dilluns, 22 de juny de 2015

I demà... encara més!!

Demà, altra ocasió de gresca al barri. Després de l'èxit de la IIa Mostra d'Entitats i Comerç, els toca als joves de la Congregació Diabòlica del Congrés a càrrec dels quals estarà el plat fort de la revetlla de Sant Joan, amb el següent programa:

17:00 - Xerrada informativa de la campanya «Revetlles amb precaució» (plaça del Congrés)

18:00 - Conte i taller diabòlic a càrrec de l'autora del conte Diables!, Susana Peix (plaça del Congrés)

A partir de les 20:00 - Nit de Foc, amb passejada de torxes i, a les 21:00, correfoc


I, a més, botifarrada popular, música, focs artificials...

Ens espera una estupenda nit de gresca

dilluns, 15 de juny de 2015

Benvinguda, Laia, regidora Ortiz

El municipi, l'ajuntament, és el focus polític executiu, és a dir, de govern, més proper al ciutadà i, per tant, el que hauria de tenir menys entrebancs en aquesta relació política-ciutadania. Inclús en un Ajuntament monstruós i enorme, com ho és el de Barcelona, aquesta idea, aquesta necessitat, roman perfectament vigent. Tot i així, és clar, no es pot esperar que amb un regidor barceloní hi hagi la mateixa confiança, la mateixa familiaritat, la mateixa proximitat que en un poblet, on el regidor, el Pepet, o la Pepeta, han estat companys de dòmino o de copes al bar del casal durant molts anys o potser inclús tota la vida.

Però si hi ha una ocasió en la què aquesta proximitat pugui ser més palesa, ha de ser ara.

Tenim una regidora jove i propera, si hem de fer cas de la seva biografia (no obstant, la de la Wikipedia en castellà és més completa). Per començar, és veïna de Sant Andreu (no sé de quin barri, però sembla ser que és dels més pobres del districte), filla d'una mestra que va exercir en un barri deprimit; és llicenciada universitària, però hi ha hagut de treballar com a teleoperadora, com a enquestadora i en restaurants de menjar escombraria. Una dona del seu temps, també en lo dolent d'aquesta època.


Carrera política llarga, en proporció a la seva edat, centrada en el medi ambient i en la pobresa energètica, integrada en Iniciativa per Catalunya-Els Verds. Diputada, primer, al Parlament de Catalunya i, seguidament, al Congrés dels Diputats, escó aquest últim que va deixar el proppassat més d'abril per tal d'integrar-se en la candidatura d'Ada Colau.

Blocaire (tot i que un pèl... institucional, diguem-ne) i tuitera (tuiter, però, també ho era -vaja, ho és- l'ara exregidor Blasi).

Sí, sobre el paper tot és molt prometedor, però ara arriba el moment de dar trigo i n'hi ha moltes incògnites. «Barcelona en Comú», la candidatura que ha assolit el govern municipal i a la què pertany la Laia, té un programa electoral molt atractiu (tampoc n'és l'únic: n'hi havia de molt interessants en altres forces) que us convido a veure aquí (són 111 pàgines, aviso) i que, pel que fa al nostre barri, preveu tres mesures:

1. Executar el compromis de l'Ajuntament respecte als equipament acordats a la Taula de Treball del Canòdrom.

2. Reconvertir el passatje Salvador Riera en un carrer exclusiu per a vianants

2. Promoure la recuperació i la difusió de la memòria del barri.

Francament, és molt poca cosa i em fa la impressió de què «Barcelona en Comú» aquí hi ha treballat d'oïda, que no ha estudiat i ha fet l'examen amb xuletes. Potser és que els veïns ens hem aferrissat tant amb el tema del Canòdrom, que dóna la impressió de què sigui el nostre únic problema o la nostra única aspiració, i no és en absolut així, tot i la indubtable importància de què l'acord sobre el Canòdrom s'executi en la seva integritat, i no amb retallades com les que ens va obsequiar l'anterior administració. Per cert: també resta per veure quin tipus d'invent integrarà la part del Canòdrom -l'edifici- que constitueix equipament de ciutat (així de sobrats anem al Congrés-Indians, on no en tenim ni per a nosaltres), si es mantindrà la vigent fantasia, ai, vull dir, projecte, o si se'n rumiaran alguna de nova.

