dilluns, 12 d’octubre de 2015

Adéu, altre cop

Mireu... Sabeu que us dic? Torno a tancar això. Aquest barri no genera cap retorn. No a mi: a res ni a ningú.

Què voleu que us digui?

El dia que volgueu despertar, aviseu-me... si voleu. I si no m'he fet massa vell, ni he decidit passar de tot... Si no m'he plantejat fer com vosatres, és a dir, viure tranquil·la i alegrement la meva vida tant bé com pugui (i els altres, que es facin fotre, que a mi sí que se me'n fotarà tot)... Bé, si no passa res d'això, potser torni. O no, jo què sé...

Jo ja tinc seixanta anys i ja n'estic tip de collonades. Em queden quinze anys de vida retributiva (la resta serà una merda que no valdrà la pena... ep! i ja signo pels quinze anys) i no tinc gaires ganes de perdre el temps. Tenim el barri que us mereixeu.

Au, que ho seguiu passant tant bé com sembla.

dissabte, 3 d’octubre de 2015

Festa Major del Congrés 2015

Ja la tenim aquí. Bé, de fet va començar ahir, perquè es va iniciar el campionat d'escacs incardinats dins la festa, però quan comença pròpiament aquesta és avui dissabte.

La Festa Major del Barri del Congrés.


El programa ha trigat en arribar i la seva pàgina web ha estat aturada pràcticament d'ençà el Carnestoltes, però està bé allò que acaba bé. Per cert, una felicitació a qui ha maquetat la publicació que conté el programa, que ha millorat infinitament en relació a d'altres anys. Un treball molt professional o, si més no, d'afeccionat molt avançat. Enhorabona.

Aquí teniu, en tot cas, el programa de les festes net i polit.

Bona Festa Major a tothom!

dimecres, 30 de setembre de 2015

Resultats de les eleccions

Com sabeu, aquest proppassat diumenge es van dur a terme les eleccions al Parlament de Catalunya. Ja s'han publicat els resultats per districtes i barris, i aquí us els exposo. Naturalment, sense fer-hi cap altre comentari. Les valoracions són cosa de cadascú i, en tot cas, no corresponen a aquest espai.






divendres, 4 de setembre de 2015

Sant Tornem-hi

Bé, les vacances ja s'han acabat (si més no per a la majoria) i a l'estiu li'n resten menys de tres setmanes de vida. A l'estiu astronòmic, perquè de calor en passarem, encara, tot i què esperem que no tan ferotge com la d'aquests darrers mesos, sobretot el de juliol.

La vida del barri, ja no massa activa en èpoques, digem-ne, normals, es ralentitza ben bé del tot a l'estiu i, després de la festa de Sant Joan, celebrada a continuació de l'exitosa II Mostra d'entitats, vam tancar el curs que, igual que a l'escola, no tornarem a obrir fins ben entrat el setembre.

Dic bé, ben entrat el setembre. Ara vénen festes, primer les del barri dels Indians i, tot seguit, les del Congrés. Festes que imaginem preparades amb il·lusió, però també amb agobi i amb angoixa: les comissions de festes estan formades per poca gent, gran en la seva majoria, i els seus membres no veuen el relleu en el curt i mitjà termini. Particularment i personal, m'han arribat comentaris d'aquesta angoixa procedents de la comissió dels Indians; de la del Congrés no, però no m'imagino que la situació sigui gaire diferent.

Per cert: les festes dels Indians (del 19 al 27 de setembre) ja han publicat el seu programa; les del Congrés, encara no: calculem que seran del 3 a l'11 (o potser 12) d'octubre, perquè el dia gran dedicat al patró del barri, Sant Pius X (dedicat convencionalment, atès que Sant Pius X es commemora el 21 d'agost), és el 5 d'octubre i, lògicament, ha d'estar incardinat dins les festes; però del programa no en sabem res, encara.

Tampoc l'Associació de Veïns ha pujat a la seva web el butlletí publicat el mes de juny, carència que és de lamentar, perquè, tot i el transbals del trasllat a la seu provisional, pujar el butlletí és una feina senzilla de pocs minuts. La comunicació, estimats, la comunicació... És un tret essencial que mai es pot menystenir i, avui dia, cap organització va endavant si no té la comunicació en el primer lloc de la llista de prioritats.


Ens ve una tardor que Déu n'hi do. Tenim una campanya electoral que començarà d'aquí a una setmana i que desembocarà en els comicis autonòmics més importants des dels primers que es van celebrar el 1980. I, seguidament, ens hi ficarem de ple en el camí cap a les generals que -sembla ser- seran dos dies abans de començar l'hivern.

Trets importants, sens dubte, que poden afectar positivament o negativa la nostra quotidianitat, i, afectant-la, poden tenir, a fi de comptes, molta o poca transcendència real. Tot resta obert, tot està per veure.

Però, mentrestant, tenim un govern municipal nou que a partir d'ara s'estrenarà de debò. Va prendre possessió a les portes de l'estiu i fins ara tot ha estat fer volar coloms perquè, de fet, l'època no permetia endinsar-s'hi més. Però ara s'ha acabat el bròquil i hem de començar a veure què vol fer -seriosament, més enllà de les promeses electorals- l'actual govern de la Ciutat. Perquè això sí que de ben segur afectarà la nostra quotidianitat, sigui per bé o per mal.

Restem, per tant, a l'espera del primer Consell de Barri -que no hauria de trigar- i l'esperem impacients, perquè inclús sobre base electoral, el Congrés i els Indians no sembla que tingui raons per fer-se'n gaire il·lusions amb la nova etapa. Per això ens cal que s'iniciï immediatament el fòrum veïnal i que la regidora de Sant Andreu se n'adoni de què cal posar-hi més ansia en el tema del nostre barri.

Això s'ha de començar a moure ja.

dilluns, 22 de juny de 2015

I demà... encara més!!

Demà, altra ocasió de gresca al barri. Després de l'èxit de la IIa Mostra d'Entitats i Comerç, els toca als joves de la Congregació Diabòlica del Congrés a càrrec dels quals estarà el plat fort de la revetlla de Sant Joan, amb el següent programa:

17:00 - Xerrada informativa de la campanya «Revetlles amb precaució» (plaça del Congrés)

18:00 - Conte i taller diabòlic a càrrec de l'autora del conte Diables!, Susana Peix (plaça del Congrés)

A partir de les 20:00 - Nit de Foc, amb passejada de torxes i, a les 21:00, correfoc


I, a més, botifarrada popular, música, focs artificials...

Ens espera una estupenda nit de gresca

dilluns, 15 de juny de 2015

Benvinguda, Laia, regidora Ortiz

El municipi, l'ajuntament, és el focus polític executiu, és a dir, de govern, més proper al ciutadà i, per tant, el que hauria de tenir menys entrebancs en aquesta relació política-ciutadania. Inclús en un Ajuntament monstruós i enorme, com ho és el de Barcelona, aquesta idea, aquesta necessitat, roman perfectament vigent. Tot i així, és clar, no es pot esperar que amb un regidor barceloní hi hagi la mateixa confiança, la mateixa familiaritat, la mateixa proximitat que en un poblet, on el regidor, el Pepet, o la Pepeta, han estat companys de dòmino o de copes al bar del casal durant molts anys o potser inclús tota la vida.

Però si hi ha una ocasió en la què aquesta proximitat pugui ser més palesa, ha de ser ara.

Tenim una regidora jove i propera, si hem de fer cas de la seva biografia (no obstant, la de la Wikipedia en castellà és més completa). Per començar, és veïna de Sant Andreu (no sé de quin barri, però sembla ser que és dels més pobres del districte), filla d'una mestra que va exercir en un barri deprimit; és llicenciada universitària, però hi ha hagut de treballar com a teleoperadora, com a enquestadora i en restaurants de menjar escombraria. Una dona del seu temps, també en lo dolent d'aquesta època.


Carrera política llarga, en proporció a la seva edat, centrada en el medi ambient i en la pobresa energètica, integrada en Iniciativa per Catalunya-Els Verds. Diputada, primer, al Parlament de Catalunya i, seguidament, al Congrés dels Diputats, escó aquest últim que va deixar el proppassat més d'abril per tal d'integrar-se en la candidatura d'Ada Colau.

