dimarts, 29 d’octubre de 2013

Flaires del barri

Una de les delícies d'aquest barri -a la què us convido calurosament- és fer una passejadeta pel passatge Salvador Riera quan ha acabat de ploure, sobretot si ha plogut poc. També si ha plogut molt, però quan ha plogut poc és quan l'experiment pot arribar a l'èxtasi...

Perquè si el carrer de les Cacàcies és, com el seu nom indica, un estratègic i important dipòsit de defecacions canines, el passatge de Salvador Riera és l'orinal del Congrés-Indians, l'eix i centre de les preferències pixaneres canines. Allí, els gossos hi van deixant el seu record líquid, davant la comprensiva presència del gamberro del seu amo, i, amb el temps i les setmanes, les essències, ja netes de les impureses que l'evaporació ha volatilitzat, s'hi incorporen al paviment i a les façanes, com integrades en la pròpia arquitectura, en l'urbanisme mateix.

Després, quan plou, aquestes essències, barrejades amb aigua, es reconstitueixen, igual que passa amb el cafè soluble, i les aromes arriben a la seva màxima intensitat. Sobretot, tal com deia en començar, si plou poc perquè, en aquest cas, la concentració de la flaire arriba al seu màxim esplendor.

Mireu, no sé què diuen les ordenances municipals. Tot plegat, ningú en fa cas. Hi ha una ordenança del civisme -així s'anomena, si més no, col·loquialment- que crec que diu que si un urbà em sorprèn pixant-me en un arbre o en una façana, em claven una sanció gens petita (no sé si pot arribar a ser de 600 euros o si inclús pot ser superior). I trobo que està molt bé, sí senyor, així ha de ser. El que no sé és perquè aquesta ordenança no s'aplica als amos dels gossos; no sé si és perquè la pixarada d'un gos no està tipificada a l'ordenança del civisme o perquè ho està però, simplement, se acata, pero no se cumple. La conclusió cau pel seu pes: a Barcelona, un gos té mes drets que jo. És així de clar.

Se'm podrà dir que, és clar, mentre que la merda és fàcil de recollir (sempre que l'animaló no s'hi cagui al carrer de les Cacàcies, que allí hi ha barra lliure), la pixarada és impossible. I jo podré contestar que és ben cert, però que aquest no és un problema meu, sinó del propietari d'un animal. Que li posi bolquers, que l'ensenyi a pixar al bidet o que s'hi posi fulles. És el seu problema, no el meu. I si no, mira, que no tingui gos: hi ha un llarg seguit d'espècies domèstiques que no embruten els carrers: gats, canaris, etc. El que vulguin, que s'ho facin, però el que no pot ser és que hi hagi butlla per embrutar el carrer i menys amb substàncies tan fastigoses.

La tolerància envers els gossos que hi ha en aquesta ciutat (que, a més, ens costa un dineral de la pela pública) és absolutament inassolible. Avui mateix... sí, avui, que és un dia molt adient per fer una passejadeta aromàtica pel passatge Salvador Riera..., llegeixo que a partir de l'estiu els gossos podran accedir al metro. Els ciutadans (al·lèrgics, porucs -la por és lliure- o, simplement, poc amics de les bèsties), que es fotin. Que paguin impostos, això sí, però que es fotin.

Ja en tornarem a parlar quan -de bon segur- tinguem aromes (i no pas de Montserrat) als vagons del metro o quan ens hi trobem als passadissos, les andanes o potser inclús a les vies, regalets sòlids o líquids del millor amic del seu amo.

Meravellós i fascinant.

PS - Al meu altre bloc també parlo avui d'aquest tema.

diumenge, 27 d’octubre de 2013

Extremadura al Congrés-Indians

El nostre barri s'engalana en rebre la seu d'una entidat nouvinguda, tot i que no pas nounata. Es tracta de l'Hogar Extremeño de Barcelona, fundat l'any 1945, que s'ha instal·lat en un local del carrer de Ramon Albó (núm. 72-74), gairebé tocant Alexandre Galí. És un local gran, obert a dos carrers (té una altra porta al carrer de les Acàcies) i en la seva pàgina web podeu veure les fotografies de les obres de condicionament. S'ha obert fa ben poc, molt poques setmanes.

