divendres, 30 de gener de 2015

Indians que no ho eren

Acabo de trobar a l'entrada de la Viquipèdia sobre el Congrés-Indians una nova referència que segueix en la línia de desmixtificar la pressumpta -i mai demostrada- indianitat del barri dels Indians.



El problema de les legendes urbanes es una mica el mateix que l'homeopatia: potser són innòcues, però impedeixen, d'alguna manera, l'accés a l'autenticitat. A la medicina científica que veritablement cura, en el cas de la homeopatia, i a la història que certament ens du al coneixement i a establir les nostres veritables referències i arrels, en el cas de la legenda.

Valdria la pena aprofondir en la història del barri dels Indians perquè aquest coneixement autèntic podria dur-nos -com sembla- a una relació en el temps amb barris que ara són els nostres veïns, tant dins com fora del districte: el Guinardó, Sant Andreu i Vilapicina.

Que sempre és bo anar estretant.

dimarts, 27 de gener de 2015

Covards

Aquest propassat dissabte vaig patir un accident d'automòbil, feliçment sense danys personals tot i que amb una certa ferralla. Entrant al barri des de Ramon Albó per Prat d'en Roquer, vaig haver d'aturar-me per tal de cedir la preferència als vianants que tenien obert el semàfor del pas. Quan ja portava uns segons aturat, un autobús de TMB que venia pel carril BUS de Ramon Albó em va fotre un cop pel darrere. En principi, res que no solucionin les companyies d'assegurances i els tallers mecànics; d'aquí a una setmana o deu dies el cotxe restarà com nou i tal dia farà un any.

La part [més] desagradable de l'assumpte va ser quan vaig demanar testimonis. Em vaig dirigir a diverses persones que no tan sols havien presenciat l'accident sino que inclús el comentaven, però... Ningú no s'hi va prestar. Tots van refusar amb explicacions vagues de que no volien líos.

Líos?

Quin lío pot haver en comparéixer en un judici de faltes (això si arribava a ser el cas, que probablement no) i declarar sobre allò que s'ha vist? Perquè, incidentalment, aquest lío és una obligació no tan sols cívica sino legal. Es pot entendre, tal com estan avui les coses, que hom pugui tenir alguns problemes al treball si hi ha de mancar unes hores per anar a declarar en judici (tot i que les lleis obliguen l'empresari a respectar el compliment d'aquesta obligació per part del treballador, sabem com és la realitat i la gran extensió del terrorisme empresarial que patim). Amb tot, moltes de les persones a les qui vaig demanar testimoni estaven, més enllà de tot dubte, per sobre de l'edat de jubilació. No, no hi havia problemes laborals per als jubilats i tampoc crec que n'hi hagués per a tots els actius presents.

El que hi ha és por.

Però no una por raonable, comprensible, com ho seria, a tall d'exemple, anar a testificar contra un mafiós despietat que sol assassinar els testimonis contraris, tal com hem vist a tantes i tantes pel·lícules. No: és una por basada en un profund egoïsme, basada en una manca total de solidaritat i d'empatia. És la por que fa que, en un vagó de metro, dos o tres animals (de vegades, inclús només un) maltractin una persona indefensa mentre quaranta o cinquanta persones miren cap a una altra banda com si la cosa no anés amb ells.

És la covardia més químicament pura, és la baixesa inoculada com una vacuna contra l'esperit ciutadà.

No em consola que amb el pecat portin la penitència i que estiguem a la merda precisament per aquesta covardia. No per la covardia col·lectiva -que també- sinó, sobretot, per la covardia individual.

Em pregunto si tinc jo també dret a ser covard i, funcionari i acomodat, votar el PP, VOX, CiU o qualsevol dreta dura. Perquè haig de voler líos i riscos -compte, potser reals- votant Podemos o Guanyem, si jo ja estic tan bé i tan segur?