Blocaire (tot i que un pèl... institucional, diguem-ne) i tuitera (tuiter, però, també ho era -vaja, ho és- l'ara exregidor Blasi).

Sí, sobre el paper tot és molt prometedor, però ara arriba el moment de dar trigo i n'hi ha moltes incògnites. «Barcelona en Comú», la candidatura que ha assolit el govern municipal i a la què pertany la Laia, té un programa electoral molt atractiu (tampoc n'és l'únic: n'hi havia de molt interessants en altres forces) que us convido a veure aquí (són 111 pàgines, aviso) i que, pel que fa al nostre barri, preveu tres mesures:

1. Executar el compromis de l'Ajuntament respecte als equipament acordats a la Taula de Treball del Canòdrom.

2. Reconvertir el passatje Salvador Riera en un carrer exclusiu per a vianants

2. Promoure la recuperació i la difusió de la memòria del barri.

Francament, és molt poca cosa i em fa la impressió de què «Barcelona en Comú» aquí hi ha treballat d'oïda, que no ha estudiat i ha fet l'examen amb xuletes. Potser és que els veïns ens hem aferrissat tant amb el tema del Canòdrom, que dóna la impressió de què sigui el nostre únic problema o la nostra única aspiració, i no és en absolut així, tot i la indubtable importància de què l'acord sobre el Canòdrom s'executi en la seva integritat, i no amb retallades com les que ens va obsequiar l'anterior administració. Per cert: també resta per veure quin tipus d'invent integrarà la part del Canòdrom -l'edifici- que constitueix equipament de ciutat (així de sobrats anem al Congrés-Indians, on no en tenim ni per a nosaltres), si es mantindrà la vigent fantasia, ai, vull dir, projecte, o si se'n rumiaran alguna de nova.

El passatge Salvador Riera ja és de fet un carrer exclusiu per a vianants. Tallat físicament (amb pilons) en la seva confluència amb el carrer de la Manigua, els únics vehicles que hi passen son els dels veïns que hi tenen el pàrquing al passatge (i que, per tant, se'ls haurà de seguir deixant accedir-hi) i dels que hi viuen al passatge de l'Ordi, que són molt pocs perquè tot aquel passatge està ocupat per casetes majoritàriament unifamiliar i que no tenen altra sortida. El problema del passatge Salvador Riera és d'higiene, de neteja, de contaminació canina, però d'aquest mals hi pateixen molts indrets del nostre barri. En tot cas, caldrien dues coses: primera, una peatonalització més generalitzada a tot el barri i, segona (i conseqüent), donar solució al greu problema de l'estacionament, sigui amb zona blava-verda, sigui amb qualsevol altra solució que pugui ser anomenada tal.

I pel que fa a la memòria del barri... bé, això mai ve malament, però no hi veig una especial carència en aquesta materia, si més no pel que fa al Congrés. Tot i què la iniciativa ha estat gairebé sempre privada -entitats del barri- jo crec que el qui vol estar informat té fàcilment disponible material suficient, sobretot després de la celebració del 60è aniversari de la fundació del barri del Congrés. En tot cas (però això, Laia, no us donarà gaire popularitat) s'hauria de desmixtificar l'assumpte de la indianitat del barri dels Indians, que com més s'oficialitza més vergonya fa a una mentalitat independent. La veritable història del barri dels Indians, més enllà d'imaginaris col·lectius de protecció oficial, està encara pendent de ser investigada, escrita i divulgada.

Resta tota una sencera problemàtica social -gent gran, joves, atur, etc.- que la donarem per bona integrada en el comú del Districte, però la impressió de que el Congrés i els Indians segueix sent el parent pobre, el plat de segona taula de Sant Andreu, és inevitable i, ai, temo que encertada.

És clar, doncs, que, si volem anar endavant, haurem d'empentar -i més d'una mica- la iniciativa política al districte envers el nostre barri. Així que ja podem calçar-nos i preparar-nos per moure'ns de valent, perquè correm un risc cert de perdre altres quatre anys.

I perdre altres quatre anys no seria un luxe: seria un suïcidi.

Fotografia: «La Vanguardia» (llicència copyright). La fotografia -suposadament lliure- que il·lustra l'entrada a Wikipedia és, francament, horrorosa.

divendres, 12 de juny de 2015

II Mostra d'Entitats i Comerç

Demà és el gran dia.

Després de l'èxit assolit l'any passat, torna, amb més ganes encara, la Mostra d'Entitats i Comerç al Carrer del nostre barri, una mostra realment important, gran, feta amb molta il·lusió, moltes ganes... i molts esforços, tant per part dels nostres botiguers com dels voluntaris de les nostres entitats.

Allí hi serem, naturalment...


A més del que és la Mostra pròpiament dita, hi ha un seguit d'activitats, successives unes, continuades les altres, que ompliran tot el dia, des les 11:00 (compte, però: la Mostra s'enceta a les 10:00) fins passada la mitjanit. I de tot tipus: cultural, lúdic... Un dia per a tot i per a tots.

He vist el programa a la pàgina de la Comissió de Festes dels Indians, així que podeu anar-hi a consultar-ho.

Fins demà a tothom!!

divendres, 5 de juny de 2015

Depriment

A una setmana i poques hores de què Ada Colau sigui la primera dona que encapçala la ciutat de Barcelona en més de dos mil anys d'Història (que aviat està dit), em crida l'atenció l'especial feeling que la imminent alcaldessa té amb Nou Barris. És normal: Ada Colau hi ha tingut una adhesió electoral excepcional en aquest barri i els moments més gloriosos de la seva campanya s'han vist en ell.

Però... Per què, Nou Barris? És més bonic que d'altres? No. Senzillament, Nou Barris té dues característiques mols pròpies: una, que és el districte més pobre de la ciutat; i l'altre, que és un districte combatiu, un districte que es llença al carrer.

I, és clar, no puc deixar de pensar que, d'alguna manera, s'ho mereixen, perquè ho han lluitat. Colau és una conjuntura, és el tren que ells estaven esperant des fa anys, però no l'esperaven sentats, sinó movent-se, reivindicant, exigint. I fent-ho al carrer. I no deixaran de fer-ho; inclús si el tren Colau els fa figa, ja en faran venir un altre.

I em fan enveja. Ho contrasto amb l'ensopiment de Congrés-Indians, amb aquest marasme de caricatura mexicana en el què vivim, en el què sembla que tant se'ns faci blanc o negre, fred o calor... En el què pensem que les coses ens vindran de franc i, a fi de comptes, si no vénen, tant és...


Sí, som un barri envellit, és cert. Però, en altres indrets, la gent gran té empenta, també surt el carrer. Us n'he de parlar dels Iaioflautes, per posar un sol exemple? I, a més, tot i que la població de gent gran és proporcionalment superior a la de molts d'altres barris, això no vol dir que en aquest no n'hi hagi gent jove. On és?

No ho sé. Gairebé no sé ni qui són. Les meves filles (una va venir al barri amb vint mesos i l'altra hi és nascuda) pràcticament no hi fan vida. No la fan perquè no l'han trobat i es projecten més aviat pel barri de Gràcia, on hi éra (és encara, en el cas de la menor) la seva escola i, per tant, on han creat el seu nucli d'amics. Naturalment, el fet de viure en el territori fronterer no les n'hi ha precisament facilitat la integració al barri, potser perquè no sabien a quin barri integrar-se, cosa que connecta amb el que deia en l'últim post d'aquest blog: la integració és cosa de dues parts, no tan sols d'una. En tot cas, és clar, em costa una mica demanar els altres allò que les meves pròpies filles no tenen cap intenció de fer.

Sigui com sigui, som un barri mort. Inclús els botiguers es queixen de què la gent no surt ni a passejar (paraula: a mí m'ho han dit alguns) i, certament, jo surto amb freqüència a donar un tomb els diumenges i, la veritat, inclús en un dia assoleiat, a mig matí, en plena plaça del Congrés, només hi ha, a tot estirar, mitja dotzena de persones prenent el sol. Per no fer, no es fa ni vida de barri, vida veïnal.

