dimecres, 26 de novembre de 2014

Aquells trens

Jo era petit, tenia potser set o vuit anys, però encara ho recordo.

De tant en tant, un dels meus avis materns (els dos plegats no van venir mai fins que es van jubilar: s'havia de mantenir la botiga oberta) venia d'Astúries per passar uns dies amb nosaltres. El meu avi n'estava enamorat de Barcelona i la meva àvia -que és la qui venia més sovint, si sovint n'és la paraula- pensava en ajudar una mica la seva filla, que s'havia d'entendre amb una llar i tres criatures. En aquella època, la cultura d'ajudar a casa no estava en absolut estesa entre els homes i, a més, el meu pare treballava moltes hores (era aparellador i parlem dels anys del boom de la construcció).

L'avi o l'àvia, havien arribat algun cop a l'estació de França, però el més habitual era fer-ho per l'estació del Nord, ara desactivada des fa molts anys. En aquells temps (primers anys 60) els trens no eren gens puntuals i els retards de tres o quatre hores eren a l'ordre del dia. Si te'n sorties amb dues, ja havia anat prou bé la cosa. Però, és clar, a l'estació s'havia d'arribar puntualment, no fos cas que sonés la flauta i -llei de Murphy- el dia que facis tard serà el dia que el tren arribarà a l'hora.

Passejàvem per l'estació, doncs, molta estona. I vèiem arribar els trens, molts trens i molts d'ells procedents d'Andalusia, Múrcia i, via Madrid, d'altres regions pobres. Jo els veia baixar del tren en grups molt nombrosos i gairebé tots, com si diguéssim, d'uniforme: l'americana dels diumenges, una camisa blanca (ben blanca, compte) tancada de coll i sense corbata, de tant en tant -no tan freqüentment com ens pinta l'imaginari- una boina al cap, una maleta de cartró o de fusta a punt de petar i un farcell. També venien dones, tot i que en nombre inferior. Però el que no oblidaré mai és la seva mirada, una mirada en la què s'hi barrejaven l'admiració -miraven tot al voltant encongits, esglaiats: probablement, mai no havien vist res tan gran-, la por i la incertesa. Aquelles mirades eren tota una oració, eren tota una mena de «Mare meva! On m'he ficat? Com me'n sortiré d'aquesta?».


Van patir molt. Se'ls va maltractar i se'ls va menystenir. Xarnegos! era el més bonic que se'ls deia. Van haver de treballar muntanyes d'hores per quatre peles, van haver-se d'allotjar en barraques, en autèntics ghettos les condicions dels quals poc havien d'envejar a d'altres més patents en la història. Les ara magnífiques platges del litoral barceloní, netes, elegants, orgull de tots nosaltres, eres als anys 60 enormes extensions de massa humana acumulada en les condicions més precàries que val imaginar. I no tan sols les platges: també Montjuïc, el Turó de la Rovira...

Van passar molts anys fins que la ciutat els va fagocitar en un hàbitat humà -en l'ampli sentit de la paraula- i en condicions decents d'habitatge i de treball; ben entrats els 70, inclús encetats els 80, encara n'hi havia a Barcelona restes de barraquisme o d'algun remei cosmètic qui sap si pitjor que la malaltia (recordem, a tall d'exemple, les Viviendas del Gobernador, a Nou Barris).

Avui, aquells altres catalans que el Candel va descriure, ja són catalans, barcelonins, sense cap adverbi, cap adjectiu, cap matís. I avui se'ls comença a fer justícia. En aquestes platges plenes de turistes i de barcelonins amants del sol i del mar, que avui constitueixen l'espai d'oci públic més gran de Barcelona, s'ha començat a recordar el drama d'aquells nouvinguts que, cercant una vida millor, es van trobar amb la marginació i amb la indigència.

I un cop se'ls hagi fet justícia, se'ls hauria d'expressar l'agraïment que mereixen. Perquè aquesta Barcelona d'avui ha estat feta també -i potser sobretot- amb el seu esforç i amb el seu sacrifici.

Potser siguin els qui més van donar i els qui menys van rebre.


Imatge: «Emigrantes españoles de los años 60» - Xavier Miserachs
Llicència: Creative Commons by-sa

dimecres, 5 de novembre de 2014

La gespa verda i fresca

No està pròpiament al barri, tot i que hi és a tocar...

És l'espai de les antigues cotxeres de Borbó que es va decidir urbanitzar després del fracàs del projecte de construir-hi l'edifici del Departament de Benestar Social, Benestar i Familia o com refonoll se n'hi digui ara (tant de bo per als veïns del carrer de Costa i Cuixart que, com a premi per més de vint-i-cinc anys de lluita per recuperar les antigues cotxeres per al barri, van estar a punt d'ésser obsequiats amb un mamotreto de cinc pisos a un pam mateix dels seus nassos).


Veieu quina gespa més fresca i més maca? Oi que fa patxoca? Doncs gaudim-hi ara, mentre hi hagi les valles de les obres perquè així que les treguin, els qui ho gaudiran seran els gossos, que ho deixaran tanquam tabula rasa en quatre dies.

Això és el que passa quan s'és massa políticament correcte i es denomina els amos d'aquests animals (els incontrolats) amb eufemismes, com ara incívics, en comptes de la seva denominació apropiada (gamberros a tall d'exemple, encara que hi ha qui proposa anomenar-los f**** de p*** directament) i se'ls tracta com si fossin puntes de coixí, en comptes d'enviar la Guàrdia Urbana en operacions d'assetjament constant i de fotre garrotades administratives ben doloroses.

D'acord amb l'ordenança, si jo em pixo en un parterre, em poden caure 600 euros de multa. 6.000, haurien de ser. En canvi, els gossos es pixen on volen impunement.

En aquesta ciutat, els gossos tenen més drets que les persones