a les taquilles del Palau)

El poder que no exercim

Aquest proppassat dissabte vaig coincidir amb l'Enric Fernández-Velilla a la mostra gastronòmica que l'Eix Maragall convoca anualment a la plaça del mateix nom. Per cert que, si no es cerca un espai una mica més gran, l'acte corre el perill de morir d'èxit perquè aquest dia, al vespre, no s'hi podia pràcticament estar.

L'Enric és conseller del Districte de Sant Andreu, i és, a més, portaveu del Grup Municipal Socialista al propi Consell; i és primer secretari de l'Agrupació del PSC a Sant Andreu. És, per tant, un polític, però no un polític ad usum, en tant que no viu de la maquinària del partit sinó que té la seva pròpia feina normal i corrent en l'àmbit sanitari. Fa política perquè li agrada, perquè creu en aquesta tasca i perquè se sent cívicament obligat a fer-la. Imagino, perquè ell no m'ho ha dit mai, però hi ha coses que no cal que et diguin. Conec a dos o tres polítics-ciutadans així (ara mateix penso en un del PP i en un altre d'IC) i són elements valuosos, els únics elements veritablement interessants d'aquests partits polítics, altrament tan inoperants i sovint tan corruptes. Què us he de dir que no veieu a qualsevol mitjà de comunicació o a les xarxes socials no cada dia sinó a cada hora, pràcticament...!

Vam parlar cinc minuts escassos -ja he dit que l'entorn era molt agobiant- i vam parlar de sociopolítica. De com la gent vota d'una manera absolutament irracional, mancada de reflexió, instintiva i ben bé metabòlica, per així dir-ho. I clamàvem pel vot útil, però no pel vot útil entès tradicionalment, allò de votar no el que vull sinó a qui més s'hi acosti amb probabilitats d'obtenir escó. La regla d'Hondt, entre d'altres importants problemes, ens du a fer aquestes coses rares. No, en realitat, deiem que el vot útil és aquell que s'emet després d'una reflexió en la què prima una anàlisi de la situació, una idea personal de les seves possibles solucions i, partint d'aquí, la recerca de l'opció que més s'aproximi a aquesta anàlisi i a aquestes solucions.

I no és un exercici de gran altura intel·lectual: cadascú el pot fer al seu nivell, perquè cadascú coneix el seu propi entorn; el que sí s'ha de fer, es tingui molt o poc nivell intel·lectual, és distanciar-se d'afinitats i de simples instints. No deixar-nos atreure per simples banderes que afalaguen les nostres emocions però que després no són sinó l'instrument d'un frau. Ets independentista? Molt bé, però no deixis que t'enganyin amb l'estelada: demana un projecte constitucional concret, perquè, si no, corres el risc d'una independència (que sempre, inclús a les millors, és un trauma històric) a mida dels de sempre. Ets hispanista? Perfecte, però la rojigualda, per ella mateixa, no assegura la sanitat, ni l'ensenyament ni les pensions que els acròbates de la Marxa Reial ens estan fotent. Malauradament utilitzen les banderes per enganyar-nos i nosaltres ens deixem dur per les emocions (l'amor, la ira...) o pels òrgans sexuals, ja m'enteneu.

En l'àmbit del barri hem d'actuar de la mateixa manera de cara a les municipals. Encara falta, però ja arribaran. Primer, que ens expliquin clarament un projecte de ciutat; i en segon lloc, un projecte de barri, del nostre barri. I a votar, sigui quina sigui la bandera o el gust cromàtic de cadascú. I després d'haver votat, una altra cosa no menys important: fer un seguiment estricte de la gestió del qui hagi guanyat; tant més estricte, a més a més, si és l'opció que hem votat. Part de les nostres solucions passa per ser més exigents amb els nostres que amb els altres.

Tinguem clar que no hem d'esperar solucions de ningú si nosaltres mateixos no som capaços d'exigir-les amb constància i amb fermesa. Quan mirem el nostre barri, el nostre entorn, la nostra realitat personal, inclús; quan veiem l'estat lamentable de la política i dels partits a la nostra ciutat, a Catalunya i al comú d'Espanya, hem de pensar que tot el que passa es perquè nosaltres permetem que passi.

Tenim poder com a votants i compte! tenim un immens poder com a consumidors: exercim-los de manera inflexible i implacable i veurem com les coses s'aniran solucionant.

Les culpes i les solucions, en el fons, són sempre nostres, dels ciutadans.


