dimarts, 23 de desembre de 2014

Un any de nova època del butlletí de l'Associació de Veïns

Acabo de rebre a casa el butlletí del mes de desembre d'enguany de l'Associació de Veïns. En paper, és clar, en format electrònic encara no ha pujat a la web de l'Associació.

Porta notícies molt interessants que comentaré aquí en els propers dies. Però no és de les notícies en sí de les què us vull parlar ara, sinó del propi butlletí.

Fa ben bé un any just que va veure la llum el primer número paper/digital del butlletí que tanmateix va assolir un gran canvi de format i d'enfoc del contingut, el qual va resultar molt més breu però molt més orientat a la tasca de l'AV i a l'actualitat del barri. Tal com s'havia promès i jo esperava amb impaciència, l'Associació va assolir també un altre gran cim ja insinuat abans: la pàgina web de l'Associació.

Ara és quan he estat a punt de dir que ambdues coses són millorables, però no o no gaire: el butlletí voreja allò que és ideal: un disseny senzill, sense meravelles, però clar i atractiu al cop d'ull, un contigut breu, però complet i entenedor que, a més, va al gra (s'ha abandonat la cultura popular, potser sigui una pena per a alguns, però era una exigència gairebé de motricitat), i s'imprimeix en un paper satinat i agradable al tacte en un tamany estàndar ben adequat, el DIN A-4 (un cop manipulat: com a element unitari és, en realitat, un DIN A-3). Millores possibles? A la meva manera de veure, una, sobretot: la periodicitat; s'ha d'arribar com sigui a la periodicitat mensual, que és la manera de fer entre els qui la rebem la impressió d'una presència constant de l'Associació en la nostra quotidianitat.

El mateix val a dir, morfològicament, de la pàgina web tot i que, en aquest cas, les millores possibles són dues: d'una banda, un espai per als enllaços a les entitats cíviques i comercials del barri, que és quelcom que sempre es busca, quan és menester, a la pàgina de l'associació de veïns corresponent (podeu prendre tranquilament, si ho desitjeu, els enllaços d'aquest mateix blog: no puc assegurar taxativament que hi sigui tothom, però ben poca cosa hi deu mancar); de l'altra, un espai que contingui la documentació d'interès sobre el barri i inclús sobre la ciutat (temàtiques com ara estadística, organització administrativa, sociologia, història, etc.).

Aquest blog inclou des d'avui l'enllaç a cadascun dels butlletins de l'AV. El podeu veure ja ara mateix en el tercer lloc dels grups d'ítems de la columna de la dreta. En punxar aquell que us interessi, s'obrirà un arxiu PDF amb el facsímil electrònic de la publicació. Pel que fa a la pàgina web, ja fa temps que hi és, també a la columna de la dreta.

Molt bona tasca i molt bon servei per part dels voluntaris de l'Associació de Veïns.

dijous, 4 de desembre de 2014

Galet a casa

L'alcalde Hereu va tenir l'ocurrència, en dates nadalenques, allí per al 2008 o 2009, no recordo ben bé, de repartir pel centre de Barcelona uns galets gegants il·luminats. La veritat és que no em va desagradar la idea (molt millor, on vas a parar, que els abets minimalistes a pedals): el galet és un símbol nadalenc -laic, això sí- propi de casa nostra.

En l'etapa Trias, els galets s'han repartit pels districtes. L'any passat -crec recordar- hi van posar un a la plaça Maragall, tot i que, sempre si no recordo malament, va ser a la meitat de la plaça que correspon a Horta-Guinardó.

Doncs bé, enguany ens ha tocat a nosaltres i a la plaça del Congrés, gairebé davant de la pobra estàtua de la Maternitat, ens hi han posat un. No sé si és el millor emplaçament, però, bé, aquí el teniu.


Que consti i obri.

dimecres, 26 de novembre de 2014

Aquells trens

Jo era petit, tenia potser set o vuit anys, però encara ho recordo.

De tant en tant, un dels meus avis materns (els dos plegats no van venir mai fins que es van jubilar: s'havia de mantenir la botiga oberta) venia d'Astúries per passar uns dies amb nosaltres. El meu avi n'estava enamorat de Barcelona i la meva àvia -que és la qui venia més sovint, si sovint n'és la paraula- pensava en ajudar una mica la seva filla, que s'havia d'entendre amb una llar i tres criatures. En aquella època, la cultura d'ajudar a casa no estava en absolut estesa entre els homes i, a més, el meu pare treballava moltes hores (era aparellador i parlem dels anys del boom de la construcció).

L'avi o l'àvia, havien arribat algun cop a l'estació de França, però el més habitual era fer-ho per l'estació del Nord, ara desactivada des fa molts anys. En aquells temps (primers anys 60) els trens no eren gens puntuals i els retards de tres o quatre hores eren a l'ordre del dia. Si te'n sorties amb dues, ja havia anat prou bé la cosa. Però, és clar, a l'estació s'havia d'arribar puntualment, no fos cas que sonés la flauta i -llei de Murphy- el dia que facis tard serà el dia que el tren arribarà a l'hora.

Passejàvem per l'estació, doncs, molta estona. I vèiem arribar els trens, molts trens i molts d'ells procedents d'Andalusia, Múrcia i, via Madrid, d'altres regions pobres. Jo els veia baixar del tren en grups molt nombrosos i gairebé tots, com si diguéssim, d'uniforme: l'americana dels diumenges, una camisa blanca (ben blanca, compte) tancada de coll i sense corbata, de tant en tant -no tan freqüentment com ens pinta l'imaginari- una boina al cap, una maleta de cartró o de fusta a punt de petar i un farcell. També venien dones, tot i que en nombre inferior. Però el que no oblidaré mai és la seva mirada, una mirada en la què s'hi barrejaven l'admiració -miraven tot al voltant encongits, esglaiats: probablement, mai no havien vist res tan gran-, la por i la incertesa. Aquelles mirades eren tota una oració, eren tota una mena de «Mare meva! On m'he ficat? Com me'n sortiré d'aquesta?».


Van patir molt. Se'ls va maltractar i se'ls va menystenir. Xarnegos! era el més bonic que se'ls deia. Van haver de treballar muntanyes d'hores per quatre peles, van haver-se d'allotjar en barraques, en autèntics ghettos les condicions dels quals poc havien d'envejar a d'altres més patents en la història. Les ara magnífiques platges del litoral barceloní, netes, elegants, orgull de tots nosaltres, eres als anys 60 enormes extensions de massa humana acumulada en les condicions més precàries que val imaginar. I no tan sols les platges: també Montjuïc, el Turó de la Rovira...

Van passar molts anys fins que la ciutat els va fagocitar en un hàbitat humà -en l'ampli sentit de la paraula- i en condicions decents d'habitatge i de treball; ben entrats els 70, inclús encetats els 80, encara n'hi havia a Barcelona restes de barraquisme o d'algun remei cosmètic qui sap si pitjor que la malaltia (recordem, a tall d'exemple, les Viviendas del Gobernador, a Nou Barris).

Avui, aquells altres catalans que el Candel va descriure, ja són catalans, barcelonins, sense cap adverbi, cap adjectiu, cap matís. I avui se'ls comença a fer justícia. En aquestes platges plenes de turistes i de barcelonins amants del sol i del mar, que avui constitueixen l'espai d'oci públic més gran de Barcelona, s'ha començat a recordar el drama d'aquells nouvinguts que, cercant una vida millor, es van trobar amb la marginació i amb la indigència.

I un cop se'ls hagi fet justícia, se'ls hauria d'expressar l'agraïment que mereixen. Perquè aquesta Barcelona d'avui ha estat feta també -i potser sobretot- amb el seu esforç i amb el seu sacrifici.

Potser siguin els qui més van donar i els qui menys van rebre.


Imatge: «Emigrantes españoles de los años 60» - Xavier Miserachs
Llicència: Creative Commons by-sa

dimecres, 5 de novembre de 2014

La gespa verda i fresca

No està pròpiament al barri, tot i que hi és a tocar...

És l'espai de les antigues cotxeres de Borbó que es va decidir urbanitzar després del fracàs del projecte de construir-hi l'edifici del Departament de Benestar Social, Benestar i Familia o com refonoll se n'hi digui ara (tant de bo per als veïns del carrer de Costa i Cuixart que, com a premi per més de vint-i-cinc anys de lluita per recuperar les antigues cotxeres per al barri, van estar a punt d'ésser obsequiats amb un mamotreto de cinc pisos a un pam mateix dels seus nassos).


Veieu quina gespa més fresca i més maca? Oi que fa patxoca? Doncs gaudim-hi ara, mentre hi hagi les valles de les obres perquè així que les treguin, els qui ho gaudiran seran els gossos, que ho deixaran tanquam tabula rasa en quatre dies.

Això és el que passa quan s'és massa políticament correcte i es denomina els amos d'aquests animals (els incontrolats) amb eufemismes, com ara incívics, en comptes de la seva denominació apropiada (gamberros a tall d'exemple, encara que hi ha qui proposa anomenar-los f**** de p*** directament) i se'ls tracta com si fossin puntes de coixí, en comptes d'enviar la Guàrdia Urbana en operacions d'assetjament constant i de fotre garrotades administratives ben doloroses.

D'acord amb l'ordenança, si jo em pixo en un parterre, em poden caure 600 euros de multa. 6.000, haurien de ser. En canvi, els gossos es pixen on volen impunement.

En aquesta ciutat, els gossos tenen més drets que les persones

dijous, 16 d’octubre de 2014

Cornut i pagar el beure

Llegeixo a la web de BTV una notícia que em posa de mal humor (tot i que no éra en absolut imprevisible): segons xifres del Consell Econòmic i Social de Barcelona, el nostre districte, Sant Andreu, té l'honor de comptar amb els barris en els què l'atur registrat de llarga durada és més alt i, pert tant, tendeix a cronificar-se. El récord municipal l'ostenten els barris de Baró de Viver, Sant Andreu i el Bon Pastor, amb més d'un 49% (la mitjana a Barcelona -que Déu n'hi do- és d'un 44,8%).


Aquí teniu un interessant mapa interactiu on podeu veure i contrastar dades. Un mapa interactiu que no du cap alegria al nostre barri, al Congrés-Indians: no estem gaire lluny dels barris agraciats amb les xifres més altes (un 48,5%), cosa que ens ubica, en aquest àmbit, en les zones més negres de la ciutat, guardó que compartim amb la totalitat de la resta de barris del districte (la Sagrera encara s'enfila una mica i Navas el tenim a roda).

Un desastre.

Naturalment, l'Ajuntament no té la culpa -o en té molt poca- de les brutalment altes xifres d'atur que el districte i el conjunt de la ciutat pateixen, com també ho pateixen el conjunt de Catalunya i el conjunt d'Espanya. Però no deixen de ser il·lustratius dos detalls: el primer, que el nostre districte, tot i ser més que evidentment el més maltractat per les conseqüències laborals de la crisi (i també per la crisi en el seu conjunt), pateix no tan sols la inversió municipal més petita de tots els districtes sinó que és, en termes absoluts, una veritable misèria; i el segon detall, és que aquestes xifres es produeixen en una ciutat en la què un model turístic que està causant molts problemes ja no tan sols de convivència sinó inclús d'habitabilitat mateixa, es justifica pels grans beneficis que genera a Barcelona. Efectivament, sabem que aquest turisme que ens ha robat la nostra ciutat, genera uns volums de negoci i de guanys immensos, però... on els veiem els ciutadans? Com s'està repartint aquest dineral?

