dilluns, 30 de setembre de 2013

Als melòmans del barri

És gairebé més curiositat que melomania, però, per si és del vostre interès, sabeu que al Palau de la Música, dins l'àmbit El primer Palau (músics novells que hi actuen per primera vegada) aquest dijous dia 3 d'octubre actua el guitarrista Samuel Diz, i executarà, entre d'altres peces, els Tres Preludis de Francesc Tàrrega. Tàrrega va ser un compositor del segle XIX (1852-1909) al qui se li ha dedicat un carrer al nostre barri. D'aquí un temps veureu l'entrada referida a aquest carrer (quan li toqui: els vaig entrant per ordre alfabètic).

A més, en Samuel interpretarà obres de Falla, Mompou, Buide i García Lorca.

A la mateixa sessió (19:30 hores) hi actuarà també l'arpista Anna Quiroga, amb obres de Britten, Monsalvatge, Liszt i Salcedo.

Tots dos pel mòdic preu de 13 euros (25% de descompte a jubilats, membres de família nombrosa, estudiants menors de 30 anys i grups de més de 10 persones; i del 50% a discapacitats amb grau superior al 33%. Tots els descomptes, però, només a les taquilles del Palau)

El poder que no exercim

Aquest proppassat dissabte vaig coincidir amb l'Enric Fernández-Velilla a la mostra gastronòmica que l'Eix Maragall convoca anualment a la plaça del mateix nom. Per cert que, si no es cerca un espai una mica més gran, l'acte corre el perill de morir d'èxit perquè aquest dia, al vespre, no s'hi podia pràcticament estar.

L'Enric és conseller del Districte de Sant Andreu, i és, a més, portaveu del Grup Municipal Socialista al propi Consell; i és primer secretari de l'Agrupació del PSC a Sant Andreu. És, per tant, un polític, però no un polític ad usum, en tant que no viu de la maquinària del partit sinó que té la seva pròpia feina normal i corrent en l'àmbit sanitari. Fa política perquè li agrada, perquè creu en aquesta tasca i perquè se sent cívicament obligat a fer-la. Imagino, perquè ell no m'ho ha dit mai, però hi ha coses que no cal que et diguin. Conec a dos o tres polítics-ciutadans així (ara mateix penso en un del PP i en un altre d'IC) i són elements valuosos, els únics elements veritablement interessants d'aquests partits polítics, altrament tan inoperants i sovint tan corruptes. Què us he de dir que no veieu a qualsevol mitjà de comunicació o a les xarxes socials no cada dia sinó a cada hora, pràcticament...!

Vam parlar cinc minuts escassos -ja he dit que l'entorn era molt agobiant- i vam parlar de sociopolítica. De com la gent vota d'una manera absolutament irracional, mancada de reflexió, instintiva i ben bé metabòlica, per així dir-ho. I clamàvem pel vot útil, però no pel vot útil entès tradicionalment, allò de votar no el que vull sinó a qui més s'hi acosti amb probabilitats d'obtenir escó. La regla d'Hondt, entre d'altres importants problemes, ens du a fer aquestes coses rares. No, en realitat, deiem que el vot útil és aquell que s'emet després d'una reflexió en la què prima una anàlisi de la situació, una idea personal de les seves possibles solucions i, partint d'aquí, la recerca de l'opció que més s'aproximi a aquesta anàlisi i a aquestes solucions.

I no és un exercici de gran altura intel·lectual: cadascú el pot fer al seu nivell, perquè cadascú coneix el seu propi entorn; el que sí s'ha de fer, es tingui molt o poc nivell intel·lectual, és distanciar-se d'afinitats i de simples instints. No deixar-nos atreure per simples banderes que afalaguen les nostres emocions però que després no són sinó l'instrument d'un frau. Ets independentista? Molt bé, però no deixis que t'enganyin amb l'estelada: demana un projecte constitucional concret, perquè, si no, corres el risc d'una independència (que sempre, inclús a les millors, és un trauma històric) a mida dels de sempre. Ets hispanista? Perfecte, però la rojigualda, per ella mateixa, no assegura la sanitat, ni l'ensenyament ni les pensions que els acròbates de la Marxa Reial ens estan fotent. Malauradament utilitzen les banderes per enganyar-nos i nosaltres ens deixem dur per les emocions (l'amor, la ira...) o pels òrgans sexuals, ja m'enteneu.