Nota aclaratòria - Totes aquestes opinions són exclusivament meves, no -o no necessàriament- de l'Enric. N'he fet esment de la nostra conversa perquè és la que va donar peu a aquestes reflexions.

dimecres, 25 de setembre de 2013

El carrer de Can Ros

Can Ros (també coneguda com a ca l'Armera) és la masia els terrenys de la qual constitueixen l'origen del barri del Congrés. Efectivament, la família Ros va vendre poc més de setze hectàrees al Patronat d'Habitatges del Congrés Eucarístic i sobre elles es va edificar la urbanització projectada pels arquitectes Josep Soteras, Carles Marquès i Antoni Pineda.

El Nomencàtor de la ciutat ens diu que la família Ros n'és propietària des que la va heredar el 1867. Des del segle XVII havia estat propietat dels Peguera. Amb tot, la masia és original del segle XV i, a més, se sospita que podria estar construïda sobre les restes d'una vila romana.

La masia encara existeix i es pot veure al carrer de Tedeschini. Una part, tancada, és utilitzada encara per la familia propietària i l'altra, ocupada per un restaurant de la cadena o franquícia Tasca i Vins pot contemplar-se, com és lògic, amb molta més facilitat. Amb tot, sembla que hi ha algun precedent d'autorització a blocaires per accedir-hi i fer fotografies a la finca, per dins i per fora. Si trobo alguna persona que m'hi pugui presentar a la família Ros (no m'agrada la porta freda per a aquestes coses) potser faci l'intent jo també.

I pel que fa al carrer pròpiament dit, és un carrer d'uns 300 metres de llarg, que transcorre pràcticament d'oest a est, neix a la confluència dels carrers de Vèlia, Espiga i Cardenal Tedeschini i mor al límit del barri, al carrer de Concepción Arenal.

Podem dir que aquest carrer delimita el que serà l'àmbit d'equipaments col·lectius més important del barri, atès que passa per davant de les pistes de tennis i de l'explanada del Canòdrom (sigui quin sigui l'invent que s'hi acabi fent allí) i a tocar dels jardins que s'ubiquen entre els blocs d'habitatges delimitats pels carrers de Vèlia, Pardo, Riera d'Horta i, és clar, el propi Can Ros.



dijous, 19 de setembre de 2013

Festa Major dels Indians 2013

Les festes dels Indians ja són aquí: començaran aquest proper dissabte 21 de setembre, tot i que per trobar el programa he hagut de recórrer a l'amic Google perquè, malauradament, el blog de la Comissió de Festes està inoperatiu; en fi, de fet ho està d'ençà les festes del 2010, que ja hi ha plogut una mica. Bé, si us cal, aquí teniu el programa de la Festa Major dels Indians 2013.

Festes que, com totes, s'hauran de regir pel signe de l'austeritat; les subvencions oficials hauran, imagino, davallat considerablement i probablement també ho hauran fet les aportacions de particulars (col·laboradors, socis, comerciants, etc.). Bé, es el trist signe dels temps.

Però és necessari mantenir l'ànim enfront de tanta adversitat i la germanor entre el veïnat a què dóna lloc la Festa Major és important.

Tafanejant pel programa, em crida l'atenció especialment l'habitual exposició de quadres i labors al local social de la Capella Evangèlica, sobretot perquè enguany s'hi fa, paral·lelament, una recollida d'aliments en la què us animo a col·laborar; recordeu: oli, arròs, pasta, llet, llegums, aliments infantils, conserves, etc., gènere fàcil de conservar i amb data de caducitat llarga; l'exposició i la recollida d'aliments es perllongarà durant tota la setmana de festes. Diumenge 22 a les 12:00 tindrà lloc el pregó; lamento no poder dir-vos qui serà el pregoner (o pregonera) perquè la pàgina de la què us hi he ofert el vincle no ho especifica.

Veig també que el dilluns 23 el programa és curt, com correspon a un dia laborable; això no obstant, penso que s'hauria pogut carregar una mica més, atès que sempre hi ha gent que fa pont i, en tot cas, l'endemà és festiu (el dimarts 24 és festa local a Barcelona per ser el dia de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la ciutat). Pot ser interessant (i, en tot cas, és una bona iniciativa) l'actuació dels artistes del barri, a les 21:30.

El dimarts 24, programa de dia festiu, és clar. Country, la tradicional rondalla de la casa de Sòria i ep! una cosa molt interessant: l'exposició fotogràfica (un muntatge, diu el programa) commemorant el 30è aniversari de les festes dels Indians. Ha de ser bonic de veure.

El dijous 26, teatre: El marit de la Marina és mariner, de Nicasi Camps i Pinós, obra representada pel grup de teatre Caliu.