Temo que, com sempre, els ciutadans no som més que els camàlics que paguem a costelles nostres els beneficis desproporcionats d'una minoria.

D'una minoria... de protecció oficial.

dimarts, 16 de setembre de 2014

Retorn

Bé, doncs ja torno a ser aquí.

No gaire content, que voleu que us digui: les meves vacances van caure al quart dia per unes escales de la catedral d'Oviedo i han dut a què, aquest any, en termes laborals, per a mi ja s'hagi acabat, com aquell qui diu. O sense aquell qui diu.

D'ençà que vaig marxar fins ara, tres novetats dignes de menció.

La primera, la marxa de l'Escola Congrés-Indians fora del barri, tot i que no s'allunya massa. Éra previst, ja ho sé, però no deixa de fer-me pena. D'aquí a pocs dies, farà quatre anys que vaig visitar aquesta escola en els seus barracons i em vaig trobar amb un projecte encisador i, si més no per a mí, molt atractiu. En aquelles èpoques, semblava que el Centre d'Art Santa Mònica vindria al Canòdrom i se'm va ocórrer que ésser un barri capdavanter en matèria educativa i cultural, podria ser un bon eix al voltant del qual connstruir-ne un projecte de futur. Ens hem quedat sense Centre d'Art (i l'invent que diuen que ve, que ja veurem, segueixo sense veure'l clar) i ara ens marxa l'escola Congrés-Indians. Me n'alegro per l'escola, és clar, aniran a un edifici més adient, més còmode i més com cal. Però ho sento pel barri que, d'alguna manera, perd una altra possibilitat.

La segona, l'enderrocament del bunker del carrer de les Cacàcies. Home! Fins i tot sembla un carrer nou, ampli, obert... i això que està enterbolit per les obres i que només ho he pogut veure dues o tres vegades, passant amb el taxi camí de l'Hospital de Sant Pau per fer-me cures i tal. No sé ben bé com quedarà finalment, però, per malament que quedi, no res pot ser pitjor que el que hi havia. Vejam si aquest enderroc i allò que substitueixi aquell mur execrable aconsegueixen que aquest tram de carrer deixi de ser el cagòdrom de tots els gossos de les rodalies.

I ja que abans hem fet referència al Canòdrom, la tercera hi té a veure: s'ha convocat per al proper dilluns 22 un Consell de Barri monogràfic dedicat a les propostes per a aquest equipament que constitueix la nostra particular sagrada família local. Lamentablement, temo no poder anar-hi: el fet de no poder ni tan sols tocar amb el peu a terra -o fer-ho, a tot estirar, durant uns molt breus minuts- m'impedeix moure'm de casa si no és amb cadira de rodes (i així i tot, la posició de la cama lesionada no és la desitjable) i això m'obligaria a disposar del temps i l'esforç d'algú de la família. És fàcil que aquell mateix dijous 25, que tindré visita mèdica amb radiografies al davant, el doctor Del Caso m'aixequi la prohibició, però no me la vull saltar fins tenir-hi la beneïcció del metge. Ja me n'enteraré d'allò que s'hagi parlat pel blog de l'Enric.

Però us encoratjo a assistir-hi. No podem aspirar a què l'Ajuntament acompleixi allò que es va acordar per al Canòdrom si no s'hi constata un fort suport veïnal. Ans el contrari, si el que queda palès és una indiferència generalitzada, perdrem el Canòdrom; i si perdem el Canòdrom, no passaran gaires anys (potser, ni tan sols gaires mesos) sense que ho lamentem tots plegats. Heu d'anar-hi i donar suport a la gent que està lluitant perquè el barri pugui tenir en el futur uns equipaments mínimament dignes.

Aviat vindran festes. Primer les dels Indians i, tot seguit, les del Congrés. Tant de bo m'hagin aixecat l'arrest i pugui compartirles amb vosaltres, tot i que no serà encara tan àmpliament com m'hagués agradat.

Allí ens hi veurem, doncs

dimecres, 30 de juliol de 2014

El Canòdrom, al paper de diari

A les acaballes d'aquest mes de juliol, tradicionalment portal de les vacances (per a qui en tingui i pugui i les faci ara), «El Periódico» és fa ressò del problema del Canòdrom i recull un breu resum de les declaracions de Betlem Ayúcar, presidenta de la Taula del Canòdrom i de l'Associació de Veïns Congrés-Indians, amb una no menys breu exposició del problema.


No sé si els qui no estiguin al cas sobre la qüestió -del barri i de fora del barri- ho entendran massa bé, per aquesta característica d'«El Periódico» de ser una mena de tebeo amb poca lletra i molta fotografia. Però és el que hi ha.

Demà, els clip-press de l'Ajuntament duran aquestes dues pàgines del rotatiu barceloní i tanmateix pot inclús passar que algú de la Casa Gran pregunti a algú altre quina història és aquesta d'un canòdrom (No havia plegat, el canòdrom aquest?).

Bon estiu i fins el setembre

dijous, 10 de juliol de 2014

Joc brut

Abans d'ahir va haver una qüestió al plenari del Districte que no he comentat aquí però no m'ha passat per alt. En un moment determinat, l'Enric Fernández-Velilla (Grup Socialista), va preguntar -en el context de la Mostra d'Entitats i Comerç del Barri del Congrés-Indians celebrada el proppassat 14 de juny- quina és l'adreça de la sucursal/delegació/oficina -o com se li vulgui dir- d'Òmnium Cultural al barri. Va respondre el Claudi Cervelló dient que Òmnium Cultural no tenia seu pròpia al barri però que s'havia convidat a l'entitat per la seva especial rellevància dins la vida social i cultural catalana.

Resposta típica de polític per sortir-se'n del pas (ho sento, Claudi, però no te'n vas sortir). Aquests motius haguessin justificat igualment convidar Càritas, el RACC o el Casal Infantil del Raval. Però no es va convidar Càritas, el RACC o el Casal Infantil del Raval, es va convidar, precisament, Òmnium Cultural.

Jo no hi vaig ser el dia 14; més ben dit, sí, però tard, quan ja tothom plegava o bé havia plegat, atès que un assumpte de màxima importància em va obligar a anar a Madrid aquell dia i, per tant, fins abans d'ahir, arran de la pregunta de l'Enric, no vaig saber res d'aquesta qüestió. He preguntat a l'Enric i em diu que la gent d'Òmnium Cultural va estar fins migdia, allotjada en una carpa sense distintius, i es va passar l'estona repartint propaganda independentista i promocionant el 9N. No se sap (o l'Enric no sap) qui va ser el qui va convidar a l'entitat en qüestió -val insistir en que no té cap relació específica amb el barri- però sembla ser que la majoria d'entitats del barri desconeixien la presència d'Òmnium Cultural fins que aquesta es va fer palesa.

Sempre he volgut allunyar d'aquest blog la política que s'escapi dels àmbits del barri o de la ciutat; l'àmbit metropolità, com a molt (tot i que no recordo haver-hi parlat). Potser hagi fet alguna vegada alguna excepció aïllada, crec que no, però, en tot cas, avui ho serà.

No faré explícita aquí la meva posició sobre el 9N i tot allò que significa. No m'amago: qui la vulgui conéixer, la trobarà àmpliament exposada en la major part de les 17 entrades d'aquesta sèrie del meu blog generalista, però no la vull exposar precisament aquí.

La onada sobiranista que estem vivint en aquests moments és molt i molt delicada. L'argumentació del sobiranisme parla de majories socials, però no es pot parlar en aquests termes, perquè en una qüestió de o no, la majoria silenciosa en aquest cas sí que té un valor i un valor important. Que no es pot interpretar, compte, però que hi és. N'ha hagut manifestacions, sí, i alguna molt nombrosa, d'acord, però cap d'elles defineix per sí sola cap majoria social. Que potser existeixi, però que ningú la pot fer valdre en favor seu.

En l'àmbit del barri, és a dir, de la convivència veïnal, la qüestió, com a tots els barris, com a tots els col·lectius, és una qüestió de sensibilitats individuals i aquestes sensibilitats existeixen, en ambdues tendències, en totes les associacions del barri com en el propi barri globalment entès. No hi ha una sola comunitat de veïns que no tingui representants -en qualsevol proporció- de les dues tendències (o de les tres, o de les quatre, si n'hi ha tantes); pràcticament no hi ha família en la què, en diferents proporcions d'una família a l'altra, no hi hagi aquesta diversitat d'idees, d'opinió, d'ànsia o de sensibilitat, digues-li com vulguis.

Els qui van convidar a Òmnium Cultural a una manifestació estrictament de barri en la què Òmnium Cultural no hi pelava res, no van fer altra cosa que una manifestació de mala fe, a més d'un engany a les entitats -o a moltes d'elles- i al propi veïnat que no va anar a la Mostra a veure mítins ni propagandes. De ningú. Dels escrúpols de la dirigència d'Òmnium Cultural aprofitant qualsevol manifestació cívica per colar la seva campanya sí que, en canvi, ja en tenim moltes notícies.

L'explicació del Claudi no és, en absolut, convincent. Gens ni mica. I no tan sols no és convincent sinó que és, a més, sospitosa, perquè el propi Claudi i els interessos parcials als qui representava en aquest cas son perfectament coneixedors de que aquesta explicació és absoluta i premeditadament falsa. Qui vulgui que hagi estat el promotor de la presència d'Òmnium Cultural (jo hi tinc les meves sospites) ha comès un acte de pur i simple sectarisme. Ha estat un clar acte d'emmetzinament de l'ambient i de la convivència al barri, amb premeditació i ocultació sense cap altre finalitat que aprofitar-se'n de cara als seus interessos partidistes.

Per a la festa de l'any vinent -que ja seria mala sort que tampoc hi pogués anar- preguntaré abans sobre aquest particular. I si es pretén reproduir-lo, aleshores amb mi que no hi comptin ni de visita. Encara que no tingui res important que fer.

I si arribo a saber-ho, no callaré, tingueu-ho per ben segur.

dimecres, 9 de juliol de 2014

El Canòdrom ahir i demà

Bé, doncs com us deia a l'entrada anterior, ahir a la tarda es va poder salvar el Canòdrom en allò que interessa al barri del Congrés i dels Indians. Salvat de moment, és clar: diguem que podrem passar l'estiu tranquils, però en algun moment de la tardor o de l'hivern -si és que el tema no es congela fins després d'eleccions o, com ja ha succeït, tres anys més- tindrem un pla -una modificació del PGM- alternatiu. I aleshores veurem què passa.

Ahir, com us deia, tots els grups municipals, menys el PP que es va abstenir i CiU, que havia presentat la proposta, van votar contra la modificació del Pla General Metropolità pel que fa a l'entorn del Canòdrom. El que més em va agradar és que la pràctica totalitat dels grups van justificar la seva negativa en l'oposició del veïnat del Congrés-Indians formulat per les entitats del barri presents a la Taula, tot i què algun que altre grup em va fer l'efecte de què va fer la manifestació aprofitant l'avinentesa. Que comença el compte enrera per a les eleccions municipals del proper any, vaja... Però, bé, la cosa ha estat així, per una raó o per l'altra.

A l'acte del plenari n'hi va haver presència veïnal. Molt petita, com éra previsible però no menys lamentable, no vam arribar a trenta. Bàsicament, representants de les entitats i algú per lliure: jo i, potser, algú altre més, no massa més; diguem-ne que veïns espontanis, allò que es diu veïns espontanis, no en va haver.

