diumenge, 26 d’abril de 2015

Ni hi som ni se'ns hi espera

En la seva edició d'ahir, «El Periódico» dedica un reportatge sobre les reivindicacions al districte de Sant Andreu i, així, hem pogut llegir sobre les problemàtiques dels barris de Sant Andreu de Palomar, La Sagrera, La Trinitat Vella, Baró de Viver, Bon Pastor i Navas.

I El Congrés i els Indians?

Rataplan, rataplan, rataplan, com deia La Trinca temporibus illis.

I a fi que quedi ben clar, el diari esmentat inclou un magnífic mapa-resum en el què es pot veure clarament que ens hem quedat a vestir sants.


Nosaltres no tenim problemes, som el barri feliç, no necessitem res, estem com volem i aquí tot són flors i violes.

D'aquí a un mes toca votar. Ja que som uns figaflors que no sortim al carrer ni que ens matin (i aquesta és la veritable causa de tot el que ens passa), si més no, votem amb una certa consciència, deixem-nos estar de punyetes i de banderes i pensem -que és el que toca precisament en aquestes properes eleccions i no cap altra cosa- en el nostre entorn urbà i veïnal. I recordem, per cert, com ens ha tractat la última administració. Les alternatives, allà cadascú.

Però, en tot cas, penseu que mentre no tinguem nassos per sortir al carrer, per protagonitzar la foto incòmoda per als polítics, hi hagi qui hi hagi a la plaça de Sant Jaume, nosaltres seguirem essent el cul del districte, els pringats d'aquella mena de trapezoïd petit i esquifit que Sant Andreu té allí dalt com un gra al nas.

I que no ens passi res.

dijous, 23 d’abril de 2015

Roses i llibres

Bona diada de Sant Jordi !!

I no cal que ens n'anem lluny a celebrar-la. Al nostre barri també és la nostra festa.

Amb els nostres comerciants, els nostres floristes, els nostres llibreters... i els nostres hostalers


dimecres, 15 d’abril de 2015

La primavera es mou al barri

El barri es mou una miqueta. I es mou en dos sentits molt interessants.

Un, el literari, assenyalat per a demà passat, divendres, 17 d'abril, a les 19:30, al Casal de barri Congrés-Indians (c. Manigua, 25-35), durant el qual es presentaran dos llibres escrits per autors del barri: Pinyonaires, d'Antoni Gimeno i Josep Cot; i Marcel·lí. El gran professor, de Francesc Torrebadella. També tindrà lloc un recital poètic a càrrec de Glòria Judal. L'acte l'organitza la Coordinadora d'Entitats Congrés-Indians.

Com diu el cartell que ho anuncia, l'aire ja porta aromes de Sant Jordi.


I l'altre, gastronòmic, que consistirà en una calçotada al Canòdrom per a la gent del barri; a un preu ben assequible perquè el que és important, en realitat, és la convivència veïnal. Organitza l'Agrupament escolta de Sant Pius X. Menjarem calçots, doncs, el diumenge 26 d'abril, a les 13:30 a l'explanada del Canòdrom


Tant de bo ens veiem tots a l'un o a l'altre. O a tots dos, si és possible.

diumenge, 12 d’abril de 2015

La última assemblea

Ahir va tenir lloc la última assemblea general de l'Associació de Veïns Congrés-Indians en la configuració clàssica del local històric de l'Associació. Properament aquesta es traslladará a un local provisional, al carrer Felip II núm 177, on hi romandrà els 18 mesos previstos per a la realització de les obres de reforma de l'edifici de Felip II núm 222; posem-hi dos anys, i ja veureu que si m'equivoco serà més aviat per quedar-me curt que per fer llarg. On s'és vist que una obra municipal s'acabi en el termini previst...