El dissabte 28 tenim ballada de sardanes a les 12:00 i, a les 18:00 un concert de l'Agrupació Musical del Taxi.

I, finalment, el diumenge 29 hi ha la plantada de gegants i capgrossos a la plaça del Rom Cremat (11:30), seguit, mitja hora després, pel cercavila; havaneres amb cremat de rom a les 20:00 i fi de festa amb els diables La Satànica a les 22:30.

Hi ha moltes més coses, és clar; aquí només he fet esment de les que m'han fet més gràcia a mi, però és clar que hi ha molts més altres centres d'interès que, per a vosaltres, poden ser tant o més importants que aquests. I, naturalment, tots els actes centrals (diguem-ho així) estan envoltats d'un seguici d'actes infantils, sopars de tipus diversos, balls, competicions esportives, concursos... Vaja, material per passar molt bones estones.

Per tant, des d'aquí, des la frontera del Congrés-Indians, la res nulius del barri, us dessitjo una molt bona Festa Major.

dilluns, 9 de setembre de 2013

El passatge de Can Berdura

Can Berdura era una masia ubicada a la cantonada dels actuals carrers de Campo Florido amb Puerto Príncipe, i la primera notícia prové de documentació del segle XVIII arran del seu segon arranjament. Va sobreviure fins els anys 50, en què fou enderrocada. Tot i què el cognom de la família propietària del mas s'escrivia amb B alta, durant molts anys va ser conegut com a can Verdura i així va constar al nomenclàtor municipal, fins que, l'any 1991, es va rectificar a petició dels hereus.

Teniu molta informació sobre aquesta masia i la seva família propietària al blog Memòria dels barris y, concretament en les entrades Can Berdura i Història de Can Berdura.

Com podeu veure als gràfics, es tracta d'un carreret molt curt i més aviat estret (bé, un passatge) situat no gaire lluny de la ubicació original de la casa pairal.



dijous, 5 de setembre de 2013

Són indians els Indians? (I)

Ara fa un any -amb «Territori fronterer» ja tancat-, em va picar la curiositat i vaig escarbar una mica en l'origen de l'anomenat Antic barri dels Indians, perquè tant la morfologia del propi barri com altres detalls em van fer sospitar una mica d'aquesta tan famosa procedència indiana.

I així vaig publicar en l'altre bloc meu un primer article (que, per raons que no són del cas, va esdevenir únic) que ara reprodueixo aquí amb la intenció de continuar amb la sèrie i formular la mevia pròpia tesi -naturalment, discutible i debatible- sobre el veritable origen d'aquest sector de l'ara Barri del Congrés i els Indians.

Vegeu-lo tot seguit.
_______________

Els qui seguiu aquest bloc -que del barri Congrés-Indians sou més aviat pocs- sabeu del meu escepticisme envers la indianitat de l'anomenat Antic Barri dels Indians. És un tema delicat, perquè això de tocar sensibilitats identitàries comporta un cert risc, però la veritat és que la història és com és i no es pot falsejar, ni inclús de bona fe, per moltes ganes que es tinguin de què hagi estat d'una altra manera.

Des fa uns mesos hi vaig al darrere del tema de la indianitat dels Indians i és feina dura, perquè demostrar una proposta negativa (el barri dels Indians no és indià) es molt difícil i sovint es planteja com allò que en Dret s'anomena prova diabòlica. És com quan la gent de Microsoft t'exigeix que provis l'afirmació de què el seu Windows és un forat a partir del qual la pròpia empresa o determinades agències governamentals poden accedir a les teves dades, però no permet l'accés al seu codi font, que seria la única manera de poder provar-ho.

Normalment, la prova negativa es demostra amb una prova positiva incompatible en l'espai-temps. Com provo que jo no hi era a tal lloc tal dia a tal hora? Doncs demostrant que era a un altre lloc prou llunyà aquell dia a aquella hora. Com que la ubicuitat no existeix, la prova és satisfactòria.

Així, doncs, vaig fer dos exercicis. El primer, cercar alguna prova de la indianitat del barri, i el segon, davant de la manca de resultats del primer (que ara explicaré), cercar proves d'altres procedències no indianes del barri. I aquest segon pas sí que ha donat alguns resultats. Anem a pams.

Les úniques referències bibliogràfiques de la indianitat del barri dels Indians, són, en realitat, una sola: Huertas Claveria, qui basa la indianitat en una certa memòria col·lectiva, sense oferir remissions documentals. Però una memòria col·lectiva que, en realitat, no és memòria, perquè no hi ha al barri gent viva que hagi viscut els finals del segle XIX i els primers anys del segle XX, ni es coneix l'existència de documents ni tan sols privats de l'època que puguin reflectir aquesta qüestió; tampoc (i això és important) existeix una memòria o tradició en el comú de la ciutat de Barcelona; ni tan sols a la memòria o l'imaginari de l'antic Sant Andreu de Palomar o de l'antiga Horta, malgrat l'estreta vinculació geogràfica que la situació del nostre barri n'ha tingut -i conserva encara- amb els que foren municipis independents i després districtes de la ciutat.