Alguns dels veïns presents ahir a la tarda

L'Enric Fernández-Velilla, veí i conseller de Districte, saluda a alguns veïns
 Per tant si hem de ser justos, s'ha de dir que aquesta és una victòria de la gent que ha treballat de ferm per arribar a aquest final feliç provisional però no es pot deixar de dir que la victòria no ha estat del barri, que el barri ha obtingut un regal que en absolut s'ha merescut. Així de clar ho dic i a qui li cogui, que es grati.

Aspecte general de la sala del plenari del Consell de Districte

Moment de la intervenció de Betlem Ayúcar (Associació de Veïns i Taula d'Entitats)

El regidor Blasi conversa amb alguns veïns després de la votació
Ahir en parlàvem de què a la tardor començarà la moguda per tal de resoldre el problema del carrer de Garcilaso. Com sabeu, la perillositat del carrer de Garcilaso és tan notòria que ja hi tenim un mort (tres, en el conjunt del barri, en una setmana veritablement negra) i cal exigir a l'Ajuntament, al Districte, que s'hi posi fil a l'agulla en aquest carrer. I res de pedaços, res de senyals d'stop; la gent conscient i responsable ja fem stop sense necessitat de que hi hagi senyal; el problema és la gent que no és conscient i responsable, i el problema és la mala visibilitat que tenen la majoria de les cruïlles pel fet de què, legal o il·legalment, l'estacionament a les voreres s'apura fins la cruïlla mateixa.

El Canòdrom, més tard o més aviat, tornarà a irrompre en la nostra vida de barri. I així ha de ser, perquè no és tolerable que es perllongui aquesta situació com de limbe en la què ha estat durant tres anys ni molt menys que, quan surt d'aquesta situació, sigui per retallar els equipaments que ja en el seu dia es van pactar. Per tant cal estar preparats des d'ara mateix i sense esperar que hi tornin a venir els problemes, per a:

1. Reivindicar el pacte entre la Taula del Canòdrom i l'Ajuntament, que ja és un pacte de mínims prou per sota del que el barri volia i necessitava originàriament.

2. Replantejar l'ús de l'edifici que, al meu parer (i no sóc en absolut l'únic que pensa així), s'ha regalat massa graciosa i alegrement a l'Ajuntament, deixant-nos vendre la història de l'equipament de Ciutat. La realitat és que l'Ajuntament -ni en aquesta administració ni en l'anterior- saben què fer-ne amb l'edifici del Canòdrom i tot ha estat una successió d'estrambòtics projectes erràtics. Primer va ser el Centre d'Art Santa Mònica (inclús n'hi va arribar a haver un director per al projecte canodròmic que va estar no sé quants mesos sense fer res i cobrant una barbaritat) i ara ens han venut un altre projecte de no sé quina espècie de viver d'empreses artístico-tecnològico-creatives que diuen que no té espai a Barcelona Activa ni al 22@ (són coses diferents, diuen, però no diuen perquè) del què ens van passar unes diapositives que no il·lustraven res exposades per una senyora que ens va explicar quelcom que no va entendre ningú, entre d'altres coses perquè sospito que no hi havia res que explicar. La única realitat que molts veïns -enquadrats o no en associacions- veiem clara és el que deia al començament: l'Ajuntament no sap què fer amb el Canòdrom, no té un projecte clar i definit per al Canòdrom sobretot perquè no te cap necessitat que pugui ser coberta pel Canòdrom (per a algunes coses és massa i per a les altres massa poc), així que ens sotmet a un seguit de fantasies més o menys eròtiques que tampoc s'acaben d'executar mai; en certa manera, benauradament: penseu que el fracàs d'un projecte per al Canòdrom conduirïa a què l'espai restés abandonat i, per tant, més a la llarga o més a la curta, focus de marginalitat, d'incivisme i, portser inclús, de delinqüència... problemes, per cert, que ara mateix no són gaire lluny de materialitzar-se.

Serem capaços d'emprendre tota aquesta tasca reivindicativa tots a una? Tant de bo, però si us dic la veritat, jo no veig el barri amb ànsia com per tirar endavant. S'aconsegueixen uns resultats millors dels merescuts perquè hi ha uns activistes i uns dirigents veïnals i d'entitats millors dels què el barri, per la seva pròpia empenta, mereix.

I ahir vaig confirmar aquesta impressió.

Nota: Les fotografies es divulguen sota una llicència Creative Commons by-nc-sa. Les podeu copiar i divulgar lliurement, però heu de fer sempre esment de l'autor (jo) i d'aquest blog, no podeu fer-ne ús comercial i, si en feu una obra derivada, l'heu de posar sota la mateixa llicència (ens hem d'acostumar a compartir, xicots)

dimarts, 8 de juliol de 2014

ATURAT!!!!

És només un apunt d'urgència, demà us ho explico millor.

La modificació del Pla General Metropolità que suposava perdre le meitat dels equipaments del Canòdrom -pèrdua definitiva per manca d'espai al barri per a equipaments- ha estat feta enrera mitjançant l'informe negatiu en la votació del plenari del Districte. Tots els grups municipals -excepte CiU, és clar, i el PP- han votat en contra de la modificació del Pla, motivats per la disconformitat del veïnat del Congrés-Indians, representat per les seves entitats. El PP, tot reconeixent que la modificació té forats i assolint les queixes veïnals, ha preferit, no obstant, abstenir-se. Algun dia, algú ens explicarà aquests misteris de la política professional o semi-professional.

Per tant, el tema Canòdrom segueix vigent; s'ha pogut evitar una catàstrofe -entesa com a tal en el context de què parlem- però els problemes i la possibilitat d'una nova disbauxa podrien no haver-se acabat.

Tranquilitat aquest estiu, però a la tardor, més que probablement, el Canòdrom, com a problema, tornarà a ésser present en la vida del barri.

Demà, més.

divendres, 4 de juliol de 2014

Tots a la plaça Orfila!!!

El proper dimarts, 8 de juliol, a les 19:00 hores (7 de la tarda), tindrà lloc el plenari del Districte de Sant Andreu en el què l'actual administració municipal vol tancar el tema del Canòdrom deixant-nos als veïns del Barri del Congrés i dels Indians gairebé sense possibilitats de tenir en el futur els equipaments que necessitem i que fa tres anys ja s'havien negociat i tancat. Ara, l'Ajuntament fa un replantejament i ens deixa amb molt més que un pam de nas.

No us vull enganyar: la cosa pinta malament. Hi hauria esperances si la mobilització dels veïns fos general, però sabem que això no succeïrà, oi? No: s'està millor a casa, és clar. Ja ens queixarem després, quan necessitarem -potser vitalment- algun dels equipaments que no tindrem.

Tot i així, hi ha convocatòria. Des de l'Associació de Veïns m'informen que la Taula d'Entitats ens convoca a tots per ser-hi allí, per fer força, per donar empenta als qui defensaran les opcions del barri.

Ens trobarem mitja hora abans, a les 18:30 hores (dos quarts de 7 de la tarda), a la plaça Orfila. Si som molt poquets, entrarem a la sala de sessions. Si som pocs, també hi serem al vestíbul. Però, si fóssim molts, a més de la sala de sessions i a més del vestíbul, podriem ésser a la plaça Orfila fent xivarri, reclamant els nostres drets, fent que l'últim tren per al barri s'aturi en aquesta estació.

Jo hi seré, és clar.

I vosaltres?

.

dimarts, 1 de juliol de 2014

Assemblea 2014 Associació de Veïns

Ahir es va celebrar l'assemblea anual de l'Associació de Veïns Congres-Indians; una mica tardana, al meu parer, perquè això d'aprovar gairebé al juliol els pressupostos per a l'any corrent... però vaja, passa a moltes entitats. Quan les coses funcionen amb quatre voluntaris que tiren sols del carro tampoc no es pot filar tan prim en les exigències de gestió com si això fos el RACC. Com a nota positiva, en canvi, el fet de fer l'assemblea ja entrat l'estiu i amb llum de sol a dos quarts de deu del vespre, va fer que l'afluència de socis fos sensiblement més alta que quan l'assemblea se celebrava a l'hivern o començament de la primavera, amb clima fred i fosc a les set de la tarda: tenint en compte que la immensa massa social -si més no, la que assisteix a les assemblees- és gent gran en la seva pràctica totalitat (jo sóc dels joves i d'aquí a un mes i mig casco els 59), el clima i la llum són factors determinants.

A banda de les qüestions de tràmit (lectura i aprovació d'acta anterior, liquidació de comptes, pressupost 2014, etcètera) que han de restar en la intimitat associativa, es van tractar dos temes que van més enllà -sobretot un d'ells- del simple interès associatiu i que afecten tot el barri.

Un és el tema del local. Ja hi ha un projecte que, en principi i sobre el paper, no pinta malament, en què, mantenint el volum de l'edifici, l'interior es reestructura completament i n'hi dóna més funcionalitat, a més de servir al seu nou ús, que ja no és ser la seu de l'Associació de Veïns sinó un local municipal de barri una de les funcions del qual és allotjar la seu de l'Associació... a més d'altres dues o tres. Oficines, sales polivalents i la gran sala d'actes (que parteix de la base de l'actual) que tan bon punt pot tenir la funció de teatre o cinema com la de sala de ball o de festa (una revetlla, un cotilló de Cap d'Any...). Les obres començaran al febrer del 2015 i es perllongaran durant 16 mesos, és a dir, haurien d'estar enllestides per a l'estiu del 2016. Ja veurem quan comencen i ja veurem si els terminis s'acompleixen, disculpeu si el meu escepticisme és un assassí d'il·lusions, però la puntualitat en l'execució dels projectes no és una virtut que caracteritzi l'Ajuntament de Barcelona, ja no amb l'actual administració, sinó que no recordo que mai l'hagi tingut. I repeteixo que tinc els 59 aquí mateix. És a dir, em permetreu que aventuri que molt més probablement el nou local estigui llest per al 2017... i ja veurem en quin moment del 2017. Sí perquè, a més a més, la teulada actual és d'uralita (fibrociment, per ser rigorosos) i ja recordeu el que va passar amb el Canòdrom per aquesta causa. També és cert que la uralita, al Canòdrom, hi va aparèixer sense que ningú hi comptés, i en el cas del local ja s'hi compta. Però no em sorprendria que el refonoll de la uralita donés pel sac també en aquesta ocasió (com a realitat... o com a pretext per a l'endarreriment sobre el termini previst).

Mentrestant, l'Associació de Veïns s'allotjarà en un altre local que, en aquests moments, no se sap encara quin serà, diu que s'està cercant, però també em va semblar entendre (puc estar equivocat, compte) que ja n'hi ha algun candidat. No és fàcil: ha de ser un local ubicat en lloc visible, de dimensions adequades i, com qui diu, llest per ficar-hi mobles i posar-s'hi a treballar, no es contempla -perquè no seria operatiu- fer-hi obres de condicionament.

