diumenge, 24 de maig de 2015

Entre la por i l'esperança

Amb un 97% escrutat, Ada Colau es perfila com a alcaldessa de Barcelona, si més no en principi, atès que encapçala el partit més votat. Sola o, més probablement, en companyia d'altres, veurem com queda la cosa al 100% de l'escrutini i ja veurem qui son els altres o si n'hi ha altres que fan (o han fet) pactes estranys i aleshores l'alcalde podria ser el mateix que abans (ai!). No ha estat la meva opció, no m'importa dir-ho, però tampoc era la possibilitat més antipàtica per al meu gust.


Sobre Ada Colau he parlat molt bé. Inclús, repassant els meus blogs he descobert que tinc una mica de [bon] profeta: mireu aquest post de febrer de 2013 i pareu especial atenció al penúltim paràgraf. I un dia abans escrivia que «amb tres-centes dones com l'Ada Colau, es podria arreglar aquest país en tres mesos». La veritat és que l'Ada em transmet una forta impressió de solvència personal acreditada en la seva tasca en l'entorn de la PAH. El seu programa electoral per a aquesta convocatòria és atractiu i, d'alguna manera, sòlid. Es veu clarament que coneix bé els barris, producte de tenir-hi gent a tots ells. Algunes altres formacions (de les que fan esment de districtes i/o de barris, que n'hi ha que no) o han escrit una carta als Reis o parlen per referències (mediàtiques o administratives) o ambdues coses plegades.

Fins aquí la part de l'esperança.

El problema és que jo crec poc -més aviat res- en revolucions dins el sistema. Això és un oxímoron. Si es fa una revolució, s'enderroca, per definició, el sistema. I si no s'enderroca el sistema no hi ha revolució, perquè s'ha de jugar amb les normes del sistema sí o sí. I ni tan sols des d'una alcaldia com la de Barcelona es pot enderrocar cap sistema.

Quan l'Ada i la seva gent comencin a obrir calaixos, es trobaran uns recursos (pocs, em temo, n'haura deixat la gent d'en Trias), uns compromisos i uns deutes. I aquests compromisos i aquests deutes s'hauran d'atendre perquè, si no s'atenen, haurà d'intervenir-hi la Generalitat i, en última instancia, l'Estat, per no parlar dels tribunals de justícia allí on es posi en marxa la seva competència.

A més, a Barcelona hi ha tota una sèrie d'equilibris delicats. Si prenem per cas el tema del turisme, és ben cert que s'hi ha de posar solució perquè aquest tema se'ns està anant de les mans. Però no s'hi pot entrar tampoc com un cavall en una cristalleria perquè hi ha un sector hoteler important, que representa una part molt important dels llocs de treball de la ciutat, del seu PIB i, alerta, dels seus ingressos tributaris, que tampoc es pot posar en perill. Entre que els hotelers siguin els amos i l'esfondrament del sector, hi ha un terme mig difícil i ajustat, que no dóna massa marge.

Entre la por i l'esperança, sí. Colau i la seva gent poden fer moltes coses bones i necessàries per Barcelona, però també poden fer moltes barbaritats.

Segons rutllin les coses, els propers quatre anys podem viure en un permanent ai!.

Seran quatre anys apassionants, això sí.

Foto: Fernanda LeMarie. Llicència Creative Commons

dimecres, 13 de maig de 2015

Un dia és un dia

Fa molts anys, potser d'ençà el propi 1977 (que ja ha plogut) que no hi assisteixo a mítings polítics, ben entès, de partit. Avui, però, era diferent. El míting era míting, i no cap altra cosa, i era de partit, concretament del PSC, però també era un míting de presentació al barri d'un candidat molt especial perquè és un home justament del barri, i, a sobre, veí meu (les nostres cases estan a menys de 50 metres de distància) i molt especial. Molt especial perquè, per començar, no es guanya la vida com a apparatchik sinó que té la seva feina normal i corrent i la tasca de partit és com una mena de voluntariat -imagino-; i, per continuar, l'he vist sempre al capdavant de la vida veïnal. I, a més, la política de proximitat és més important del què inclús molts polítics d'àmplia perspectiva geogràfica pensen.