El bar-restaurant és obert a tothom, no cal ser soci per utilitzar els seus serveis i instal·lacions. De la resta d'activitats i instal·lacions no en sé res, encara, tot i que imagino que, amb un més o menys gran criteri d'obertura, es dirigirà preferentment als seus socis, com és natural.

De moment, benvinguts al barri del Congrés i dels Indians, amics extremenys, el nostre barri, que, ara també, és ben vostre. Estic segur de què les vostres activitats enriquiran ben aviat el fons cultural del nostre entorn i de què sereu un membre actiu i col·laborador en la nostra petita comunitat ciutadana.

Les coordenades de l'Hogar Extremeño de Barcelona són:

c. Ramon Albó, 72-74
T. 932 435 345
F. 934 080 491
hogarexbarcelona@hotmail.com

Que la vostra estada al Congrés-Indians sigui, com aquell viatge a la Ítaca de Kavafis, llarga i plena de ventures.

dijous, 17 d’octubre de 2013

Ahir, Consell de Barri

Ahir va tenir lloc una altra reunió -la última d'enguany- del Consell de Barri. Llarga, llarga perquè gairebé la meitat del tems va estar dedicada al Canòdrom i el projecte per a l'edifici històric (els equipaments que han d'ocupar la plaça conformada per les antigues pistes, hauran d'esperar... anys i panys).

El que volen fer és difícil d'explicar, no tant en sí mateix com per diferenciar-ho d'altres projectes municipals. Es tracta, en síntesi, de captar tot un seguit d'iniciatives culturals (artístiques i, fins i tot, tecnològiques o amb implicació tecnològica) i posar-les en relació amb empreses interessades en aquest tipus de desenvolupaments. Es tractaria de tipologies de creació que són fora dels circuits universitaris i empresarials. Jo vaig preguntar com lligava això amb invents municipals pre-existents, com ara Barcelona Activa o el Districte 22@ i em van respondre que Barcelona Activa té com a objectiu crear empreses i Canòdrom no. Sobre el 22@ no em van contestar.

Jo, si voleu que us digui la veritat, no ho veig. Ara, també s'ha de tenir en compte que no conec el món de la creació cultural més enllà del que llegeixo al diari o de les batalles que des l'Asociación de Internautas hem sostingut -i seguim sostenint- sobretot amb els sectors musical i cinematogràfic. És cert que és una aposta de risc; si funciona, l'equipament tindrà molta visibilitat (l'equipament, sí; però dubto que la transfereixi al barri); si fracassa, tindrem allí un mort que veurem què s'hi fa amb ell.

Aquesta jo crec que és la nota que més ens interessa a nosaltres com a veïns del Congrés-Indians: si la cosa funciona, la ciutat comptarà amb un equipament prou interessant, però al barri ni li donarà ni li treurà; si la cosa fracassa, allò, convertit en un monument funerari -i el que subseguirà: abandonament, zona d'esbarjo botellonera i etcètera- ho patirem nosaltres.


Dic que al barri no n'hi donarà ni n'hi treurà, perquè l'edifici del Canòdrom està ubicat just en un dels racons de la nostra demarcació urbana. L'accés i la sortida natural es farà per la Riera d'Horta i per Concepció Arenal; és a dir, en tocar carrer, ja s'hi serà fora del barri. Perquè recórrer el desert de la plaça de les pistes no te sentit: per anar a on? Com no sigui per anar a buscar el cotxe que s'haura hagut de deixar a les quimbambes. Perquè -alucina, vecina- l'Ajuntament ha rebutjat la idea de fer un aparcament soterrat a la plaça de les pistes, amb la qual cosa, a més, mata una de les fortaleses del Canòdrom: la proximitat dels accesos a Barcelona -per entendre'ns: la Meridiana- des les comarques vallesanes, que estan plenes de polígons industrials i de parcs tecnològics, i de les que procediria una part probablement significativa de les empreses a les què s'hi vol atreure. Ara, és clar, igual l'Ajuntament ho arregla fotent-hi zona blava a tort i a dret i veuràs quina alegria que tindran els veïns de la Riera d'Horta i de Concepció Arenal.