L'altre tema és el del Canòdrom. Sobre la problemàtica del Canòdrom no hi insistiré perquè la vaig explicar amb prou amplitud aquí i, sobretot, aquí. La queixa de la Belén Ayúcar, presidenta de l'AV, és recorrent, però no menys certa (i jo, com ja sabeu els dos o tres que seguiu aquest blog, la faig totalment meva): aquest barri és completament mort pel que fa a mobilitzacions. Bé: el nou projecte municipal per al Canòdrom (més aviat la nova enredada municipal per al Canòdrom) es tractarà en el plenari de Districte del proper dimarts dia 8 de juliol, a les 19:00 hores, a la seu del propi Districte, a la plaça Orfila. Poden passar tres coses: una, que només hi anem tres o quatre (bé, ens prendrem un cafè); altra, que hi anem un centenaret de persones (ja no prendrem un cafè perquè per a un bar som massa colla, així de cop); i una altra més, que hi anem uns quants centenars de veïns del barri (ja no m'atreveixo a dir un o dos milers perquè això és il·lusori, tot i què un o dos milers representen entre el 8 i el 12 per 100 d'habitants del Congrés-Indians, que no és tant) i muntem una gresca pacífica però ben sonora (una cassolada, per exemple), davant la seu del districte. En els dos primers casos (que, malauradament, són els previsibles) no farem res i sobre el futur del barri i de la seva possibilitat de gaudir d'equipaments hi cauran les tenebres. Si es dóna la tercera, potser mantindriem oberta la possibilitat de fer-hi encara alguna cosa; si més no, hi donariem força moral i política als membres del plenari que defensen un Canòdrom com cal.

El dia 8 a les 19:00 jo hi seré allí. Sé que d'altres persones, també. Però tanmateix sé que serem pocs, que serem quatre gats i per això, com a l'infern de Dante, abandono tota esperança.

Recordeu aquesta data del 8 de juliol de 2014 a les 19:00 i el dia que hàgiu d'anar a les quimbambes per obtenir un servei que hauríeu de tenir al costat de casa o, quan sigueu vells, i per gaudir d'una residència pública i decent, poso per cas, hàgiu de renunciar a les arrels i la gent amb la què hi heu conviscut al barri tota la vida, intenteu recordar on hi éreu (o bé on no hi éreu) i què fèieu tal dia i hora.

Si no, tranquils: ja us ho recordaré jo.

dilluns, 23 de juny de 2014

La darrera oportunitat

A Barcelona, com a la resta de Catalunya i d'Espanya, estem ofegats per l'actual estat de coses: una classe política que no està al servei del ciutadà, una Justícia que no és independent, i un poder financer que ostenta en la realitat, de debò, un poder omnímode i incontestable. En resum, tota una estructura sistèmica que cau per moments al bell mig d'una crisi econòmica -jo diria que de l'estafa més gran de tota la Història- que està enfonsant milions de famílies en la misèria i en la marginació

I els ciutadans comencem a estar-ne tips.

«Podemos», amb tots els seus possibles defectes, ha donat el gran sorpasso en aquestes darreres eleccions europees, recollint el vot de ciutadans desesperats amb l'actual situació. Desesperats vol dir «mancats d'esperança», vol dir la plena consciència de què, en l'actual estat de coses, no ens en sortirem. «Podemos», com ja he dit, té defectes (molts defectes, a la meva manera de veure) però transpira esperança, tramet una veritable imatge i sensació d'alternativa. Si no les traïciona i poleix els seus defectes, té un brillant futur per davant; un futur que durà, com a desitjable efecte secundari, una transformació dels partits clàssics, ara mateix constituents d'allò que ja hem après a anomenar la Casta.

A Barcelona sembla que despunta ara un invent similar: es tracta de la plataforma «Guanyem Barcelona» encapçalada per Ada Colau, recolzada, al seu torn, per un fotimer de persones procedents del món acadèmic, veïnal, cultural, etc. Una proposta política que destil·la -com «Podemos», esperança i aire net. Que té els seus riscos, compte: jo ja he sentit que els d'IC-EV hi voltaven i també val témer que no hi siguin lluny els del prusés independentista. Ja veurem. A mí m'inspira molta confiança l'Ada Colau i val esperar d'ella que sàpiga obrir un espai veritablement per a tots, sense que predomini altra cosa que l'interès d'una Barcelona per a tots els barcelonins. El manifest que han llençat és veritablement encisador: el teniu aquí, juntament amb la convocatòria per a l'acte de presentació del proper dijous 26 de juny.


Jo us confeso que éra a punt de plegar. A punt de tancar aquest blog i d'engegar-ho tot a fer punyetes. Per segona vegada (ja vaig fer una primera espantá), el barri em va decebre fins a la desmotivació i la desmoralització total. Que amb la jugada del Canòdrom i la befa del Districte i de l'Ajuntament envers als veïns del barri, els carrers del Congrés-Indians no bullissin d'indignació m'ha semblat inaudit i inclús sorprenent, tot i els antecedents de conformisme i panxacontenta que patim. Ens desactiven l'únic espai per equipaments que hi ha al barri, ens condemnen a ser en el futur un barri dormitori sense vida pròpia, se'n foten de nosaltres i... aquí no passa res?

Doncs aquesta éra -és- la realitat.

A mí, francament, no m'importa lluitar i ser derrotat. Vaja, sí que m'importa i em cou, és clar, però no em desanima. El que sí em fot -i no hi estic disposat- és a fer el ridícul. No sóc cap salvapàtries: si al barri ja li està bé que se li pixin a sobre, doncs, mira, jo obro el paraigua, m'aixoplugo sota un balcó i ja escamparà, tu, però no em posaré al mig del carrer a rebre tota la pixarada com un passarell.

«Guanyem Barcelona» obre -m'obre a mi, si més no- un raig d'esperança. «Guanyem Barcelona» pot recollir a la nostra ciutat l'efecte Podemos i aportar aire fresc a l'Ajuntament. I amb Ada Colau, jo sé que una jugada com la que ens han fet al Canòdrom suposaria, com a mínim (això si els resultats no li donen una millor quota de poder) un discurs al ple municipal d'aquells que sap fer l'Ada. Si més no, algú parlaria per nosaltres, encara que no pogués fer res més que parlar. Hem vist el que ha fet amb la PAH, hem vist com ha creat i motoritzat un moviment que ha salvat centenars de famílies, que ha obert espais d'esperança per a milers més, que ha fet un escac, tot i que no mat -ara com ara-, al poder financer però que l'ha deixat amb taquicàrdia; hem vist com en seu parlamentària tractava de gàngster a un representant bancari que es mereixia això i més i es negava a rectificar i a demanar disculpes malgrat la insistència del president de la Comissió.

El dijous seré allí per escoltar el que hagin de dir. Si em convencen i no hi veig ficada per allí gent rara ni sospitosa, em rumiaré la possibilitat d'integrar-m'hi. I si puc, en un moment o d'altre, el dijous o el mes vinent, tant és, els parlaré del Canòdrom, els parlaré del Congrés-Indians i els parlaré de com l'administració municipal han menystingut al barri, al barri més maltractat -de bon tròs- del districte de Sant Andreu. Si no ho veig clar, tornaré cap a casa i ho deixaré córrer tot. Ja veurem què voto -si voto- d'aquí a un any.

Però deixeu-vos d'històries: ningú no farà la nostra feina. Ens poden ajudar, ens poden donar suport, potser molt de suport, però ningú no vindrà de fora per treure'ns les castanyes del foc, ningú no es sacrificarà per nosaltres, ni tan sols es molestarà, si no veu en nosaltres un mínim esperit de lluita i de resistència.

Neix una esperança. Pot ser potent, pot ser important. Tant de bo.

Però tinguem clar que és la última.

dissabte, 7 de juny de 2014

Ens prenen el Canòdrom

El proppassat dimecres, dia 4, vaig fer la xerrada que la Coordinadora d'Entitats Congrés-Indians m'havia demanat fa unes setmanes. En conjunt, estic satisfet només a mitjes; estic molt habituat a donar xerrades, conferències, tallers i similars però sobre matèries que tinc molt per la mà i, per tant, m'hi trobo més còmode i més àgil. En aquesta vaig estar rígid i encarcarat, sense cap amenitat (la gent gran se'm dormia davant dels meus nassos) i sobre la temàtica, sí que hi va haver [alguns] temes que van suscitar un cert interès (pel que vaig poder veure al debat posterior, que va ser molt interessant).

En aquesta conferència -i ara veureu per què he fet aquesta referència inicial però incidental sobre ella- vaig posar molt d'èmfasi en el Canòdrom com a única possibilitat present i futura de què el barri arribi a tenir equipaments públics propis. Perquè ara mateix, tret del Casal de Barri del carrer Manigua, no tenim res de res: anem sobrevivint amb els equipaments d'altres barris -o inclús d'altres districtes- que tenim més o menys propers (les zones geogràficament nuclears del barri ho tenen lluny tot).

Vaig insistir molt en que hem de conquerir el Canòdrom, que el Canòdrom no és cap broma i que em sembla horrorós i molt irresponsable per part del veïnat que les [poques] convocatòries de mobilització pública que n'ha hagut hagin tingut una resposta més aviat curta.

Bé, m'interessa ésser intel·lectualment honrat: pocs dies abans de la xerrada, l'amic Enric Fernández-Velilla, veí del barri, conseller del districte de Sant Andreu pel PSC i autor del blog Parlant de Congrés-Indians, ja em va fer arribar un aut-aut prevenint-me de què l'Ajuntament ens n'estava preparant una de bona.

Ara l'amenaça s'ha concretat i, per tal de mostrar-vos-la, us presento un breu però il·lustratiu vídeo en el què, sota la signatura del seu partit, el PSC, l'Enric ens explica la barbaritat que l'Ajuntament de Barcelona està a punt de cometre.


Efectivament: una modificació prevista del Pla General Metropolità, redueix a dos els equipaments anteriorment pactats amb les entitats del barri: el poliesportiu (és a dir, un d'aquests centres de gimnàstica recreativa explotats per entitats particulars en règim de concessió municipal) i el Centre Cívic, que, aquest sí, és imprescindible. Cauen (atenció!): la residència de discapacitats, l'aparcament soterrani, l'escola bressol, la residència per a la gent gran i el centre de dia. Vull fer especialment palès que el Congrés-Indians és un barri que es caracteritza pel seu alt índex d'envelliment de la població (prou superior a la mitjana de la ciutat i del districte de Sant Andreu) per la qual cosa, tant la residència com el centre de dia són pèrdues especialment sensibles. Però que aquesta pèrdua especialment sensible no ens faci desaparéixer del davant la idea de que la pèrdua de resta d'equipaments és tanmateix molt dolorosa: tenim un dèficit crònic i greu de llars d'infants, tant, que la prevista per al Canòdrom pal·liaria, però en absolut solucionaria, el dèficit al respecte; la manca de places d'estacionament per a automòbils al barri és tant sagnant que és un tema recorrent als Consells de Barri; i el mateix es pot dir del centre de discapacitats, en un barri amb especial sensibilitat envers aquest col·lectiu.

I atents a la clau de volta de tot aquest enrenou: aquesta modificació del PGM seria pràcticament irreversible, amb la cual cosa, la mancança d'equipaments al barri passaria de ser un problema greu i sensible a una veritable cadena perpètua. Perquè no tenim ni un sol metre quadrat més en tot el barri per fer-hi equipaments

Tot plegat és molt greu. Molt i molt greu.