Jo no em vaig trobar massa neguitós, potser perquè sóc un veí no recent (ja hi portem 21 anys, al Congrés-Indians) però sí llunyà de l'època fundacional o potser perquè la vida m'ha ensenyat a no enyorar-me de coses materials i a què es pot viure (sovint bé, a més a més) sense coses que un pensava que no podria viure-hi privat d'elles. La qual cosa no vol dir que no entengui la gent que tenia un nus a la gola -no sóc tan poc empàtic- i particularment em va fer pena la gent gran per a la qual el local històric era un vincle -i cada cop en van restant menys- amb aquella època segurament feliç pel començament d'una nova vida.




D'aquí a dos anys, hi haurà un edifici nou (per dins) que, segurament, farà patxoca, que donarà millor servei i del què tant l'Associació de Veïns com dues o tres entitats més hi treuran un millor profit, que permetrà fer més i millors activitats, obert a més gent. D'aquí a dos anys, hi haurà inauguració i celebració.

Però ahir va ser un dia per a la nostàlgia i per a una certa tristor. Ahir no començava res i, per a alguns, s'acabaven moltes coses, potser importants.

Tant de bo -jo espero que sí- es vegin compensats amb escreix.

dijous, 9 d’abril de 2015

Avaluant el GO-BCN

Ahir vaig participar en un taller per a l'avaluació de l'aplicació de Govern Obert de l'Ajuntament de Barcelona. La convocatòria se'ns havia fet uns dies abans als ciutadans inscrits al Registre Ciutadà, vaig decidir d'assistir-hi i vaig tenir la sort d'obtenir plaça, perquè l'assistència estava limitada a un màxim de quinze persones.

Bé, de vegades, quan rellegeixo entrades d'aquest blog, em vénen dubtes de si no seré massa crític, massa incisiu, massa... com ho diria? Negatiu? Però no, la veritat és que no. Cada cop que l'Ajuntament convoca un acte o una activitat d'aquestes (com, per exemple, reunions del Registre Ciutada que, per cert, n'hi ha una convocada per al proper dia 16) constato que inclús pertanyo si no al sector més moderat, tampoc, en canvi, al més aferrissat a posar l'Ajuntament a parir (i sovint amb raó).

Ahir es tractava d'avaluar les eines digitals del famós GO, el govern obert de l'Ajuntament de Barcelona. I el GO va suspendre ben clarament, rotundament, diria jo, i no per unanimitat perquè hi havia un senyor que semblava més conforme. Però era l'únic.

Els participants teniem diverses procedències: els uns eren activistes veïnals; d'altres, professionals de la gestió local i assessors diversos en l'àmbit associatiu; i alguns erem guerrillers del món veïnal, gent que anem per lliure. Per cert que em va fer gràcia constatar que no sóc l'únic que viu així: membre d'una associació de veïns, però fent pel seu compte, tot i que, en aquest particular cas, també hi vaig assistir com a membre de l'Asociación de Internautas en la què, com us podeu imaginar, seguim i estudiem amb molta atenció tot aquest tipus d'iniciatives públiques.

En el seu moment, vaig trobar interessant la morfologia de la famosa pàgina GO-BCN. I segueixo disposat a acceptar que la voluntat -la tècnica, no la política- és bona, però hi ha dos problemes: un, la dificultat intrínseca que comporta l'explotació de les bases de dades massives (el big data, com se n'hi diu ara, tot i que el big data tampoc és exactament això); l'altre, massa frequent tant al món públic com al privat, és el de fer els desenvolupaments TIC en vertical picada i de dalt a baix, és a dir, sense tenir en compte les necessitats de l'usuari, sense comptar amb ell, sense preguntar-li què vol. Tot per a l'usuari, però sense l'usuari. Així es malbaraten molts i molts milions en recursos tecnològics públics i privats.


Les crítiques per la complexitat -sovint innecessària i, per tant, inexplicable- de l'estructura de GO-BCN van ser generalitzades i la constatació de carències, de manca d'actualització i d'omissió de dades també va ser molt estesa.

