dilluns, 23 de juny de 2014

La darrera oportunitat

A Barcelona, com a la resta de Catalunya i d'Espanya, estem ofegats per l'actual estat de coses: una classe política que no està al servei del ciutadà, una Justícia que no és independent, i un poder financer que ostenta en la realitat, de debò, un poder omnímode i incontestable. En resum, tota una estructura sistèmica que cau per moments al bell mig d'una crisi econòmica -jo diria que de l'estafa més gran de tota la Història- que està enfonsant milions de famílies en la misèria i en la marginació

I els ciutadans comencem a estar-ne tips.

«Podemos», amb tots els seus possibles defectes, ha donat el gran sorpasso en aquestes darreres eleccions europees, recollint el vot de ciutadans desesperats amb l'actual situació. Desesperats vol dir «mancats d'esperança», vol dir la plena consciència de què, en l'actual estat de coses, no ens en sortirem. «Podemos», com ja he dit, té defectes (molts defectes, a la meva manera de veure) però transpira esperança, tramet una veritable imatge i sensació d'alternativa. Si no les traïciona i poleix els seus defectes, té un brillant futur per davant; un futur que durà, com a desitjable efecte secundari, una transformació dels partits clàssics, ara mateix constituents d'allò que ja hem après a anomenar la Casta.

A Barcelona sembla que despunta ara un invent similar: es tracta de la plataforma «Guanyem Barcelona» encapçalada per Ada Colau, recolzada, al seu torn, per un fotimer de persones procedents del món acadèmic, veïnal, cultural, etc. Una proposta política que destil·la -com «Podemos», esperança i aire net. Que té els seus riscos, compte: jo ja he sentit que els d'IC-EV hi voltaven i també val témer que no hi siguin lluny els del prusés independentista. Ja veurem. A mí m'inspira molta confiança l'Ada Colau i val esperar d'ella que sàpiga obrir un espai veritablement per a tots, sense que predomini altra cosa que l'interès d'una Barcelona per a tots els barcelonins. El manifest que han llençat és veritablement encisador: el teniu aquí, juntament amb la convocatòria per a l'acte de presentació del proper dijous 26 de juny.


Jo us confeso que éra a punt de plegar. A punt de tancar aquest blog i d'engegar-ho tot a fer punyetes. Per segona vegada (ja vaig fer una primera espantá), el barri em va decebre fins a la desmotivació i la desmoralització total. Que amb la jugada del Canòdrom i la befa del Districte i de l'Ajuntament envers als veïns del barri, els carrers del Congrés-Indians no bullissin d'indignació m'ha semblat inaudit i inclús sorprenent, tot i els antecedents de conformisme i panxacontenta que patim. Ens desactiven l'únic espai per equipaments que hi ha al barri, ens condemnen a ser en el futur un barri dormitori sense vida pròpia, se'n foten de nosaltres i... aquí no passa res?

Doncs aquesta éra -és- la realitat.

A mí, francament, no m'importa lluitar i ser derrotat. Vaja, sí que m'importa i em cou, és clar, però no em desanima. El que sí em fot -i no hi estic disposat- és a fer el ridícul. No sóc cap salvapàtries: si al barri ja li està bé que se li pixin a sobre, doncs, mira, jo obro el paraigua, m'aixoplugo sota un balcó i ja escamparà, tu, però no em posaré al mig del carrer a rebre tota la pixarada com un passarell.

«Guanyem Barcelona» obre -m'obre a mi, si més no- un raig d'esperança. «Guanyem Barcelona» pot recollir a la nostra ciutat l'efecte Podemos i aportar aire fresc a l'Ajuntament. I amb Ada Colau, jo sé que una jugada com la que ens han fet al Canòdrom suposaria, com a mínim (això si els resultats no li donen una millor quota de poder) un discurs al ple municipal d'aquells que sap fer l'Ada. Si més no, algú parlaria per nosaltres, encara que no pogués fer res més que parlar. Hem vist el que ha fet amb la PAH, hem vist com ha creat i motoritzat un moviment que ha salvat centenars de famílies, que ha obert espais d'esperança per a milers més, que ha fet un escac, tot i que no mat -ara com ara-, al poder financer però que l'ha deixat amb taquicàrdia; hem vist com en seu parlamentària tractava de gàngster a un representant bancari que es mereixia això i més i es negava a rectificar i a demanar disculpes malgrat la insistència del president de la Comissió.

El dijous seré allí per escoltar el que hagin de dir. Si em convencen i no hi veig ficada per allí gent rara ni sospitosa, em rumiaré la possibilitat d'integrar-m'hi. I si puc, en un moment o d'altre, el dijous o el mes vinent, tant és, els parlaré del Canòdrom, els parlaré del Congrés-Indians i els parlaré de com l'administració municipal han menystingut al barri, al barri més maltractat -de bon tròs- del districte de Sant Andreu. Si no ho veig clar, tornaré cap a casa i ho deixaré córrer tot. Ja veurem què voto -si voto- d'aquí a un any.

Però deixeu-vos d'històries: ningú no farà la nostra feina. Ens poden ajudar, ens poden donar suport, potser molt de suport, però ningú no vindrà de fora per treure'ns les castanyes del foc, ningú no es sacrificarà per nosaltres, ni tan sols es molestarà, si no veu en nosaltres un mínim esperit de lluita i de resistència.

Neix una esperança. Pot ser potent, pot ser important. Tant de bo.