En l'àmbit del barri hem d'actuar de la mateixa manera de cara a les municipals. Encara falta, però ja arribaran. Primer, que ens expliquin clarament un projecte de ciutat; i en segon lloc, un projecte de barri, del nostre barri. I a votar, sigui quina sigui la bandera o el gust cromàtic de cadascú. I després d'haver votat, una altra cosa no menys important: fer un seguiment estricte de la gestió del qui hagi guanyat; tant més estricte, a més a més, si és l'opció que hem votat. Part de les nostres solucions passa per ser més exigents amb els nostres que amb els altres.

Tinguem clar que no hem d'esperar solucions de ningú si nosaltres mateixos no som capaços d'exigir-les amb constància i amb fermesa. Quan mirem el nostre barri, el nostre entorn, la nostra realitat personal, inclús; quan veiem l'estat lamentable de la política i dels partits a la nostra ciutat, a Catalunya i al comú d'Espanya, hem de pensar que tot el que passa es perquè nosaltres permetem que passi.

Tenim poder com a votants i compte! tenim un immens poder com a consumidors: exercim-los de manera inflexible i implacable i veurem com les coses s'aniran solucionant.

Les culpes i les solucions, en el fons, són sempre nostres, dels ciutadans.


Nota aclaratòria - Totes aquestes opinions són exclusivament meves, no -o no necessàriament- de l'Enric. N'he fet esment de la nostra conversa perquè és la que va donar peu a aquestes reflexions.

dimecres, 25 de setembre de 2013

El carrer de Can Ros

Can Ros (també coneguda com a ca l'Armera) és la masia els terrenys de la qual constitueixen l'origen del barri del Congrés. Efectivament, la família Ros va vendre poc més de setze hectàrees al Patronat d'Habitatges del Congrés Eucarístic i sobre elles es va edificar la urbanització projectada pels arquitectes Josep Soteras, Carles Marquès i Antoni Pineda.

El Nomencàtor de la ciutat ens diu que la família Ros n'és propietària des que la va heredar el 1867. Des del segle XVII havia estat propietat dels Peguera. Amb tot, la masia és original del segle XV i, a més, se sospita que podria estar construïda sobre les restes d'una vila romana.

La masia encara existeix i es pot veure al carrer de Tedeschini. Una part, tancada, és utilitzada encara per la familia propietària i l'altra, ocupada per un restaurant de la cadena o franquícia Tasca i Vins pot contemplar-se, com és lògic, amb molta més facilitat. Amb tot, sembla que hi ha algun precedent d'autorització a blocaires per accedir-hi i fer fotografies a la finca, per dins i per fora. Si trobo alguna persona que m'hi pugui presentar a la família Ros (no m'agrada la porta freda per a aquestes coses) potser faci l'intent jo també.

I pel que fa al carrer pròpiament dit, és un carrer d'uns 300 metres de llarg, que transcorre pràcticament d'oest a est, neix a la confluència dels carrers de Vèlia, Espiga i Cardenal Tedeschini i mor al límit del barri, al carrer de Concepción Arenal.

Podem dir que aquest carrer delimita el que serà l'àmbit d'equipaments col·lectius més important del barri, atès que passa per davant de les pistes de tennis i de l'explanada del Canòdrom (sigui quin sigui l'invent que s'hi acabi fent allí) i a tocar dels jardins que s'ubiquen entre els blocs d'habitatges delimitats pels carrers de Vèlia, Pardo, Riera d'Horta i, és clar, el propi Can Ros.



dijous, 19 de setembre de 2013

Festa Major dels Indians 2013

Les festes dels Indians ja són aquí: començaran aquest proper dissabte 21 de setembre, tot i que per trobar el programa he hagut de recórrer a l'amic Google perquè, malauradament, el blog de la Comissió de Festes està inoperatiu; en fi, de fet ho està d'ençà les festes del 2010, que ja hi ha plogut una mica. Bé, si us cal, aquí teniu el programa de la Festa Major dels Indians 2013.