A l'hora de parlar de participació, la crítica unànime va anar orientada a la nul·la executivitat de les propostes dels ciutadans i el rebre els hi va tocar -i això no és pas nou- als consells de barri i a les taules d'entitats. Als primers se'ls va acusar d'inoperants i d'inútils, tal com es plantegen, precisament perquè en ells el paper reservat als ciutadans és el de simples espectadors. Dels segons, es va dubtar de la seva representativitat i de la seva legitimitat com a interlocutors de l'Ajuntament representant al conjunt dels ciutadans (les entitats només representen als seus socis i només en els seus àmbits d'actuació: no veiem que un esbart dansaire, posem per cas, sigui -o pugui ser- interlocutor de l'Ajuntament en matèria urbanística). Sigui dit sense menyspreuar en absolut la importància de l'àmbit associatiu en la vida veïnal i cívica, però també sense sobrevalorar-la o dur-la a parcel·les que no són les seves.

La reunió, això sí, va transcórrer en un ambient de cordialitat i, fins i tot, de bon humor, molt ben controlada per la Francesca Blanch, una funcionària veterana de l'àmbit de Participació a la qui se li veu ben clara una àmplia experiència en la moderació d'aquest tipus de debats.

Veurem què passa el dia 16, a la convocatòria del Registre Ciutadà..

dimecres, 1 d’abril de 2015

Pacificació

S'acosten les eleccions i vénen les inauguracions.

No, no he volgut fer un vers, però és la comèdia de tota època electoral. Encara hi ha algú que s'ho cregui? Doncs quan ho fan, val pensar que sí, que encara hi ha passarells que, amb un cervellet que funciona en mode polaroid, només s'impressionen per les últimes imatges. En mode polaroid o en mode lluç. També és possible que, com els qui paguem som els de sempre, fer per fer, escolta, tu, endavant i si resulta bé i si no, també; total, paguen ells. Cornuts i pagar el beure.

Be, sigui com sigui, una mica de la cosa ens ha tocat a nosaltes. Ha degut anar més o mensy així, en plan ei, nois, ens resta el barri aquell de matats... Com es diu? Ah, sí! El Congrés i els Indians. Què podem fer per allí que no costi gaire pela i que deixi aquells pringats ben contents?

I ens han clavat a totes les entrades i sortides del barri barreres d'aquestes consistents en l'elevació de la calçada per tal d'obligar els vehicles a què aminorin la velocitat i s'hi deixin l'amortiguació. Bé, deixem-ho en què aminorin la velocitat, va.

Coincidint amb l'Enric, trobo que no han pacificat el carrer més bèstia de tots, que és el de Garcilaso, essent així que molts d'altres que, en general, sí són pacífics han estat re-pacificats. Jo ja no dic res. Sí, nois, escric un blog per acabar no dient res, és gran això, però és que si dic tot el que se'm ve al cap, després les iaies i les tietes s'empipen amb mi perquè dic paraulotes i disbarats.

Això de les barreres aquestes em fa recordar que en alguns països de l'Amèrica hispana a aquestes coses se n'hi diuen de la madre, com a simpàtic record vers la senyora progenitora no sé si del qui ho va inventar o del qui ho fa posar. Però ja dic que això és a Amèrica. Aquí no.

Finalment, ha atret la meva atenció la cosa aquesta que han posat al carrer de les Cacàcies en tocar Maragall. I crec -no n'estic del tot segur- que no és l'únic cas. Fixeu-vos-hi bé.


Segurament, algun tècnic d'aquells tan savis que hi ha al Districte o bé (ferms i fora gorres!) a Vialitat, podrà explicar perquè es fan les barreres aquestes tan maternals (a Amèrica, insisteixo, no aquí) tot sortint de la zona de limitació de velocitat a 30 km/h i no -o no només- en entrar. Altrament hi ha carrers on sí que clarament convé pacificar-ne l'entrada (penso en Manigua, per no anar més lluny de casa meva) i en comptes de les barreres que han posat a carrers de natural ben pacífic, només hi han posat -a banda de la pintura de color camp de tennis dels d'abans- una banda com de tacs que, diguem-ne, pacificar, allò que es diu pacificar, pacifica ben poc.

Com que jo no sóc un tècnic savi dels que hi ha al Districte o (ferms i fora gorres!) a Vialitat, no ho entenc.

Sic transit gloria mundi