Si no canviem (i no hi veig, al respecte, llum al final del túnel) anem de cap a la marginalitat urbana. Si és que, a hores d'ara, no hi som ja.

dimarts, 2 de juny de 2015

Més fronterer que mai

El nom d'aquest blog respon, com podeu llegir a la seva pròpia presentació, a una concreta zona del barri del Congrés i dels Indians que, morfològicament i tradicional, no és ni Congrés ni Indians. En refereixo al sector delimitat pels carrers de la Manigua, un petit tròs d'Alexandre Galí, tot el carrer del Prat d'en Roquer i el tram de passeig de Maragall entre Prat d'en Roquer i Manigua. Es tracta d'una de tantes zones que trobem sovint als barris i als districtes, que, per ser relativament noves, més que la resta del conjunt del barri o districte, no han desenvolupat una personalitat, una essència veïnal, com la que s'intenta crear entre Manigua i Olesa amb l'invent d'aquells indians que mai no han existit.

Això no obstant, jo pensava que això del territori fronterer (fronterer no perquè sigui divisòria de res sinó més aviat en el sentit de terra de frontera, com el Far West) era una apreciació meva, potser compartida per alguns (no gaires: no em fa l'efecte que sigui una impressió molt compartida), però res més. I no. Resulta que, d'ençà les passades eleccions municipals, hi ha un element objectiu que recolza aquest fet diferencial (consistent precisament en no tenir fet diferencial): l'absoluta totalitat del barri del Congrés i dels Indians ha tingut com a candidatura més votada a Barcelona en Comú (la d'Ada Colau, ja sabeu), excepte la secció censal 09079, que comprèn dos terços del territori fronterer en el què la força més votada -única excepció, insisteixo, de tot el barri- ha estat Convergència i Unió. Ho podeu veure aquí. També és interessant constatar com un sector tan morfològicament semblant a moltes zones del barri del Guinardó ha tret resultats similars al del barri del Guinardo immediatament veí i a l'altre contigu a aquest últim.


I no: no m'atreveixo a dir, en absolut, que aquesta part del territori fronterer (en la què visc jo) sigui més de Guinardó que de Congrés i Indians, sigui una mena d'enclau del Guinardó a l'est del passeig Maragall. Però, noi, no sé...

El que sí m'atreveixo a dir és que s'ha de realitzar un esforç d'amalgama en aquest sector de Congrés i Indians. Un esforç, en primer termini, dels propis veïns del territori fronterer, que normalment participen molt poc en la vida del barri, però també un esforç per part de la resta del barri (i aquí miro directament a les entitats) per tenir en compte aquestes contrades i assolir-les plenament com una part del barri que va més enllà de formar part del seu mapa.

El gràfic és una captura de pantalla d'una aplicació d'«El Periódico» sobre Google Maps

diumenge, 24 de maig de 2015

Entre la por i l'esperança

Amb un 97% escrutat, Ada Colau es perfila com a alcaldessa de Barcelona, si més no en principi, atès que encapçala el partit més votat. Sola o, més probablement, en companyia d'altres, veurem com queda la cosa al 100% de l'escrutini i ja veurem qui son els altres o si n'hi ha altres que fan (o han fet) pactes estranys i aleshores l'alcalde podria ser el mateix que abans (ai!). No ha estat la meva opció, no m'importa dir-ho, però tampoc era la possibilitat més antipàtica per al meu gust.


Sobre Ada Colau he parlat molt bé. Inclús, repassant els meus blogs he descobert que tinc una mica de [bon] profeta: mireu aquest post de febrer de 2013 i pareu especial atenció al penúltim paràgraf. I un dia abans escrivia que «amb tres-centes dones com l'Ada Colau, es podria arreglar aquest país en tres mesos». La veritat és que l'Ada em transmet una forta impressió de solvència personal acreditada en la seva tasca en l'entorn de la PAH. El seu programa electoral per a aquesta convocatòria és atractiu i, d'alguna manera, sòlid. Es veu clarament que coneix bé els barris, producte de tenir-hi gent a tots ells. Algunes altres formacions (de les que fan esment de districtes i/o de barris, que n'hi ha que no) o han escrit una carta als Reis o parlen per referències (mediàtiques o administratives) o ambdues coses plegades.

Fins aquí la part de l'esperança.

El problema és que jo crec poc -més aviat res- en revolucions dins el sistema. Això és un oxímoron. Si es fa una revolució, s'enderroca, per definició, el sistema. I si no s'enderroca el sistema no hi ha revolució, perquè s'ha de jugar amb les normes del sistema sí o sí. I ni tan sols des d'una alcaldia com la de Barcelona es pot enderrocar cap sistema.

Quan l'Ada i la seva gent comencin a obrir calaixos, es trobaran uns recursos (pocs, em temo, n'haura deixat la gent d'en Trias), uns compromisos i uns deutes. I aquests compromisos i aquests deutes s'hauran d'atendre perquè, si no s'atenen, haurà d'intervenir-hi la Generalitat i, en última instancia, l'Estat, per no parlar dels tribunals de justícia allí on es posi en marxa la seva competència.

A més, a Barcelona hi ha tota una sèrie d'equilibris delicats. Si prenem per cas el tema del turisme, és ben cert que s'hi ha de posar solució perquè aquest tema se'ns està anant de les mans. Però no s'hi pot entrar tampoc com un cavall en una cristalleria perquè hi ha un sector hoteler important, que representa una part molt important dels llocs de treball de la ciutat, del seu PIB i, alerta, dels seus ingressos tributaris, que tampoc es pot posar en perill. Entre que els hotelers siguin els amos i l'esfondrament del sector, hi ha un terme mig difícil i ajustat, que no dóna massa marge.

Entre la por i l'esperança, sí. Colau i la seva gent poden fer moltes coses bones i necessàries per Barcelona, però també poden fer moltes barbaritats.

Segons rutllin les coses, els propers quatre anys podem viure en un permanent ai!.

Seran quatre anys apassionants, això sí.

Foto: Fernanda LeMarie. Llicència Creative Commons

dimecres, 13 de maig de 2015

Un dia és un dia

Fa molts anys, potser d'ençà el propi 1977 (que ja ha plogut) que no hi assisteixo a mítings polítics, ben entès, de partit. Avui, però, era diferent. El míting era míting, i no cap altra cosa, i era de partit, concretament del PSC, però també era un míting de presentació al barri d'un candidat molt especial perquè és un home justament del barri, i, a sobre, veí meu (les nostres cases estan a menys de 50 metres de distància) i molt especial. Molt especial perquè, per començar, no es guanya la vida com a apparatchik sinó que té la seva feina normal i corrent i la tasca de partit és com una mena de voluntariat -imagino-; i, per continuar, l'he vist sempre al capdavant de la vida veïnal. I, a més, la política de proximitat és més important del què inclús molts polítics d'àmplia perspectiva geogràfica pensen.

Quan abans d'ahir em va convidar a assistir-hi a l'acte, vaig entendre immediatament que, per a mi, no es tractava d'un acte com qualsevol altre, així que vaig fer un doble esforç: l'esforç intrínsec d'assistir-hi -que m'ha costat una mica- i l'esforç de trencar una norma personal inalterable i inalterada des de fa 38 anys, que es diu aviat.

Així que a les set de la tarda m'he presentat al Casal del Barri del Congrés i dels Indians i m'he disposat a escoltar a l'Enric Fernández-Velilla, candidat a la llista del PSC per a l'Ajuntament de Barcelona amb el número 12. La qual cosa vol dir, no ens enganyem, que si les previsions de les enquestes s'acompleixen (si s'acompleixen, insisteixo), difícilment accedirà al ple municipal amb cadira pròpia.

I què he vist?

He vist un PSC amb els peus a terra, conscient de la dificultat del moment present, tenint molt clar que la purga de pecats anteriors (a tot nivell: estatal, autonòmic i local) serà llarga i, sobretot, dura. Però encara l'he vist verd. Tot i que sembla conscient de què la travessa del desert serà llarga, no ha acusat rebut encara de què estem davant una crisi sistèmica, de què el règim del 78 està liquidat malgrat que el zombi encara bellugui i de què aquestes coses rares de nous partits que acaben de surar, seran efímers o permanents però, en tot cas, són el certificat de defunció d'un règim (ara sense itàliques) que ha tingut moltes glòries i també moltes misèries.