Festes que, com totes, s'hauran de regir pel signe de l'austeritat; les subvencions oficials hauran, imagino, davallat considerablement i probablement també ho hauran fet les aportacions de particulars (col·laboradors, socis, comerciants, etc.). Bé, es el trist signe dels temps.

Però és necessari mantenir l'ànim enfront de tanta adversitat i la germanor entre el veïnat a què dóna lloc la Festa Major és important.

Tafanejant pel programa, em crida l'atenció especialment l'habitual exposició de quadres i labors al local social de la Capella Evangèlica, sobretot perquè enguany s'hi fa, paral·lelament, una recollida d'aliments en la què us animo a col·laborar; recordeu: oli, arròs, pasta, llet, llegums, aliments infantils, conserves, etc., gènere fàcil de conservar i amb data de caducitat llarga; l'exposició i la recollida d'aliments es perllongarà durant tota la setmana de festes. Diumenge 22 a les 12:00 tindrà lloc el pregó; lamento no poder dir-vos qui serà el pregoner (o pregonera) perquè la pàgina de la què us hi he ofert el vincle no ho especifica.

Veig també que el dilluns 23 el programa és curt, com correspon a un dia laborable; això no obstant, penso que s'hauria pogut carregar una mica més, atès que sempre hi ha gent que fa pont i, en tot cas, l'endemà és festiu (el dimarts 24 és festa local a Barcelona per ser el dia de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la ciutat). Pot ser interessant (i, en tot cas, és una bona iniciativa) l'actuació dels artistes del barri, a les 21:30.

El dimarts 24, programa de dia festiu, és clar. Country, la tradicional rondalla de la casa de Sòria i ep! una cosa molt interessant: l'exposició fotogràfica (un muntatge, diu el programa) commemorant el 30è aniversari de les festes dels Indians. Ha de ser bonic de veure.

El dijous 26, teatre: El marit de la Marina és mariner, de Nicasi Camps i Pinós, obra representada pel grup de teatre Caliu.

El dissabte 28 tenim ballada de sardanes a les 12:00 i, a les 18:00 un concert de l'Agrupació Musical del Taxi.

I, finalment, el diumenge 29 hi ha la plantada de gegants i capgrossos a la plaça del Rom Cremat (11:30), seguit, mitja hora després, pel cercavila; havaneres amb cremat de rom a les 20:00 i fi de festa amb els diables La Satànica a les 22:30.

Hi ha moltes més coses, és clar; aquí només he fet esment de les que m'han fet més gràcia a mi, però és clar que hi ha molts més altres centres d'interès que, per a vosaltres, poden ser tant o més importants que aquests. I, naturalment, tots els actes centrals (diguem-ho així) estan envoltats d'un seguici d'actes infantils, sopars de tipus diversos, balls, competicions esportives, concursos... Vaja, material per passar molt bones estones.

Per tant, des d'aquí, des la frontera del Congrés-Indians, la res nulius del barri, us dessitjo una molt bona Festa Major.

dilluns, 9 de setembre de 2013

El passatge de Can Berdura

Can Berdura era una masia ubicada a la cantonada dels actuals carrers de Campo Florido amb Puerto Príncipe, i la primera notícia prové de documentació del segle XVIII arran del seu segon arranjament. Va sobreviure fins els anys 50, en què fou enderrocada. Tot i què el cognom de la família propietària del mas s'escrivia amb B alta, durant molts anys va ser conegut com a can Verdura i així va constar al nomenclàtor municipal, fins que, l'any 1991, es va rectificar a petició dels hereus.

Teniu molta informació sobre aquesta masia i la seva família propietària al blog Memòria dels barris y, concretament en les entrades Can Berdura i Història de Can Berdura.

