dimarts, 22 d’abril de 2014

Conferències 60è aniversari...i jo

Dins els actes commemoratius del 60è aniversari de la fundació del Barri del Congrés, hi tindran lloc quatre xerrades sobre diversos aspectes del barri, amb un concert de cant coral com a pas de l'Equador entre elles. Podeu veure el programa a la pàgina de la Coordinadora d'Entitats, tot i que us el reproduiré aquí mateix en acabant aquesta entrada.

L'organització del 60è aniversari m'ha fet l'honor de sol·licitar la meva intervenció en aquestes xerrades i tindré a càrrec la que tanca el cicle (el 4 de juny) i que dedicaré al futur. Naturalment, no penso jugar a fer de profeta -se me'n dóna molt malament- sinó més aviat a dur a terme una petita tasca de prospectiva d'allò que, vistes les tendències i la situació del present, ens pot reportar el futur... probablement o tan sols possiblement.

La veritat és que, per a mi, és tot un repte. N'he fet moltes de xerrades, conferències, intervencions en mitjans de comunicació i tal, però sempre amb la temàtica constrenyida a aquelles matèries que constitueixen, d'alguna manera, la meva especialitat (no professional, sinó de voluntariat o d'activisme, digueu-ho com volgueu): les tecnologies de la informació, Internet -és clar-, la seguretat en la xarxa, el món dels infants i joves a Internet i, a més, tota la problemàtica del programari lliure i dels formats lliures. Ara se'm demana que parli del barri, del meu barri i del barri de la meva família, doncs encara que el meu matrimoni va fer les primeres passes en un barri veí, Vilapicina i la Torre Llobeta, en realitat és aquí al Congrés i els Indians, en aquest territori fronterer del barri, on ha transcorregut ben bé tota la nostra vida. Justament aquests dies, es compleixen vint anys d'ençà la nostra arribada.

I, és clar, vint anys són molts anys però... què puc explicar jo a gent que, inclús essent molt més jove que jo, ha nascut al barri i porta fàcilment quaranta anys vivint en ell? Què puc dir-els-hi jo del barri als qui van viure aquella època fundacional? Vint anys són molts anys, sí, però el que és important no és el nombre d'anys sinó quins anys es viuen. Probablement, qui va viure només els deu primers anys del Congrés i després va marxar, tindrà una experiència del barri molt més rica que la meva, tot i que només hi hagi viscut la meïtat de temps que jo. O bé els qui van viure la transformació social, econòmica i política del barri des del franquisme fins la consolidació de l'actual monarquia parlamentària, passant per la transició, els anys difícils del començament... Què puc jo explicar del barri del Congrés a tota aquesta gent, si són ells els qui em poden explicar a mi dues o tres vegades més i mil vegades millor?

Me n'heu fet una de bona i ja veurem com me'n surto, però tingueu la seguretat de que esmerçaré tots els meus esforços per fer-ne una cosa, si més no, digna.

I aquí teniu el programa de xerrades (més el concert):

Dimecres 7 de maig
Casal de Barri Congrés-Indians: 19:30h
Vivendes del Congrés : El fruit més pregó. Context
A càrrec de mossèn Josep Maria Martí Bonet

Dimecres 14 de maig
Casal de Barri Congrés-Indians: 19:30h
Les Vivendes del Congrés : 60 anys d’un concepte de barri
A càrrec de Ricard Fernàndez Valentí – Historiador local, especialitzat en història dels transports i en història local de Barcelona

Dissabte 17 de maig
Parròquia Sant Pius X : 18h.
Concert de cant Coral : Escola de Música Sant Gervasi-Orfeó de Tremp – Coral Pompeu Fabra.
Direcció : Jordi Sansa

Dimecres 21 de maig
Casal de Barri Congrés-Indians : 19:30h.
La Lluita Antifranquista- Retrats per a la memòria
Visualització-col·loqui del reportatge : «Diferents»
A Càrrec de Francesc Torrebadella

Dimecres 4 de juny
Casal de Barri Congrés-Indians: 19:30h.
Smart Barri (El futur del Congrés)
A càrrec de Xavier Cuchí - veí del barri

diumenge, 20 d’abril de 2014

La ciutat i el turisme

Al nostre barri -fins i tot al nostre districte, Sant Andreu- no tenim problema turístic. Pendents de veure què generarà l'estació de l'AVE de la Sagrera quan funcioni a ple rendiment (que no tot seran flors i violes) aquí no tenim onades de forasters que pertorbin la nostra vida diària.