Quan abans d'ahir em va convidar a assistir-hi a l'acte, vaig entendre immediatament que, per a mi, no es tractava d'un acte com qualsevol altre, així que vaig fer un doble esforç: l'esforç intrínsec d'assistir-hi -que m'ha costat una mica- i l'esforç de trencar una norma personal inalterable i inalterada des de fa 38 anys, que es diu aviat.

Així que a les set de la tarda m'he presentat al Casal del Barri del Congrés i dels Indians i m'he disposat a escoltar a l'Enric Fernández-Velilla, candidat a la llista del PSC per a l'Ajuntament de Barcelona amb el número 12. La qual cosa vol dir, no ens enganyem, que si les previsions de les enquestes s'acompleixen (si s'acompleixen, insisteixo), difícilment accedirà al ple municipal amb cadira pròpia.

I què he vist?

He vist un PSC amb els peus a terra, conscient de la dificultat del moment present, tenint molt clar que la purga de pecats anteriors (a tot nivell: estatal, autonòmic i local) serà llarga i, sobretot, dura. Però encara l'he vist verd. Tot i que sembla conscient de què la travessa del desert serà llarga, no ha acusat rebut encara de què estem davant una crisi sistèmica, de què el règim del 78 està liquidat malgrat que el zombi encara bellugui i de què aquestes coses rares de nous partits que acaben de surar, seran efímers o permanents però, en tot cas, són el certificat de defunció d'un règim (ara sense itàliques) que ha tingut moltes glòries i també moltes misèries.

La crítica des la perspectiva del barri als quatre anys de CiU l'he vist encertada, però hauran de reconéixer que CiU els ha posat fàcil. Per cert, em sorprèn que no insisteixin més en una de les numèricament escasses virtuts de la última administració socialista: van deixar els comptes de la ciutat ben sanejades i amb prou diners a la caixa. Això avui ho ha dit el senyor que és secretari de no recordo ben bé què i que ha precedit en l'ús de la paraula a l'Enric. Però obliden dir que CiU està arruïnant aquesta salut financera a base de finançar una Generalitat en fallida més que tècnica de cara a un projecte que només serveix per enfrontar greument els ciutadans i per llançar l'incensari a la salut d'una ambició personal (que, a més a més, s'enfonsa a cada dia que passa). I la poca menció a aquesta disbauxa financera que, amb una finalitat tan clara per a qui la vulgui veure, és minimitzada des la cúpula del PSC en un en absolut nou i molt irritant eclecticisme sobre aquest esmentat molt greu problema. No és així com se surt de la misèria.


Les propostes semblen raonables... sempre que, en l'improbable cas de què accedeixin al domini de l'administració municipal, hi trobin diners al calaix, perquè de ben segur -i ells ho han de saber- aquell calaix no estarà (ni de bon tròs!) com el van deixar.


Bé, doncs aquí us deixo unes imatges de la intervenció de l'Enric, que inclouen una mica de cinema del què disculpareu la poca estabilitat, però està fet amb una càmera pocket que, tot i així, Déu n'hi do.




I ara, en viu...



Enric, partidaris o no del PSC, t'hem de desitjar molta sort, perquè tu t'ho mereixes. Però, sobretot, s'ho mereix el barri.

Allí ens veurem.

dilluns, 11 de maig de 2015

Au, va: avui seré dolç

I no parlaré del barri. Avui li toca a la ciutat i, per tant, hi som concernits, però no d'una manera exclusiva.

Avui se celebra la festa de Sant Ponç, patró dels herbolaris. Sant Ponç va viure, sembla ser, allà pel segle III pels voltants de la Provença i va ser bisbe, predicador i màrtir, que és el que sol succeïr quan es parla més del compte per al gust del poder. Se'l va carregar -diuen, sense massa proves- l'emperador Gal·liè, un romà dolent, segons les pel·licules tipus Quo Vadis i d'altres afins.

