diumenge, 24 de novembre de 2013

Ja es Nadal tral·larà...

Senyores i senyors, veïns tots... BON NADAL I FELIÇ ANY NOU 2014

Ep! Espera, espera...

Si per al Nadal manca encara un mes i per al Cap d'Any quaranta dies, com aquell que diu... Si estem a 24 de novembre... De què nassos vas tu felicitant nadals, si hi ha a qui encara la pell li fa olor de protector solar? (no penseu que exagero tant: el fred no fa gaire més d'una setmana que ha arribat).

Tot el que vulguis, però ja som al Nadal. I tinc proves, mira (i sense sortir del barri):

Llums del Passeig Maragall

Al carrer de les Cacàcies se n'ha posat la versió reduïda. I només un parell de penjolls entre Maragall i Garcilaso

Vista del carrer Felip II
 
Ara seriosament: al·lucinant, oi? Si fins fa poc ens feiem creus perquè així que acabàvem de cel·lebrar el Pilar ja començaven a penjar les il·luminacions nadalenques, ara, com aquell qui diu fent encara el rotet dels panallets, encenem els llums de Nadal. Com li vaig tuitejar ahir o abans d'ahir al regidor del districte, si seguim així encendran els llums de Nadal pel meu aniversari (jo faig anys el 20 d'agost) o, com deia el Wicho (de Microsiervos), el sistema finalment col·lapsarà i ja ni tan sols despenjaran els llums. Apa, festes tot l'any.



Per què ho fan? Imagino que pel comerç. Sembla que existeix la idea de que com més temps tinguis la farra en marxa, més comprarà la gent. Absurd, oi? Doncs no: igual funciona. De què us penseu que ha vingut la crisi (entre d'altres motius no poc importants que no són del cas ara)? Doncs que sembla que hi ha una certa no poc important quantitat de gent per a la qual el consum és com una mena d'esport. Que no pari la festa, tu. I vinga comprar... sense d'altra motivació que el fet de què es compra perquè toca. El qui pot, és clar. Perquè segons està el pati, d'on no n'hi ha, no en raja, i ja poden anar encenent llumetes i llumins.

Mentrestant, encetant els llums de Nadal mancant encara una setmana per acabar el novembre...; començant amb els banquets prenadalencs d'amics, clubs, empreses, associacions, etc. pràcticament ja (enguany el meu primer el tinc convocat per al proper dissabte)... ens ha de sorprendre que encara no haurem arribat al dia de Santa Llúcia (que és quan la tradició de tota la vida diu que s'ha d'encetar l'ambientació nadalenca) i ja serem fins els pebrots de festes, de dinars i sopars i de tota la pesca? La capacitat de gresca (i l'aparell digestiu) tenen un límit; si a això hi afegim que per a molta gent (no sé si atrevir-me a dir que per a la majoria) les festes nadalenques no tenen cap significat més enllà de les llumetes i els àpats pantagruel·lics com a principi i fi de tota la qüestió, no ens ha de sorprendre que a mitjan de desembre la gent passi de festes i passi de tot. El consumidor (perquè ja no som ciutadans, sinó consumidors) tira del tròs i el qui no té liquiditat... ah, el qui no té liquiditat.

No ens n'adonem que aquestes festes d'alegria i amor de cartró pedra constitueixen un motiu de greu depressió per a moltes persones, algunes de les quals tenim ben a prop: persones soles, persones pobres, tants i tants nens que veuen companys i veïns seus amb plaiesteixons costosísimes mentre ells fan un dinar que es pugui anomenar així gràcies al cole (quan el cole pot) i a casa seva tot és tristor, por i desesperació. Aquests segur que estan més contents que jo amb tanta lluminària.

En fi, senyores i senyors... Nadal. Sí.

Les fotografies han estat fetes aquest mateix vespre. La inauguració de l'enllumenat nadalenc a la ciutat es va fer aquest divendres proppassat

diumenge, 17 de novembre de 2013

Fotografies històriques del Congrés

Ahir dissabte es va inaugurar l'exposició fotogràfica commemorativa dels 60 anys del barri del Congrés, que acull la casa parroquial. Bé, encara que les incidències climàtiques em van fer arribar tard, encara vaig ser a temps de brindar amb una copeta de cava i de veure l'exposició que, per cert, acull algunes fotografies meves (vaig comptar entre quatre i sis, perquè hi ha dues que em semblen meves, però no n'estic ben segur). Dues us les poso aquí.

Imatge de la parada de l'AFOCA (Comerç al Carrer 2010)

Sobre l'exposició... Vejam: està feta per voluntaris mitjançant aportacions voluntàries, així que, abans que res, moltes gràcies a tots els que s'hi han deixat hores de treball cercant, classificant, muntant, etc. I gràcies als qui han cedit els seus treballs. En permetreu, a més, que el meu personal agraïment sigui molt especial envers a les persones que han tingut la generositat de cedir material molt antic que, en cas de perdre's o de deteriorar-se, seria irreemplaçable. Córrer aquest risc, per més que tots estem segurs de què la cura que hi hauran posat en el tracte i manipulació del material les persones que s'hi han encarregat haurà estat absolut, és molt d'agrair. El valor d'aquests materials i el donar resposta a l'esforç desinteressat de moltes persones són bons motius per visitar l'exposició, que romandrà oberta fins l'1 de desembre, en horari de 17:00 a 20:00 (dilluns a divendres) i d'11:00 a 13:30 i de 17:00 a 20:00 (dissabtes i diumenges).