Però, com he dit de vegades, la nostra vida no comença i s'acaba al Congrés-Indians: vivim en una ciutat que té moltes problemàtiques, problemàtiques que ens afecten encara que no arribin directament a casa nostra. Podriem dir que una ciutat és com una comunitat de veïns, on els barris serien els diferents habitatges, el vestíbul de la porteria, l'escala, el terrat... I crec que a cap veí li agradaria que al vestíbul o al terrat hi hagués un constant botellón, per més que ell visqués en el seu propi pis.

Hi ha zones de Barcelona que són turísticament estratègiques: la Ciutat Vella (i, sobretot, les Rambles), la Sagrada Família i el Parc Güell; no són les úniques, però sí les més agredides i on la vida veïnal és mes complicada. En altres zones de forta pressió turística, la vida veïnal, a força d'haver-n'hi menys, no es veu tan afectada: pensem, per exemple, en el passeig de Gràcia i el sector de la Pedrera i la Mançana de la Discòrdia.

El fenòmen ni és nou ni és espontani. La Marca Barcelona, per més que ens la venguin ara com si fós el gran invent de l'Ajuntament socialista, no menys celebrat campanes enlaire per l'actual administració convergent, data de fa més de cent anys: la va inventar l'any 1901 en Puig i Cadafalch donant el tret de sortida a la més important operació de mixtificació de la Ciutat Vella, creant (dic bé: creant) l'anomenat Barri Gòtic introduint descarades falsificacions, com ara façanes gòtiques on no n'hi havia façanes gòtiques (Catedral, Casa dels Canonges...), finestres coronelles -hipotètica manifestació d'un fals gòtic català (n'hi ha prop d'unes 80, nogensmenys)- on no n'hi havia finestres coronelles i d'altres invents, com el pont del carrer del Bisbe que uneix la Casa dels Canonges amb el Palau de la Generalitat, més fals -en tant que gòtic- que un duro sevillano(1).

Després van venir els Jocs Olímpics de 1992 i la Marca Barcelona va rebre un nou impuls que ens ha dut a nivells sectorialment intolerables i, en algún cas, inclús a vetar la lliure entrada de ciutadans a equipaments públics que li són propis (incloent la freda sospita d'una futura i no llunyana privatització de la gestió, que és gairebé el mateix que privatitzar el monument). Parlo del Park Güell.

No es tracta de llançar-nos contra els turistes. El turisme ordenat, racional, és molt desitjable i ho és per moltes raons que van més enllà de les purament econòmiques: els qui teniu edat per recordar-ho, sabeu l'aportació social, cultural i política que va suposar per als espanyols l'onada de turisme europeu dels anys 60 i 70 del segle proppassat; tant és així que convindreu amb mi que l'esperit cívic de la transició potser no hagués estat possible sense aquest europeïsme infiltrat a base d'estius i més estius de contacte amb els visitants francesos, alemanys, britànics, belgues, holandesos i d'altres. Però el que tenim ara a Barcelona no és un turisme ordenat, és un turisme de masses, de low cost, amb un component incívic no majoritari però sí significatiu i, sobretot, poc absorbible, que es concentra en molts pocs punts estratègics (els esdevinguts de la propaganda amb la què se'ls bombardeja), i tot a benefici d'un lobby hostaler que, és clar, reparteix poc i malament. Els beneficis econòmics del turisme a la ciutat són, segons ens diuen un dia i l'altre, proverbials i, certament tenen un reflex a la macroeconomia barcelonina; però el benefici per al ciutadà de a peu, més enllà de molts llocs de treball de molt baixa qualitat amb contractes estacionals i bastant barroers, o del propietari de apartaments turístics pirata, està per veure i per demostrar.