Dubto, per tant, que si el Canòdrom arriba a ser ben conegut pel conjunt la ciutadania barcelonina, ho sigui, malgrat tot, el barri del Congrés i dels Indians. Ni cap altre barri: la notorietat, en tot cas i com a molt, se l'endurà el districte de Sant Andreu, que, de totes totes, la tindrà igualment quan l'AVE arribi a la Sagrera. Insisteixo, doncs: no veig que Congrés-Indians hi guanyi massa, o ben bé res, i, en canvi, hi pot perdre, segons com funcioni l'invent.

La licitació de les obres i de la gestió de l'equipament es farà durant la primavera de l'any vinent, les obres començaran al juliol (bé, o al setembre, l'octubre, novembre...) i en algun moment del 2015 (o del 2016, o 2017), bé, allò començarà a funcionar. Si penseu que soc pessimista, recordeu les dates de previsió i després les d'execució i després de finalització i posta en marxa dels equipaments de les Cotxeres de Borbó.

La resta del Consell va estar dedicada a la xarxa d'autobusos (hi ha una línia nova, una horitzontal, que afecta -esperem que positivament- el barri) i a la xarxa de carril bici, que s'implantarà en 4,4 kilòmetres, per tot Felip II. Els ciclistes del barri que aneu a la façana marítima de la ciutat (i torneu, buf), esteu d'enhorabona. Serà un carril modern i segur, això sí (entre cotxes estacionats i la vorera peatonal), com està al carrer Provença a les proximitats de la Sagrada Família.

I jo vaig fer les preguntes que m'havia proposat dies enrere. La primera va ser això de l'estacionament a bandes alternes d'un carrer. Hem guanyat alguna cosa: el regidor no em va contestar una imbecilitat. Simplement no em va contestar perquè va dir que ho havia de preguntar. Bé, tampoc se li pot demanar que ho sàpiga tot i ho sàpiga ara mateix. Tan bon punt m'arribi la resposta, us la passo. Amb el comentari adient, si s'escau (que ja veureu com sí que s'escaurà).

La segona va ser la del pressupost. Bé, em va remetre al Consell de Ciutat i a altres àmbits de participació ciutadana perquè, és clar, al Consell de Barri no ens podiem posar a discutir el pressupost. Ni jo ho pretenia: només pretenia fer palesa la poca atenció que el barri reb del districte i la mínima atenció que el districte reb de l'Ajuntament. Altrament, el senyor Blasi (el regidor) em va dir que, a càrrec dels comptes de 2013, s'havien invertit 7 milions d'euros més en les expropiacions del Canòdrom (tot i que em va semblar entendre que aquests milionets no venien de la magnanimitat municipal sinó d'una sentencia dels tribunals de Justícia); i en el carril bici s'hi invertiran 2 milions més.

Aquest cop ja no han sortit cagades de coloms ni els altres elements propis del folklore habitual. Menys mal, anem progressant. Només va sortir no sé quina incidència amb una colònia de lloros, però el comentari no va ocupar ni trenta segons ni va interrompre ni tapar cap tema fonamental.

Només, per acabar, un avís d'interès: el proper diumenge 20 es dia de portes obertes precisament al Canòdrom (entre d'altres equipaments de la ciutat).

Apa, que si heu arribat fins aquí ja aneu prou servits... ;-)

divendres, 11 d’octubre de 2013

La [poca] pela del barri

L'Ajuntament de Barcelona ha penjat a la seva pàgina de participació ciutadana el projecte de pressupostos per al 2014; uns pressupostos, per cert, que encara estan en l'aire perquè sembla que l'oposició municipal no té gaires ganes de que vagin endavant. Bé, no és aquesta la qüestió, ara mateix.

La qüestió és que en una primera anàlisi, així en diagonal, com si diguessim, de la proposta d'inversions, resulta que la única prevista al barri del Congrés-Indians és la rehabilitació del Canòdrom, pressupostada en una mica menys de 600.000 euros; tenint en compte, a més, que es tracta d'un equipament de ciutat, no pròpiament de barri. Punt pilota. Resulta, segueixo amb resultàncies, que la única inversió que podriem considerar com de barri no es fa a Sant Andreu sinó a Nou Barris: em refereixo a la urbanització -que ja tocava- de la resta de la plaça de les antigues cotxeres, cosa que, tot i així, només beneficia al sector nord-oest del barri, el proper a la cruïlla Ramon Albó amb Felip II, amb un pressupost que duplica llargament (1.318.000) el del Canòdrom. Igual les partides PMI ens porten alguna alegria, però, vistes les quantitats, no serà tampoc per fer volar coets.