Veïns i amics: ens hem de mobilitzar. Però res de tonteries ni de festetes, hem d'anar a una mobilització seriosa, a una protesta generalitzada i dura, molt dura (naturalment, sense violència i sense sortir-nos-en de la llei) i sostinguda, hem d'estar preparats per oferir una resistència aferrissada i recuperar el Canòdrom costi el que costi. Per cert: tot el Canòdrom, incloent-ne l'edifici. Part del que ens passa és per haver cedit l'edifici massa gratuïtament sota la invocació de l'equipament de ciutat. Però resulta que la ciutat no ha sabut mai què refonoll fer amb l'edifici, ni amb l'anterior administració ni amb aquesta, i els invents han anat des del trasllat d'un centre d'art que no volia ser traslladat fins a una cosa rara i estrambòtica que ens van, diguem-ne, explicar fa uns mesos, un invent al què ningú no hi veu ni cap ni peus, més enllà d'una boutade municipal.

Està bé -ha d'ésser així- que els partits del districte i les entitats del barri treballin en el front legal i facin al·legacions al projecte de modificació del PGM. Però les al·legacions seran arxivades a la P si darrera d'elles no es veu ostensiblement -molt ostensiblement- un veïnat, un barri, fortament emprenyat que, d'una vegada, digui prou i foti un fort cop de puny a sobre la taula.

Mireu als vostres fills, mireu als vostres pares, i digueu, si sou capaços, que lluitar no val la pena.

Al carrer!!!!!

dijous, 29 de maig de 2014

Violències

La protesta ha esclatat al barri de Sants. La intolerància municipal envers el CSO Can Vies ha despertat la indignació no tan sols dels grups i projectes directament afectats, sinó, a més, la del veïnat, enfadat amb el desallotjament i esgarrifat amb els excessos de la BRIMO dels Mossos d'Esquadra, contra els que va a arribar a fer una cassolada (l'atac a la redacció de «La Directa», entre d'altres actuacions més que dubtoses, és autèntica i materialment de jutjat de guàrdia).

Aquesta protesta, a més, s'ha estès per la ciutat i s'ha encomanat a d'altres barris de Sarrià, Nou Barris, Gràcia, Eixample, Horta, el Raval i el nostre Sant Andreu (aquest mateix matí he vist al passeig Maragall els vidres rebentats a diverses entitats financeres; val a dir, per cert, que pràcticament en cap cas ha patit danys el comerç local, el de barri); inclús fora de Barcelona (Terrassa, Rubí, l'Hospitalet, Cornellà...), arreu de Catalunya (Mataró, Manresa, Rubí, Berga, Tortosa, Valls, Reus...) i fins i tot arreu d'Espanya (València, Ciutat de Mallorca i Burgos, precisament al barri del Gamonal).

L'establishment fa com si no hi hagués pressió social i no vol veure (més ben dit: fa veure que no existeix) que l'olla social té el manòmetre al màxim, ben a dins de la marca vermella. Els polítics clamen contra la violència perquè es cremen contenidors, com si les barbaritats que s'estan fent des del sistema no fossin violència, com si la violència institucional no fós violència. En tot cas, no veig massa pacífic el tema de desallotjar i enderrocar, per més que vingui avalat per una sentència judicial (i no perdem de vista el desprestigi que, pels seus propis mèrits, pateix el sistema judicial d'aquest país). Ahir va ser Gamonal. Avui és Sants. Qui serà demà? No ho sabem, però sí està clar -encara que no ho vulguin veure- que un d'aquests esclats locals un dia o l'altre acabarà essent l'inici d'un esclat general i aleshores tot seran ais i uis.

Però allò que a mí m'interessa remarcar, a l'entorn de tot això, és un detall interessant. Fixeu-vos: l'Ajuntament negocia amb els grups de Can Vies i els ofereix a llarg termini un altre local tan bon punt aquest local s'hagi condicionat. La gent de Can Vies diu que no perquè ya va haver en un altre cas una oferta similar en la què les promeses van ser una enredada i repliquen acceptant l'oferta municipal a condició de mantenir-se a Can Vies mentre es condiciona el famós local nou. A partir d'aquí la cosa ja empalma amb els fets.

El que és interessant de tot això és el següent: si l'Ajuntament està disposat a cedir un local als grups i projectes culturals de Can Vies... perquè no els deixa tranquils a Can Vies, on hi han estat 17 anys, nogensmenys? Per una raó ben senzilla: per mantenir el control. Així de clar. La marca Barcelona no suporta fàcilment activitats -i mens de caire cultural- que no responguin a l'estètica i a la necessària uniformitat reglamentària del parc temàtic en què han convertit (uns i altres, no tan sols els convergents) la ciutat. És la mateixa raó per la qual es prohibeix que els comerciants contractin grafiteros a fi que decorin les persianes metàl·liques dels seus establiments: el graffiti no és bo per a la imatge chupiguay que vol el negoci turístic, no essent que el graffiti passi els controls de qualitat adients i, aleshores sí, fins i tot l'allotjarem al Palau de la Virreina, si cal. Mira, inclús farem una gracieta.

Control cultural, control ideològic i control social (el control econòmic ja el tenen des de sempre). Per això, els moviments socials i culturals (o contraculturals) han d'estar ben subjectes i degudament estabulats a locals municipals oportunament provistos de gerència -municipal també, of course- i de reglament de règim intern procedent de la plaça de Sant Jaume.

Perquè... què us pensàveu? La democràcia és votar cada quatre anys a aquells als qui volgueu (d'entre els que nosaltres us proposem, sí o sí) i prou. Tot allò que vulgui anar més enllà en el protagonisme dels ciutadans i en la seva capacitat de decidir sobre el seu propi entorn urbà és violencia. I, fins i tot, terrorisme, si cal.

Per terminologia tremendista, que no quedi...

Imatge: Finn-johs a Wikimedia Commons
Llicència: Domini públic

dilluns, 5 de maig de 2014

Obligacions cíviques també per als malalts

Vejam com em surt això, perquè el tema és delicat i jo acostumo a ser-ho més aviat poc...

En una determinada línia de bus barceloní (que, de moment, amago) en la què viatjo sovint a una hora determinada, he vist repetir-se dues vegades un incident desagradable amb el mateix protagonista... Es tracta d'un xicot disminuït psíquic -no sé de quina malaltia ni en quin grau de disminució- l'esport del qual consisteix en assetjar sexualment (per entendre'ns: fotre mà) a les senyores que li vénen de gust. I té poques manies, tant li fa joves que grans. Quan la dona es resisteix i/o el retreu, el xicot l'amenaça de mort dient-li que li clavarà una navalla que diu que du o fent gestos de significat inequívoc. Això no m'ho ha explicat ningú, això ho he vist jo.

Però el que és més sorprenent és que a aquest noi l'acompanya una persona gran -pare, avi... ves a saber- que es fa el suec completament davant les agressions del malalt al qui, cal suposar, ha de cuidar i més o menys educar. Passa completament de tot i es dedica a contemplar el paisatge o bé a llegir -o fer veure que llegeix- qualsevol paperot que tingui a mà. Algú li hauria de cridar l'atenció a aquest home, però ningú no ho fa (no ho fem) segurament tement la intervenció del xicot que -no ho he dit abans- és de complexió que Déu n'hi do.

Baixen en una parada del barri, però em fa l'efecte de què no són del barri perquè, tot seguit, romanen a la parada com si esperessin un altre autobús (imagino, és clar, que d'una altra línia).

Fa uns anys, quan duia les meves filles a l'escola, també en aquesta mateixa línia (ara parlo d'una altra hora i d'un altre sentit del trajecte) hi havia problemes amb un altre xicot també disminuït psíquic -i, per cert, i ja no sé si casualment, també d'una complexió física respectable- que abordava les noies joves, però no les tocava, tot s'ha de dir: les hi preguntava el nom, les hi demanava el telèfon i les hi preguntava intimitats (poc o gens grolleres, és veritat: que si tens nòvio, que si surts als vespres... coses així), però creava una situació molt tensa, molesta. Aquest noi no anava acompanyat. Un dia es va dirgir a una de les meves filles i m'hi vaig interposar: «Per a tu no té ni nom ni telèfon. Aire!». Se'm va quedar mirant fixament, vaig pensar «ara és quan vénen les trompades» i em vaig preparar per donar i per rebre, però no: va fer mitja volta, se'n va anar a emprenyar a una altra dona i mai més, ni aquell dia ni cap altre, es va tornar a dirigir a cap de les meves filles, tant si anaven soles com acompanyades.

Fa pena pensar que són malalts i que no tenen la culpa dels seus actes. O sí? Realment estic completament peix en psiquiatria i no sé quin comportament o quina ètica se'ls pot exigir; imagino que dependrà del tipus de malaltia i del grau d'afectació que pateixin. Però també s'han de tenir en compte els drets dels ciutadans a anar tranquils en un transport públic i, per tant, la responsabilitat passa per metges i per pares (o pels cuidadors que se n'ocupin). Una persona, estigui sana o malalta, per anar pel món ha d'estar en condicions de guardar un comportament cívic i correcte; aquestes persones tenen, sens dubte, una desgràcia i tots hem d'intentar ser solidaris, però tot té un límit: una certa molèstia, mira, val, anem passant; però agressions com les que he descrit al començament són de tot punt intolerables: una persona així no pot sortir al carrer i, si surt, ha de sortir amb una persona responsable i amb capacitat, física o moral, per mantenir el malalt sota control. Perquè la societat, els ciutadans, hem de ser solidaris, bé, però no som responsables de la desgracia d'aquesta gent, i la nostra tolerància té límits, sobretot pel que fa als menors i a la llibertat sexual de les persones.

Per tant -i si el cuidador passota llegeix això (per casualitat, suposo) més li val prendre bona nota-, la propera vegada que vegi en acció al xicot descrit al començament, no diré res ni faré cap gest esparverat: simplement, prendré el mòbil, marcaré el 112 i avisaré els Mossos d'Esquadra. I si ells arriben a temps (que aquesta n'és una altra) no em conformaré amb l'avís: presentaré denúncia en relació als fets que hagi vist. I si les agredides no volen denunciar -ja sabem què passa en aquests casos, que si no vas en compte, a sobre d'intentar ajudar-les fas el ridícul- cercaré suport en alguna entitat feminista, la que sigui, la que em vulgui ajudar (que quan faci esment de què el xicot és discapacitat psíquic, ja veurem què passarà, també). M'és ben igual. Si torno a veure el número que ja he contemplat dues vegades, aquest xicot i/o el seu cuidador i/o el seu responsable, tindran tants problemes com jo els hi pugui crear; dins la llei, és clar.

Ja n'estic tip de tantes contemplacions.

dimarts, 22 d’abril de 2014

Conferències 60è aniversari...i jo

Dins els actes commemoratius del 60è aniversari de la fundació del Barri del Congrés, hi tindran lloc quatre xerrades sobre diversos aspectes del barri, amb un concert de cant coral com a pas de l'Equador entre elles. Podeu veure el programa a la pàgina de la Coordinadora d'Entitats, tot i que us el reproduiré aquí mateix en acabant aquesta entrada.

L'organització del 60è aniversari m'ha fet l'honor de sol·licitar la meva intervenció en aquestes xerrades i tindré a càrrec la que tanca el cicle (el 4 de juny) i que dedicaré al futur. Naturalment, no penso jugar a fer de profeta -se me'n dóna molt malament- sinó més aviat a dur a terme una petita tasca de prospectiva d'allò que, vistes les tendències i la situació del present, ens pot reportar el futur... probablement o tan sols possiblement.