La crítica des la perspectiva del barri als quatre anys de CiU l'he vist encertada, però hauran de reconéixer que CiU els ha posat fàcil. Per cert, em sorprèn que no insisteixin més en una de les numèricament escasses virtuts de la última administració socialista: van deixar els comptes de la ciutat ben sanejades i amb prou diners a la caixa. Això avui ho ha dit el senyor que és secretari de no recordo ben bé què i que ha precedit en l'ús de la paraula a l'Enric. Però obliden dir que CiU està arruïnant aquesta salut financera a base de finançar una Generalitat en fallida més que tècnica de cara a un projecte que només serveix per enfrontar greument els ciutadans i per llançar l'incensari a la salut d'una ambició personal (que, a més a més, s'enfonsa a cada dia que passa). I la poca menció a aquesta disbauxa financera que, amb una finalitat tan clara per a qui la vulgui veure, és minimitzada des la cúpula del PSC en un en absolut nou i molt irritant eclecticisme sobre aquest esmentat molt greu problema. No és així com se surt de la misèria.


Les propostes semblen raonables... sempre que, en l'improbable cas de què accedeixin al domini de l'administració municipal, hi trobin diners al calaix, perquè de ben segur -i ells ho han de saber- aquell calaix no estarà (ni de bon tròs!) com el van deixar.


Bé, doncs aquí us deixo unes imatges de la intervenció de l'Enric, que inclouen una mica de cinema del què disculpareu la poca estabilitat, però està fet amb una càmera pocket que, tot i així, Déu n'hi do.




I ara, en viu...



Enric, partidaris o no del PSC, t'hem de desitjar molta sort, perquè tu t'ho mereixes. Però, sobretot, s'ho mereix el barri.

Allí ens veurem.

dilluns, 11 de maig de 2015

Au, va: avui seré dolç

I no parlaré del barri. Avui li toca a la ciutat i, per tant, hi som concernits, però no d'una manera exclusiva.

Avui se celebra la festa de Sant Ponç, patró dels herbolaris. Sant Ponç va viure, sembla ser, allà pel segle III pels voltants de la Provença i va ser bisbe, predicador i màrtir, que és el que sol succeïr quan es parla més del compte per al gust del poder. Se'l va carregar -diuen, sense massa proves- l'emperador Gal·liè, un romà dolent, segons les pel·licules tipus Quo Vadis i d'altres afins.

Diu la llegenda que, fugint dels romans, va venir per Barcelona i va veure tanta misèria i tantes malalties entre la població que es va dedicar a preparar medicaments amb herbes, que sembla coneixia prou bé. Així que ja sabeu d'on li ve això de ser patró dels herbolaris. Dels romans, com sabem des del paràgraf anterior, finalment no va poder fugir perquè la policia sempre guanya i Ponç va fer fallida -val presumir que de mala manera- prop de Niça.

Aquí teniu el nostre heroi tal com se'l representa a l'església de Sant Agustí, a la plaça del mateix nom, ben propera a la fira que se l'hi dedica. A mi em sembla una esculptura prou kistch i no poc hortera pero, escolta, tu, si als fidels els hi agrada, a mi ja m'està bé.


M'agraden molt les petites festes i tradicions barcelonines. No és habitual que hi manqui a les celebracions de caire popular com ara la fira de Sant Ponç o les del Corpus. El dia del Corpus me l'acostumo a prendre de festa per passejar Barcelona, per contemplar l'esclat de la primavera, ja ben avançada sobre la nostra ciutat. I cada any sento la mateixa pena -i la mateixa ira- quan arriba Sant Jordi i no puc ramblejar perquè els guiris, amb la benedicció municipal, m'han robat, com a tots els barcelonins, la via més nostra. Contràriament, altres festes, com ara la Mercè, rígides, oficialistes..., no em diuen res de res, per més que l'alcalde les vesteixi amb festivals rock i d'altres... bé, d'altres festivals.

Avui, el carrer de l'Hospital lluïa d'aromes de flors, d'herbes, de mel... Un veritable mercat alegre, bulliciós, vital...





I, tot plegat, una orgia de colors, un festival de la diabetes, el deliri d'un llaminer...





I avui, a la parròquia de Sant Agustí, n'hi haurà una missa solemne i una processó que treurà a passejar al sant al bell mig d'aquest núvol perfumat amb farigola i llimona, amb mels i romaní i aclamat pels seus patrocinats.

Sí, mira, avui estic content...

dimecres, 6 de maig de 2015

El gra maligne

D'aquí a un mes, data per data, se celebrarà la segona mostra de Comerç i d'Entitats del barri del Congrés-Indians, una mostra molt prometedora, atès que la primera va ser tot un èxit. I cada cop que ho recordo, em planyo més de no haver-ne pogut veure-la més que ja en les seves acaballes.

Per a mi és un mes molt difícil i enguany he demanat favors i sacrificis per tal que ningú m'assenyali actes ni trobades per al 6 de juny i poder ser-hi allí des del primer moment i gaudir d'una festa que espero sigui encara millor que la inaugural i compensi així aquella meva absència que tant he lamentat.

Però en aquella primera vegada va haver un gra, una ombra que va enterbolir aquell èxit. Jo ho vaig saber després, és clar, però va arribar a sortir - de boca de l'Enric Fernández-Velilla- al Consell de Districte. Aquella diada, va haver un convidat de pedra, una entitat que no pertany al nostre barri ni per orígens ni per presència i que va ser convidada, segons l'excusa de mal pagador que es va donar, per la seva rellevància. La seva rellevància, en tot cas, en un conflicte que està dividint els ciutadans. I, és clar, només va ésser rellevant una part del conflicte. L'altra no.

D'això se n'hi diu sectarisme. O tots o ningú. I tractant-se de la política -inclús diria d'un aspecte tan brut de la política-, jo diria que millor ningú.

La Mostra d'entitats i comerç del nostre barri ha d'ésser això: comerciants i entitats del món del lleure, de la cultura, de l'economia social, de la dinamització veïnal... i tots del nostre barri. Qui no hi estigui inclòs en aquests àmbits no n'hauria de tenir lloc aquest dia.

M'indignaria molt veure que el gra s'hi instal·la de nou com una crosta indesitjable i il·legítima. I més si, a sobre, és gra únic.

M'indignaria i ho sentiria, perquè, el que és jo, des d'aquell moment deixaria córrer la mostra i me n'aniria. Probablement per sempre.

Imatge de Renée Gordon Foods and Drug Administration en el domini públic

dimarts, 5 de maig de 2015

Què val esperar?

No segueixo massa sovint l'altre blog de l'Enric Fernández-Velilla (que ara mateix no sé ben bé si es diu El perquè de tot plegat o Sense embuts) perquè la política de partit no m'interessa ni poc ni massa; però, de tant en tant, sí que m'ho miro, sobretot quan hi ha referències de ciutat o de barri. I ahir va ser el cas.

Recomano la lectura del seu post Ja hem provat. I ara què? en primer lloc pel títol, que ja és tot un argument. I, en segon lloc, perquè el darrer paràgraf constitueix una pista important de per on poden anar els trets segons resulti la cosa a les urnes. Recordem, abans d'anar a pams, que l'Enric és el número 12 de la candidatura del PSC a l'alcaldia de Barcelona; amb això vull dir que tot el que diu té un valor, no és com el comentari que qualsevol pot fer prenent-se un cafè amb un amic.