És a dir que la cosa és prou depriment, i no tan sols a nivell de barri sinó inclús de districte. D'una inversió total per a tota la ciutat de 426 milions d'euros, a Sant Andreu ens cau una pedrea de 12, la qual cosa representa el 2,86% del total. És veritat que no es pot fer una estimació d'aquesta manera, perquè hi ha moltes inversions que són de ciutat, no de barri i, en alguns casos, de molts diners (penseu, per exemple, en la plaça de les Glòries, que té pressupostat un dineral), però, així i tot, els 12 milionets en qüestió no suposen un resultat en absolut gloriós per al districte ni per als seus gestors. Ni tampoc per a l'Ajuntament, és clar. Sant Andreu no sembla un districte gaire ben vist allí a la plaça de Sant Jaume, de la mateixa manera que el del Congrés i els Indians no sembla tampoc un barri predilecte a la plaça d'Orfila.

Me n'he de mirar més coses: el pressupost d'una ciutat com Barcelona és quelcom molt complexe, hi ha moltes variables i s'han de fer moltes projeccions; la seva anàlisi per una persona sola demana moltes hores, fins el punt de que, per a mi, és totalment inassolible. Però es poden cercar i trobar punts de referència suficients, com ara aquest que us n'he avançat.

M'ho miraré tot el que pugui, perquè és clar que aquest es un altre tema que haurà de sortir al consell de barri del proper dia 16 (no tinc massa temps, però).

Amb permís dels gossos que caguen, dels fruiters que treuen caixes al carrer i dels negres que seuen a la porta dels bancs i fan por (els negres i no els bancs, ves que n'és de curiós).

dimarts, 1 d’octubre de 2013

Intel·ligència viària municipal

Una de les coses més irritants del carrer de les Cacàcies és aquesta perepunyetada de l'estacionament a bandes alternes. I ara, tot i que malament, encara, que es fa cada tres mesos; abans es feia, crec recordar, cada mes.

Sembla que ningú tingui explicació per justificar aquesta bestiesa, si n'excloem una via argumental que, aparentment, és la única: la recaptació. El dia del canvi de banda, a les vuit del matí, les patrulles de la Guàrdia Urbana avancen amb el talonari i fan calés per a la tresoreria de l'Ajuntament. Però inclús aquesta explicació sembla que decau una mica quan penses que aquest canvi de banda es fa quatre cops l'any i, éssent així, la recaptació que suposa això se la venten a qualsevol indret de la ciutat un parell de motoristes en menys que triguen en esmorzar. És millor negoci, per exemple, declarar lliures de pagament al mes d'agost quasi totes les zones blaves de la ciutat, menys unes quantes ben estratègiques, a fi que les kilo oscar (les grues) facin un bon arròs amb els que baden, cosa que jo personalment he vist fer durant tot aquest mes d'agost a la Barceloneta. De punyetera vergonya...

Tornant al tema de l'estacionament a bandes alternatives, he de dir que això -si més no al carrer de les Cacàcies- no es un invent de l'actual administració convergent, no. Amb les anteriors ja es feia. I aquest és un tema que em comporta una certa acidesa gàstrica, perquè em rebenta molt que em prenguin per imbècil, i més un -una, en aquest cas- de la casta.

Sí, perquè aprofitant l'invent dels consells de barri, vaig preguntar a la ínclita senyora Gemma Mumbrú (la regidora de Sant Andreu a l'època del feliçment acomiadat Hereu) a què obeïa aquesta pràctica tan absurda. Voleu saber que em va respondre? Que es feia per poder netejar les vores de les voreres (perdó per la redundància). Jo em vaig quedar bocabadat. Aquella senyora em prenia per idiota o què? Quina explicació és aquesta? Però com que als consells de barri sempre hi ha una bona senyora que es queixa de les rates, dels fruiters, dels coloms o dels negres que seuen a la porta dels bancs i caixes, al soviet suprem li ve de perles per donar-li la paraula i canviar de tema.