Tot aquest llarg -però crec que necessari- pròleg respon a presentar-vos un documental molt i molt interessant, que reflexa molt fidelment aquesta problemàtica. Dura ben bé una horeta, però us recomano molt calurosament que no us el perdeu (si voleu veure'l a pantalla completa, té definició sobrada per fer-ho).

Espero que us agradi però, sobretot, que us faci reflexionar.





(1) Tota l'operació de mixtificació i invent del Barri Gòtic la podeu trobar descrita extensament a: CÓCOLA GANT, Agustín. El Barrio Gótico de Barcelona. De símbolo nacional a parque temático. Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales. [En línea]. Barcelona: Universidad de Barcelona, 10 de agosto de 2011, vol. XV, nº 371. http://www.ub.es/geocrit/sn/sn-371.htm. [ISSN: 1138-9788].


Nota: La fotografia es divulga sota una llicència Creative Commons by-nc-sa. La podeu copiar i divulgar lliurement, però heu de fer sempre esment de l'autor (jo) i d'aquest bloc, no podeu fer-ne ús comercial i, si en feu una obra derivada, l'heu de posar sota la mateixa llicència (ens hem d'acostumar a compartir, xicots)

dimecres, 16 d’abril de 2014

Cafèambllet

No sé si s'haurà vist pel barri (en format paper), però des d'ahir s'està distribuint el primer número de la revista (o periòdic... en fi, publicació) «Cafèambllet». «Cafèambllet» és el resultat d'una operació de crowfunding en el qual 1.619 persones (entre les quals m'honoro en comptar-m'hi) vam aportar 8.588 euros a fi que es realitzessin quatre edicions d'una publicació que, amb l'objectiu de divulgar la corrupció que s'estén àmpliament per tota Catalunya, hauria de tenir una tirada superior a la del primer diari comercial de Catalunya, és a dir, «La Vanguardia».

L'objectiu de reunir els diners es va assolir prou aviat, molt abans de complir-se el termini establert pels promotors. El resultat, doncs, ja és al carrer i seguirà essent-hi tres vegades més, a banda de la d'ara. El futur de «Cafèambllet» després d'aquestes quatre edicions dependrà de la publicitat que pugui inserir-s'hi (tenint en compte que els editors no admeten anuncis de qualsevol empresa: rebutgen bancs, empreses promotores de desnonaments o entitats acusades de tenir diners a paradisos fiscals) d'altres operacions de crowfunding o donacions voluntàries, i -suposo, perquè això no ho han dit- de subscripcions. En tot cas, tampoc admetran publicitat ni subvencions institucionals.

La veritat és que la lectura del primer número espanta. Espanta la quantitat de corrupció que hi ha a Catalunya, espanta el volum dinerari d'aquesta corrupció (sobretot si pensem en les carències socials que s'estan patint), espanta la impunitat dels corruptes (malgrat alguns lloables però notòriament insuficients esforços judicials o, més ben dit, d'una part de la Judicatura) i espanta constatar quines mans controlen l'economia catalana. Ep! I els mitjans d'informació. I la política. Veritablement, es pot dir sense exagerar que no hi ha un pam de net. Espanta, en definitiva, pensar què haurem de llegir en els tres propers números. Ai.

La informació que posa a la nostra disposició «Cafèambllet» és estructurada i extensa, però a mi m'ha cridat molt l'atenció la cura en la documentació, posant les seves fonts a disposició del lector i a la de qui la vulgui contrastar.

No sé si «Cafèambllet» tindrà futur, financerament parlant (espero que sí i amb els meus poquets i modestos dinerons podrà seguir comptant-ne), però allò que, malauradament, estic segur que no n'hi mancarà, són continguts. Perquè també esgarrifa pensar que, després del que hem vist en aquest primer número, si encara hi ha material per a tres números més (i no diguem si n'hi ha per omplir, mes darrere mes, un projecte indefinit en el temps), la situació està, veritablement, molt malament i la traïció a la ciutadania està sumament estesa en els àmbits de poder polític, econòmic i... potser encara en d'altres?.