És això del què es tracta, sacs de merda?

dijous, 15 de gener de 2015

Un trist homenatge

Al barri no hi ha gaires monuments. Així, que jo tingui presents, només el de la Maternitat, a la plaça del Congrés, i el monument al doctor Ferran, a l'absolut extrem del barri, als petits jardinets de Gracilaso/Maragall què, per cert, també prenen el nom del doctor Ferran. És possible que me n'oblidi d'algun, però serà això, algun, no gaires. És una pena, perquè els monuments són un element important a l'hora de conferir caràcter propi a un barri, tot i que també val preguntar-se si és el monument el que confereix caràcter o és el caràcter del barri el que promou la seva pròpia monumentalitat. D'una manera o d'altra, és un bon debat i una bona manera de deprimir-se veient el tarannà del Congrés i els Indians.

Avui m'he aturat davant del monument al doctor Ferran. És un monument que no fa gaire patxoca, ho sento per l'artista. Inclús hi ha una pàgina web on un (que Déu n'hi do) el va calificar de monument a la mort (per cert que l'aclariment signat per Acacienc és meu). Però sí, s'ha de reconéixer que és ben tètric. La intenció de l'artista va ser, probablement, destacar la derrota de la mort i per això la il·lustra com posada en fuita, però tot i així, configura, com dic, una imatge sinistra que se sobreposa molt al missatge que vol divulgar i que acaba éssent poc entenedor.


Per si amb això no n'hi ha prou, el monument assoleix una altra característica pròpia dels del nostre barri: està molt mal cuidat, per no dir res en absolut. Si es tractés d'un futbolista, a més de banderes del club i rams de flors ja s'hagueren fet inclús manifestacions per la dignitat del monument però com es tracta del monument d'un científic, que s'hi posi fulles. La fotografia que segueix a aquest paràgraf està retocada de colors i contrast en un intent va de què es llegeixi la inscripció, però no hi ha manera. S'ha d'ésser arqueòleg per desxifrar la inscripció dedicada, evidentment (vaja, de fet, no massa evidentment), al doctor Ferran.


I qui era el doctor Ferran?

Jaume Ferran i Clua (1851-1929), natural de Corbera d'Ebre, a la Terra Alta, va ser un il·lustre metge i bacteriòleg al qui la vida (i moltes altres circumstàncies) no li va fer tota la justícia que es mereixia. Va destacar en la seva especialitat (les vacunes) tot i ser coetani de Pasteur i de Ramón y Cajal, un altre pes pesant espanyol en la matèria.

El doctor Ferran va aconseguir avenços molt importants en la vacuna contra el cólera, a partir dels descobriments de Koch (vacuna per la qual va patir el boicot del Govern espanyol i d'en Ramón y Cajal), contra el tifus i contra la ràbia.

Va ser el primer director del Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona entre 1986 i 1905 i la seva tasca, sobretot pel que fa a la vacuna anticolèrica, va ser reconeguda per l'Académie des Sciences de Paris. La seva profilaxi de prevenció del còlera va salvar la vida de milers de combatents durant la Primera Guerra Mundial i potser no fora massa exagerat comparar el seu paper amb el desenvolupat pel doctor Josep Trueta a la Guerra Civil Espanyola i a la Segona Guerra Mundial.

Podeu saber-ne més sobre el doctor Ferran a la Wikipedia i a la Gran Enciclopèdia Catalana. I també, si teniu més temps i paciència, n'hi ha molt bones referències a Història del laboratori municipal de Barcelona (PDF) d'Antoni Roca i Rosell, estudi editat per l'Ajuntament de Barcelona l'any 1988.

El doctor Ferran va viure en el nostre barri i és, sens dubte, el seu personatge de referència més important. La seva casa era ubicada al terreny delimitat pel passatge de Salvador Riera, el carrer de les Acàcies, el carrer de Garcilaso i el carrer de la Manigua, solar que va cedir testamentàriament a l'Ajuntament per tal que hi edifiqués equipaments educatius. Resta encara viva aquesta petita caseta a la cantonada Garcilaso/Acàcies, que ara es diu que era el seu laboratori (jo tenia entès que formava part del conjunt dels estables, però no és un debat important) i que s'ha salvat de la [justa i necessària] crema (enderrocament) del bunker de les Cacàcies.

El doctor Ferran hi té un carrer dedicat a Barcelona, però heus aquí que el carrer no està al nostre barri sinó a l'altre extrem de la ciutat, al barri de Pedralbes (Sarrià-Sant Gervasi). Ha anat a petar ben lluny, què hi farem...