Com podeu veure als gràfics, es tracta d'un carreret molt curt i més aviat estret (bé, un passatge) situat no gaire lluny de la ubicació original de la casa pairal.



dijous, 5 de setembre de 2013

Són indians els Indians? (I)

Ara fa un any -amb «Territori fronterer» ja tancat-, em va picar la curiositat i vaig escarbar una mica en l'origen de l'anomenat Antic barri dels Indians, perquè tant la morfologia del propi barri com altres detalls em van fer sospitar una mica d'aquesta tan famosa procedència indiana.

I així vaig publicar en l'altre bloc meu un primer article (que, per raons que no són del cas, va esdevenir únic) que ara reprodueixo aquí amb la intenció de continuar amb la sèrie i formular la mevia pròpia tesi -naturalment, discutible i debatible- sobre el veritable origen d'aquest sector de l'ara Barri del Congrés i els Indians.

Vegeu-lo tot seguit.
_______________

Els qui seguiu aquest bloc -que del barri Congrés-Indians sou més aviat pocs- sabeu del meu escepticisme envers la indianitat de l'anomenat Antic Barri dels Indians. És un tema delicat, perquè això de tocar sensibilitats identitàries comporta un cert risc, però la veritat és que la història és com és i no es pot falsejar, ni inclús de bona fe, per moltes ganes que es tinguin de què hagi estat d'una altra manera.

Des fa uns mesos hi vaig al darrere del tema de la indianitat dels Indians i és feina dura, perquè demostrar una proposta negativa (el barri dels Indians no és indià) es molt difícil i sovint es planteja com allò que en Dret s'anomena prova diabòlica. És com quan la gent de Microsoft t'exigeix que provis l'afirmació de què el seu Windows és un forat a partir del qual la pròpia empresa o determinades agències governamentals poden accedir a les teves dades, però no permet l'accés al seu codi font, que seria la única manera de poder provar-ho.

Normalment, la prova negativa es demostra amb una prova positiva incompatible en l'espai-temps. Com provo que jo no hi era a tal lloc tal dia a tal hora? Doncs demostrant que era a un altre lloc prou llunyà aquell dia a aquella hora. Com que la ubicuitat no existeix, la prova és satisfactòria.

Així, doncs, vaig fer dos exercicis. El primer, cercar alguna prova de la indianitat del barri, i el segon, davant de la manca de resultats del primer (que ara explicaré), cercar proves d'altres procedències no indianes del barri. I aquest segon pas sí que ha donat alguns resultats. Anem a pams.

Les úniques referències bibliogràfiques de la indianitat del barri dels Indians, són, en realitat, una sola: Huertas Claveria, qui basa la indianitat en una certa memòria col·lectiva, sense oferir remissions documentals. Però una memòria col·lectiva que, en realitat, no és memòria, perquè no hi ha al barri gent viva que hagi viscut els finals del segle XIX i els primers anys del segle XX, ni es coneix l'existència de documents ni tan sols privats de l'època que puguin reflectir aquesta qüestió; tampoc (i això és important) existeix una memòria o tradició en el comú de la ciutat de Barcelona; ni tan sols a la memòria o l'imaginari de l'antic Sant Andreu de Palomar o de l'antiga Horta, malgrat l'estreta vinculació geogràfica que la situació del nostre barri n'ha tingut -i conserva encara- amb els que foren municipis independents i després districtes de la ciutat.

Existeix també un ínfim esment a la magra pàgina web municipal dedicada al barri a l'últim paràgraf de la qual es fa referència a uns emprenedors que van tornar de fer les Amèriques. Però no n'ofereix cap recolzament documental ni n'esmenta cap autoritat que avali aquesta afirmació i, per tant, no es pot tenir en gran consideració.