En què coincideixo amb ell? Bàsicament en què el període convergent a l'Ajuntament de Barcelona ha estat pobre, insípid i, efectivament, carent de projecte de ciutat. Quan van guanyar -d'aquella manera- les eleccions, jo tenia curiositat -i esperança- de veure si la personalitat convergent (ja sabeu, botiguers, peix al cove i tal...) fama (o llegenda, hem vist ara) de gent amb els peus a terra, duïa un projecte de ciutat consistent en anar engrandint amb un correcte dia-a-dia, allunyat de megalomanies olímpiques, forumístiques, diagonalístiques, etc. Ja n'hi havia i n'hi ha prou de què Barcelona, històricament, només tiri endavant amb ocasió de grans aconteixements. Però, com se sol dir en castellà, mi gozo en un pozo. Ens hem trobat una gestió anodina, sense nord, aparentment només preocupada pel turisme (és a dir, exactament: només preocupada pel bon fi del negoci turístic d'uns pocs, en detriment dels ciutadans) i pel ditxós procés independentista; dedicada, a sobre, a buidar les molt sanejades arques que, tot s'ha de dir, va deixar la gestió socialista per finançar desinteressadament una Generalitat en fallida tècnica (eufemisme que vol dir completament arruïnada). Sobre la gestió de districtes i barris, i particularment dels nostres, què us he de dir que no hagi dit ja un dia darrere l'altre... En fi, afegim-hi fantasies eròtiques com la broma de l'smart city, quelcom que seria molt bo i molt útil si ells sabessin de què va, i no ho saben (com a bons tecnòcrates buits d'iniciativa política i plens de conceptologia empresarial, només els interessa un lèxic pijo que faci patxoca) o el GO BCN, un govern obert molt poc transparent i menys encara entenedor; i el desmantellament cultural de la ciutat, aquí també estic d'acord amb l'Enric. I fins aquí.

Ja veurem què surt de les urnes, però les enquestes, ara per ara, mostren un paisatge d'ingovernabilitat. A Barcelona, però també a Catalunya i possiblement també a l'Estat. Només hem de mirar Andalusia i, ep, que a Andalusia les enquestes encara feien un pronòstic pitjor. I el nostre bon Enric, com a veu autoritzada del PSC, ens avança una possibilitat: una Barcelona guiada -ja veuriem, si s'escau, sota quina fòrmula política- per PSC, BCN Comú, ERC i CUP. No puc imaginar perspectiva més aterradora. I, francament, Enric, al PSC haurieu de compartir aquest terror i us poso un simple exemple: recordeu com vau sortir d'escaldats dels tripartits a la Generalitat, mentre els veritables culpables de la disbauxa s'escapaven triunfants hàbilment revestits d'independentisme irredent.

Esperem a les urnes, vejam que diuen, però com les enquestes tinguin raó, ens esperen quatre anys durs de veritat, amb l'Ajuntament de Barcelona convertit en un camp d'Agramant.

L'autor de la imatge de l'Ajuntament de Barcelona és Mutari i és al domini públic

diumenge, 26 d’abril de 2015

Ni hi som ni se'ns hi espera

En la seva edició d'ahir, «El Periódico» dedica un reportatge sobre les reivindicacions al districte de Sant Andreu i, així, hem pogut llegir sobre les problemàtiques dels barris de Sant Andreu de Palomar, La Sagrera, La Trinitat Vella, Baró de Viver, Bon Pastor i Navas.

I El Congrés i els Indians?

Rataplan, rataplan, rataplan, com deia La Trinca temporibus illis.

I a fi que quedi ben clar, el diari esmentat inclou un magnífic mapa-resum en el què es pot veure clarament que ens hem quedat a vestir sants.


Nosaltres no tenim problemes, som el barri feliç, no necessitem res, estem com volem i aquí tot són flors i violes.

D'aquí a un mes toca votar. Ja que som uns figaflors que no sortim al carrer ni que ens matin (i aquesta és la veritable causa de tot el que ens passa), si més no, votem amb una certa consciència, deixem-nos estar de punyetes i de banderes i pensem -que és el que toca precisament en aquestes properes eleccions i no cap altra cosa- en el nostre entorn urbà i veïnal. I recordem, per cert, com ens ha tractat la última administració. Les alternatives, allà cadascú.

Però, en tot cas, penseu que mentre no tinguem nassos per sortir al carrer, per protagonitzar la foto incòmoda per als polítics, hi hagi qui hi hagi a la plaça de Sant Jaume, nosaltres seguirem essent el cul del districte, els pringats d'aquella mena de trapezoïd petit i esquifit que Sant Andreu té allí dalt com un gra al nas.

I que no ens passi res.

dijous, 23 d’abril de 2015

Roses i llibres

Bona diada de Sant Jordi !!

I no cal que ens n'anem lluny a celebrar-la. Al nostre barri també és la nostra festa.

Amb els nostres comerciants, els nostres floristes, els nostres llibreters... i els nostres hostalers


dimecres, 15 d’abril de 2015

La primavera es mou al barri

El barri es mou una miqueta. I es mou en dos sentits molt interessants.

Un, el literari, assenyalat per a demà passat, divendres, 17 d'abril, a les 19:30, al Casal de barri Congrés-Indians (c. Manigua, 25-35), durant el qual es presentaran dos llibres escrits per autors del barri: Pinyonaires, d'Antoni Gimeno i Josep Cot; i Marcel·lí. El gran professor, de Francesc Torrebadella. També tindrà lloc un recital poètic a càrrec de Glòria Judal. L'acte l'organitza la Coordinadora d'Entitats Congrés-Indians.

Com diu el cartell que ho anuncia, l'aire ja porta aromes de Sant Jordi.


I l'altre, gastronòmic, que consistirà en una calçotada al Canòdrom per a la gent del barri; a un preu ben assequible perquè el que és important, en realitat, és la convivència veïnal. Organitza l'Agrupament escolta de Sant Pius X. Menjarem calçots, doncs, el diumenge 26 d'abril, a les 13:30 a l'explanada del Canòdrom


Tant de bo ens veiem tots a l'un o a l'altre. O a tots dos, si és possible.

diumenge, 12 d’abril de 2015

La última assemblea

Ahir va tenir lloc la última assemblea general de l'Associació de Veïns Congrés-Indians en la configuració clàssica del local històric de l'Associació. Properament aquesta es traslladará a un local provisional, al carrer Felip II núm 177, on hi romandrà els 18 mesos previstos per a la realització de les obres de reforma de l'edifici de Felip II núm 222; posem-hi dos anys, i ja veureu que si m'equivoco serà més aviat per quedar-me curt que per fer llarg. On s'és vist que una obra municipal s'acabi en el termini previst...

Jo no em vaig trobar massa neguitós, potser perquè sóc un veí no recent (ja hi portem 21 anys, al Congrés-Indians) però sí llunyà de l'època fundacional o potser perquè la vida m'ha ensenyat a no enyorar-me de coses materials i a què es pot viure (sovint bé, a més a més) sense coses que un pensava que no podria viure-hi privat d'elles. La qual cosa no vol dir que no entengui la gent que tenia un nus a la gola -no sóc tan poc empàtic- i particularment em va fer pena la gent gran per a la qual el local històric era un vincle -i cada cop en van restant menys- amb aquella època segurament feliç pel començament d'una nova vida.




D'aquí a dos anys, hi haurà un edifici nou (per dins) que, segurament, farà patxoca, que donarà millor servei i del què tant l'Associació de Veïns com dues o tres entitats més hi treuran un millor profit, que permetrà fer més i millors activitats, obert a més gent. D'aquí a dos anys, hi haurà inauguració i celebració.

Però ahir va ser un dia per a la nostàlgia i per a una certa tristor. Ahir no començava res i, per a alguns, s'acabaven moltes coses, potser importants.

Tant de bo -jo espero que sí- es vegin compensats amb escreix.

dijous, 9 d’abril de 2015

Avaluant el GO-BCN

Ahir vaig participar en un taller per a l'avaluació de l'aplicació de Govern Obert de l'Ajuntament de Barcelona. La convocatòria se'ns havia fet uns dies abans als ciutadans inscrits al Registre Ciutadà, vaig decidir d'assistir-hi i vaig tenir la sort d'obtenir plaça, perquè l'assistència estava limitada a un màxim de quinze persones.

Bé, de vegades, quan rellegeixo entrades d'aquest blog, em vénen dubtes de si no seré massa crític, massa incisiu, massa... com ho diria? Negatiu? Però no, la veritat és que no. Cada cop que l'Ajuntament convoca un acte o una activitat d'aquestes (com, per exemple, reunions del Registre Ciutada que, per cert, n'hi ha una convocada per al proper dia 16) constato que inclús pertanyo si no al sector més moderat, tampoc, en canvi, al més aferrissat a posar l'Ajuntament a parir (i sovint amb raó).