La veritat és que, per a mi, és tot un repte. N'he fet moltes de xerrades, conferències, intervencions en mitjans de comunicació i tal, però sempre amb la temàtica constrenyida a aquelles matèries que constitueixen, d'alguna manera, la meva especialitat (no professional, sinó de voluntariat o d'activisme, digueu-ho com volgueu): les tecnologies de la informació, Internet -és clar-, la seguretat en la xarxa, el món dels infants i joves a Internet i, a més, tota la problemàtica del programari lliure i dels formats lliures. Ara se'm demana que parli del barri, del meu barri i del barri de la meva família, doncs encara que el meu matrimoni va fer les primeres passes en un barri veí, Vilapicina i la Torre Llobeta, en realitat és aquí al Congrés i els Indians, en aquest territori fronterer del barri, on ha transcorregut ben bé tota la nostra vida. Justament aquests dies, es compleixen vint anys d'ençà la nostra arribada.

I, és clar, vint anys són molts anys però... què puc explicar jo a gent que, inclús essent molt més jove que jo, ha nascut al barri i porta fàcilment quaranta anys vivint en ell? Què puc dir-els-hi jo del barri als qui van viure aquella època fundacional? Vint anys són molts anys, sí, però el que és important no és el nombre d'anys sinó quins anys es viuen. Probablement, qui va viure només els deu primers anys del Congrés i després va marxar, tindrà una experiència del barri molt més rica que la meva, tot i que només hi hagi viscut la meïtat de temps que jo. O bé els qui van viure la transformació social, econòmica i política del barri des del franquisme fins la consolidació de l'actual monarquia parlamentària, passant per la transició, els anys difícils del començament... Què puc jo explicar del barri del Congrés a tota aquesta gent, si són ells els qui em poden explicar a mi dues o tres vegades més i mil vegades millor?

Me n'heu fet una de bona i ja veurem com me'n surto, però tingueu la seguretat de que esmerçaré tots els meus esforços per fer-ne una cosa, si més no, digna.

I aquí teniu el programa de xerrades (més el concert):

Dimecres 7 de maig
Casal de Barri Congrés-Indians: 19:30h
Vivendes del Congrés : El fruit més pregó. Context
A càrrec de mossèn Josep Maria Martí Bonet

Dimecres 14 de maig
Casal de Barri Congrés-Indians: 19:30h
Les Vivendes del Congrés : 60 anys d’un concepte de barri
A càrrec de Ricard Fernàndez Valentí – Historiador local, especialitzat en història dels transports i en història local de Barcelona

Dissabte 17 de maig
Parròquia Sant Pius X : 18h.
Concert de cant Coral : Escola de Música Sant Gervasi-Orfeó de Tremp – Coral Pompeu Fabra.
Direcció : Jordi Sansa

Dimecres 21 de maig
Casal de Barri Congrés-Indians : 19:30h.
La Lluita Antifranquista- Retrats per a la memòria
Visualització-col·loqui del reportatge : «Diferents»
A Càrrec de Francesc Torrebadella

Dimecres 4 de juny
Casal de Barri Congrés-Indians: 19:30h.
Smart Barri (El futur del Congrés)
A càrrec de Xavier Cuchí - veí del barri

diumenge, 20 d’abril de 2014

La ciutat i el turisme

Al nostre barri -fins i tot al nostre districte, Sant Andreu- no tenim problema turístic. Pendents de veure què generarà l'estació de l'AVE de la Sagrera quan funcioni a ple rendiment (que no tot seran flors i violes) aquí no tenim onades de forasters que pertorbin la nostra vida diària.

Però, com he dit de vegades, la nostra vida no comença i s'acaba al Congrés-Indians: vivim en una ciutat que té moltes problemàtiques, problemàtiques que ens afecten encara que no arribin directament a casa nostra. Podriem dir que una ciutat és com una comunitat de veïns, on els barris serien els diferents habitatges, el vestíbul de la porteria, l'escala, el terrat... I crec que a cap veí li agradaria que al vestíbul o al terrat hi hagués un constant botellón, per més que ell visqués en el seu propi pis.

Hi ha zones de Barcelona que són turísticament estratègiques: la Ciutat Vella (i, sobretot, les Rambles), la Sagrada Família i el Parc Güell; no són les úniques, però sí les més agredides i on la vida veïnal és mes complicada. En altres zones de forta pressió turística, la vida veïnal, a força d'haver-n'hi menys, no es veu tan afectada: pensem, per exemple, en el passeig de Gràcia i el sector de la Pedrera i la Mançana de la Discòrdia.

El fenòmen ni és nou ni és espontani. La Marca Barcelona, per més que ens la venguin ara com si fós el gran invent de l'Ajuntament socialista, no menys celebrat campanes enlaire per l'actual administració convergent, data de fa més de cent anys: la va inventar l'any 1901 en Puig i Cadafalch donant el tret de sortida a la més important operació de mixtificació de la Ciutat Vella, creant (dic bé: creant) l'anomenat Barri Gòtic introduint descarades falsificacions, com ara façanes gòtiques on no n'hi havia façanes gòtiques (Catedral, Casa dels Canonges...), finestres coronelles -hipotètica manifestació d'un fals gòtic català (n'hi ha prop d'unes 80, nogensmenys)- on no n'hi havia finestres coronelles i d'altres invents, com el pont del carrer del Bisbe que uneix la Casa dels Canonges amb el Palau de la Generalitat, més fals -en tant que gòtic- que un duro sevillano(1).

Després van venir els Jocs Olímpics de 1992 i la Marca Barcelona va rebre un nou impuls que ens ha dut a nivells sectorialment intolerables i, en algún cas, inclús a vetar la lliure entrada de ciutadans a equipaments públics que li són propis (incloent la freda sospita d'una futura i no llunyana privatització de la gestió, que és gairebé el mateix que privatitzar el monument). Parlo del Park Güell.

No es tracta de llançar-nos contra els turistes. El turisme ordenat, racional, és molt desitjable i ho és per moltes raons que van més enllà de les purament econòmiques: els qui teniu edat per recordar-ho, sabeu l'aportació social, cultural i política que va suposar per als espanyols l'onada de turisme europeu dels anys 60 i 70 del segle proppassat; tant és així que convindreu amb mi que l'esperit cívic de la transició potser no hagués estat possible sense aquest europeïsme infiltrat a base d'estius i més estius de contacte amb els visitants francesos, alemanys, britànics, belgues, holandesos i d'altres. Però el que tenim ara a Barcelona no és un turisme ordenat, és un turisme de masses, de low cost, amb un component incívic no majoritari però sí significatiu i, sobretot, poc absorbible, que es concentra en molts pocs punts estratègics (els esdevinguts de la propaganda amb la què se'ls bombardeja), i tot a benefici d'un lobby hostaler que, és clar, reparteix poc i malament. Els beneficis econòmics del turisme a la ciutat són, segons ens diuen un dia i l'altre, proverbials i, certament tenen un reflex a la macroeconomia barcelonina; però el benefici per al ciutadà de a peu, més enllà de molts llocs de treball de molt baixa qualitat amb contractes estacionals i bastant barroers, o del propietari de apartaments turístics pirata, està per veure i per demostrar.

Tot aquest llarg -però crec que necessari- pròleg respon a presentar-vos un documental molt i molt interessant, que reflexa molt fidelment aquesta problemàtica. Dura ben bé una horeta, però us recomano molt calurosament que no us el perdeu (si voleu veure'l a pantalla completa, té definició sobrada per fer-ho).

Espero que us agradi però, sobretot, que us faci reflexionar.





(1) Tota l'operació de mixtificació i invent del Barri Gòtic la podeu trobar descrita extensament a: CÓCOLA GANT, Agustín. El Barrio Gótico de Barcelona. De símbolo nacional a parque temático. Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales. [En línea]. Barcelona: Universidad de Barcelona, 10 de agosto de 2011, vol. XV, nº 371. http://www.ub.es/geocrit/sn/sn-371.htm. [ISSN: 1138-9788].


Nota: La fotografia es divulga sota una llicència Creative Commons by-nc-sa. La podeu copiar i divulgar lliurement, però heu de fer sempre esment de l'autor (jo) i d'aquest bloc, no podeu fer-ne ús comercial i, si en feu una obra derivada, l'heu de posar sota la mateixa llicència (ens hem d'acostumar a compartir, xicots)

dimecres, 16 d’abril de 2014

Cafèambllet

No sé si s'haurà vist pel barri (en format paper), però des d'ahir s'està distribuint el primer número de la revista (o periòdic... en fi, publicació) «Cafèambllet». «Cafèambllet» és el resultat d'una operació de crowfunding en el qual 1.619 persones (entre les quals m'honoro en comptar-m'hi) vam aportar 8.588 euros a fi que es realitzessin quatre edicions d'una publicació que, amb l'objectiu de divulgar la corrupció que s'estén àmpliament per tota Catalunya, hauria de tenir una tirada superior a la del primer diari comercial de Catalunya, és a dir, «La Vanguardia».

L'objectiu de reunir els diners es va assolir prou aviat, molt abans de complir-se el termini establert pels promotors. El resultat, doncs, ja és al carrer i seguirà essent-hi tres vegades més, a banda de la d'ara. El futur de «Cafèambllet» després d'aquestes quatre edicions dependrà de la publicitat que pugui inserir-s'hi (tenint en compte que els editors no admeten anuncis de qualsevol empresa: rebutgen bancs, empreses promotores de desnonaments o entitats acusades de tenir diners a paradisos fiscals) d'altres operacions de crowfunding o donacions voluntàries, i -suposo, perquè això no ho han dit- de subscripcions. En tot cas, tampoc admetran publicitat ni subvencions institucionals.

La veritat és que la lectura del primer número espanta. Espanta la quantitat de corrupció que hi ha a Catalunya, espanta el volum dinerari d'aquesta corrupció (sobretot si pensem en les carències socials que s'estan patint), espanta la impunitat dels corruptes (malgrat alguns lloables però notòriament insuficients esforços judicials o, més ben dit, d'una part de la Judicatura) i espanta constatar quines mans controlen l'economia catalana. Ep! I els mitjans d'informació. I la política. Veritablement, es pot dir sense exagerar que no hi ha un pam de net. Espanta, en definitiva, pensar què haurem de llegir en els tres propers números. Ai.

La informació que posa a la nostra disposició «Cafèambllet» és estructurada i extensa, però a mi m'ha cridat molt l'atenció la cura en la documentació, posant les seves fonts a disposició del lector i a la de qui la vulgui contrastar.

No sé si «Cafèambllet» tindrà futur, financerament parlant (espero que sí i amb els meus poquets i modestos dinerons podrà seguir comptant-ne), però allò que, malauradament, estic segur que no n'hi mancarà, són continguts. Perquè també esgarrifa pensar que, després del que hem vist en aquest primer número, si encara hi ha material per a tres números més (i no diguem si n'hi ha per omplir, mes darrere mes, un projecte indefinit en el temps), la situació està, veritablement, molt malament i la traïció a la ciutadania està sumament estesa en els àmbits de poder polític, econòmic i... potser encara en d'altres?.

En fi...

NO US PERDEU EL «CAFÈAMBLLET». Si no el trobeu en paper, us el podeu baixar en català o bé en castellà

dilluns, 14 d’abril de 2014

Ara, els joves (ai, senyor...)

Vaja. Me n'adono avui, ara, aquesta tarda, pel blog de l'Enric, que en parla. Resulta que el dissabte proppassat es va celebrar una taula rodona i una assemblea veïnal per parlar del Canòdrom. Per les fotografies, sembla que es va celebrar al propi Canòdrom. Bé -o malament-, no en tenia ni la menor notícia; no sé si sóc jo que vaig badar o és que no es va divulgar massa, sobretot pel territori fronterer que som -ben merescudament, les coses com són- els pàries del doble barri. Em va saber greu, sobretot perquè inclús d'haver-ho sabut molt en l'últim moment hagués pogut assistir-hi, i m'hagués agradat molt haver-hi anat. Què hi farem, així és la vida...