Al consell de barri del proper dia 16 d'aquest mes hi tornaré sobre la qüestió, vejam què m'explica aquest d'ara. Haurà de ser força imaginatiu per superar la boutade de la senyora Mumbrú.

Mentrestant, em plau il·lustrar-vos sobre les gracietes que provoca aquest invent. Ah, perquè hi ha la segona part del cas. Mireu aquesta fotografia (és d'avui, 1 d'octubre, a primera hora de la tarda):


Veieu que la majoria dels cotxes ja s'han canviat de lloc reglamentària i disciplinadament. Qui no ho ha fet? No ho ha fet un cotxe que es veu allà lluny i... els dilectes senyors de la recollida d'escombraries. Aquesta és una altra xacra que sobreviu a prova de qualsevol canvi d'administració municipal: els contractistes dels serveis públics d'aquesta ciutat (o els subcontractistes, o els sub-sub-contractistes, o els empleats d'uns o d'altres) que foten el que els hi rota sense que l'Ajuntament els digui res, perquè l'Ajuntament passa olímpicament de controlar el compliment efectiu i escrupolós de les condicions de la licitació. Total, pel que cobren... oi? Amb la pressa que tenen, no poden perdre el temps complint amb les obligacions viàries (per estúpides que siguin, i aquesta ho és un bon tròs) i apa, tu, ho deixem tot tal com està i quan no puguin passar ja vindrà algun servei municipal a fer la nostra feina (així ha estat avui: al capvespre, els contenidors ja eren al seu lloc).

Les molèsties i inconvenients que provoca el sistema, són evidents. Mireu la següent fotografia, el mateix dia i hora que l'anterior:


...I no sempre es pot resoldre així de... be. Ara imagineu que en comptes d'un transport sanitari no urgent és una ambulància medicalitzada del SEM. No sé què tindran aquests contractistes que gaudeixen de tant favor municipal...

Apa, el 17 us n'explico com ha anat (però no us feu il·lusions).

Festa Major del Congrés 2013

En aquest barri som així de sobrats ;-) i no tenim una festa major sinó dues. I pràcticament seguides.

El proppassat diumenge, 29 de setembre, va tenir lloc la cloenda de la Festa Major dels Indians i aquest proper dissabte, 5 d'octubre, comença la del Congrés. És el que passa quan es fa un barri d'allò que, en realitat, són dos, i ben diferents, però la geografia administrativa municipal és així de divertida.

Però com que els qui no tenim cap culpa d'aquest joc d'ous som els veïns de l'un i de l'altre, val la pena aprofitar per allargar una mica l'animació i la festa, que ja convé (i més que convindrà, malauradament, tal com es presenta l'any vinent).

Al blog de la Comissió de Festes del Congrés s'hi pot trobar el programa d'actes, que es divideix en dues parts: del dissabte 5 al dijous 10 d'octubre i del divendres 11 al diumenge 13. En aquest cas sí que es tracta del programa complet i oficial.

(Incidentalment, la Junta de la Comissió de Festes dels Indians em va trametre precisament ahir l'actualització de la seva pàgina, que ja hi és als vincles de la columna de la dreta, juntament amb el seu espai a Facebook).

Del programa de Festes del Congrés em crida l'atenció (a mí, personalment, compte, que cadascú és cadascú) el concurs caní del dia 5 a les 10:30 (a mi no m'hi posa ni m'hi treu, però haig de reconéixer que és un acte original), la Tabalada (dia 5 a les 18:30), que no sé el que és i per això hi tinc curiositat: a poc que pugui, aniré a veure-ho.

I, atenció, el pregó de les Festes (dia 5 a les 19:30). El convidat d'enguany (amb el màxim respecte, consideració i agraïment pels d'altres anys) és de primera divisió: el pare Manel.

