dimarts, 25 de març de 2014

Persecució als indigents

Estic subscrit a un fotimer de revistes, la majoria d'elles de periodicitat mensual i d'un cert volum, gruixudetes, vaja. Tot i que em sap greu llençar-les, a les llars actuals l'espai és un bé escàs i, per tant, cada sis o nou mesos me n'he de desfer de la pràctica totalitat d'elles. Només conservo les que, per alguna raó, tenen un valor afegit en paper (què, en tot l'any, seran quatre o cinc). La resta, si no les ofereix el propi editor en format digital, digitalitzo jo a cop d'escàner allò que m'interessa i aire que vol dir vent.

El paquet de rebuig, que és prou pesant (depenent dels mesos d'espera pot estar entre els cinc i els vuit quilos) el deixo en qualsevol racó de casa on no molesti massa i espero a què passi per davant de casa algú dels malauradament nombrosos pobres que es busquen la vida burxant entre els contenidors d'escombraries. Per a ells, aquest pes de paper és una petita però important ajuda econòmica i un cert estalvi en temps i esforç, i a mi no tan sols no em costa res sinó que, a sobre, em fan un favor.

Fa molt de temps, d'ençà la crisi, que tinc aquest costum, però veig que l'hauré de canviar. Avui, en tornar a casa, m'he trobat un home tafanejant pel contenidor de les escombreries armat amb un vell carretó de supermercat i li he dit que si m'esperava cuatro o cinc minuts, el temps que jo trigo a pujar i baixar, li donaria el paquet.

Doncs m'ho ha rebutjat. M'ho ha agraït molt, s'ha expressat amb molta cordialitat, però m'ho ha rebutjat, perquè ell només trafica -crec recordar que m'ha dit- amb pots de vidre, alumini i no sé que més. Davant de la cara de bocabadat que he posat m'ha dit: «És que si els urbans t'enganxen duent paper al carretó, et claven una multa de dos-cents euros». Ara sí que m'he quedat bocabadat de veritat: però, home, si aquest paper no l'haurà robat d'enlloc, que li hauré regalat jo, ja li pot dir a l'urbà. «Que no, que no, que l'urbà no vindrà aquí a preguntar-li a vostè, em clavarà la multa i prou», m'ha contestat. Presumpció d'innocència, que en diuen, ja n'estem acostumats -mireu a Madrid aquests darrers dies- a què l'autoritat faci el que li dóna la gana.

Aquesta ja és la última de las misèries imaginables: fer als indigents la competència a mà armada i impedir-els-hi que es busquin la vida inclús en la pobresa més abjecta, a la salut del bon farciment dels contenidors municipals.

Molt bé. Doncs aquest paper pujarà a la casa del meu sogre a Moià i allí cremarà a la xemeneia, que aquella s'empassa el que li tiris, o bé el duré a la deixalleria del poble, que és on, a partir d'ara, anirà a parar el meu material de rebuig reciclable.

Que ja està bé, home...

dijous, 20 de març de 2014

Participació i capacitat de decisió

Ahir a la tarda vaig asistir a la reunió anual del Registre Ciutadà, un òrgan de participació ciutadana de l'Ajuntament de Barcelona al què hi pot pertànyer tot aquell barceloní que vulgui. La realitat, no obstant, és que al Registre hi estem donats d'alta 4.000 ciutadans i a la reunió d'ahir no vam arribar als 40. Ni l'1 per 100 de l'honor vam arribar a assolir. Ara parlarem del perquè.

Presidit pel comissionat de Participació i Associacionisme, senyor Carles Agustí, en l'ordre del dia hi havia dos temes fonamentals: la presentació del nou sistema digital de participació anomenat Govern Obert, que resideix en la pàgina GO>BCN i la modificació de la normativa de participació ciutadana.

Anem a pams...

La pàgina web està realment molt ben feta, ben estructurada i ben treballada. La quantitat i la qualitat de la informació és impressionant i val pensar que, a més, és un primer pas, per la qual cosa creixerà. Però ja ara mateix és un instrument molt útil que jo penso fer servir intensivament, tot convidant-vos a què feu el mateix. També disposa d'una app per al mòbil o la tablet, que us podeu descarregar per a Android o per a iPhone-iPad (si teniu una tablet mínimament potent, jo us aconsello que utilitzeu GO>BCN amb el navegador convencional, molt més complet que l'app, que és més aviat útil per al mòbil i que té menys aplicacions que la versió web). Tot i així, l'app és encara rudimentària, però anirà creixent així que vagin passant les setmanes.

Captura de la pàgina principal de GO>BCN

Qualitat i quantitat en la informació, sí, però... i la participació? Doncs en principi, també: la pàgina GO>BCN disposa de diversos llocs a través dels quals el ciutadà pot formular queixes, suggerències, peticions... Però això comporta una greu mancança de la què tot seguit parlarem en el seu context.