Diu la llegenda que, fugint dels romans, va venir per Barcelona i va veure tanta misèria i tantes malalties entre la població que es va dedicar a preparar medicaments amb herbes, que sembla coneixia prou bé. Així que ja sabeu d'on li ve això de ser patró dels herbolaris. Dels romans, com sabem des del paràgraf anterior, finalment no va poder fugir perquè la policia sempre guanya i Ponç va fer fallida -val presumir que de mala manera- prop de Niça.

Aquí teniu el nostre heroi tal com se'l representa a l'església de Sant Agustí, a la plaça del mateix nom, ben propera a la fira que se l'hi dedica. A mi em sembla una esculptura prou kistch i no poc hortera pero, escolta, tu, si als fidels els hi agrada, a mi ja m'està bé.


M'agraden molt les petites festes i tradicions barcelonines. No és habitual que hi manqui a les celebracions de caire popular com ara la fira de Sant Ponç o les del Corpus. El dia del Corpus me l'acostumo a prendre de festa per passejar Barcelona, per contemplar l'esclat de la primavera, ja ben avançada sobre la nostra ciutat. I cada any sento la mateixa pena -i la mateixa ira- quan arriba Sant Jordi i no puc ramblejar perquè els guiris, amb la benedicció municipal, m'han robat, com a tots els barcelonins, la via més nostra. Contràriament, altres festes, com ara la Mercè, rígides, oficialistes..., no em diuen res de res, per més que l'alcalde les vesteixi amb festivals rock i d'altres... bé, d'altres festivals.

Avui, el carrer de l'Hospital lluïa d'aromes de flors, d'herbes, de mel... Un veritable mercat alegre, bulliciós, vital...





I, tot plegat, una orgia de colors, un festival de la diabetes, el deliri d'un llaminer...





I avui, a la parròquia de Sant Agustí, n'hi haurà una missa solemne i una processó que treurà a passejar al sant al bell mig d'aquest núvol perfumat amb farigola i llimona, amb mels i romaní i aclamat pels seus patrocinats.

Sí, mira, avui estic content...

dimecres, 6 de maig de 2015

El gra maligne

D'aquí a un mes, data per data, se celebrarà la segona mostra de Comerç i d'Entitats del barri del Congrés-Indians, una mostra molt prometedora, atès que la primera va ser tot un èxit. I cada cop que ho recordo, em planyo més de no haver-ne pogut veure-la més que ja en les seves acaballes.

Per a mi és un mes molt difícil i enguany he demanat favors i sacrificis per tal que ningú m'assenyali actes ni trobades per al 6 de juny i poder ser-hi allí des del primer moment i gaudir d'una festa que espero sigui encara millor que la inaugural i compensi així aquella meva absència que tant he lamentat.

Però en aquella primera vegada va haver un gra, una ombra que va enterbolir aquell èxit. Jo ho vaig saber després, és clar, però va arribar a sortir - de boca de l'Enric Fernández-Velilla- al Consell de Districte. Aquella diada, va haver un convidat de pedra, una entitat que no pertany al nostre barri ni per orígens ni per presència i que va ser convidada, segons l'excusa de mal pagador que es va donar, per la seva rellevància. La seva rellevància, en tot cas, en un conflicte que està dividint els ciutadans. I, és clar, només va ésser rellevant una part del conflicte. L'altra no.

D'això se n'hi diu sectarisme. O tots o ningú. I tractant-se de la política -inclús diria d'un aspecte tan brut de la política-, jo diria que millor ningú.

La Mostra d'entitats i comerç del nostre barri ha d'ésser això: comerciants i entitats del món del lleure, de la cultura, de l'economia social, de la dinamització veïnal... i tots del nostre barri. Qui no hi estigui inclòs en aquests àmbits no n'hauria de tenir lloc aquest dia.

M'indignaria molt veure que el gra s'hi instal·la de nou com una crosta indesitjable i il·legítima. I més si, a sobre, és gra únic.

M'indignaria i ho sentiria, perquè, el que és jo, des d'aquell moment deixaria córrer la mostra i me n'aniria. Probablement per sempre.

