dijous, 29 de maig de 2014

Violències

La protesta ha esclatat al barri de Sants. La intolerància municipal envers el CSO Can Vies ha despertat la indignació no tan sols dels grups i projectes directament afectats, sinó, a més, la del veïnat, enfadat amb el desallotjament i esgarrifat amb els excessos de la BRIMO dels Mossos d'Esquadra, contra els que va a arribar a fer una cassolada (l'atac a la redacció de «La Directa», entre d'altres actuacions més que dubtoses, és autèntica i materialment de jutjat de guàrdia).

Aquesta protesta, a més, s'ha estès per la ciutat i s'ha encomanat a d'altres barris de Sarrià, Nou Barris, Gràcia, Eixample, Horta, el Raval i el nostre Sant Andreu (aquest mateix matí he vist al passeig Maragall els vidres rebentats a diverses entitats financeres; val a dir, per cert, que pràcticament en cap cas ha patit danys el comerç local, el de barri); inclús fora de Barcelona (Terrassa, Rubí, l'Hospitalet, Cornellà...), arreu de Catalunya (Mataró, Manresa, Rubí, Berga, Tortosa, Valls, Reus...) i fins i tot arreu d'Espanya (València, Ciutat de Mallorca i Burgos, precisament al barri del Gamonal).

L'establishment fa com si no hi hagués pressió social i no vol veure (més ben dit: fa veure que no existeix) que l'olla social té el manòmetre al màxim, ben a dins de la marca vermella. Els polítics clamen contra la violència perquè es cremen contenidors, com si les barbaritats que s'estan fent des del sistema no fossin violència, com si la violència institucional no fós violència. En tot cas, no veig massa pacífic el tema de desallotjar i enderrocar, per més que vingui avalat per una sentència judicial (i no perdem de vista el desprestigi que, pels seus propis mèrits, pateix el sistema judicial d'aquest país). Ahir va ser Gamonal. Avui és Sants. Qui serà demà? No ho sabem, però sí està clar -encara que no ho vulguin veure- que un d'aquests esclats locals un dia o l'altre acabarà essent l'inici d'un esclat general i aleshores tot seran ais i uis.

Però allò que a mí m'interessa remarcar, a l'entorn de tot això, és un detall interessant. Fixeu-vos: l'Ajuntament negocia amb els grups de Can Vies i els ofereix a llarg termini un altre local tan bon punt aquest local s'hagi condicionat. La gent de Can Vies diu que no perquè ya va haver en un altre cas una oferta similar en la què les promeses van ser una enredada i repliquen acceptant l'oferta municipal a condició de mantenir-se a Can Vies mentre es condiciona el famós local nou. A partir d'aquí la cosa ja empalma amb els fets.

El que és interessant de tot això és el següent: si l'Ajuntament està disposat a cedir un local als grups i projectes culturals de Can Vies... perquè no els deixa tranquils a Can Vies, on hi han estat 17 anys, nogensmenys? Per una raó ben senzilla: per mantenir el control. Així de clar. La marca Barcelona no suporta fàcilment activitats -i mens de caire cultural- que no responguin a l'estètica i a la necessària uniformitat reglamentària del parc temàtic en què han convertit (uns i altres, no tan sols els convergents) la ciutat. És la mateixa raó per la qual es prohibeix que els comerciants contractin grafiteros a fi que decorin les persianes metàl·liques dels seus establiments: el graffiti no és bo per a la imatge chupiguay que vol el negoci turístic, no essent que el graffiti passi els controls de qualitat adients i, aleshores sí, fins i tot l'allotjarem al Palau de la Virreina, si cal. Mira, inclús farem una gracieta.

Control cultural, control ideològic i control social (el control econòmic ja el tenen des de sempre). Per això, els moviments socials i culturals (o contraculturals) han d'estar ben subjectes i degudament estabulats a locals municipals oportunament provistos de gerència -municipal també, of course- i de reglament de règim intern procedent de la plaça de Sant Jaume.

Perquè... què us pensàveu? La democràcia és votar cada quatre anys a aquells als qui volgueu (d'entre els que nosaltres us proposem, sí o sí) i prou. Tot allò que vulgui anar més enllà en el protagonisme dels ciutadans i en la seva capacitat de decidir sobre el seu propi entorn urbà és violencia. I, fins i tot, terrorisme, si cal.

Per terminologia tremendista, que no quedi...

Imatge: Finn-johs a Wikimedia Commons
Llicència: Domini públic

dilluns, 5 de maig de 2014

Obligacions cíviques també per als malalts

Vejam com em surt això, perquè el tema és delicat i jo acostumo a ser-ho més aviat poc...