Tampoc a la web les dades tendeixen massa a la indianitat. La investigadora Cèlia Roca hi dedica al barri dels Indians dues entrades al seu bloc i, per bé que recull la teoria indiana com a simple esment, no s'hi afegeix massa. La Viquipèdia (en català) recull la indianitat però sembla que l'ha près (inclús amb les mateixes paraules) de la web de l'Ajuntament, al qual esmenta com a referència documental. N'hi ha algunes altres pàgines -no gaires- que parlen del barri dels Indians i de la seva indianitat, però gairebé cap posa la ma al foc i si alguna ho fa no aporta cap prova més enllà a vaguetats referides a la memòria col·lectiva. La Wikipedia (en castellà) només recull dades estadístiques i una petita al·lusió a les festes i no n'esmenta per res ni en cap sentit l'orígen del barri.

La recerca bibliogràfica tampoc ha conduït a cap obra que sostingui ni poc ni massa la indianitat del barri dels Indians, per més que sí ha aportat algunes referències ben fiables en sentit precisament contrari.

Altrament, els partidaris de la indianitat s'acullen a una casa, una única casa tinguda com a indiana, per exhibir-la com a prova. Em refereixo a la què avui es coneix com «La Torre Rosa», el primer nom de la qual va ser «Villa Jazmines», una casa a la què una palmera sembla que hi doni una certa reminiscència caribenca. Però la realitat és que aquesta casa fou construïda l'any 1920 (algunes fonts indiquen inclús l'any 1924), la qual cosa la posa prou fora d'època indiana, que va ser, evidentment els primers anys del segle XX. És més, l'arquitectura indiana és majoritàriament modernista (tot i que no sistemàticament) i la casa en qüestió -també totalment fora d'època modernista- no en guarda cap similitud estilística al respecte. La seva titularitat inicial resta ben documentada a l'Ajuntament i a la bibliografia, José Racionero Torres, que no era indià en absolut. A més, els anomenats «indians» eren rics gairebé sistemàticament (en altre cas, per més que procediren d'Amèrica no se'ls considerava com a tals) i «Villa Jazmines» no té la suntuositat arquitectònica d'una casa indiana, tot i que, amb ulls actuals, sigui una casa molt estimable.


L'origen de l'indià és, a més, poc barceloní, relativament. L'emigració catalana a Amèrica va començar el segle XVIII amb l'obertura dels mercats americans al comerç català, primer per Felip V i, sobretot, per Carles III. Inclús molts d'ells es van establir a diversos països americans -i no tan sols Cuba- no tant com a emigrants pobres sinó per establir factories i bases en les que projectar millor el comerç que van iniciar a Catalunya (fonamentalment tèxtil i d'aiguardents). Per això, la majoria d'indians que van tornar enriquits procedien d'indrets de la costa catalana: el Maresme, les proximitats de la costa gironina (aleshores menystenida i desèrtica, fins que el fenomen del turisme ve enlairar la marca «Costa Brava», existent des dels inicis del segle XX, però coneguda mundialment no abans de la dècada dels 60), i la costa sud barcelonina (a Sitges hi ha tota una ruta indiana, la coneguda com a Ruta dels Americans que és una excel·lent mostra d'arquitectura modernista i indiana... que té molt poc a veure amb la nostra «Villa Jazmines»).

D'aquí a pocs dies escriuré la segona part d'aquest article en la què veurem com sí que està ben documentat el que de ben segur és el veritable origen del nostre barri... un origen que d'indià en té ben poc. Més ben dit: res.

Sigui dit amb tot sentiment.
_______________

Bé, fins aquí la reproducció d'aquell primer (i fins ara únic) article. Com veieu, penso -i crec que documento- que l'origen de l'Antic barri dels Indians no és indià. I tal com prometia en acabar aquell escrit originari, es tracta ara de veure quin és el veritable origen dels Indians. En propers dies (espero que, ara, sí).

dilluns, 2 de setembre de 2013

Sant Tornem-hi

Doncs sí, Sant Tornem-hi. He decidit reobrir aquest «Territori fronterer» i tornar a parlar del barri del Congrés i dels Indians des d'aquesta punteta al llindar de tres districtes, el propi Sant Andreu, és clar, Horta-Guinardó i Nou Barris i que, com totes les puntetes, no és ni carn ni peix. Ni Congrés, ni Indians. Ni Sant Andreu, ni Horta ni Nou Barris. Ni la mare que el va parir.