Tot el que diré, per tant, parteix de la informació que ens dóna el propi Enric en l'entrada corresponent del seu esmentat blog.

D'aquesta entrada dedueixo que hi va haver un cert enrenou, ben entès que quan parlo d'enrenou no m'estic referint a res que tingui a veure amb l'ordre públic i les BRIMO dels nassos, sinó més aviat amb un cert element sorpresa respecte al programa previst.

Com tots sabeu (i si no ho sabeu us ho dic ara jo) el tema del Canòdrom, sobre el paper, si més no, ja és peix venut (amb permís de l'autoritat i si el temps no ho impedeix) mercès als bons oficis d'una mesa dedicada a l'efecte que, composta -Ajuntament a banda- per un seguit d'associacions en la magna representació de no més enllà d'un 5% de la població del barri (i això si hi arriba), van decidir el que s'havia de fer amb l'explanada de la cosa. Dic bé: l'explanada, perquè l'edifici ja està destinat a un invent que, bé, ho dic amb tota la sinceritat de què sóc capaç, tant de bo funcioni per bé de la ciutat, perquè si no funciona, cagarem tramussos però només al Congrés-Indians. I, la veritat, jo, de bon segur a causa de les meves nombroses ignoràncies, no acabo de veure què refonoll hi volen fer allí perquè això d'una espècie de cau de projectes tecnològics i culturals de pimes em sona a una mena de fer volar coloms que no s'aguanta. La realitat, segons totes les aparences, és que l'Ajuntament, ni en l'anterior administració ni en la d'ara, tenen la més punyetera idea de què fer amb aquest mort.

Però no fugim d'estudi i tornem a l'explanada.

Llegint entre línies el blog de l'Enric (i paraula que no disposo de cap altra informació) diria que van aparéixer un o diversos grups de joves acusant la mesa d'haver escombrat cap a casa en funció de les finalitats de cada associació present en l'invent, sense pensar en altres col·lectius.

I els joves demanaven la seva part.

L'Enric es queixa de què és perillós donar pas a reivindicacions nouvingudes després de venut el peix, ai, vull dir, després d'haver-se elaborat el pla d'equipaments, perquè l'actual govern municipal podria utilitzar l'avinentesa com excusa per una major morositat executiva en el tema canodròmic.

Bé, potser sigui així, no ho poso en dubte, però això no n'hi posa ni n'hi treu a la major: han vingut els joves -altrament tan desitjats i tan aclamats- i demanen el seu espai (el seu espai material; de l'altre, ja en parlarem tot seguit). És a dir: si els joves insisteixen, s'haurà de tapar el forat, tant si el govern municipal ho utilitza de pretexte retardador com si no. La vida està plena de problemes i el que li dóna alicient és resoldre'ls. Però una cosa sí està clara: si s'exclou els joves, ja m'explicareu quin projecte de barri i de futur estem fent. I compte, que jo no sóc forofo dels joves: se'ls hi ha de reconéixer el seu espai i el seu àmbit, però, ara com ara, el forat més gros d'aquest barri no són els joves (tot i que forat, i ben grandet, sí que ho són) sinó el sector de les edats actives, entre els 35 i els 65 anys, que estan absents -com a tal sector i salvant excepcions personals i individuals, guerrillers, com si diguessim- de l'hàbitat associatiu del barri i de l'àmbit activista.

L'Enric suggereix als joves que treballin en un projecte de gestió del futur casal de barri.

Bé, jo ara ja fa anys que no desenvolupo tasques d'educació juvenil i, darrerament, em limito a una molt eventual activitat docent en cursos de formació de monitors i directors d'activitats de lleure infantil i juvenil, però si les circumstàncies no han canviat gaire des que em vaig jubilar com a educador en actiu, jo diria que és un greu error de desconeixement voler marcar als joves el seu àmbit d'actuació (heus aquí, de pas, la raó per la qual els joves no s'associen en entitats convencionals). Els joves volen desenvolupar els seus propis projectes i els volen desenvolupar de la forma i mode que ells volen. Si no és així i no poden fer res per evitar-ho, senzillament se n'aniran a casa.

Diguem-ho d'una altra manera: és un error voler enquadrar els joves. Això els hi sona a facha i probablement ho sigui. Els joves tenen la seva pròpia visió del barri i tenen, respecte d'ell, els seus propis projectes, projectes que, naturalment, no tenen gaire a veure amb els nostres, amb els de la societat adulta. I no tan sols són diferents els seus projectes sinó que, a més, és diferent la morfologia del seu activisme i de la seva execució. Sobretot en aquests temps en els que els joves utilitzen unes tecnologies de les què en aquest barri estem absents a tots -absolutament a tots- els nivells. Inclús arribo a pensar que són ells els qui ens podrien donar a nosaltres lliçons d'activisme productiu, pero això deixem-ho per a una altra ocasió. Voler integrar els seus projectes amb els nostres i, a sobre, amb rang subordinat (perquè, deixem-nos de llets, el que volem és subordinar-los, en realitat i encara que no ens n'adonem conscientment) és perdre el temps: són joves, no rucs.

Ells, Enric, volen un espai, un espai propi i lliure, i ells ja se'l gestionaran. El casal de barri és el teu projecte (en termes simbòlics, no parlo en termes personals) no el d'ells i, per tant, no s'hi avindran. I, si s'hi avenen, m'atreveixo a pronosticar una fugida amb la cua entre potes en un termini ben curt. No ens agrada, ja ho sé, fixeu-vos que a mi tampoc, però és així i, essent així, només podem fer una de dues coses: o acceptar-ho tal qual, o rebutjar-ho rodonament. En el primer cas, el barri tindrà joves actius, segurament amb molts defectes com a col·lectiu, però -a banda de què sempre podran anar-los polint- amb virtuts que enriquiran el nostre barri. En el segon cas, senzillament, seguirem com fins ara: sense joves en l'acció veïnal i associativa. S'ha d'optar per una cosa o per una altra, però les mitges tintes, a més de que no funcionaran, generaran tensions i maldecaps.

Vistes així les coses, la mesa del Canòdrom ja pot començar a plantejar-se les rebaixes de primavera, com si fós El Corte Inglès, que no queda massa lluny, i anar pensant en cedir els joves un trosset d'espai ni que sigui a les golfes (ja els hi estarà bé, les golfes els hi encanten). Però pretendre que seguin el saló a veure la tele amb nosaltres i, a sobre, el canal que a nosaltres en agrada, és no viure en la realitat.

Com citava evangèlicament en Guareschi, Sinite parvulos venire ad me. I és el que hi ha.

diumenge, 6 d’abril de 2014

Volem decidir

Aquest divendres 4 es va celebrar a la Torre Jussana una Jornada (més aviat una mitja jornada, i la jornada sencera hagués estat ben escaient) sobre el nous reglaments de participació ciutadana, és a dir, els projectes de Reglament de participació ciutadana i el de Reglament general d'organització i funcionament dels districtes. Hi vaig ser convidat per raó de la meva participació en la reunió anual del Registre Ciutadà de la què ja us vaig donar compte no fa massa dies. I, naturalment, hi va participar molta més gent, atès que també van ser convidats representants de les associacions, de diversos ens municipals i, com no, dels partits polítics.

No em faré pesat explicant-vos el desenvolupament de la jornada sinó més aviat la impressió que en vaig treure jo: els ciutadans allí presents, per sí mateixos (com éra el meu cas) o en la representació -més o menys real o més o menys fictícia- que allí ostentaven, teniem clarament un objectiu ben definit: l'executivitat de la participació i la motorització fonamental d'aquesta participació mitjançant els Consells de Barri.

En altres paraules, la gent vol que el barri sigui sobirà en totes aquelles coses que l'afecten (i que, naturalment, no ultrapassin l'àmbit del propi barri), és a dir, que les exigències formulades (i val suposar que posades en votació) en un Consell de Barri siguin absolutament vinculants i d'execució obligatòria per a l'administració municipal, sense cap altre possibilitat d'oposar-s'hi que els recursos que estableix la llei contra qualsevol acte administratiu. Una mica allò que us deia l'altre dia: no demanar que es faci sinó exigir que es faci i que aquesta exigència constitueixi un mandat imperatiu per a l'Ajuntament. Això, a més, complementat amb altres mesures: que els Consells de Barri se celebrin amb molta més freqüencia (bimestral o trimestral; i val recordar que en el seu inici van ser trimestrals), que els ciutadans puguin incloure temes en l'ordre del dia i que, amb antelació suficient per poder estudiar-la, es posi a disposició dels ciutadans (mitjanxant Internet com a principal però no únic mitjà) la documentació inherent a aquest ordre del dia (així evitem que es fugi d'estudi perque no tenim aquí ara mateix aquesta documentació o que la presentació dels temes acapari el 60% de la durada d'un Consell de Ciutat), o que les actes de cada Consell de Barri es facin públiques una setmana o deu dies després de celebrat.

En la qüestió de les consultes, es va exigir, naturalment, que es poguessin fer a nivell de barri (i no amb el mínim del districte, rebutjant també nivells inferiors al de barri).

En resum, un dessig fort, important, de què el barri -definit com la unitat natural de convivència dels habitants de la ciutat- adquireixi el màxim pes en la presa de decisions que afecten al propi barri i un àmbit de projecció de la pròpia gent del barri de les decisions que afecten al districte i, en definitiva, a la ciutat. Gairebé el barri entès com a circunscripció (en termes generals, no estrictament electorals) i amb capacitat executiva directa.

També va haver comentaris queixant-se del fet que taules i comissions diverses s'utilitzin per sostreure temes als ciutadans tot exigint la més amplia possibilitat de participació al ciutadà individual, independent. Es això que jo he qualificat molt sovint com a síndrome del 'pescao vendío' que amb tanta freqüència patim als Consells de Barri. És més, algú va deixar anar una cosa en la què molts hi estem d'acord: sovint -molt sovint- les associacions -o un nombre significatiu d'associacions- estan polititzades, mediatitzades partidísticament.

Bé, és clar, esteu llegint això i un somriure tort de sarcasme es dibuixa a les vostres cares. Ja teniu raó, ja. Tots sabem que l'establishment polític -llegiu «partits»- no cedirà ni un milímetre de cuotes de poder i que, per tant, potser incrementarà la cortina de fum de la democràcia participativa ampliant, potser sí, les possibilitats d'exercir el dret al pataleo, però no cediran ni un milígram de poder, no deixaran ni bojos que la més mínima capacitat de decisió i d'execució baixi a la base ciutadana en un exercici directe -i real, aquí sí- de democràcia participativa. En altres paraules: aquí teniu tota la participació que vulgueu, però la democràcia, entesa com a capacitat de decisió i d'execució de decisions, ens la guardem sencera per a nosaltres; vosaltres, en votant cada quatre anys, ja aneu ben servits.

I amb el temps ja veureu que no m'equivoco, que no ens equivoquem.

dimarts, 25 de març de 2014

Persecució als indigents

Estic subscrit a un fotimer de revistes, la majoria d'elles de periodicitat mensual i d'un cert volum, gruixudetes, vaja. Tot i que em sap greu llençar-les, a les llars actuals l'espai és un bé escàs i, per tant, cada sis o nou mesos me n'he de desfer de la pràctica totalitat d'elles. Només conservo les que, per alguna raó, tenen un valor afegit en paper (què, en tot l'any, seran quatre o cinc). La resta, si no les ofereix el propi editor en format digital, digitalitzo jo a cop d'escàner allò que m'interessa i aire que vol dir vent.