Ahir es tractava d'avaluar les eines digitals del famós GO, el govern obert de l'Ajuntament de Barcelona. I el GO va suspendre ben clarament, rotundament, diria jo, i no per unanimitat perquè hi havia un senyor que semblava més conforme. Però era l'únic.

Els participants teniem diverses procedències: els uns eren activistes veïnals; d'altres, professionals de la gestió local i assessors diversos en l'àmbit associatiu; i alguns erem guerrillers del món veïnal, gent que anem per lliure. Per cert que em va fer gràcia constatar que no sóc l'únic que viu així: membre d'una associació de veïns, però fent pel seu compte, tot i que, en aquest particular cas, també hi vaig assistir com a membre de l'Asociación de Internautas en la què, com us podeu imaginar, seguim i estudiem amb molta atenció tot aquest tipus d'iniciatives públiques.

En el seu moment, vaig trobar interessant la morfologia de la famosa pàgina GO-BCN. I segueixo disposat a acceptar que la voluntat -la tècnica, no la política- és bona, però hi ha dos problemes: un, la dificultat intrínseca que comporta l'explotació de les bases de dades massives (el big data, com se n'hi diu ara, tot i que el big data tampoc és exactament això); l'altre, massa frequent tant al món públic com al privat, és el de fer els desenvolupaments TIC en vertical picada i de dalt a baix, és a dir, sense tenir en compte les necessitats de l'usuari, sense comptar amb ell, sense preguntar-li què vol. Tot per a l'usuari, però sense l'usuari. Així es malbaraten molts i molts milions en recursos tecnològics públics i privats.


Les crítiques per la complexitat -sovint innecessària i, per tant, inexplicable- de l'estructura de GO-BCN van ser generalitzades i la constatació de carències, de manca d'actualització i d'omissió de dades també va ser molt estesa.

A l'hora de parlar de participació, la crítica unànime va anar orientada a la nul·la executivitat de les propostes dels ciutadans i el rebre els hi va tocar -i això no és pas nou- als consells de barri i a les taules d'entitats. Als primers se'ls va acusar d'inoperants i d'inútils, tal com es plantegen, precisament perquè en ells el paper reservat als ciutadans és el de simples espectadors. Dels segons, es va dubtar de la seva representativitat i de la seva legitimitat com a interlocutors de l'Ajuntament representant al conjunt dels ciutadans (les entitats només representen als seus socis i només en els seus àmbits d'actuació: no veiem que un esbart dansaire, posem per cas, sigui -o pugui ser- interlocutor de l'Ajuntament en matèria urbanística). Sigui dit sense menyspreuar en absolut la importància de l'àmbit associatiu en la vida veïnal i cívica, però també sense sobrevalorar-la o dur-la a parcel·les que no són les seves.

La reunió, això sí, va transcórrer en un ambient de cordialitat i, fins i tot, de bon humor, molt ben controlada per la Francesca Blanch, una funcionària veterana de l'àmbit de Participació a la qui se li veu ben clara una àmplia experiència en la moderació d'aquest tipus de debats.

Veurem què passa el dia 16, a la convocatòria del Registre Ciutadà..

dimecres, 1 d’abril de 2015

Pacificació

S'acosten les eleccions i vénen les inauguracions.

No, no he volgut fer un vers, però és la comèdia de tota època electoral. Encara hi ha algú que s'ho cregui? Doncs quan ho fan, val pensar que sí, que encara hi ha passarells que, amb un cervellet que funciona en mode polaroid, només s'impressionen per les últimes imatges. En mode polaroid o en mode lluç. També és possible que, com els qui paguem som els de sempre, fer per fer, escolta, tu, endavant i si resulta bé i si no, també; total, paguen ells. Cornuts i pagar el beure.

Be, sigui com sigui, una mica de la cosa ens ha tocat a nosaltes. Ha degut anar més o mensy així, en plan ei, nois, ens resta el barri aquell de matats... Com es diu? Ah, sí! El Congrés i els Indians. Què podem fer per allí que no costi gaire pela i que deixi aquells pringats ben contents?

I ens han clavat a totes les entrades i sortides del barri barreres d'aquestes consistents en l'elevació de la calçada per tal d'obligar els vehicles a què aminorin la velocitat i s'hi deixin l'amortiguació. Bé, deixem-ho en què aminorin la velocitat, va.

Coincidint amb l'Enric, trobo que no han pacificat el carrer més bèstia de tots, que és el de Garcilaso, essent així que molts d'altres que, en general, sí són pacífics han estat re-pacificats. Jo ja no dic res. Sí, nois, escric un blog per acabar no dient res, és gran això, però és que si dic tot el que se'm ve al cap, després les iaies i les tietes s'empipen amb mi perquè dic paraulotes i disbarats.

Això de les barreres aquestes em fa recordar que en alguns països de l'Amèrica hispana a aquestes coses se n'hi diuen de la madre, com a simpàtic record vers la senyora progenitora no sé si del qui ho va inventar o del qui ho fa posar. Però ja dic que això és a Amèrica. Aquí no.

Finalment, ha atret la meva atenció la cosa aquesta que han posat al carrer de les Cacàcies en tocar Maragall. I crec -no n'estic del tot segur- que no és l'únic cas. Fixeu-vos-hi bé.


Segurament, algun tècnic d'aquells tan savis que hi ha al Districte o bé (ferms i fora gorres!) a Vialitat, podrà explicar perquè es fan les barreres aquestes tan maternals (a Amèrica, insisteixo, no aquí) tot sortint de la zona de limitació de velocitat a 30 km/h i no -o no només- en entrar. Altrament hi ha carrers on sí que clarament convé pacificar-ne l'entrada (penso en Manigua, per no anar més lluny de casa meva) i en comptes de les barreres que han posat a carrers de natural ben pacífic, només hi han posat -a banda de la pintura de color camp de tennis dels d'abans- una banda com de tacs que, diguem-ne, pacificar, allò que es diu pacificar, pacifica ben poc.

Com que jo no sóc un tècnic savi dels que hi ha al Districte o (ferms i fora gorres!) a Vialitat, no ho entenc.

Sic transit gloria mundi

dijous, 12 de març de 2015

Altre cop

Aquesta pobra estàtua de la Maternitat no sé quina culpa en té ni quina falta se li atribueix (o li atribueixen alguns), però és la pupas del barri. Un barri que d'estàtues i de monuments, no en va, precisament, sobrat. Crec que només tenim aquesta i el monument al doctor Ferran, del què, per cert, en vaig parlar fa tot just dos mesos. Doncs bé: ha patit de tot: martellades, pintades, brutícies diverses... Aquí en tenim la última:

Tampoc la pedra fundacional se n'ha lliurat. Ja no era massa lluïda, perque la inscripció es va fer sobre pedra de mala qualitat i 60 anys -que és molt poc temps per a una cosa així- l'han deixat molt deteriorada. Només li faltava això. Inclús m'arribo a preguntar si ha estat bona idea remarcar-la i divulgar la seva existència, que fins fa un any i mig coneixia o recordava molt poca gent. Heus-la aquí:

Ja sé que no us agrada gaire el llenguatge dur però, francament, davant de tanta brutalitat gratuïta, a mi tampoc em ve de gust fer el fleuma i el llepa-fils parlant d'incivisme en modus flower-power.

M'estimo més dir que en el nostre barri tenim un trànsit massa intens -no sé si local o d'importació- d'autèntics fills de puta.

dilluns, 2 de març de 2015

Res

El proppassat dijous, 26 va haver Consell de Barri, l'últim de la present legislatura municipal.

Res.

Res d'interès. Excepte quatre coses d'aquelles que donen apariència pre-electoral, res conduent a resoldre els grans problemes del barri. Ni inclús els problemes no tan grans.

Veurem què passa el mes de maig.