El passatge Salvador Riera ja és de fet un carrer exclusiu per a vianants. Tallat físicament (amb pilons) en la seva confluència amb el carrer de la Manigua, els únics vehicles que hi passen son els dels veïns que hi tenen el pàrquing al passatge (i que, per tant, se'ls haurà de seguir deixant accedir-hi) i dels que hi viuen al passatge de l'Ordi, que són molt pocs perquè tot aquel passatge està ocupat per casetes majoritàriament unifamiliar i que no tenen altra sortida. El problema del passatge Salvador Riera és d'higiene, de neteja, de contaminació canina, però d'aquest mals hi pateixen molts indrets del nostre barri. En tot cas, caldrien dues coses: primera, una peatonalització més generalitzada a tot el barri i, segona (i conseqüent), donar solució al greu problema de l'estacionament, sigui amb zona blava-verda, sigui amb qualsevol altra solució que pugui ser anomenada tal.

I pel que fa a la memòria del barri... bé, això mai ve malament, però no hi veig una especial carència en aquesta materia, si més no pel que fa al Congrés. Tot i què la iniciativa ha estat gairebé sempre privada -entitats del barri- jo crec que el qui vol estar informat té fàcilment disponible material suficient, sobretot després de la celebració del 60è aniversari de la fundació del barri del Congrés. En tot cas (però això, Laia, no us donarà gaire popularitat) s'hauria de desmixtificar l'assumpte de la indianitat del barri dels Indians, que com més s'oficialitza més vergonya fa a una mentalitat independent. La veritable història del barri dels Indians, més enllà d'imaginaris col·lectius de protecció oficial, està encara pendent de ser investigada, escrita i divulgada.

Resta tota una sencera problemàtica social -gent gran, joves, atur, etc.- que la donarem per bona integrada en el comú del Districte, però la impressió de que el Congrés i els Indians segueix sent el parent pobre, el plat de segona taula de Sant Andreu, és inevitable i, ai, temo que encertada.

És clar, doncs, que, si volem anar endavant, haurem d'empentar -i més d'una mica- la iniciativa política al districte envers el nostre barri. Així que ja podem calçar-nos i preparar-nos per moure'ns de valent, perquè correm un risc cert de perdre altres quatre anys.

I perdre altres quatre anys no seria un luxe: seria un suïcidi.

Fotografia: «La Vanguardia» (llicència copyright). La fotografia -suposadament lliure- que il·lustra l'entrada a Wikipedia és, francament, horrorosa.

divendres, 12 de juny de 2015

II Mostra d'Entitats i Comerç

Demà és el gran dia.

Després de l'èxit assolit l'any passat, torna, amb més ganes encara, la Mostra d'Entitats i Comerç al Carrer del nostre barri, una mostra realment important, gran, feta amb molta il·lusió, moltes ganes... i molts esforços, tant per part dels nostres botiguers com dels voluntaris de les nostres entitats.

Allí hi serem, naturalment...


A més del que és la Mostra pròpiament dita, hi ha un seguit d'activitats, successives unes, continuades les altres, que ompliran tot el dia, des les 11:00 (compte, però: la Mostra s'enceta a les 10:00) fins passada la mitjanit. I de tot tipus: cultural, lúdic... Un dia per a tot i per a tots.

He vist el programa a la pàgina de la Comissió de Festes dels Indians, així que podeu anar-hi a consultar-ho.

Fins demà a tothom!!

divendres, 5 de juny de 2015

Depriment

A una setmana i poques hores de què Ada Colau sigui la primera dona que encapçala la ciutat de Barcelona en més de dos mil anys d'Història (que aviat està dit), em crida l'atenció l'especial feeling que la imminent alcaldessa té amb Nou Barris. És normal: Ada Colau hi ha tingut una adhesió electoral excepcional en aquest barri i els moments més gloriosos de la seva campanya s'han vist en ell.

Però... Per què, Nou Barris? És més bonic que d'altres? No. Senzillament, Nou Barris té dues característiques mols pròpies: una, que és el districte més pobre de la ciutat; i l'altre, que és un districte combatiu, un districte que es llença al carrer.

I, és clar, no puc deixar de pensar que, d'alguna manera, s'ho mereixen, perquè ho han lluitat. Colau és una conjuntura, és el tren que ells estaven esperant des fa anys, però no l'esperaven sentats, sinó movent-se, reivindicant, exigint. I fent-ho al carrer. I no deixaran de fer-ho; inclús si el tren Colau els fa figa, ja en faran venir un altre.

I em fan enveja. Ho contrasto amb l'ensopiment de Congrés-Indians, amb aquest marasme de caricatura mexicana en el què vivim, en el què sembla que tant se'ns faci blanc o negre, fred o calor... En el què pensem que les coses ens vindran de franc i, a fi de comptes, si no vénen, tant és...