El paquet de rebuig, que és prou pesant (depenent dels mesos d'espera pot estar entre els cinc i els vuit quilos) el deixo en qualsevol racó de casa on no molesti massa i espero a què passi per davant de casa algú dels malauradament nombrosos pobres que es busquen la vida burxant entre els contenidors d'escombraries. Per a ells, aquest pes de paper és una petita però important ajuda econòmica i un cert estalvi en temps i esforç, i a mi no tan sols no em costa res sinó que, a sobre, em fan un favor.

Fa molt de temps, d'ençà la crisi, que tinc aquest costum, però veig que l'hauré de canviar. Avui, en tornar a casa, m'he trobat un home tafanejant pel contenidor de les escombreries armat amb un vell carretó de supermercat i li he dit que si m'esperava cuatro o cinc minuts, el temps que jo trigo a pujar i baixar, li donaria el paquet.

Doncs m'ho ha rebutjat. M'ho ha agraït molt, s'ha expressat amb molta cordialitat, però m'ho ha rebutjat, perquè ell només trafica -crec recordar que m'ha dit- amb pots de vidre, alumini i no sé que més. Davant de la cara de bocabadat que he posat m'ha dit: «És que si els urbans t'enganxen duent paper al carretó, et claven una multa de dos-cents euros». Ara sí que m'he quedat bocabadat de veritat: però, home, si aquest paper no l'haurà robat d'enlloc, que li hauré regalat jo, ja li pot dir a l'urbà. «Que no, que no, que l'urbà no vindrà aquí a preguntar-li a vostè, em clavarà la multa i prou», m'ha contestat. Presumpció d'innocència, que en diuen, ja n'estem acostumats -mireu a Madrid aquests darrers dies- a què l'autoritat faci el que li dóna la gana.

Aquesta ja és la última de las misèries imaginables: fer als indigents la competència a mà armada i impedir-els-hi que es busquin la vida inclús en la pobresa més abjecta, a la salut del bon farciment dels contenidors municipals.

Molt bé. Doncs aquest paper pujarà a la casa del meu sogre a Moià i allí cremarà a la xemeneia, que aquella s'empassa el que li tiris, o bé el duré a la deixalleria del poble, que és on, a partir d'ara, anirà a parar el meu material de rebuig reciclable.

Que ja està bé, home...

dijous, 20 de març de 2014

Participació i capacitat de decisió

Ahir a la tarda vaig asistir a la reunió anual del Registre Ciutadà, un òrgan de participació ciutadana de l'Ajuntament de Barcelona al què hi pot pertànyer tot aquell barceloní que vulgui. La realitat, no obstant, és que al Registre hi estem donats d'alta 4.000 ciutadans i a la reunió d'ahir no vam arribar als 40. Ni l'1 per 100 de l'honor vam arribar a assolir. Ara parlarem del perquè.

Presidit pel comissionat de Participació i Associacionisme, senyor Carles Agustí, en l'ordre del dia hi havia dos temes fonamentals: la presentació del nou sistema digital de participació anomenat Govern Obert, que resideix en la pàgina GO>BCN i la modificació de la normativa de participació ciutadana.

Anem a pams...

La pàgina web està realment molt ben feta, ben estructurada i ben treballada. La quantitat i la qualitat de la informació és impressionant i val pensar que, a més, és un primer pas, per la qual cosa creixerà. Però ja ara mateix és un instrument molt útil que jo penso fer servir intensivament, tot convidant-vos a què feu el mateix. També disposa d'una app per al mòbil o la tablet, que us podeu descarregar per a Android o per a iPhone-iPad (si teniu una tablet mínimament potent, jo us aconsello que utilitzeu GO>BCN amb el navegador convencional, molt més complet que l'app, que és més aviat útil per al mòbil i que té menys aplicacions que la versió web). Tot i així, l'app és encara rudimentària, però anirà creixent així que vagin passant les setmanes.

Captura de la pàgina principal de GO>BCN

Qualitat i quantitat en la informació, sí, però... i la participació? Doncs en principi, també: la pàgina GO>BCN disposa de diversos llocs a través dels quals el ciutadà pot formular queixes, suggerències, peticions... Però això comporta una greu mancança de la què tot seguit parlarem en el seu context.

I és que, a continuació, es va parlar de la reforma de la normativa de participació ciutadana on el comissionat va explicar que la normativa que ara es vol reformar resta ja obsoleta (té 11 anys), que el criteri de l'actual administració municipal passa del concepte exposició pública al concepte procés participatiu i va exposar els cinc punts principals de la reforma:

· Es podran fer consultes ciutadanes en nivells inferiors (de barri o de carrer, per exemple) als fins ara permesos.

· Es racionalitzen els òrgans de participació: entre uns i d'altres, hi ha, en l'actualitat, 560. És clar, això és ingestionable.

· Es crea el sistema d'iniciativa ciutadana, una versió barcelonina de la coneguda ILP (Iniciativa Legislativa Popular)

· S'actualitzen diversos aspectes: per exemple, els Consells de Barri són objecte d'una regulació més concreta i específica; fins ara ho són de manera indirecta.

· Es potencia el Consell de Ciutat

Es va fer palesa la singular predilecció de l'Ajuntament i del comissionat de la cosa envers el teixit associatiu, un teixit associatiu que, lamento dir-ho, és un bunyol de vent. Sentir el comissionat dir -reiteradament- que les associacions representen els ciutadans em va fer mal d'oïda. Per dues raons; la primera, formal, que és evident: els ciutadans no tenim cap altres representants que aquells que escollim a les urnes; la segona, perquè no crec que arribi ni a un 10 per 100 el nombre de ciutadans afiliats a una associació de qualsevol tipus (excloent-ne el RACC i el Barça, que són altra cosa, si és que se'ls hi pot dir associacions en el clàssic sentit de la paraula). Vaig fer constar aquestes observacions (i unes d'altres que tot seguit veurem) que van ser recolzades, a més de per l'assentiment d'un bon nombre d'assistents, per una senyora, que tanmateix va suscitar prou adhesió entre els presents, que inclús va fer referència a l'existència d'un lobi associatiu que, d'alguna manera, segresta la representació ciutadana davant l'Ajuntament.

Vaig afegir, a més, que les associacions es queixen de què els ciutadans no s'hi afilien, però el cert és que, en la seva major part -gairebé totalitat: les excepcions són molt poques-, es tracta d'estructures antiquades i esclerotitzades, que funcionen -quan es pot dir que funcionen- exactament igual que fa cinquanta, seixanta o inclús setanta anys, i que, per tant, no constitueixen un mitjà idoni d'activisme, de participació i ni tan sols, pràcticament, d'opinió (si alguna em vol desmentir, que ho faci aportant el llibre de socis posat al dia amb la darrera liquidació de quotes i aleshores en parlem: molt poques estaran en condicions de fer-ho sense caure en el ridícul). I vaig acabar fent palès l'error habitual i constant de queixar-se de la manca de joves i del passotisme d'aquests (tampoc no se'ls ofereix mitjans ni plataformes en les que ells hi puguin treballar al seu aire) oblidant la que hauria de ser veritable sàvia de l'entorn associatiu: el segment d'entre els 35 i els 60 anys, el dels caps de família, els que tenen a la seva mà les decisions -fins allí on tinguin decisions a les seves mans- que mouen la política, l'economia i, en definitiva, els valors de la comunitat. És aquesta gent la imprescindible a les associacions i és precisament aquesta gent la que no hi és, la que no es busca i, en fi, a la què no s'espera. Les assemblees generals -perdoneu que ho digui així, en to pejoratiu- semblen, en la majoria dels casos, un geriàtric; un geriàtric petit, això sí, perquè si l'afiliació és fluixa, la participació es mínima. Anem bé.

I compte: qui això diu, pertany actualment a cinc (5) associacions, dues d'àmbit estatal i tres d'àmbit local o regional, dues d'elles catalanes, de les quals, una és barcelonina (la nostra Associació de veïns, precisament). Això per no entrar en batalletes d'associacions que ja he deixat enrere, que, en gairebé quaranta anys, ja són unes quantes. Sé una mica de què parlo.

Per tant, ja veiem que un àmbit de participació ciutadana (meses, comissions de seguiment, etc.) resta viciat de manera molt important per causa de la falsa (o, si més no, exagerada) representativitat de les associacions. I, per cert: aquesta esclerosi afecta també a molts òrgans de participació ciutadana municipal que veurem (jo no ho veig gens clar) si la nova normativa dinamitza si més no una mica.

Però és que, a més, el disseny de la participació ciutadana té un gran -jo dic que capital- defecte: l'executivitat, més ben dit, la inexecutivitat d'aquesta participació. M'explico.

Diu l'article 1 del projecte de Reglament de participació ciutadana que el seu objecte és la promoció i el desenvolupament de la democràcia participativa en la ciutat de Barcelona (la negreta és meva). Per a mí, la democràcia participativa implica allò que ara està tant de moda: el dret a decidir (ja perdonareu la descontextualització de l'expressió del seu sentit habitual darrerament); vull dir que tota aquesta enginyeria d'opinió, de petició, d'iniciativa ciutadana, etcètera, resta reduït a pràcticament no res si no té executivitat. De què serveix, per exemple, el dret a ser consultat si no el puc promoure, forçar, parlant clarament, si només es consultarà al ciutadà quan l'alcalde ho vulgui i no quan ho vulgui el ciutadà? (i parlo, s'entén, d'una consulta vinculant). De què serveix la nostra opinió si, com passa sempre, es pot prendre a benefici d'inventari? Democràcia participativa és que els ciutadans poguem suprimir (no demanar que se suprimeixi) una partida pressupostària o constituir-ne (no demanar que es constitueixi) una altra. Democràcia participativa és aturar (no demanar que s'aturi) una determinada actuació urbanística. Això és democràcia participativa i la resta són les obres completes dels germans Grimm. D'aquí tot el meu escepticisme sobre l'invent: es canvia alguna cosa perquè res no canviï.

Altra cosa és com motoritzar això sense anar a petar a un sistema assembleari catastròfic. D'acord, és complexe. I ho és més si estem també d'acord en què, tal com està ara el món associatiu, no s'hi pot comptar com a ens de representació/execució de base ciutadana. O s'endreça de valent el sistema associatiu (i això requereix un canvi cultural en profunditat, la qual cosa ens fa parlar d'anys, i no pocs) o s'estudia un sistema alternatiu, cosa que jo veig més viable, però tampoc possible a curt termini: requereix molta reflexió, molt estudi i, sobretot, molta negociació). Però, en tot cas, és ben clar que l'Ajuntament no té cap intenció ni de promoure una veritable executivitat de la participació ciutadana ni d'articular un sistema de representació de base que, sense desnaturalitzar-la, pugui funcionar adequadament.

Els ciutadans intentarem aprofitar tot allò de bo que vingui de nou amb la reforma reglamentària i amb la pàgina GO>BCN, però no ens fem il·lusions: la situació del ciutadà, la seva veritable i autèntica capacitat per influir en el rumb de la ciutat, no canviarà pràcticament res i seguirà sent virtualment nul·la.

Altra ocasió que es perd.