En fi...

NO US PERDEU EL «CAFÈAMBLLET». Si no el trobeu en paper, us el podeu baixar en català o bé en castellà

dilluns, 14 d’abril de 2014

Ara, els joves (ai, senyor...)

Vaja. Me n'adono avui, ara, aquesta tarda, pel blog de l'Enric, que en parla. Resulta que el dissabte proppassat es va celebrar una taula rodona i una assemblea veïnal per parlar del Canòdrom. Per les fotografies, sembla que es va celebrar al propi Canòdrom. Bé -o malament-, no en tenia ni la menor notícia; no sé si sóc jo que vaig badar o és que no es va divulgar massa, sobretot pel territori fronterer que som -ben merescudament, les coses com són- els pàries del doble barri. Em va saber greu, sobretot perquè inclús d'haver-ho sabut molt en l'últim moment hagués pogut assistir-hi, i m'hagués agradat molt haver-hi anat. Què hi farem, així és la vida...

Tot el que diré, per tant, parteix de la informació que ens dóna el propi Enric en l'entrada corresponent del seu esmentat blog.

D'aquesta entrada dedueixo que hi va haver un cert enrenou, ben entès que quan parlo d'enrenou no m'estic referint a res que tingui a veure amb l'ordre públic i les BRIMO dels nassos, sinó més aviat amb un cert element sorpresa respecte al programa previst.

Com tots sabeu (i si no ho sabeu us ho dic ara jo) el tema del Canòdrom, sobre el paper, si més no, ja és peix venut (amb permís de l'autoritat i si el temps no ho impedeix) mercès als bons oficis d'una mesa dedicada a l'efecte que, composta -Ajuntament a banda- per un seguit d'associacions en la magna representació de no més enllà d'un 5% de la població del barri (i això si hi arriba), van decidir el que s'havia de fer amb l'explanada de la cosa. Dic bé: l'explanada, perquè l'edifici ja està destinat a un invent que, bé, ho dic amb tota la sinceritat de què sóc capaç, tant de bo funcioni per bé de la ciutat, perquè si no funciona, cagarem tramussos però només al Congrés-Indians. I, la veritat, jo, de bon segur a causa de les meves nombroses ignoràncies, no acabo de veure què refonoll hi volen fer allí perquè això d'una espècie de cau de projectes tecnològics i culturals de pimes em sona a una mena de fer volar coloms que no s'aguanta. La realitat, segons totes les aparences, és que l'Ajuntament, ni en l'anterior administració ni en la d'ara, tenen la més punyetera idea de què fer amb aquest mort.

Però no fugim d'estudi i tornem a l'explanada.

Llegint entre línies el blog de l'Enric (i paraula que no disposo de cap altra informació) diria que van aparéixer un o diversos grups de joves acusant la mesa d'haver escombrat cap a casa en funció de les finalitats de cada associació present en l'invent, sense pensar en altres col·lectius.

I els joves demanaven la seva part.

L'Enric es queixa de què és perillós donar pas a reivindicacions nouvingudes després de venut el peix, ai, vull dir, després d'haver-se elaborat el pla d'equipaments, perquè l'actual govern municipal podria utilitzar l'avinentesa com excusa per una major morositat executiva en el tema canodròmic.

Bé, potser sigui així, no ho poso en dubte, però això no n'hi posa ni n'hi treu a la major: han vingut els joves -altrament tan desitjats i tan aclamats- i demanen el seu espai (el seu espai material; de l'altre, ja en parlarem tot seguit). És a dir: si els joves insisteixen, s'haurà de tapar el forat, tant si el govern municipal ho utilitza de pretexte retardador com si no. La vida està plena de problemes i el que li dóna alicient és resoldre'ls. Però una cosa sí està clara: si s'exclou els joves, ja m'explicareu quin projecte de barri i de futur estem fent. I compte, que jo no sóc forofo dels joves: se'ls hi ha de reconéixer el seu espai i el seu àmbit, però, ara com ara, el forat més gros d'aquest barri no són els joves (tot i que forat, i ben grandet, sí que ho són) sinó el sector de les edats actives, entre els 35 i els 65 anys, que estan absents -com a tal sector i salvant excepcions personals i individuals, guerrillers, com si diguessim- de l'hàbitat associatiu del barri i de l'àmbit activista.