Existeix també un ínfim esment a la magra pàgina web municipal dedicada al barri a l'últim paràgraf de la qual es fa referència a uns emprenedors que van tornar de fer les Amèriques. Però no n'ofereix cap recolzament documental ni n'esmenta cap autoritat que avali aquesta afirmació i, per tant, no es pot tenir en gran consideració.

Tampoc a la web les dades tendeixen massa a la indianitat. La investigadora Cèlia Roca hi dedica al barri dels Indians dues entrades al seu bloc i, per bé que recull la teoria indiana com a simple esment, no s'hi afegeix massa. La Viquipèdia (en català) recull la indianitat però sembla que l'ha près (inclús amb les mateixes paraules) de la web de l'Ajuntament, al qual esmenta com a referència documental. N'hi ha algunes altres pàgines -no gaires- que parlen del barri dels Indians i de la seva indianitat, però gairebé cap posa la ma al foc i si alguna ho fa no aporta cap prova més enllà a vaguetats referides a la memòria col·lectiva. La Wikipedia (en castellà) només recull dades estadístiques i una petita al·lusió a les festes i no n'esmenta per res ni en cap sentit l'orígen del barri.

La recerca bibliogràfica tampoc ha conduït a cap obra que sostingui ni poc ni massa la indianitat del barri dels Indians, per més que sí ha aportat algunes referències ben fiables en sentit precisament contrari.

Altrament, els partidaris de la indianitat s'acullen a una casa, una única casa tinguda com a indiana, per exhibir-la com a prova. Em refereixo a la què avui es coneix com «La Torre Rosa», el primer nom de la qual va ser «Villa Jazmines», una casa a la què una palmera sembla que hi doni una certa reminiscència caribenca. Però la realitat és que aquesta casa fou construïda l'any 1920 (algunes fonts indiquen inclús l'any 1924), la qual cosa la posa prou fora d'època indiana, que va ser, evidentment els primers anys del segle XX. És més, l'arquitectura indiana és majoritàriament modernista (tot i que no sistemàticament) i la casa en qüestió -també totalment fora d'època modernista- no en guarda cap similitud estilística al respecte. La seva titularitat inicial resta ben documentada a l'Ajuntament i a la bibliografia, José Racionero Torres, que no era indià en absolut. A més, els anomenats «indians» eren rics gairebé sistemàticament (en altre cas, per més que procediren d'Amèrica no se'ls considerava com a tals) i «Villa Jazmines» no té la suntuositat arquitectònica d'una casa indiana, tot i que, amb ulls actuals, sigui una casa molt estimable.


L'origen de l'indià és, a més, poc barceloní, relativament. L'emigració catalana a Amèrica va començar el segle XVIII amb l'obertura dels mercats americans al comerç català, primer per Felip V i, sobretot, per Carles III. Inclús molts d'ells es van establir a diversos països americans -i no tan sols Cuba- no tant com a emigrants pobres sinó per establir factories i bases en les que projectar millor el comerç que van iniciar a Catalunya (fonamentalment tèxtil i d'aiguardents). Per això, la majoria d'indians que van tornar enriquits procedien d'indrets de la costa catalana: el Maresme, les proximitats de la costa gironina (aleshores menystenida i desèrtica, fins que el fenomen del turisme ve enlairar la marca «Costa Brava», existent des dels inicis del segle XX, però coneguda mundialment no abans de la dècada dels 60), i la costa sud barcelonina (a Sitges hi ha tota una ruta indiana, la coneguda com a Ruta dels Americans que és una excel·lent mostra d'arquitectura modernista i indiana... que té molt poc a veure amb la nostra «Villa Jazmines»).

D'aquí a pocs dies escriuré la segona part d'aquest article en la què veurem com sí que està ben documentat el que de ben segur és el veritable origen del nostre barri... un origen que d'indià en té ben poc. Més ben dit: res.