Probable i malauradament... res.

dilluns, 23 de febrer de 2015

Turisme a casa

Una de les coses que més m'agrada i a la que hi acostumo a dedicar els caps de setmana de la primavera i, de tant en tant, també de la tardor, és fer turisme de ciutat. Els barcelonins coneixem poc la nostra ciutat i la nostra història, malgrat que els recursos en xarxa (Internet) faciliten l'accés a molta i molt bona informació al respecte; però tot i Internet (ningú valora la xarxa més que jo), és convenient, és bo i és sumament agradable anar als llocs que han estat l'escenari de la nostra història, trepitjar-los, gaudir-los més enllà de l'indubtable valor arquitectònic o artístic, en el seu cas, i pensar, en veure'ls, com aquella història viscuda ha conformat la ciutat i el tarannà dels seus habitants, que no som sinó nosaltres.

És veritat que tampoc ho tenim fàcil. Les enormes riuades de guiris que saturen qualsevol indret barceloní cèntric ja a pràcticament qualsevol època de l'any i durant la major part de les hores del dia, fan que el nostre particular turisme interior perdi sovint atractiu i encís. Ja fa temps que estem constatant que el turisme és un problema a Barcelona i, per a alguns barcelonins (penseu en els qui viuen a Ciutat Vella), és un problema greu.

Per això val aplaudir iniciatives com els itineraris turístics per districtes que ha fet l'Ajuntament. No és la primera vegada que la Casa Gran emprén un projecte així: ja fa temps, va editar, mitjançant el Museu d'Història de la Ciutat unes molt interessants i documentades guies d'Història Urbana que en aquest vincle us podreu descarregar en format electrònic (es venen en paper al propi Museu).


I com que el turisme de ciutat comença per casa nostra, jo us proposo els itineraris turístics (vàlids també per a l'aspecte històric i d'altres ítems culturals) pel districte de Sant Andreu. Són, en total, quatre itineraris i un plànol general. Us els podeu baixar de la pàgina oficial del districte, però, si voleu fer drecera, aprofitant que me'ls he descarregat per al meu propi ús, us n'ofereixo de compartir-los:

- Comerços singulars
- Parcs, jardins i aigua
- Nucli antic
- Patrimoni industrial i arquitectònic

Inclús, si voleu, us podeu posar en contacte amb mi i viure plegats l'experiència i, entre tots, aprendre més (aprendre més del districte, d'arquitectura, d'història, de fotografia...). Jo tinc pensat dedicar-hi els dissabtes i començaria el 7 de març, però, és clar, si fem un grup gran o petit, m'adaptaria al grup, és clar.

Sobre el nostre barri n'hi ha ben poc: els jardins de Massana, el Canòdrom, el conjunt urbanístic i arquitectònic de les Vivendes del Congrés i poca cosa més. És clar que, davant la llarga història de barris com ara el propi Sant Andreu, el Congrés-Indians no és que sigui jove, és que és un infant encara.

Com a crítica negativa, dir que els itineraris no estan massa ben dissenyats per fer-los caminant i menys si es volen veure els diferents punts d'interès amb una mica de deteniment, però ningú no ens impedeix de redissenyar-los i convertir un itinerari en dos, en tres o inclús en quatre.

Doncs ja ho sabeu: calçat còmode, una càmera fotogràfica i una bosseta amb l'esmorzar, que ens n'anem de viatge... per casa nostra

dissabte, 21 de febrer de 2015

Rua de Carnestoltes al barri

El proppassat dissabte 14, va tenir lloc la tradicional Rua del barri del Congrés i dels Indians, amb un recorregut diferent d'altres anys que, la veritat, a mí no em va agradar gaire. Em van comentar que alguns sectors del barri es van queixar de què pels seus carrers mai no passen els nostres events i se'ls va voler donar satisfacció. Celebraré que estiguin contents, és clar, però potser s'hauria de pensar que el barri és un tot i que no podem estar mirant si les coses passen o no al nostre xiringuito. Un barri, com un poble, com una ciutat, té uns llocs cèntrics que són una mena d'àgores, que constitueixen els punts de trobada que, una mica l'urbanisme i una mica nosaltres, hem establert. Tampoc gairebé mai passa res pel carrer de les Cacàcies i no em queixo: si passa per Manigua, si passa per Felip II i, sobretot, si passa per la plaça del Congrés, que és el nostre fòrum per excel·lència, jo ja en tinc prou.

Dit això, la comitiva del Carnestoltes ha estat enguany nombrosa i alegre. Una mica pobreta en disfreses, trobo (sembla que cada any baixa una mica el to d'aquest aspecte), potser per allò de què costen diners i la gent no està per fer massa despesa o bé perquè la crisi, d'alguna manera, ens treu l'humor i les ganes de fer una mica l'indi. Permeteu-me aquest comentari tot i que jo soc una mica capitán araña, ja que no em disfresso mai. També s'ha de dir que el dia no acompanyava; no feia massa fred (altres anys s'ha hagut de ser ben valent per sortir a fer la rua) però el cel no lluïa. Bé, el que és veritablement important és que, de tant en tant, els veïns del barri, coneguts o no, anem fent coses en comú.

Aquí teniu una mostra de les fotografies que he fet. N'hi ha unes poques més a l'àlbum de Google+, no gaires, perquè encara vaig una mica tocat per la meva lessió de l'agost, em costa dur l'equip réflex i he utilitzat la càmera de butxaca, que no m'agrada gaire (la tinc per tal de dur-ne una sempre a sobre que permeti fotografies millors que les del mòbil) i no em fa patxoca fer reportatges amb ella.


La propera parada hauria de ser el diumenge de Rams, però aquesta celebració cada cop té menys parròquia (mai més ben dit) i no llueix gaire. Però no massa lluny hi seran les festes de primavera i després, atenció, la Mostra d'entitats i comerç del barri. D'aquesta em vaig perdre l'èxit inaugural de l'any passat per causes de força major, però en aquesta d'enguany penso ésser-hi sí o sí.

Ens anem veient, doncs...

dijous, 12 de febrer de 2015

Què us n'havia dit jo?

Fa poc més de dos mesos, vaig escriure sobre uns parterres que, ubicats fora del barri, però en el seu mateix límit, feien goig acabats de posar. I deia (podeu llegir-ho): «Doncs gaudim-hi ara, mentre hi hagi les valles de les obres perquè així que les treguin, els qui ho gaudiran seran els gossos, que ho deixaran tanquam tabula rasa en quatre dies». Ho escrivia el 5 de novembre. Avui som 12 de febrer, tres mesos després.

I aquí teniu el panorama:







És ben cert que no tot són els gossos. Està clar que la pèrdua de lluentor de la gespa pot ser deguda a la meteorologia rigorosa d'aquests darrers dies, però no és menys clara la mà (el cul, més ben dit) del millor amic del seu amo, però no del veí del seu amo. Si us hi acosteu (feu-ho passada una bona estona després d'haver esmorzat) comprovareu que no tan sols el cul hi ha intervingut: altres òrgans amb residus amoniacals han fet també la seva feina i allí a prop no hi ha qui s'aturi.

Evidentment, a més dels porcs amb gos, també n'hi ha un bon nombre de porcs no necessàriament provistos de gos, atès que els gossos, per si mateixos, no deixen burilles, paquets de tabac o fins i tot (ho podeu veure, no m'ho invento) closques d'ou.

I on és l'autoritat municipal? Doncs demaneu-li al senyor Trias o al regidor del districte (en aquest cas el de Nou Barris) perquè jo no la veig per enlloc.

En fi, ara vénen eleccions i sentireu als candidats -si més no, a alguns candidats- parlar de la fantàstica Barcelona que han fet. Aquí teniu, si voleu, material per demanar-els-hi algunes explicacions sobre la seva meravella.

Més aviat merda-vella

divendres, 30 de gener de 2015

Indians que no ho eren

Acabo de trobar a l'entrada de la Viquipèdia sobre el Congrés-Indians una nova referència que segueix en la línia de desmixtificar la pressumpta -i mai demostrada- indianitat del barri dels Indians.



El problema de les legendes urbanes es una mica el mateix que l'homeopatia: potser són innòcues, però impedeixen, d'alguna manera, l'accés a l'autenticitat. A la medicina científica que veritablement cura, en el cas de la homeopatia, i a la història que certament ens du al coneixement i a establir les nostres veritables referències i arrels, en el cas de la legenda.