I perquè hi torno?

És difícil d'explicar. Vaig deixar córrer «Territori fronterer» molt tip, molt tip d'un barri que no viu i que, encara pitjor, sembla que no vulgui viure. Envellit, és cert, però també són vells els @iaioflautes i ens estan donant un meravellós exemple d'una vellesa viva, engrescada i engrescadora, combativa i creativa. Al Congrés-Indians, el marasme cívic més absolut. Bé, absolut no, siguem justos. Hi ha petits nuclis de col·lectius que intenten fer coses, un petit teixit associatiu que va tirant com pot, amb quatre aquí i sis allí que van arrossegant el carro mentre la resta mira... quan es digna mirar. I pel que fa als joves... Bé, suposo que n'hi ha, com el valor de la mili, però ves a saber on són.

Els consells de barri son depriments. Ja ho eren abans, compte, la cosa no és pas nova, però potser ara, entre la crisi i els qui la gestionen, si hi restava una mica de color ja s'ha esvaït totalment i ha obert pas al gris més monòton i més àton.

Ara, que això dels consells de barri... De bon començament ja existia la sospita -que he expressat sovint- de què podrien constituir un esquer a fi que els ciutadans fixessin la seva atenció en problemes domèstics i cosetes de proximitat (coloms i gossos que caguen, el fruiter que ocupa massa espai de vorera amb les seves caixes, el fanal que no s'encén...) i així no fiquessin els nassos en la política de ciutat de manera que el poder municipal pogués fer i desfer a gust i ganes. Naturalment, no sóc clarivident i, per tant no sóc, ni de bon tròs, l'únic que ha tingut aquesta percepció. No fa gaires dies, repassant les webs del barri vaig trobar aquesta entrada de la Plataforma de Veïns del Congrés que reprodueix un article de l'urbanista Jordi Borja (de l'any 2010, que ja ha plogut) en aquest sentit.

Les entitats -les poques que n'hi ha- fan una tasca millor o pitjor, però la comuniquen molt malament. No ens n'enterem de res. Hi ha no sé quantes taules d'entitats i només te n'enteres del que fan quan hi assisteixes a una sessió del consell de barri (dues durant l'any), ja amb tot el peix venut, o bé si n'ets membre d'alguna saps -més o menys- el que bull... a l'entorn d'aquesta, no necessàriament de les altres. També és veritat que a la immensa majoria dels habitants del barri se li en fot el que facin les entitats i no té tampoc massa interès en assabentar-s'hi. És clar, la manca d'interès no constitueix precisament un factor de motivació per als quatre gats i mig que, amb resignació cristiana de l'època de Neró, van fent i van intentant fer.

Tot i així, està clar que plegant i marxant a casa no és com s'arreglaran les coses. Em costa molt veure aquest panorama i resignar-me i passar de tot. Sí, hi ha moments que ho engegues tot a fer punyetes: jo mateix ho vaig fer fa dos anys i escaig i no descarteu que d'aquí a uns mesos o a uns anys -si arriba a ser el cas, probablement no seran molts- torni a fer l'espantá. Certament, l'estat depressiu que es viu al Congrés-Indians pel que fa a la qualitat ciutadana es dur d'anar passant. Però s'ha d'aguantar l'ànim i tirar endavant.

Hi ha gent -poca- que està fent coses o, si més no, intentant fer-les, i no se la pot deixar sola, no se la pot deixar amb la impressió -malauradament poc equivocada- de què el seu esforç no importa un pebrot. Hi ha gent que treballa, hi ha gent que obté resultats, potser escassos objectivament, però molt per sobre d'allò que mereix el marasme cívic dels veïns del Congrés-Indians i del recolzament que aquest veïnatge dispensa al teixit associatiu i a les entitats del barri.

És a aquest coneixement d'allò que s'està fent, dels resultats que s'estan obtenint i, en les meves modestíssimes possibilitats, al recolzament de la tasca associativa, l'objectiu d'aquesta segona etapa de «Territori fronterer».

Si més no, mentre duri.