Voleu una vergonya més? Doncs heus aquí un monument d'allò més digne, infinitament més digne que la trista coseta del nostre barri. Un monument més digne que és... a Madrid. I així ens llueix el pèl a Barcelona, a Sant Andreu i al Congrés Indians.



Crèdits de la fotografia del monument madrileny al doctor Ferran:
«Monumento a Jaume Ferran (Madrid) 02» per Luis García (Zaqarbal) - Treball propi. Disponible sota la llicència CC BY-SA 3.0 via Wikimedia Commons.

dimecres, 14 de gener de 2015

La força és absent

No sé si va ser al segon Consell de Barri que va tenir lloc, en temps de la regidora Gemma Mumbrú, vaig tenir una discusió prou agre amb l'intendent de la Guàrdia Urbana del districte. La cosa va venir sobre les ocupacions (més aviat pressumptes) dels seus xicots provocada per un incident que em va fer emprenyar molt. El vaig explicar fa gairebé set anys al meu altre blog, ara tancat.

Ara hi tornarem, a la Guàrdia Urbana, però deixeu-me fer camí.

Com sabeu, per aquest blog o perquè m'heu vist al carrer, primer amb cadira de rodes, després amb crosses i ara amb bastó (i d'aquest en tic per estona), al més d'agost vaig patir una lesió prou important al turmell. Tan important que fins fa molt poques setmanes era tècnicament un discapacitat, sort que recuperable. Avui ja estic força normalitzat, tot i que encara conservo algun hàndicap.

Quan estàs en una situació així es quan notes ben palès allò de les barreres arquitectòniques i quan veus de primera mà com les passen de magres els discapacitats permanents (no els hi queda ni allò de dir paciencia, que ja milloraràs). Les barreres arquitectòniques van desapareixent -per bé que no del tot, en absolut- segons les ordenances van recollint la conscienciació de la gent i la dels polítics a càrrec, però se n'hi fan unes altres.

Mireu aquesta fotografia feta aquesta mateixa tarda al carrer de Prat d'en Roquer a tocar amb Cacàcies:


Veieu aquesta vorera enfonsada? No està així perquè els operaris què la van fer fossin uns destralers; no està així perquè els tècnics no sàpiguen calcular voreres. Està així, simplement, perquè les voreres es calculen per al pas de persones, no perquè hi pugin a sobre furgons de tona i mitja, dues tones i fins i tot tres. Si no hi ha lloc per estacionar, a ells tant se'ls hi en fot, pugen sobre la vorera i aire, tu. I el ciutadà de merda que s'aguanti, perquè jo sóc primer pels meus dallonses. Que estic treballant, diuen, com si la resta fóssim de vacances.

Sabeu el mal que es pot fer una persona gran o un discapacitat -ocasional o permanent- si trepitja desprevingut un sot d'aquests?

Funciona així. Tots ho sabem. Tots ho veiem. No de tant en tant. Cada dia. S'aparca sobre les voreres; s'aparca massa prop de les cruïlles tapant tota la visibilitat; s'aparca als passatges i a les zones de vianants. Tenim un problema llargament denunciat al carrer del Cardenal Tedeschini i aquí segueix igual el problema llargament denunciat del carrer del Cardenal Tedeschini. I, insisteixo: ho veiem tots. Tots menys aquells que ho haurien de veure i d'impedir-ho: els xicots de la Guàrdia Urbana, que són no sé quants milers, però no en tenim massa constància de la seva existència.

Després exhibeixen magnífiques -i teòriques- xifres sobre índex de delinquència, però la percepció ciutadana -delinquents a banda- és que tothom pot fer el que li roti impunement. L'autoritat és el·líptica, tant com els seus agents. Els gossos es caguen on els rota als seus amos (ja per no parlar de pixar-s'hi), els dels furgons aparquen on volen i si enfonsen les voreres, que s'enfonsin... I hi ha més coses: casos d'assetjament veïnal, estafadors domiciliaris vestits d'agents de les companyies de subministrament (d'aquests en parlarem aviat)... la intemerata.

«Guàrdia Urbana, digui'm». Sí, ja us diria jo, ja. Perquè no es presenta el senyor intendent del districte al proper Consell de Barri, home?