Però tinguem clar que és la última.

dissabte, 7 de juny de 2014

Ens prenen el Canòdrom

El proppassat dimecres, dia 4, vaig fer la xerrada que la Coordinadora d'Entitats Congrés-Indians m'havia demanat fa unes setmanes. En conjunt, estic satisfet només a mitjes; estic molt habituat a donar xerrades, conferències, tallers i similars però sobre matèries que tinc molt per la mà i, per tant, m'hi trobo més còmode i més àgil. En aquesta vaig estar rígid i encarcarat, sense cap amenitat (la gent gran se'm dormia davant dels meus nassos) i sobre la temàtica, sí que hi va haver [alguns] temes que van suscitar un cert interès (pel que vaig poder veure al debat posterior, que va ser molt interessant).

En aquesta conferència -i ara veureu per què he fet aquesta referència inicial però incidental sobre ella- vaig posar molt d'èmfasi en el Canòdrom com a única possibilitat present i futura de què el barri arribi a tenir equipaments públics propis. Perquè ara mateix, tret del Casal de Barri del carrer Manigua, no tenim res de res: anem sobrevivint amb els equipaments d'altres barris -o inclús d'altres districtes- que tenim més o menys propers (les zones geogràficament nuclears del barri ho tenen lluny tot).

Vaig insistir molt en que hem de conquerir el Canòdrom, que el Canòdrom no és cap broma i que em sembla horrorós i molt irresponsable per part del veïnat que les [poques] convocatòries de mobilització pública que n'ha hagut hagin tingut una resposta més aviat curta.

Bé, m'interessa ésser intel·lectualment honrat: pocs dies abans de la xerrada, l'amic Enric Fernández-Velilla, veí del barri, conseller del districte de Sant Andreu pel PSC i autor del blog Parlant de Congrés-Indians, ja em va fer arribar un aut-aut prevenint-me de què l'Ajuntament ens n'estava preparant una de bona.

Ara l'amenaça s'ha concretat i, per tal de mostrar-vos-la, us presento un breu però il·lustratiu vídeo en el què, sota la signatura del seu partit, el PSC, l'Enric ens explica la barbaritat que l'Ajuntament de Barcelona està a punt de cometre.


Efectivament: una modificació prevista del Pla General Metropolità, redueix a dos els equipaments anteriorment pactats amb les entitats del barri: el poliesportiu (és a dir, un d'aquests centres de gimnàstica recreativa explotats per entitats particulars en règim de concessió municipal) i el Centre Cívic, que, aquest sí, és imprescindible. Cauen (atenció!): la residència de discapacitats, l'aparcament soterrani, l'escola bressol, la residència per a la gent gran i el centre de dia. Vull fer especialment palès que el Congrés-Indians és un barri que es caracteritza pel seu alt índex d'envelliment de la població (prou superior a la mitjana de la ciutat i del districte de Sant Andreu) per la qual cosa, tant la residència com el centre de dia són pèrdues especialment sensibles. Però que aquesta pèrdua especialment sensible no ens faci desaparéixer del davant la idea de que la pèrdua de resta d'equipaments és tanmateix molt dolorosa: tenim un dèficit crònic i greu de llars d'infants, tant, que la prevista per al Canòdrom pal·liaria, però en absolut solucionaria, el dèficit al respecte; la manca de places d'estacionament per a automòbils al barri és tant sagnant que és un tema recorrent als Consells de Barri; i el mateix es pot dir del centre de discapacitats, en un barri amb especial sensibilitat envers aquest col·lectiu.

I atents a la clau de volta de tot aquest enrenou: aquesta modificació del PGM seria pràcticament irreversible, amb la cual cosa, la mancança d'equipaments al barri passaria de ser un problema greu i sensible a una veritable cadena perpètua. Perquè no tenim ni un sol metre quadrat més en tot el barri per fer-hi equipaments

Tot plegat és molt greu. Molt i molt greu.

Veïns i amics: ens hem de mobilitzar. Però res de tonteries ni de festetes, hem d'anar a una mobilització seriosa, a una protesta generalitzada i dura, molt dura (naturalment, sense violència i sense sortir-nos-en de la llei) i sostinguda, hem d'estar preparats per oferir una resistència aferrissada i recuperar el Canòdrom costi el que costi. Per cert: tot el Canòdrom, incloent-ne l'edifici. Part del que ens passa és per haver cedit l'edifici massa gratuïtament sota la invocació de l'equipament de ciutat. Però resulta que la ciutat no ha sabut mai què refonoll fer amb l'edifici, ni amb l'anterior administració ni amb aquesta, i els invents han anat des del trasllat d'un centre d'art que no volia ser traslladat fins a una cosa rara i estrambòtica que ens van, diguem-ne, explicar fa uns mesos, un invent al què ningú no hi veu ni cap ni peus, més enllà d'una boutade municipal.

Està bé -ha d'ésser així- que els partits del districte i les entitats del barri treballin en el front legal i facin al·legacions al projecte de modificació del PGM. Però les al·legacions seran arxivades a la P si darrera d'elles no es veu ostensiblement -molt ostensiblement- un veïnat, un barri, fortament emprenyat que, d'una vegada, digui prou i foti un fort cop de puny a sobre la taula.

Mireu als vostres fills, mireu als vostres pares, i digueu, si sou capaços, que lluitar no val la pena.

Al carrer!!!!!