L'Enric suggereix als joves que treballin en un projecte de gestió del futur casal de barri.

Bé, jo ara ja fa anys que no desenvolupo tasques d'educació juvenil i, darrerament, em limito a una molt eventual activitat docent en cursos de formació de monitors i directors d'activitats de lleure infantil i juvenil, però si les circumstàncies no han canviat gaire des que em vaig jubilar com a educador en actiu, jo diria que és un greu error de desconeixement voler marcar als joves el seu àmbit d'actuació (heus aquí, de pas, la raó per la qual els joves no s'associen en entitats convencionals). Els joves volen desenvolupar els seus propis projectes i els volen desenvolupar de la forma i mode que ells volen. Si no és així i no poden fer res per evitar-ho, senzillament se n'aniran a casa.

Diguem-ho d'una altra manera: és un error voler enquadrar els joves. Això els hi sona a facha i probablement ho sigui. Els joves tenen la seva pròpia visió del barri i tenen, respecte d'ell, els seus propis projectes, projectes que, naturalment, no tenen gaire a veure amb els nostres, amb els de la societat adulta. I no tan sols són diferents els seus projectes sinó que, a més, és diferent la morfologia del seu activisme i de la seva execució. Sobretot en aquests temps en els que els joves utilitzen unes tecnologies de les què en aquest barri estem absents a tots -absolutament a tots- els nivells. Inclús arribo a pensar que són ells els qui ens podrien donar a nosaltres lliçons d'activisme productiu, pero això deixem-ho per a una altra ocasió. Voler integrar els seus projectes amb els nostres i, a sobre, amb rang subordinat (perquè, deixem-nos de llets, el que volem és subordinar-los, en realitat i encara que no ens n'adonem conscientment) és perdre el temps: són joves, no rucs.

Ells, Enric, volen un espai, un espai propi i lliure, i ells ja se'l gestionaran. El casal de barri és el teu projecte (en termes simbòlics, no parlo en termes personals) no el d'ells i, per tant, no s'hi avindran. I, si s'hi avenen, m'atreveixo a pronosticar una fugida amb la cua entre potes en un termini ben curt. No ens agrada, ja ho sé, fixeu-vos que a mi tampoc, però és així i, essent així, només podem fer una de dues coses: o acceptar-ho tal qual, o rebutjar-ho rodonament. En el primer cas, el barri tindrà joves actius, segurament amb molts defectes com a col·lectiu, però -a banda de què sempre podran anar-los polint- amb virtuts que enriquiran el nostre barri. En el segon cas, senzillament, seguirem com fins ara: sense joves en l'acció veïnal i associativa. S'ha d'optar per una cosa o per una altra, però les mitges tintes, a més de que no funcionaran, generaran tensions i maldecaps.

Vistes així les coses, la mesa del Canòdrom ja pot començar a plantejar-se les rebaixes de primavera, com si fós El Corte Inglès, que no queda massa lluny, i anar pensant en cedir els joves un trosset d'espai ni que sigui a les golfes (ja els hi estarà bé, les golfes els hi encanten). Però pretendre que seguin el saló a veure la tele amb nosaltres i, a sobre, el canal que a nosaltres en agrada, és no viure en la realitat.

Com citava evangèlicament en Guareschi, Sinite parvulos venire ad me. I és el que hi ha.

diumenge, 6 d’abril de 2014

Volem decidir

Aquest divendres 4 es va celebrar a la Torre Jussana una Jornada (més aviat una mitja jornada, i la jornada sencera hagués estat ben escaient) sobre el nous reglaments de participació ciutadana, és a dir, els projectes de Reglament de participació ciutadana i el de Reglament general d'organització i funcionament dels districtes. Hi vaig ser convidat per raó de la meva participació en la reunió anual del Registre Ciutadà de la què ja us vaig donar compte no fa massa dies. I, naturalment, hi va participar molta més gent, atès que també van ser convidats representants de les associacions, de diversos ens municipals i, com no, dels partits polítics.