El pare Manel és un capellà de barri que, si no recordo malament (i no recordo malament), era rector de la parròquia del Verdum als anys 80, cosa dura: Viviendas del Gobernador (ara s'anomenarien solución habitacional), atur, marginació, pobresa, droga dura (i de l'altra) i para de comptar. El Manel es va implicar molt -i molt personalment- en aquesta problemàtica i la seva tasca va ser enorme, sobretot si considerem que només comptava amb les seves pròpies forces i mitjans i l'ajut de la gent del barri, que no estava tampoc per massa orgues. Tot això ho sé de ciència pròpia, ho vaig veure, no m'ho ha explicat ningú. Després el vaig perdre de vista, però el creixent reconeixement social ha dut a la presència mediàtica (així l'he tornat a recuperar) i ara tota la feina es du a terme des d'una fundació. Naturalment, en Manel, més pendent de la condició humana i del drama de les persones que dels reglaments, cànons i hòsties (amb perdó, en aquest exclusiu cas) ha xocat amb la jerarquia (eclesiàstica por supuesto) i va estar a punt de rebre un bon pal, perquè als del palau episcopal se'ls hi va passar pel cap de suspendre'l. El seu delicte: ajudar una noia extremadament desesperada que no tenia més sortida que un avortament. Però els del palau van pensar en l'escàndol social i mediàtic que hi hauria i com que el seu regne sí que és d'aquest món, ho van deixar córrer. «Coses d'en Manel», van venir a dir, i aquí pau i després glòria (ara que, imagino, en Manel va rebre una bronca de capità general).

Doncs sí que aniré a escoltar-lo i us recomano a tots que hi aneu també: val molt la pena. I, si puc, aniré a saludar-lo, tot i que no crec que se'n recordi de mi (ja ha plogut des d'aquells temps: trenta i escaig d'anys).

En tot cas, felicito molt calurosament la junta de la Comissió de Festes per l'elecció d'aquest pregoner i per aconseguir portar-lo, que no haurà estat fàcil, per més que el Manel intenta col·laborar amb aquestes coses (després de tot, es tracta de divulgar l'obra en la què està implicat, amb perdó, novament, per això d'obra, que igual sona malament en aquest context).

Seguint amb els actes de la Festa, el diumenge, 6 (al programa hi posa 4, està equivocat) em criden l'atenció dues iniciatives interessants i simultànies, les dues a les 10:00, el mercat d'intercanvi i el Bookcongressing, és a dir, l'intercanvi de llibres. L'educació cívica encara està molt verda perquè aquestes coses funcionin mitjanament bé, però la manera d'educar és fer-les i que la gent s'hi vagi acostumant.

També el diumenge 6, a les 18:00, teatre de Festa Major: el Grup La Trapa ens porta Boeing Boeing (rectifiqueu-ho al programa, si us plau), de Marc Camoletti. A Barcelona es va estrenar el 4 de febrer de 1964, al Teatre Guimerà, sota la direcció de Carles Lucena. És divertida, us la recomano.

Durant la setmana, activitats diverses i variades, de petit abast, com correspon als dies laborables, però no deixa d'haver cosetes temptadores. Per exemple, el dimarts 8 (17:30) tenim «La màgia del luthier Stephen A. Higgns» i el dimecres, 9 (11:00) una caminada salutífero-cultural per la història del barri que ja m'agradaria, ja, però el treball m'impedirà de participar-hi. El dijous, sí, el dijous 10 (20:45), amb majúscules: el tradicional concert de la Banda Municipal de Barcelona.

I amb això, ens posem al últim cap de setmana. El divendres, 11 (17:30) la xocolatada infantil, en la que acabem sucant-hi el melindro (literalmeeeeeent, no sigueu malpensats) gairebé més els adults que els nens (i ens ho passem tant bé com ells); i a les 21:00 un concert de cant coral que du per títol Cançons per passar-ho bé. Pinta bé.

El dissabte, country a les 18:00 i el diumenge els concursos de pastissos (10:00 i lliurament de premis a les 13:00) i el concurs d'all-i-oli (12:30), que ja va per la seva XXIV edició (l'any vinent s'haurà de fer una cosa especial, amb l'all-i-oli). A les 19:30 cantada d'havaneres i a les 22:00, castell de focs artificials de cloenda.

Igual que vaig dir en el cas dels Indians, tot això ve envoltat de balls, sopars, concursos, exhibicions, actuacions, rifes i d'altres manifestacions festives.

Per tant, benvolguts veïns del veí barri del Congrés, tingueu una molt bona Festa Major