Imatge de Renée Gordon Foods and Drug Administration en el domini públic

dimarts, 5 de maig de 2015

Què val esperar?

No segueixo massa sovint l'altre blog de l'Enric Fernández-Velilla (que ara mateix no sé ben bé si es diu El perquè de tot plegat o Sense embuts) perquè la política de partit no m'interessa ni poc ni massa; però, de tant en tant, sí que m'ho miro, sobretot quan hi ha referències de ciutat o de barri. I ahir va ser el cas.

Recomano la lectura del seu post Ja hem provat. I ara què? en primer lloc pel títol, que ja és tot un argument. I, en segon lloc, perquè el darrer paràgraf constitueix una pista important de per on poden anar els trets segons resulti la cosa a les urnes. Recordem, abans d'anar a pams, que l'Enric és el número 12 de la candidatura del PSC a l'alcaldia de Barcelona; amb això vull dir que tot el que diu té un valor, no és com el comentari que qualsevol pot fer prenent-se un cafè amb un amic.


En què coincideixo amb ell? Bàsicament en què el període convergent a l'Ajuntament de Barcelona ha estat pobre, insípid i, efectivament, carent de projecte de ciutat. Quan van guanyar -d'aquella manera- les eleccions, jo tenia curiositat -i esperança- de veure si la personalitat convergent (ja sabeu, botiguers, peix al cove i tal...) fama (o llegenda, hem vist ara) de gent amb els peus a terra, duïa un projecte de ciutat consistent en anar engrandint amb un correcte dia-a-dia, allunyat de megalomanies olímpiques, forumístiques, diagonalístiques, etc. Ja n'hi havia i n'hi ha prou de què Barcelona, històricament, només tiri endavant amb ocasió de grans aconteixements. Però, com se sol dir en castellà, mi gozo en un pozo. Ens hem trobat una gestió anodina, sense nord, aparentment només preocupada pel turisme (és a dir, exactament: només preocupada pel bon fi del negoci turístic d'uns pocs, en detriment dels ciutadans) i pel ditxós procés independentista; dedicada, a sobre, a buidar les molt sanejades arques que, tot s'ha de dir, va deixar la gestió socialista per finançar desinteressadament una Generalitat en fallida tècnica (eufemisme que vol dir completament arruïnada). Sobre la gestió de districtes i barris, i particularment dels nostres, què us he de dir que no hagi dit ja un dia darrere l'altre... En fi, afegim-hi fantasies eròtiques com la broma de l'smart city, quelcom que seria molt bo i molt útil si ells sabessin de què va, i no ho saben (com a bons tecnòcrates buits d'iniciativa política i plens de conceptologia empresarial, només els interessa un lèxic pijo que faci patxoca) o el GO BCN, un govern obert molt poc transparent i menys encara entenedor; i el desmantellament cultural de la ciutat, aquí també estic d'acord amb l'Enric. I fins aquí.

Ja veurem què surt de les urnes, però les enquestes, ara per ara, mostren un paisatge d'ingovernabilitat. A Barcelona, però també a Catalunya i possiblement també a l'Estat. Només hem de mirar Andalusia i, ep, que a Andalusia les enquestes encara feien un pronòstic pitjor. I el nostre bon Enric, com a veu autoritzada del PSC, ens avança una possibilitat: una Barcelona guiada -ja veuriem, si s'escau, sota quina fòrmula política- per PSC, BCN Comú, ERC i CUP. No puc imaginar perspectiva més aterradora. I, francament, Enric, al PSC haurieu de compartir aquest terror i us poso un simple exemple: recordeu com vau sortir d'escaldats dels tripartits a la Generalitat, mentre els veritables culpables de la disbauxa s'escapaven triunfants hàbilment revestits d'independentisme irredent.

Esperem a les urnes, vejam que diuen, però com les enquestes tinguin raó, ens esperen quatre anys durs de veritat, amb l'Ajuntament de Barcelona convertit en un camp d'Agramant.

L'autor de la imatge de l'Ajuntament de Barcelona és Mutari i és al domini públic