En una determinada línia de bus barceloní (que, de moment, amago) en la què viatjo sovint a una hora determinada, he vist repetir-se dues vegades un incident desagradable amb el mateix protagonista... Es tracta d'un xicot disminuït psíquic -no sé de quina malaltia ni en quin grau de disminució- l'esport del qual consisteix en assetjar sexualment (per entendre'ns: fotre mà) a les senyores que li vénen de gust. I té poques manies, tant li fa joves que grans. Quan la dona es resisteix i/o el retreu, el xicot l'amenaça de mort dient-li que li clavarà una navalla que diu que du o fent gestos de significat inequívoc. Això no m'ho ha explicat ningú, això ho he vist jo.

Però el que és més sorprenent és que a aquest noi l'acompanya una persona gran -pare, avi... ves a saber- que es fa el suec completament davant les agressions del malalt al qui, cal suposar, ha de cuidar i més o menys educar. Passa completament de tot i es dedica a contemplar el paisatge o bé a llegir -o fer veure que llegeix- qualsevol paperot que tingui a mà. Algú li hauria de cridar l'atenció a aquest home, però ningú no ho fa (no ho fem) segurament tement la intervenció del xicot que -no ho he dit abans- és de complexió que Déu n'hi do.

Baixen en una parada del barri, però em fa l'efecte de què no són del barri perquè, tot seguit, romanen a la parada com si esperessin un altre autobús (imagino, és clar, que d'una altra línia).

Fa uns anys, quan duia les meves filles a l'escola, també en aquesta mateixa línia (ara parlo d'una altra hora i d'un altre sentit del trajecte) hi havia problemes amb un altre xicot també disminuït psíquic -i, per cert, i ja no sé si casualment, també d'una complexió física respectable- que abordava les noies joves, però no les tocava, tot s'ha de dir: les hi preguntava el nom, les hi demanava el telèfon i les hi preguntava intimitats (poc o gens grolleres, és veritat: que si tens nòvio, que si surts als vespres... coses així), però creava una situació molt tensa, molesta. Aquest noi no anava acompanyat. Un dia es va dirgir a una de les meves filles i m'hi vaig interposar: «Per a tu no té ni nom ni telèfon. Aire!». Se'm va quedar mirant fixament, vaig pensar «ara és quan vénen les trompades» i em vaig preparar per donar i per rebre, però no: va fer mitja volta, se'n va anar a emprenyar a una altra dona i mai més, ni aquell dia ni cap altre, es va tornar a dirigir a cap de les meves filles, tant si anaven soles com acompanyades.

Fa pena pensar que són malalts i que no tenen la culpa dels seus actes. O sí? Realment estic completament peix en psiquiatria i no sé quin comportament o quina ètica se'ls pot exigir; imagino que dependrà del tipus de malaltia i del grau d'afectació que pateixin. Però també s'han de tenir en compte els drets dels ciutadans a anar tranquils en un transport públic i, per tant, la responsabilitat passa per metges i per pares (o pels cuidadors que se n'ocupin). Una persona, estigui sana o malalta, per anar pel món ha d'estar en condicions de guardar un comportament cívic i correcte; aquestes persones tenen, sens dubte, una desgràcia i tots hem d'intentar ser solidaris, però tot té un límit: una certa molèstia, mira, val, anem passant; però agressions com les que he descrit al començament són de tot punt intolerables: una persona així no pot sortir al carrer i, si surt, ha de sortir amb una persona responsable i amb capacitat, física o moral, per mantenir el malalt sota control. Perquè la societat, els ciutadans, hem de ser solidaris, bé, però no som responsables de la desgracia d'aquesta gent, i la nostra tolerància té límits, sobretot pel que fa als menors i a la llibertat sexual de les persones.

Per tant -i si el cuidador passota llegeix això (per casualitat, suposo) més li val prendre bona nota-, la propera vegada que vegi en acció al xicot descrit al començament, no diré res ni faré cap gest esparverat: simplement, prendré el mòbil, marcaré el 112 i avisaré els Mossos d'Esquadra. I si ells arriben a temps (que aquesta n'és una altra) no em conformaré amb l'avís: presentaré denúncia en relació als fets que hagi vist. I si les agredides no volen denunciar -ja sabem què passa en aquests casos, que si no vas en compte, a sobre d'intentar ajudar-les fas el ridícul- cercaré suport en alguna entitat feminista, la que sigui, la que em vulgui ajudar (que quan faci esment de què el xicot és discapacitat psíquic, ja veurem què passarà, també). M'és ben igual. Si torno a veure el número que ja he contemplat dues vegades, aquest xicot i/o el seu cuidador i/o el seu responsable, tindran tants problemes com jo els hi pugui crear; dins la llei, és clar.

Ja n'estic tip de tantes contemplacions.