Valdria la pena aprofondir en la història del barri dels Indians perquè aquest coneixement autèntic podria dur-nos -com sembla- a una relació en el temps amb barris que ara són els nostres veïns, tant dins com fora del districte: el Guinardó, Sant Andreu i Vilapicina.

Que sempre és bo anar estretant.

dimarts, 27 de gener de 2015

Covards

Aquest propassat dissabte vaig patir un accident d'automòbil, feliçment sense danys personals tot i que amb una certa ferralla. Entrant al barri des de Ramon Albó per Prat d'en Roquer, vaig haver d'aturar-me per tal de cedir la preferència als vianants que tenien obert el semàfor del pas. Quan ja portava uns segons aturat, un autobús de TMB que venia pel carril BUS de Ramon Albó em va fotre un cop pel darrere. En principi, res que no solucionin les companyies d'assegurances i els tallers mecànics; d'aquí a una setmana o deu dies el cotxe restarà com nou i tal dia farà un any.

La part [més] desagradable de l'assumpte va ser quan vaig demanar testimonis. Em vaig dirigir a diverses persones que no tan sols havien presenciat l'accident sino que inclús el comentaven, però... Ningú no s'hi va prestar. Tots van refusar amb explicacions vagues de que no volien líos.

Líos?

Quin lío pot haver en comparéixer en un judici de faltes (això si arribava a ser el cas, que probablement no) i declarar sobre allò que s'ha vist? Perquè, incidentalment, aquest lío és una obligació no tan sols cívica sino legal. Es pot entendre, tal com estan avui les coses, que hom pugui tenir alguns problemes al treball si hi ha de mancar unes hores per anar a declarar en judici (tot i que les lleis obliguen l'empresari a respectar el compliment d'aquesta obligació per part del treballador, sabem com és la realitat i la gran extensió del terrorisme empresarial que patim). Amb tot, moltes de les persones a les qui vaig demanar testimoni estaven, més enllà de tot dubte, per sobre de l'edat de jubilació. No, no hi havia problemes laborals per als jubilats i tampoc crec que n'hi hagués per a tots els actius presents.

El que hi ha és por.

Però no una por raonable, comprensible, com ho seria, a tall d'exemple, anar a testificar contra un mafiós despietat que sol assassinar els testimonis contraris, tal com hem vist a tantes i tantes pel·lícules. No: és una por basada en un profund egoïsme, basada en una manca total de solidaritat i d'empatia. És la por que fa que, en un vagó de metro, dos o tres animals (de vegades, inclús només un) maltractin una persona indefensa mentre quaranta o cinquanta persones miren cap a una altra banda com si la cosa no anés amb ells.

És la covardia més químicament pura, és la baixesa inoculada com una vacuna contra l'esperit ciutadà.

No em consola que amb el pecat portin la penitència i que estiguem a la merda precisament per aquesta covardia. No per la covardia col·lectiva -que també- sinó, sobretot, per la covardia individual.

Em pregunto si tinc jo també dret a ser covard i, funcionari i acomodat, votar el PP, VOX, CiU o qualsevol dreta dura. Perquè haig de voler líos i riscos -compte, potser reals- votant Podemos o Guanyem, si jo ja estic tan bé i tan segur?

És això del què es tracta, sacs de merda?

dijous, 15 de gener de 2015

Un trist homenatge

Al barri no hi ha gaires monuments. Així, que jo tingui presents, només el de la Maternitat, a la plaça del Congrés, i el monument al doctor Ferran, a l'absolut extrem del barri, als petits jardinets de Gracilaso/Maragall què, per cert, també prenen el nom del doctor Ferran. És possible que me n'oblidi d'algun, però serà això, algun, no gaires. És una pena, perquè els monuments són un element important a l'hora de conferir caràcter propi a un barri, tot i que també val preguntar-se si és el monument el que confereix caràcter o és el caràcter del barri el que promou la seva pròpia monumentalitat. D'una manera o d'altra, és un bon debat i una bona manera de deprimir-se veient el tarannà del Congrés i els Indians.

Avui m'he aturat davant del monument al doctor Ferran. És un monument que no fa gaire patxoca, ho sento per l'artista. Inclús hi ha una pàgina web on un (que Déu n'hi do) el va calificar de monument a la mort (per cert que l'aclariment signat per Acacienc és meu). Però sí, s'ha de reconéixer que és ben tètric. La intenció de l'artista va ser, probablement, destacar la derrota de la mort i per això la il·lustra com posada en fuita, però tot i així, configura, com dic, una imatge sinistra que se sobreposa molt al missatge que vol divulgar i que acaba éssent poc entenedor.


Per si amb això no n'hi ha prou, el monument assoleix una altra característica pròpia dels del nostre barri: està molt mal cuidat, per no dir res en absolut. Si es tractés d'un futbolista, a més de banderes del club i rams de flors ja s'hagueren fet inclús manifestacions per la dignitat del monument però com es tracta del monument d'un científic, que s'hi posi fulles. La fotografia que segueix a aquest paràgraf està retocada de colors i contrast en un intent va de què es llegeixi la inscripció, però no hi ha manera. S'ha d'ésser arqueòleg per desxifrar la inscripció dedicada, evidentment (vaja, de fet, no massa evidentment), al doctor Ferran.


I qui era el doctor Ferran?

Jaume Ferran i Clua (1851-1929), natural de Corbera d'Ebre, a la Terra Alta, va ser un il·lustre metge i bacteriòleg al qui la vida (i moltes altres circumstàncies) no li va fer tota la justícia que es mereixia. Va destacar en la seva especialitat (les vacunes) tot i ser coetani de Pasteur i de Ramón y Cajal, un altre pes pesant espanyol en la matèria.

El doctor Ferran va aconseguir avenços molt importants en la vacuna contra el cólera, a partir dels descobriments de Koch (vacuna per la qual va patir el boicot del Govern espanyol i d'en Ramón y Cajal), contra el tifus i contra la ràbia.

Va ser el primer director del Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona entre 1986 i 1905 i la seva tasca, sobretot pel que fa a la vacuna anticolèrica, va ser reconeguda per l'Académie des Sciences de Paris. La seva profilaxi de prevenció del còlera va salvar la vida de milers de combatents durant la Primera Guerra Mundial i potser no fora massa exagerat comparar el seu paper amb el desenvolupat pel doctor Josep Trueta a la Guerra Civil Espanyola i a la Segona Guerra Mundial.

Podeu saber-ne més sobre el doctor Ferran a la Wikipedia i a la Gran Enciclopèdia Catalana. I també, si teniu més temps i paciència, n'hi ha molt bones referències a Història del laboratori municipal de Barcelona (PDF) d'Antoni Roca i Rosell, estudi editat per l'Ajuntament de Barcelona l'any 1988.

El doctor Ferran va viure en el nostre barri i és, sens dubte, el seu personatge de referència més important. La seva casa era ubicada al terreny delimitat pel passatge de Salvador Riera, el carrer de les Acàcies, el carrer de Garcilaso i el carrer de la Manigua, solar que va cedir testamentàriament a l'Ajuntament per tal que hi edifiqués equipaments educatius. Resta encara viva aquesta petita caseta a la cantonada Garcilaso/Acàcies, que ara es diu que era el seu laboratori (jo tenia entès que formava part del conjunt dels estables, però no és un debat important) i que s'ha salvat de la [justa i necessària] crema (enderrocament) del bunker de les Cacàcies.

El doctor Ferran hi té un carrer dedicat a Barcelona, però heus aquí que el carrer no està al nostre barri sinó a l'altre extrem de la ciutat, al barri de Pedralbes (Sarrià-Sant Gervasi). Ha anat a petar ben lluny, què hi farem...

Voleu una vergonya més? Doncs heus aquí un monument d'allò més digne, infinitament més digne que la trista coseta del nostre barri. Un monument més digne que és... a Madrid. I així ens llueix el pèl a Barcelona, a Sant Andreu i al Congrés Indians.



Crèdits de la fotografia del monument madrileny al doctor Ferran:
«Monumento a Jaume Ferran (Madrid) 02» per Luis García (Zaqarbal) - Treball propi. Disponible sota la llicència CC BY-SA 3.0 via Wikimedia Commons.