60 anys del Congrés - Missa solemne
Missa solemne commemorativa del 60è aniversari del barri del Congrés (Juny 2013)

Ara em permeteu un parell de crítiques benintencionades?

La primera -que probablement haurà d'anar dirigida a l'Ajuntament- fa referència al local, molt poc idoni, petit i amb un mobiliari i disposició que no facilita la correcta exposició del material. Segurament al Casal de Barri hi ha espais molt més adequats, encara que el Casal de Barri no estigui pròpiament al Congrés sinó més aviat als Indians (encara que, veritablement, està al territori fronterer que dóna títol a aquest bloc).

La segona -i feta des l'estimació i l'agraïment que he expressat abans- és que es troben a faltar explicacions sobre el material: llocs, autors, esdeveniments, dates (encara que siguin aproximades) relats de protagonistes (de vegades, és el relat el que il·lustra la imatge i no a l'inrevés) i una certa coherència cronològica. Tornant el canó vers l'Ajuntament, segur que la Casa Gran disposa de professionals que podrien haver orientat una mica als voluntaris: una simple conferència d'una hora hagués obtingut resultats molt notables, probablement.

S'ha de tenir en compte, però, que els defectes que causen aquestes crítiques afecten a la visibilitat i vistositat de l'exposició, no al valor del seu material ni a l'exposició mateixa que, torno a dir, és molt recomanable.

dissabte, 9 de novembre de 2013

Justícia ciutadana


Això que veieu a la fotografia que encapsala aquesta entrada és molt curiós. En un primer moment, el cervell et tramet la coneguda senyal: incivisme! Però potser no, potser en aquest cas no.

Ubiquem-nos: això es pot veure al passeig Maragall, venint de la plaça, en la cruïlla amb Puerto Príncipe. Però ara girem la càmera a la dreta i mirem-nos-ho amb més perspectiva:


No teniu la impressió de què allò que inicialment miràvem com incivisme ara apareix com una mena de justícia ciudadana? I per què dic justícia ciutadana?

Tornem a mirar la fotografia. Veiem que a mà dreta hi ha un semàfor per on els vianants poden creuar. Però és un semàfor que té una especial mala llet: d'una banda, és una brasa pel vianant que ha de fer una volta prou estúpida per travessar una calçada que no arriba -o passarà poc- dels tres o quatre metres; d'altra banda, és una brasa per als automobilistes, perquè no hi ha res més irritant que un semàfor que protegeix només un pas de vianants, en comptes del taronja intermitent que permet el pas quan o hi passen vianants. Un semàfor sencer només es justifica quan el pas de vianants està en un carrer on els automòbils tenen tendència a no respectar-lo degut a una llarga inèrcia de velocitat. És el cas del semàfor del carrer de París a l'alçada de les Piscines-Sant Jordi i Hospital del Sagrat Cor (que ja va costar que es posés) on els cotxes anaven com a autèntics animals i travessar per aquell pas era un veritable risc. O és el cas dels semàfors que no existeixen i que no hi ha manera que es posin (fins que hi hagi un accident seriós i aleshores tot seran ais i uis i veurem a qui li haurem de dir allò tan bonic de «ja t'ho vaig dir fa temps, ase») a les cruïlles Garcilaso/Francesc Tàrrega i Garcilaso/Cacàcies.

Naturalment, sabem per què passa això de Maragall amb Puerto Príncipe: si es posa el semàfor a la pròpia cruïlla amb el passeig, hi ha el risc (mínim, perquè no és un pas amb molt densitat d'usuaris) de que en algun moment el pas no empassi els cotxes (per exemple si hi ha cotxes que volen girar des del passeig cap a Puerto Principe i en aquell moment el pas està molt transitat, en cas de taronja o bé quan està vermell, en l'altre cas) pot haver una mica d'embús al passeig Maragall. Ah, no! Ens pixem en els drets dels vianants i en el que calgui, però sobretot, que els cotxes no es detinguin, que circulin còmodament; el ciutadà que va a peu és un pringat, que es foti. Aquesta, sembla evident, és la mentalitat imperant a Vialitat.

I en aquesta ocasió, el vianant, en comptes de queixar-se, simplement ha tirat pel dret: si l'Ajuntament es pixa en mi, jo em pixo en les ordenances, passo pel mig del parterre, vaig obrint caminet i faig via. I els cotxes, que s'en recordin de la Municipalitat quan estiguin aturats davant d'un semàfor vermell que no serveix per a res.

Com diria Tom Wolfe, «simple justícia operativa en nom d'allò que s'ha de tenir».