I és que, a continuació, es va parlar de la reforma de la normativa de participació ciutadana on el comissionat va explicar que la normativa que ara es vol reformar resta ja obsoleta (té 11 anys), que el criteri de l'actual administració municipal passa del concepte exposició pública al concepte procés participatiu i va exposar els cinc punts principals de la reforma:

· Es podran fer consultes ciutadanes en nivells inferiors (de barri o de carrer, per exemple) als fins ara permesos.

· Es racionalitzen els òrgans de participació: entre uns i d'altres, hi ha, en l'actualitat, 560. És clar, això és ingestionable.

· Es crea el sistema d'iniciativa ciutadana, una versió barcelonina de la coneguda ILP (Iniciativa Legislativa Popular)

· S'actualitzen diversos aspectes: per exemple, els Consells de Barri són objecte d'una regulació més concreta i específica; fins ara ho són de manera indirecta.

· Es potencia el Consell de Ciutat

Es va fer palesa la singular predilecció de l'Ajuntament i del comissionat de la cosa envers el teixit associatiu, un teixit associatiu que, lamento dir-ho, és un bunyol de vent. Sentir el comissionat dir -reiteradament- que les associacions representen els ciutadans em va fer mal d'oïda. Per dues raons; la primera, formal, que és evident: els ciutadans no tenim cap altres representants que aquells que escollim a les urnes; la segona, perquè no crec que arribi ni a un 10 per 100 el nombre de ciutadans afiliats a una associació de qualsevol tipus (excloent-ne el RACC i el Barça, que són altra cosa, si és que se'ls hi pot dir associacions en el clàssic sentit de la paraula). Vaig fer constar aquestes observacions (i unes d'altres que tot seguit veurem) que van ser recolzades, a més de per l'assentiment d'un bon nombre d'assistents, per una senyora, que tanmateix va suscitar prou adhesió entre els presents, que inclús va fer referència a l'existència d'un lobi associatiu que, d'alguna manera, segresta la representació ciutadana davant l'Ajuntament.

Vaig afegir, a més, que les associacions es queixen de què els ciutadans no s'hi afilien, però el cert és que, en la seva major part -gairebé totalitat: les excepcions són molt poques-, es tracta d'estructures antiquades i esclerotitzades, que funcionen -quan es pot dir que funcionen- exactament igual que fa cinquanta, seixanta o inclús setanta anys, i que, per tant, no constitueixen un mitjà idoni d'activisme, de participació i ni tan sols, pràcticament, d'opinió (si alguna em vol desmentir, que ho faci aportant el llibre de socis posat al dia amb la darrera liquidació de quotes i aleshores en parlem: molt poques estaran en condicions de fer-ho sense caure en el ridícul). I vaig acabar fent palès l'error habitual i constant de queixar-se de la manca de joves i del passotisme d'aquests (tampoc no se'ls ofereix mitjans ni plataformes en les que ells hi puguin treballar al seu aire) oblidant la que hauria de ser veritable sàvia de l'entorn associatiu: el segment d'entre els 35 i els 60 anys, el dels caps de família, els que tenen a la seva mà les decisions -fins allí on tinguin decisions a les seves mans- que mouen la política, l'economia i, en definitiva, els valors de la comunitat. És aquesta gent la imprescindible a les associacions i és precisament aquesta gent la que no hi és, la que no es busca i, en fi, a la què no s'espera. Les assemblees generals -perdoneu que ho digui així, en to pejoratiu- semblen, en la majoria dels casos, un geriàtric; un geriàtric petit, això sí, perquè si l'afiliació és fluixa, la participació es mínima. Anem bé.

I compte: qui això diu, pertany actualment a cinc (5) associacions, dues d'àmbit estatal i tres d'àmbit local o regional, dues d'elles catalanes, de les quals, una és barcelonina (la nostra Associació de veïns, precisament). Això per no entrar en batalletes d'associacions que ja he deixat enrere, que, en gairebé quaranta anys, ja són unes quantes. Sé una mica de què parlo.

Per tant, ja veiem que un àmbit de participació ciutadana (meses, comissions de seguiment, etc.) resta viciat de manera molt important per causa de la falsa (o, si més no, exagerada) representativitat de les associacions. I, per cert: aquesta esclerosi afecta també a molts òrgans de participació ciutadana municipal que veurem (jo no ho veig gens clar) si la nova normativa dinamitza si més no una mica.

Però és que, a més, el disseny de la participació ciutadana té un gran -jo dic que capital- defecte: l'executivitat, més ben dit, la inexecutivitat d'aquesta participació. M'explico.