No em faré pesat explicant-vos el desenvolupament de la jornada sinó més aviat la impressió que en vaig treure jo: els ciutadans allí presents, per sí mateixos (com éra el meu cas) o en la representació -més o menys real o més o menys fictícia- que allí ostentaven, teniem clarament un objectiu ben definit: l'executivitat de la participació i la motorització fonamental d'aquesta participació mitjançant els Consells de Barri.

En altres paraules, la gent vol que el barri sigui sobirà en totes aquelles coses que l'afecten (i que, naturalment, no ultrapassin l'àmbit del propi barri), és a dir, que les exigències formulades (i val suposar que posades en votació) en un Consell de Barri siguin absolutament vinculants i d'execució obligatòria per a l'administració municipal, sense cap altre possibilitat d'oposar-s'hi que els recursos que estableix la llei contra qualsevol acte administratiu. Una mica allò que us deia l'altre dia: no demanar que es faci sinó exigir que es faci i que aquesta exigència constitueixi un mandat imperatiu per a l'Ajuntament. Això, a més, complementat amb altres mesures: que els Consells de Barri se celebrin amb molta més freqüencia (bimestral o trimestral; i val recordar que en el seu inici van ser trimestrals), que els ciutadans puguin incloure temes en l'ordre del dia i que, amb antelació suficient per poder estudiar-la, es posi a disposició dels ciutadans (mitjanxant Internet com a principal però no únic mitjà) la documentació inherent a aquest ordre del dia (així evitem que es fugi d'estudi perque no tenim aquí ara mateix aquesta documentació o que la presentació dels temes acapari el 60% de la durada d'un Consell de Ciutat), o que les actes de cada Consell de Barri es facin públiques una setmana o deu dies després de celebrat.

En la qüestió de les consultes, es va exigir, naturalment, que es poguessin fer a nivell de barri (i no amb el mínim del districte, rebutjant també nivells inferiors al de barri).

En resum, un dessig fort, important, de què el barri -definit com la unitat natural de convivència dels habitants de la ciutat- adquireixi el màxim pes en la presa de decisions que afecten al propi barri i un àmbit de projecció de la pròpia gent del barri de les decisions que afecten al districte i, en definitiva, a la ciutat. Gairebé el barri entès com a circunscripció (en termes generals, no estrictament electorals) i amb capacitat executiva directa.

També va haver comentaris queixant-se del fet que taules i comissions diverses s'utilitzin per sostreure temes als ciutadans tot exigint la més amplia possibilitat de participació al ciutadà individual, independent. Es això que jo he qualificat molt sovint com a síndrome del 'pescao vendío' que amb tanta freqüència patim als Consells de Barri. És més, algú va deixar anar una cosa en la què molts hi estem d'acord: sovint -molt sovint- les associacions -o un nombre significatiu d'associacions- estan polititzades, mediatitzades partidísticament.

Bé, és clar, esteu llegint això i un somriure tort de sarcasme es dibuixa a les vostres cares. Ja teniu raó, ja. Tots sabem que l'establishment polític -llegiu «partits»- no cedirà ni un milímetre de cuotes de poder i que, per tant, potser incrementarà la cortina de fum de la democràcia participativa ampliant, potser sí, les possibilitats d'exercir el dret al pataleo, però no cediran ni un milígram de poder, no deixaran ni bojos que la més mínima capacitat de decisió i d'execució baixi a la base ciutadana en un exercici directe -i real, aquí sí- de democràcia participativa. En altres paraules: aquí teniu tota la participació que vulgueu, però la democràcia, entesa com a capacitat de decisió i d'execució de decisions, ens la guardem sencera per a nosaltres; vosaltres, en votant cada quatre anys, ja aneu ben servits.

I amb el temps ja veureu que no m'equivoco, que no ens equivoquem.