Sigui dit amb tot sentiment.
_______________

Bé, fins aquí la reproducció d'aquell primer (i fins ara únic) article. Com veieu, penso -i crec que documento- que l'origen de l'Antic barri dels Indians no és indià. I tal com prometia en acabar aquell escrit originari, es tracta ara de veure quin és el veritable origen dels Indians. En propers dies (espero que, ara, sí).

dilluns, 2 de setembre de 2013

Sant Tornem-hi

Doncs sí, Sant Tornem-hi. He decidit reobrir aquest «Territori fronterer» i tornar a parlar del barri del Congrés i dels Indians des d'aquesta punteta al llindar de tres districtes, el propi Sant Andreu, és clar, Horta-Guinardó i Nou Barris i que, com totes les puntetes, no és ni carn ni peix. Ni Congrés, ni Indians. Ni Sant Andreu, ni Horta ni Nou Barris. Ni la mare que el va parir.

I perquè hi torno?

És difícil d'explicar. Vaig deixar córrer «Territori fronterer» molt tip, molt tip d'un barri que no viu i que, encara pitjor, sembla que no vulgui viure. Envellit, és cert, però també són vells els @iaioflautes i ens estan donant un meravellós exemple d'una vellesa viva, engrescada i engrescadora, combativa i creativa. Al Congrés-Indians, el marasme cívic més absolut. Bé, absolut no, siguem justos. Hi ha petits nuclis de col·lectius que intenten fer coses, un petit teixit associatiu que va tirant com pot, amb quatre aquí i sis allí que van arrossegant el carro mentre la resta mira... quan es digna mirar. I pel que fa als joves... Bé, suposo que n'hi ha, com el valor de la mili, però ves a saber on són.

Els consells de barri son depriments. Ja ho eren abans, compte, la cosa no és pas nova, però potser ara, entre la crisi i els qui la gestionen, si hi restava una mica de color ja s'ha esvaït totalment i ha obert pas al gris més monòton i més àton.

Ara, que això dels consells de barri... De bon començament ja existia la sospita -que he expressat sovint- de què podrien constituir un esquer a fi que els ciutadans fixessin la seva atenció en problemes domèstics i cosetes de proximitat (coloms i gossos que caguen, el fruiter que ocupa massa espai de vorera amb les seves caixes, el fanal que no s'encén...) i així no fiquessin els nassos en la política de ciutat de manera que el poder municipal pogués fer i desfer a gust i ganes. Naturalment, no sóc clarivident i, per tant no sóc, ni de bon tròs, l'únic que ha tingut aquesta percepció. No fa gaires dies, repassant les webs del barri vaig trobar aquesta entrada de la Plataforma de Veïns del Congrés que reprodueix un article de l'urbanista Jordi Borja (de l'any 2010, que ja ha plogut) en aquest sentit.

Les entitats -les poques que n'hi ha- fan una tasca millor o pitjor, però la comuniquen molt malament. No ens n'enterem de res. Hi ha no sé quantes taules d'entitats i només te n'enteres del que fan quan hi assisteixes a una sessió del consell de barri (dues durant l'any), ja amb tot el peix venut, o bé si n'ets membre d'alguna saps -més o menys- el que bull... a l'entorn d'aquesta, no necessàriament de les altres. També és veritat que a la immensa majoria dels habitants del barri se li en fot el que facin les entitats i no té tampoc massa interès en assabentar-s'hi. És clar, la manca d'interès no constitueix precisament un factor de motivació per als quatre gats i mig que, amb resignació cristiana de l'època de Neró, van fent i van intentant fer.

Tot i així, està clar que plegant i marxant a casa no és com s'arreglaran les coses. Em costa molt veure aquest panorama i resignar-me i passar de tot. Sí, hi ha moments que ho engegues tot a fer punyetes: jo mateix ho vaig fer fa dos anys i escaig i no descarteu que d'aquí a uns mesos o a uns anys -si arriba a ser el cas, probablement no seran molts- torni a fer l'espantá. Certament, l'estat depressiu que es viu al Congrés-Indians pel que fa a la qualitat ciutadana es dur d'anar passant. Però s'ha d'aguantar l'ànim i tirar endavant.

Hi ha gent -poca- que està fent coses o, si més no, intentant fer-les, i no se la pot deixar sola, no se la pot deixar amb la impressió -malauradament poc equivocada- de què el seu esforç no importa un pebrot. Hi ha gent que treballa, hi ha gent que obté resultats, potser escassos objectivament, però molt per sobre d'allò que mereix el marasme cívic dels veïns del Congrés-Indians i del recolzament que aquest veïnatge dispensa al teixit associatiu i a les entitats del barri.

És a aquest coneixement d'allò que s'està fent, dels resultats que s'estan obtenint i, en les meves modestíssimes possibilitats, al recolzament de la tasca associativa, l'objectiu d'aquesta segona etapa de «Territori fronterer».

Si més no, mentre duri.