Sí, som un barri envellit, és cert. Però, en altres indrets, la gent gran té empenta, també surt el carrer. Us n'he de parlar dels Iaioflautes, per posar un sol exemple? I, a més, tot i que la població de gent gran és proporcionalment superior a la de molts d'altres barris, això no vol dir que en aquest no n'hi hagi gent jove. On és?

No ho sé. Gairebé no sé ni qui són. Les meves filles (una va venir al barri amb vint mesos i l'altra hi és nascuda) pràcticament no hi fan vida. No la fan perquè no l'han trobat i es projecten més aviat pel barri de Gràcia, on hi éra (és encara, en el cas de la menor) la seva escola i, per tant, on han creat el seu nucli d'amics. Naturalment, el fet de viure en el territori fronterer no les n'hi ha precisament facilitat la integració al barri, potser perquè no sabien a quin barri integrar-se, cosa que connecta amb el que deia en l'últim post d'aquest blog: la integració és cosa de dues parts, no tan sols d'una. En tot cas, és clar, em costa una mica demanar els altres allò que les meves pròpies filles no tenen cap intenció de fer.

Sigui com sigui, som un barri mort. Inclús els botiguers es queixen de què la gent no surt ni a passejar (paraula: a mí m'ho han dit alguns) i, certament, jo surto amb freqüència a donar un tomb els diumenges i, la veritat, inclús en un dia assoleiat, a mig matí, en plena plaça del Congrés, només hi ha, a tot estirar, mitja dotzena de persones prenent el sol. Per no fer, no es fa ni vida de barri, vida veïnal.

Si no canviem (i no hi veig, al respecte, llum al final del túnel) anem de cap a la marginalitat urbana. Si és que, a hores d'ara, no hi som ja.

dimarts, 2 de juny de 2015

Més fronterer que mai

El nom d'aquest blog respon, com podeu llegir a la seva pròpia presentació, a una concreta zona del barri del Congrés i dels Indians que, morfològicament i tradicional, no és ni Congrés ni Indians. En refereixo al sector delimitat pels carrers de la Manigua, un petit tròs d'Alexandre Galí, tot el carrer del Prat d'en Roquer i el tram de passeig de Maragall entre Prat d'en Roquer i Manigua. Es tracta d'una de tantes zones que trobem sovint als barris i als districtes, que, per ser relativament noves, més que la resta del conjunt del barri o districte, no han desenvolupat una personalitat, una essència veïnal, com la que s'intenta crear entre Manigua i Olesa amb l'invent d'aquells indians que mai no han existit.

Això no obstant, jo pensava que això del territori fronterer (fronterer no perquè sigui divisòria de res sinó més aviat en el sentit de terra de frontera, com el Far West) era una apreciació meva, potser compartida per alguns (no gaires: no em fa l'efecte que sigui una impressió molt compartida), però res més. I no. Resulta que, d'ençà les passades eleccions municipals, hi ha un element objectiu que recolza aquest fet diferencial (consistent precisament en no tenir fet diferencial): l'absoluta totalitat del barri del Congrés i dels Indians ha tingut com a candidatura més votada a Barcelona en Comú (la d'Ada Colau, ja sabeu), excepte la secció censal 09079, que comprèn dos terços del territori fronterer en el què la força més votada -única excepció, insisteixo, de tot el barri- ha estat Convergència i Unió. Ho podeu veure aquí. També és interessant constatar com un sector tan morfològicament semblant a moltes zones del barri del Guinardó ha tret resultats similars al del barri del Guinardo immediatament veí i a l'altre contigu a aquest últim.


I no: no m'atreveixo a dir, en absolut, que aquesta part del territori fronterer (en la què visc jo) sigui més de Guinardó que de Congrés i Indians, sigui una mena d'enclau del Guinardó a l'est del passeig Maragall. Però, noi, no sé...

El que sí m'atreveixo a dir és que s'ha de realitzar un esforç d'amalgama en aquest sector de Congrés i Indians. Un esforç, en primer termini, dels propis veïns del territori fronterer, que normalment participen molt poc en la vida del barri, però també un esforç per part de la resta del barri (i aquí miro directament a les entitats) per tenir en compte aquestes contrades i assolir-les plenament com una part del barri que va més enllà de formar part del seu mapa.

El gràfic és una captura de pantalla d'una aplicació d'«El Periódico» sobre Google Maps