Diu l'article 1 del projecte de Reglament de participació ciutadana que el seu objecte és la promoció i el desenvolupament de la democràcia participativa en la ciutat de Barcelona (la negreta és meva). Per a mí, la democràcia participativa implica allò que ara està tant de moda: el dret a decidir (ja perdonareu la descontextualització de l'expressió del seu sentit habitual darrerament); vull dir que tota aquesta enginyeria d'opinió, de petició, d'iniciativa ciutadana, etcètera, resta reduït a pràcticament no res si no té executivitat. De què serveix, per exemple, el dret a ser consultat si no el puc promoure, forçar, parlant clarament, si només es consultarà al ciutadà quan l'alcalde ho vulgui i no quan ho vulgui el ciutadà? (i parlo, s'entén, d'una consulta vinculant). De què serveix la nostra opinió si, com passa sempre, es pot prendre a benefici d'inventari? Democràcia participativa és que els ciutadans poguem suprimir (no demanar que se suprimeixi) una partida pressupostària o constituir-ne (no demanar que es constitueixi) una altra. Democràcia participativa és aturar (no demanar que s'aturi) una determinada actuació urbanística. Això és democràcia participativa i la resta són les obres completes dels germans Grimm. D'aquí tot el meu escepticisme sobre l'invent: es canvia alguna cosa perquè res no canviï.

Altra cosa és com motoritzar això sense anar a petar a un sistema assembleari catastròfic. D'acord, és complexe. I ho és més si estem també d'acord en què, tal com està ara el món associatiu, no s'hi pot comptar com a ens de representació/execució de base ciutadana. O s'endreça de valent el sistema associatiu (i això requereix un canvi cultural en profunditat, la qual cosa ens fa parlar d'anys, i no pocs) o s'estudia un sistema alternatiu, cosa que jo veig més viable, però tampoc possible a curt termini: requereix molta reflexió, molt estudi i, sobretot, molta negociació). Però, en tot cas, és ben clar que l'Ajuntament no té cap intenció ni de promoure una veritable executivitat de la participació ciutadana ni d'articular un sistema de representació de base que, sense desnaturalitzar-la, pugui funcionar adequadament.

Els ciutadans intentarem aprofitar tot allò de bo que vingui de nou amb la reforma reglamentària i amb la pàgina GO>BCN, però no ens fem il·lusions: la situació del ciutadà, la seva veritable i autèntica capacitat per influir en el rumb de la ciutat, no canviarà pràcticament res i seguirà sent virtualment nul·la.

Altra ocasió que es perd.

divendres, 14 de març de 2014

Establiments protegits

Avui hem conegut una disposició de l'Ajuntament de Barcelona que, la veritat, m'ha sorprès molt gratament. No és habitual que l'Ajuntament ens doni alegries, però aquesta bé s'ho val: ha blindat durant un any prop de quatre-cents establiments considerats emblemàtics per tal de protegir-los de l'increment brutal de preus de lloguer que ha suposat la vigent llei d'arrendaments urbans i d'altres circumstàncies de caire netament especulatiu. Aquest blindatge suposa una suspensió de llicències que evitarà que aquests establiments modifiquin el seu aspecte o es dediquin a altra activitat. Durant l'any que durarà la mesura, l'Ajuntament implementarà la normativa definitiva que, esperem, protegirà definitivament la memòria històrica i col·lectiva de la ciutat i dels barcelonins tot salvaguardant els drets de propietaris i llogaters o compensant aquells que no puguin ser respectats en base al superior interès general. Com he dit al meu altre bloc, no me'n vull estar de manifestar el meu entusiasme perquè en els darrers mesos s'havien produït una serie molt preocupant de casos (Palacio del Juguete, Llibreria Roquer "Jardinets", etc...) que, més recentment havien arribat a afectar el Colmado Quílez i tot això com a culminació d'un incesant goteig de casos que vénen ja d'antic.

La majoria d'aquests establiments ara protegits s'ubica, principalment, a Ciutat Vella i a l'Eixample, però d'altres districtes han vist també blindats alguns dels seus establiments: Sant Martí, Sarrià-Sant Gervasi, Sants-Montjuïc, Sant Andreu... I, dins Sant Andreu, al nostre barri, el Congrés i els Indians, hi ha tres establiments que gaudiran de protecció: un, que és pràcticament de llibre, com ara l'antiga masia Can Ros, avui restaurant Tasca i Vins, l'altre, un bar del polígon de les antigament anomenades Viviendas del Congreso, Can Pere, al carrer Felip II, 198, i, finalment, una bodegueta fundada l'any 1955, Déu n'hi do, la Bodega Lluís, al carrer Pinar del Río, 78, tocant pràcticament al passeig Maragall, molt coneguda per les seves il·lustríssimes tapes de marisc en conserva, en franca -i geogràficament llunyana- competència amb el famós Xampanyet del carrer de Picasso (per cert, també blindat per aquesta mateixa norma).

Amb tot el respecte i la meva més cordial i calurosa felicitació als altres dos establiments, el cas de la Bodega Lluís em complau molt especialment; en primer lloc, perquè conec la família propietària del negoci, gent emprenedora i molt pencaire i, en segon lloc, perquè és una de les bodegues típiques (en tot l'ample i literal sentit) que ara s'estan redescobrint i valorant arreu de la ciutat. Amb la Bodega Lluís, al Congrés i els Indians en tenim una, i de les bones.

Aquí teniu la llista sencera d'establiments protegits a la ciutat (PDF).

Ai, quin gust poder parlar bé i content si més no de tant en tant...!
;-)